avís!

Des que la Jana va arribar quantes vegades us n'he parlat?

Quanta bava he escampat?

Quantes paraules he re-après?

Quants noms he canviat començant pel del meu gat?

I és la filla d'una cosina que ens considera els seus germans.

Després hi ha l'Arnau, fill d'una gran amiga.

Més del mateix que amb la Jana.

Al gener dues amigues pariran.

Una espera bessonada, en Pau i la Nora.

L'altra espera un Jan.

Us imagineu com podria arribar a ser de pesada si es tractés del fill/a d'una meva germana o del meu germà?

Doncs prepareu-vos perquè el secret ja no és tan secret i el nen i la cunyada em faran Tieta la propera primavera.

Qui avisa no és traïdor.

neush ...

Volia fer tota una explicada del diumenge amb la Jana però seré breu:

Bava.

Molta bava.

Sobretot quan alterna el 'teeta' amb el 'neush'.

Sobretot quan ve tota emocionada i diu 'neush miia!'

O quan m'ensenya la senyera.

-Neush a shèia!

apunts [18] ...

A vegades em pregunto de qui és la 'culpa' de que estigui en la situació en què estic. Quanta part és pròpia i quanta del destí. Existeix el destí?

Sóc tantes persones diferents depenent de la situació que ja no sé si sé qui sóc.

Dotze nius d'oreneta sota una cornisa granate.

A Anglès se m'acaba la bateria del reproductor d'mp3. Poso la ràdio del mòbil. Catalunya ràdio, hi ha coses implantades quasi a través del cordó umbilical que no es canvien i no saps perquè. Han de ser com són i ja està.

El Suplement.

-Ets aficionada als jocs de taula o tens bona memòria?

-Alguna vegada.

El flipament.

Desconnecto de tot i faig la resta del viatge en silenci. Blaus i verds. Aviat seran blaus i ocres i vermells i marrons i ...

Arribo a casa.

Avui estic mono-temàtica, quantes vegades l'hauré posada aquesta?

un no sé què ...

Hi ha un no sé què més que agradable en el fet de despertar-te per culpa d'un soroll fort i ser conscient, al segon, de que els llamps il·luminen l'habitació, que plou a bots i barrals i que tens ganes de sortir al balcó a gaudir de l'espectacle, però la son i la complaença no et permeten moure un sol múscul. Et remous el mínim possible, t'emboliques encara més amb la vànova i somrius. Tornar-se a dormir i despertar-se de nou amb un tro et fa agrair, amb el pensament, els cicles de la natura.

'Beneïda sigui la tardor', penses i t'adorms de nou, plàcidament.

migració ...

S'acaba el dia,

aprofiten la llum

les orenetes.

pre-estrena ...

M'avanço un dia o dos... però no me'n puc estar després d'esperar-la tant.

L'estiu queda enrera...

i arriba la tardor...

La llum, les fulles

cerca dins la tardor

la papallona.

Komorebi o

ukete araware

aki no chô.

Kawaguchi Teiichi

musicoteràpia ...

Potser no és el millor quan es té migranya, però sí per eixamplar l'ànima.

all is loneliness ...

S'han acabat les vacances d'estiu i a terra ja no hi ha flors. Els teis ara no estan mai sols, durant el dia els acompanyen els sons dels infants i, quan la tarda tomba cap a vespre, els estornells es fan seves les branques i s'amaguen entre les fulles per passar la nit.

Acabo de sortir del llit només per escriure això: voldria ser un tei de pati d'escola.

meet me in the morning ...

ni pic ni ocells ...

