no me'n puc estar...

PLOU!!!!!!!!

i com plou... mareta...
un espectacle esplèndid!

.

dia de regal [?]

I vet aquí un dia en el qual no podrem dir allò de: Tal dia farà un any.

.

L'ofici de viure [1]

Cada dia, quan surto de la feina a les 8, el primer que faig és obrir el mòbil i posar la ràdio. Vaig canviar-me'l amb un de vell del meu germà només per això. Per poder escoltar la ràdio. I m'he enganxat a L'ofici de viure, del Gaspar Hernández. Com en tot a la vida, hi ha temes que són més interessants que d'altres, però sempre hi trobo alguna perla, aprenc alguna cosa, en constato d'altres, em sorprenc, contrasto pensaments... Escoltant-los cada dia, i amb la premisa de que ningú té la veritat absoluta, m'he adonat de que sóc una persona quasi sana mentalment. Més del que em pensava.
Ahir parlaven de les mitges taronges. L'expressió en sí ja em sembla ridícula: Trobar la meva mitja taronja.
Realment algú encara hi creu?
Jo sóc una taronja sencera. Cap meitat de res.
I és el que em van confirmar ahir els col·laboradors del programa.

No vull dependre emocionalment de ningú. No vull que ningú depengui emocionalment de mi.
No vull ser un refugi, una mena de fugida. No vull que ningú sigui per mi un refugi ni una mena de fugida. No vull ser una excusa ni que siguin una excusa. Potser per això no tinc parella. (I amb això no vull dir que qui tingui parella sí que ho faci).
I malgrat no tenir-ne, sóc una persona sencera. Cap meitat de res ni ningú, que busqui una altra meitat per encaixar-hi.

...

"No camines delante de mi,
porque no podría seguirte.
No camines detrás de mi,
porque podría perderte.
No camines debajo de mi,
porque podría pisarte.
No camines encima de mi,
porque podría sentir que me pesas.
Camina a mi lado, porque somos iguales."
Jorge Bucay

...

aus ...

A primera hora,
només els meus passos i cants
d'ocells matiners.
(22/02/08)


Enmig del riu
el corb marí es pentina
sobre una branca.
(27/02/08)

.

...

Trec el nas un moment.
Només donar les gràcies per la companyia, m'agrada saber que hi sou.
Me'n torno entre llençols i manta.
Potser enmig de foscor la migranya s'espanta i marxa...

.

soletat [2] ...

avui el dia se'm fa feixuc...
m'agradaria arraulir-me talment fos una gata, sota la manta, i esperar que arribi demà...


.

fotos ...

Ahir vaig començar. Vaig obrir el programa per fer àlbums des d'internet i em vaig posar a triar fotos. N'hi ha, de les que faig jo que m'agraden. Les veig per pantalla i puc ampliar per observar si els estams i els pètals o les ales o el que sigui està ben enfocat, puc retallar-les, manipular-les... però no me'n puc fer una idea exacta de com són.
En vaig ser conscient quan vaig muntar l'àlbum de la despe de la Remena. Hi ha una foto del llac de Banyoles, que ja m'agradava de per si, però quan la vaig veure impresa amb bona qualitat, vaig pensar que potser sí que en sabia una mica de capturar instants...
Ja us la vaig mostrar en el seu dia, però m'agrada tant, que repetiré.

vents nous ...

Jo sóc terra...
Tenia ganes de canviar l'aspecte del bloc.
I em vaig posar a buscar.
Aquesta plantilla, que em va enamorar de seguida, es titula "Tierra".
Sóc com la terra jo, malgrat les ganes de saber volar que sempre tinc.
Sense pluja em falta aire...

La vida... és meravellosa.



.

olor ...

Tot passejant per Girona, m'ha arribat una mescla d'olors, colors i llum, que han remogut algun record oblidat.

Avui he pogut olorar la nostàlgia d'allò desconegut.


.

no nem bé ...

Avui (o ahir, donaven la notícia a Catalunya ràdio aquest matí) ha mort un Duc (bubo bubo) per culpa d'una línia d'alta tensió. És una rapinyaire nocturna en perill d'extinció. Poc a poc s'ha anat introduïnt de nou, ja que tot i no tenir un depredador directe, l'efecte de l'ésser humà ha sigut devastador.

Ahir arribaven taques de fuel a les platges de Castelló d'Empúries i Sant Pere Pescador. Entre un i altre poble s'hi troben els aiguamolls de l'Empordà. Un petit paradís per les aus aqüàtiques i ocells de tota mena i condició. Evidentment el fuel hi ha arribat. Ja veurem quines en són les conseqüències.

Però no us oblideu pas de que tot el que està passant, hiverns primaverals, primaveres estiuenques, estius tardorencs, tardors... tardors??, sequeres, extincions d'animals, contaminacions d'aigües dolces i salades, aire brut i contaminat, desforestació amazònica (per dir-ne la més escandalosa), tallamenta de centenars de faigs per fer passar una línia... etc. etc. ... és culpa nostra, perquè, a vegades, no tanquem l'aixeta quan ens rentem les dents i tenim la santa barra de regar les plantes.

