Tot i saber del cert que el foc crema,
hi posem les mans massa sovint.
.
hi posem les mans massa sovint.
.
dijous, 31 de gener del 2008
dimecres, 30 de gener del 2008
MSF ...
Alt com jo.
Cabells llarguets rinxolats i despentinats.
Ulls clars i expressius.
Somriure encantador.
Veu agradable i bonica.
Rostre digne de ser esculpit.
Conversa amena i agradable.
Sé del que em parla i estic al dia de les seves accions i resultats.
A peu dret, al costat del Pont de Pedra.
Metge sense fronteres.
Italià.
He sigut incapaç de passar de llarg.
No ha aconseguit que donés ni signés res.
Fa temps que vull apuntar-m'hi.
De moment no hi ha doblers.
I ara, ara que la migranya m'esquerda el cap...
... segur que no el trobaria enlloc.
.
Médicos sin Fronteras
.
Cabells llarguets rinxolats i despentinats.
Ulls clars i expressius.
Somriure encantador.
Veu agradable i bonica.
Rostre digne de ser esculpit.
Conversa amena i agradable.
Sé del que em parla i estic al dia de les seves accions i resultats.
A peu dret, al costat del Pont de Pedra.
Metge sense fronteres.
Italià.
He sigut incapaç de passar de llarg.
No ha aconseguit que donés ni signés res.
Fa temps que vull apuntar-m'hi.
De moment no hi ha doblers.
I ara, ara que la migranya m'esquerda el cap...
... segur que no el trobaria enlloc.
.
Médicos sin Fronteras
.
dimarts, 29 de gener del 2008
reflexions autubuseres [2]
A vegades, penso que, per uns instants, m'agradaria poder recordar les sensacions que tenia quan estava enamorada.
Però només a vegades i només per uns instants.
.
Però només a vegades i només per uns instants.
.
dilluns, 28 de gener del 2008
riure's d'una mateixa ...
Ahir vam riure molt.
De mi i amb mi.
La M és cantant, en V bateria.
En V té tres bateries i vam quedar que un dia ens trobaríem tots 3 i ens desestressaríem tot fent un [des]concert.
A mi doneu-me les baquetes i de soroll ja en faré, ara res que pugui considerar-se ritme.
Ens posem a riure.
La M, diu que li agradaria poder tenir independència de moviments en els braços, perquè per tocar la bateria un braç fa una cosa i l'altre una altra.
Que començarem poc a poc i acabarem fent redobles.
Jo en sóc incapaç. A mi doneu-me la bateria més vella que començaré a picar on no toca i serà un festival.
No em creuen.
Mireu, si jo fos cantant o músic, d'aquells que canten i toquen la guitarra, per exemple. En el cas que sapigués cantar i tocar la guitarra, eh?
Tornem a riure.
Doncs no podria tocar i cantar.
Més riures, davant el meu moviment guitarrístic esquerrà i el solo de veu.
O cantaria el que toco, o tocaria el que canto. Us ho imagineu? Ranca, ranca, ranca... pel micro.
En V, ja s'hi troba i es pixa de riure.
És que jo, quan escolto una cançó, me'n vaig d'una cosa a l'altra, de debó. Tan aviat segueixo la lletra, com la guitarra, com el baix, com la bateria... me'n vaig... Començo seguint la bateria i acabo cantant els acords de guitarra... De l'Hotel California dels Eagles em sé més la guitarra que la lletra!!
Més riures.
Te'n recordes M? sempre deia que si mai en T era baixa a la Salseta, jo podria substituïr-lo fent de guitarra amb la veu... jejejeje...
I comencen a tararejar l'Hotel California...
Cantant la guitarra i tocant la lletra...
.
De mi i amb mi.
La M és cantant, en V bateria.
En V té tres bateries i vam quedar que un dia ens trobaríem tots 3 i ens desestressaríem tot fent un [des]concert.
A mi doneu-me les baquetes i de soroll ja en faré, ara res que pugui considerar-se ritme.
Ens posem a riure.
La M, diu que li agradaria poder tenir independència de moviments en els braços, perquè per tocar la bateria un braç fa una cosa i l'altre una altra.
Que començarem poc a poc i acabarem fent redobles.
Jo en sóc incapaç. A mi doneu-me la bateria més vella que començaré a picar on no toca i serà un festival.
No em creuen.
Mireu, si jo fos cantant o músic, d'aquells que canten i toquen la guitarra, per exemple. En el cas que sapigués cantar i tocar la guitarra, eh?
Tornem a riure.
Doncs no podria tocar i cantar.
Més riures, davant el meu moviment guitarrístic esquerrà i el solo de veu.