Hauria de ser al Pirineu i sóc asseguda al sofà de casa, al poble. M'he adormit. Bé, més que adormir-me diria que ahir em vaig equivocar a l'hora de posar l'hora, valgui la redundància, a l'alarma del mòbil i enlloc de posar les cinc a saber què vaig fer. Quan ha sonat a dos quarts de sis no sabia què passava. L'he agafat i he vist que m'estava trucant el nen, no he sigut capaç de saber com respondre a la trucada. Enmig de boires morfeunianes he pogut trucar-lo jo a ell després de processar tota la informació:

M'haviad'aixecaralescincsóndosquartsdesist'hatrucatelnenetdeuestaresperant!!!

M'he vist incapaç d'aixecar-me, preparar-me l'esmorzar per endur-me, menjar alguna cosa, omplir la cantimplora, vestir-me, calçar-me, prendre'm un cafè, agafar les càmeres, comprovar que porto les bateries de recanvi... en menys de cinc minuts.

-T'has adormit?

-eeee... ostres, no he apuntat bé l'alarma... eee a quina hora havíem quedat?

-fa cinc minuts (i el sento trastejar per casa seva, segurament posant les coses al cotxe)

-eeeeeeee... ostres!

-així què? véns?

-ummmmmm... no, no sóc capaç d'estar a punt. Ja em sap greu.

-no passa res.

-que vagi molt bé

-fins després!

Diria que la conversa ha sigut així, no en puc donar fe, hi era però no hi era ben gota. L'ull esquerre m'estava demanant a crits dormir més hores i tot i que n'hi he donat cinc més (això és un escàndol dels grossos, he dormit 11 hores més o menys) encara es queixa una mica.

aquest post té un aire a 'mi querido diario...' que fot mitja angúnia.

la vida és un mar ...

Posem-hi que la vida és un mar. Un mar immens i esvalotat. Algunes estones però se'ns mostra calmat i fins i tot ens sembla petit i amable. No ens enganyem, les corrents subterrànies són un fet i per més que la superfície sembli llisa com el vidre millor polit les profunditats amaguen solcs i trampes.

Algú ha vist mai el mar quiet? és un moviment constant. Corrents, marees, onades...

M'estic embolicant de mala manera, em falten paraules, metàfores, saber-ne.

Tot plegat per dir que els amics són les illes que eviten que els nàufrags ens afoguem.

nit de llampecs ...

plou i fa sol ...

Després d'un dia ploraner n'ha vingut un de guerrer. Molt millor, on vas a parar!

Aquest migdia m'he ben passejat sota una pluja lleugera i sota el sol.

Primer una cosa i després l'altra. Si hagués sigut tot plegat m'hauria hagut de pentinar i em sembla que fa dos mesos que no ho faig... o més.

PLOU I FA SOL _ Miquel Martí i Pol

Plou i fa sol, les bruixes es pentinen,

al cel triomfa l'arc de Sant Martí,

el món fa la rialla entre boirines

i el verd és més lluent i el groc més fi.

Plou i fa sol!, una alegria nova

xiscla i s'ensenyoreix del pensament,

i el poble vell, estès tal com la roba,

comença a retrobar-se lentament.

Plou i fa sol, cor meu, pla ho endevines,

plou i fa sol, i riu clar l'horitzó,

plou i fa sol, les bruixes es pentinen...

I el vent manyac s'emporta la cançó

Ara mateix estic terriblement contenta.

Muntanya russa mode [on]

cansada ...

Dilluns, migdia-tarda...

i em sento terriblement cansada.

Putes hormones, n'hi ha un tip...

avui només ploraria.

secret ...

Tinc un secret... oh!

dia #20 ...

-Ripollès. 9:13 am.

Tenim els dos cistells plens (el meu no gaire) dins el cotxe. El nen guaita ocells, jo guaito el paisatge i algun ocell. De tant en tant creuem una frase. La resta de temps el silenci l'omplen les esquetlles i els mugits de les vaques, les cigarres, les converses dels ocells...

Fa sol i més enllà la vall resta amagada sota un mar de boira.

-Ripollès. 10:00 am.

Uns quilòmetres més enllà.