Home!

.

qui ets?

A la pregunta directa de:

-qui ets?

no es pot respondre tan vagament:

-Soc un noi que te ganes de coneixet. Be, encara que sigui parlar amb tu una miqueta. Si tu vols clar.

Per tant, es mereix més preguntes encara:

-D'acord. No penso marejar gens la perdiu.
D'on han sortit les ganes de conèixer-me?
D'on has tret el mail?
És que mira, potser t'ho prendràs malament però no estic per romanços.


...


Potser fa una setmana m'ho hauria pres rient, potser fins i tot la setmana vinent. Potser hauria seguit el joc una mica, però aquestes coses em cansen cada vegada més.
I encara m'he oblidat una última pregunta:

Qui ets?

.


Apunt d'última hora:

El meu mail, del hotmail, en una pàgina de contactes??
qui ha gosat posar-li? eh? eh? que doni la cara ara mateix!!!
No sé si fotre'm a riure o preocupar-me de que algú amb 30 anys pugui maltractar el català escrivint-lo desastrosament o tancar definitivament el tema, amb un mutis. O simplement declinar la invitació amablement.

Jo, però, alucino.

.

paisatge urbà ...

Els núvols baixos
canvien el perfil
de la ciutat.

Ahir a la nit, era una meravella veure els perfils de Sant Fèlix i la catedral desdibuixats pels núvols, des d'un pont sobre l'Onyar.


.

xirimiri ...

Ahir, sortint de la feina feia un xirimiri suau, quasi imperceptible. Prou per mullar-se i insuficient per tenir la sensació de pluja. Prou per sentir l'aigua al rostre i somriure. El paraigua dins la bossa.

Aquest matí Girona m'ha rebut de nou amb xirimiri. Més insistent que el d'ahir. M'he tret les ulleres i he deixat que em mullés tot el rostre. El paraigua de nou dins la bossa. La jaqueta, la cara i els cabells molls. Un somriure fresc.

Fa un dia gris. Però amb la tonalitat grisa que m'agrada. Amb soroll de rodes sobre l'asfalt mullat. Amb l'esperança d'una bona ploguda. Amb el gust de passejar-se sota el cel.

Avui, quan baixava cap a Girona, he fet un recompte dels arbres florits. I m'ha vingut un pensament: encara espero l'hivern i ja arriba la primavera...

.

tatuatge...

Feia molt de temps que volia fer-se un tatoo. No sabia però què tatuar-se. Li rondaven pel cap ocells i gats i pràcticament tot allò relacionat amb la natura. Havia buscat dibuixos asteques, representacions mayes dels déus, dibuixos abstractes de gats, de fulles, de sols i llunes... Volia un tatoo petit i discret, en un lloc petit i discret.
Fins que el va conèixer a ell.
Ell que es podia passar hores resseguint-li l'esquena i dibuixant-hi camins imaginaris.
Un dia, tot jugant, li va demanar que li dibuixés de veritat. Va agafar les témperes i com que era tardor li va dibuixar un arbre amb fulles rogenques.
Ella podia sentir com naixia cada branca, cada arrel, cada fulla, cada nus i revolt del tronc.
A partir d'aquell dia, ja no va voler mai més un tatoo. Li agradaven més els seus dibuixos efímers sobre la pell...


relats conjunts

tresors ...

La majoria de tresors que tinc,
han sigut trobats en els llocs més insospitats
i en les persones més sorprenents...

I també...

la majoria de tresors que tinc,
han sigut trobats en les persones més insospitades
i en els indrets més sorprenents...

.

3 somriures i un haikú ...

Primer somriure.
Surto de casa i passo prop de l'olivera, abans d'arribar-hi sento dos ocells. M'aturo i observo. Un s'ha quedat quiet, esperant el meu moviment. Faig un pas endavant silenciosament i em quedo ben quieta i ell es gira cap a mi. Al cap d'uns segons, se'n va.


Segon somriure.
Feia dies que el buscava i no el veia. Em feia por que no l'haguéssin atropellat. Pensava que potser havia marxat. I avui hi era. Altiu, preciós. Damunt el fil del llum, amb el seu plumatge marró fosc i unes franges de plomes blanques al pit. Després de molts dies, he tornat a veure l'aligot.


Tercer somriure.
Durant el trajecte amb bus, observo el Ter a partir del Pasteral. Amb un cert alleugeriment al veure que, de moment, no va minvant el poc cabal que té. A vegades hi veig algún bitxo. Avui, he vist un bernat pescaire volant elegantment a un metre d'alçada del Ter. Preciós el seu plomatge gris i el seu vol cadenciós.


L'haikú.

Es deixa veure
el tallarol que canta
a l'olivera.


.

2on. 3a.

Bossa trencada, suavitzant per terra. El recullo.
-Gràcies.
-De res.
-Ui... està complicada la cosa, eh? se t'ha trencat la bossa. Ja ho podràs portar?
-Em sembla que no. Normalment vaig a comprar amb cotxe i avui no, i he comprat com si hi hagués anat, no sé què pensava.
Estudiem com pot fer-ho per arreplegar-ho tot... no hi ha solució...
-Tens pressa?
- No.
-Et faria res...
-No home, cap problema, ja t'ajudo.
-Visc aquí mateix, encara que només sigui quedar-te aquí a guard...
-No home, no, ja t'ajudo a portar-ho, de debó.
I li agafo les ampolles de detergent amb una mà i les bosses amb l'altra. Ell porta una sissí, un pack de 6 aigües, un de 4 llets i un de noséquants rotllos de paper higiènic.
-No cal que ho agafis tot dona.
Li somric
-No, no això t'ho portes tu.
-Sí i tant!
I l'acompanyo.
-Segur que no tens pressa, no?
-No, el meu bus no surt fins d'aquí a mitja horeta, no pateixis.
Amb dos minuts arribem a la porta i descarrego les coses.
-Moltes gràcies.
-De res.
-Bé... ...mira, el 2n 3a, si mai necessites res...
-Va bé saber-ho, gràcies. Això ja t'ho llenço (mentre faig un nuc a la bossa que s'ha trencat). Que vagi bé.
-Adéu!

A vegades, les respostes/preguntes més adients et vénen al cap uns segons massa tard...

.

crònica d'un matí ...

Sóna el despertador. Passo d'aixecar-me a les 7, tant si m'aixeco aviat com amb el temps just, tinc la rara habilitat d'haver de córrer cada matí. Recordo que he somiat, però no sé què. Avui no sé si m'he despertat a mig son com quasi tots els dies anteriors. Em llevo a 1/4 de vuit i vaig a fer un pipi. Em mirallo i, després de força temps, em trobo maca. Els cabells, però, semblen les pues d'un porc espí en plena defensa. M'hi hauré d'acabar d'acostumar, me'ls vull deixar llargs fins que se m'acabi la paciència. Dutxa ràpida, intent de pentinar-me amb gràcia. No ho aconsegueixo, però m'és igual, avui em trobo guapa. Em vesteixo sense pressa, fent equilibris, doncs si m'assec en qualsevol lloc, els pantalons negres quedaran plens de pèl de gat. Del gat que ara ha passat de dormir als peus del llit a sobre el meu pijama i em vigila de reüll. Amb dos minuts en fa prou per saber que avui també marxo i no es mou. Abans de baixar li faig uns quants petons i li dic adéu.
Baixo i em preparo un cafè amb llet. Me'l prenc amb tres glops. Em poso l'abric i agafo la bossa. Dubto uns segons... carrego de nou el llibre que vaig treure ahir. Descarrego el paraigua que fa mesos que passejo, amb l'absurda esperança de fer-lo servir qualsevol dia d'aquests. Obro la porta per sortir i... plou... plou?? ...plou!!! Torno a entrar il·lusionada a agafar el paraigua. Només fa xirimiri, però el cel està completament encapotat... vés a saber, potser hi haurà sort avui.
Quatre passes i encenc el primer cigarret del dia. Arribo a la parada del bus i la tiesa no tarda a arribar. Llenço més de mig cigarret i pujo. Avui hi ha la xoflera que no m'agrada. Agafa les curves d'una manera que ens fa anar d'un costat a l'altre. Em poso els auriculars i em deixo dur per la música. Cantaria si no fos que em fa vergonya i que no crec que a la resta els agradés sentir-me desafinar.
A la Cellera ja no plou gens. A Anglès s'endevinen clarianes.
Al trencant de Mas Llunès ens aturem. Jo estic absorta amb The Magic Numbers i mirant el paisatge, intentant descobrir algún ocell. Quan veig un home creuant la carretera amb tota tranquil·litat i anant cap al davant del bus, miro endavant. Veig a tothom amb el coll estirat intentant veure què passa. Pel reflex dels vidres veig els llums blaus dels mossos. Tothom mira a fora, jo miro als que miren a fora. Poca estona després continuem el viatge. Hi ha 4 cotxes parats i sense indicis d'estar gaire trencats. No m'hi fixo gaire. Si no hi ha ambulàncies vol dir que tot queda amb un ensurt, per sort.
Acabo el viatge com cada dia, mirant per la finestra, resseguint el paisatge. Hi ha dies que m'adono que sóc l'única del bus que no mira endavant.
I arribant a Girona, els núvols pràcticament ja no hi són... fa solet (a estones). Avui no hi haurà sort, almenys de moment.

.

2 haikús ...

El fum mandrós
es mou arran de terra,
li falta força.


.


Nit estrellada,
il·lumina uns quants núvols
la mitja lluna.


.

alegria ...

Comencem una nova setmana...
"como un payaso que grita: Alegría!"