Hi ha cotxes, aquí sempre n'hi ha. Les vaques jauen i prenen paciència amb les mosques. Baixem del cotxe amb la intenció de mirar si trobem algun altre bolet. Abans però, mirem enlaire per si veiem algun bitxo migrant i comença el festival. Bolets? hem vingut a buscar bolets? i ara!

Ens passem més de tres hores mirat enlaire i veient com els aligots vespers s'enlairen fent cercles fins a trobar una tèrmica i poder seguir el corrent d'aire en direcció sud. En comptem 208, en grups de dos fins a 40 i amb algun que vola en solitari.

Els voltors ressegueixen tot l'horitzó sense batre les ales en cap moment. Passen i tornen a passar aprofitant els corrents d'aire.

Veiem milans negres, falciots i orenetes. Pinsans comuns i borroners. L'àguila marcenca, una calçada. Cotolius, mallerengues, mosquiters, escorxadors, còlit gris, pit-roigs. Esparvers, cornelles, aligots comuns, xoriguers...

Dos moments.

#1

-Allà, -senyalo amb el dit cap a la dreta- dos a sota el núvol. Què són?

-Pernis.

El nen els segueix amb els prismàtics. Jo miro cap un altre costat si en veig més.

-Neus...

-Mana

-Mira enlaire, aquí a sobre.

I em trobo amb 10 pernis sobrevolant-nos, amb una coreografia perfectament sincronitzada es van enfilant mica en mica dibuixant el símbol de l'infinit. Al cap de poc un milà negre s'afegeix al grup. Quan són prou enlaire i troben una bona tèrmica posen la directa i allò que eren unes aus meravelloses a les que quasi podies comptar les plomes de les ales passen a ser uns punts indefinits cada vegada més allunyats fins que desapareixen.

#2

El nen es passa el matí demanant un grup de cigonyes i que dins el grup n'hi hagi una de negra.

Quan estem a punt de marxar em diu que un moment, que s'apropa un altre grup i comença a comptar:

-Un, dos, tres... són pernis i hi ha dues cigonyes negres.

-Au va. Tira milles nen.

-Que sí, que és veritat.

-Va...

I quan li veig la cara m'ho crec.

Al final passen les dues cigonyes negres soles, elegantíssimes, precioses, ràpides.

No sóc capaç de reproduir els sons i exclamacions de sorpresa, admiració, goig, satisfacció... que vam deixar anar.

Vam marxar contents però amb certa recança. Quants ocells, i quins, passaran mentre no hi som?

dia #19 ...

Començo el dia pensant en el que vaig llegir abans d'anar a dormir.

Una miliciana republicana i el seu diari. 5 companyes infermeres, entre elles la del diari, violades i assassinades a Mallorca.

Vull tenir la capacitat de viatjar en el temps.

Voldria fer-me historiadora, investigadora.

M'agradaria poder-li donar informació a en Jaqme.

Coneixeu algun descendent d'algú de Sabadell que embarqués cap a Mallorca per lluitar al costat de la República?

Ahir també llegia com a Lugo els habitants d'un poble amenaçaven als qui tenien permís per a buscar una fossa. Volien frustrar l'exhumació dels cossos d'unes persones assassinades i enterrades a pilons. Creuen que els seus familiars no tenen cap dret a enterrar-los dignament.

Hi ha jutges que incompleixen el seu deure i no es presenten quan se'ls reclama un cop trobades les restes humanes.

No parlem de trossos de ceràmica. Ni de restes humanes d'una raça que ja no existeix i que fa milenis que es va extingir. Parlem d'assassinats. Tan se val el color de la jaqueta de la persona morta. Però si resulta que és roja sí que importa. Molt. Fins i tot m'atreviria a dir que massa. Els vestits de roig no tenen drets humans. No els van tenir en el moment de la seva mort, tampoc en tenen ara.

He llegit com algunes persones acusen als que recuperen els cossos dels morts, de posar els ossos ells mateixos abans d'anar a fer forats a terra.

En quin país vivim?

Quina societat és aquesta que menysprea fins a límits insospitables la vida?

Com pot ser que pensem que vivim en una democràcia?

Qui es creu realment que vivim en llibertat?

Podem ser lliures si quan demanem que desenterrin al nostre pare o avi o mare o cosí o marit o germà o muller... d'una cuneta per poder-lo portar al cementiri ens trobem com a resposta un no rotund?

Podem ser lliures quan el testimoni que diu on és la fossa s'ha de fer enrere perquè ha rebut amenaces?

Podem ser lliures quan els documents de les persones assassinades van criant pols perquè ningú té temps d'ordenar-los, mimar-los, cuidar-los, retornar-los, classificar-los...

Com podem trobar la gent que hem perdut?

Avui he estat tot el dia donant voltes a això.

A casa vam tenir sort, l'avi va arreplegar el tifus quan creuava la frontera amb França per fugir cap a Mèxic. El van portar a l'hospital militar i un cop recuperat, quan tothom es pensava que es moriria, li va tocar fer treballs forçats després de passar per Argelès..

Va poder tornar a casa. Les fotos d'aquella època mostren un rostre demacrat, cadavèric.

Fins fa molt poc no volia parlar de res del que va veure i viure. Farà 94 anys aquest novembre.

Jo tinc l'avi a casa. N'hi ha que encara el tenen enterrat al mig del bosc o en una cuneta.

Asociación para la recuperación de la memoria histórica

dia #18 ...

Avui ha sigut un dia complicat. D'un malestar continu i amb poques possibilitats de fer res. No he pogut llegir, no he pogut posar-me a l'ordinador a fer coses, no he pogut moure'm si no era amb suavitat, no he pogut fer ganxet gaire estona. Encara ara estar-me davant la pantalla em mareja. Ha sigut un dia feixuc, calorós, aixafador, de mal portar. I finalment ha començat a bufar vent de Ponent i ha semblat que em començava a trobar millor. El Ponent no m'agrada, però aquesta vegada l'agraeixo. Sóc un baròmetre humà.

Escric aquest post asseguda a terra al terrat mirant (quan no escric) les estrelles. Estic intentant fer una foto però no me n'acabo de sortir. Tinc tota la nit per anar-ho provant, que vol dir que m'hi estaré fins que me'n cansi. Les que porto fetes fins ara són totes per llençar, però vaja, s'hi està bé aquí. A més m'acaba d'arribar una foto molt guapa de Huelva dels meus amors madrilenys, just avui que els he escrit unes postals fetes amb fotos meves. Algú en diria telepatia d'això.

Em sembla que ara he ensopegat un bon enquadrament per la foto. Just quan el cel s'està tapant i és que durant aquestes vacances no he tingut gaire sort amb les estrelles.

Aquesta és la quarta nit de lluna. Avui l'he vista abans d'anar a dormir. Les altres vegades l'he espiada a la nit, en hores petites, quan m'aixecava per no poder dormir o simplement per fer un pipí. M'agrada veure que la nit és clara i descobrir la lluna just a l'escletxa que hi ha entre la persiana mig enrotllada i el marc de la porta.

Quatre vegades que he vist la lluna i he pensat: això és un post.

Acabo de veure l'última foto. El terrat de casa no és un bon lloc per fer segons quin tipus de fotos, massa contaminació lumínica. El vent tampoc m'hi ha ajudat gaire. Demà potser la poso, avui ja és massa tard.

dia #17 ...

dia #16 ...

Al matí ens ha visitat la Jana, la nena de la memòria prodigiosa, alta i guapa com ella sola.

A la tarda he anat a visitar a la S i a l'Arnau, el nen més preciós del poble i part de l'estranger. Un nen d'un any i mig que no calla mai.

Amb privilegis com aquests trobar-se malament és una anècdota absurda.