O cantaria el que toco, o tocaria el que canto. Us ho imagineu? Ranca, ranca, ranca... pel micro.
En V, ja s'hi troba i es pixa de riure.
És que jo, quan escolto una cançó, me'n vaig d'una cosa a l'altra, de debó. Tan aviat segueixo la lletra, com la guitarra, com el baix, com la bateria... me'n vaig... Començo seguint la bateria i acabo cantant els acords de guitarra... De l'Hotel California dels Eagles em sé més la guitarra que la lletra!!
Més riures.
Te'n recordes M? sempre deia que si mai en T era baixa a la Salseta, jo podria substituïr-lo fent de guitarra amb la veu... jejejeje...
I comencen a tararejar l'Hotel California...
Cantant la guitarra i tocant la lletra...
.
diumenge, 27 de gener del 2008
carril bici ...
Avui al matí.
Passeig pel carril bici.
Samarreta de cotó, jersei de llana verd, bufanda de colors feta per la marona, pantalons negres d'anar a bosc, xiruques, ulleres de sol i la càmera. Recordo que és el mateix que duia fa poc més d'un any a Gallocanta, malgrat allà, sota el jersei hi duia més roba que una samarreta de cotó.
Gallocanta, desembre del 2006
Avui he vist pardals, tòrtores, pitroigs, mallerengues carboneres, merles...
I el més bonic, el més impressionant, un bernat pescaire passant per sobre nostre, a poca distància, totalment silenciós i elegant, no l'he capturat amb la càmera. M'he quedat mirant-lo, pensant ostres quina foto!
Però fer-li una foto requeria treure-li els ulls de sobre i no he pogut.
M'agradaria tornar a Gallocanta...
.
Passeig pel carril bici.
Samarreta de cotó, jersei de llana verd, bufanda de colors feta per la marona, pantalons negres d'anar a bosc, xiruques, ulleres de sol i la càmera. Recordo que és el mateix que duia fa poc més d'un any a Gallocanta, malgrat allà, sota el jersei hi duia més roba que una samarreta de cotó.
Gallocanta, desembre del 2006I el més bonic, el més impressionant, un bernat pescaire passant per sobre nostre, a poca distància, totalment silenciós i elegant, no l'he capturat amb la càmera. M'he quedat mirant-lo, pensant ostres quina foto!
Però fer-li una foto requeria treure-li els ulls de sobre i no he pogut.
M'agradaria tornar a Gallocanta...
.
dissabte, 26 de gener del 2008
el bus ...
Anar i tornar de Girona amb bus, dóna temps per absorvir, abstreure's, acceptar, aclarir, acomodar-se, acompanyar, acostumar-se, adaptar-se, admirar, admirar-se, adonar-se, adormir-se, agrair, aïllar-se, albirar, alegrar-se, alleugerir-se, alliberar-se, amoixir-se, angoixar-se, anotar, apassionar-se, apedaçar, aprendre, aprofitar, aprofundir, apuntalar, aquietar-se, arrupir-se, assolellar-se, assossegar-se, assumir, assumir-se, astorar-se, atabalar-se, atrinxerar-se, avorrir-se, badallar, badar, badocar, balancejar-se, barrinar (a ses Illes no penseu malament, eh?), besllumar, blasfemar, bloquejar-se, boicotejar-se, botzinar, bufar, buidar-se, caboriejar, cagar-se (en), cantussejar, canviar, capficar-se, captar, captivar-se, capturar, cercar, cerciorar-se, clenxinar-se inútilment, clissar, cobejar, coincidir, concedir-se, conciliar-se, conèixer-se, confirmar-se, conformar-se... i un llarg etcètera.
Però sobretot, per arribar a la gran conclusió d'ahir. Quan vaig començar recordant quan era petitona i els llums de les cases per mi no eren llums de cases. Eren botonets de colors que servien per entretenir a déu. Quan tot seguit em vaig preguntar, crèies en déu? I la resposta va ser que en aquell temps tot el que deien els pares era veritat. I em vaig preguntar si ara crec en déu. I em vaig trobar responent-me que hi havia molts tipus de déus per adorar actualment, vestit amb trajus molt diferents, però tots iguals, que crec en la Natura i que si hagués de creure en algún déu, m'agradaria creure en el déu de les coses petites. Però que no crec en un ésser tot poderós i centre de l'univers. Doncs el centre del meu univers sóc jo.
.
Però sobretot, per arribar a la gran conclusió d'ahir. Quan vaig començar recordant quan era petitona i els llums de les cases per mi no eren llums de cases. Eren botonets de colors que servien per entretenir a déu. Quan tot seguit em vaig preguntar, crèies en déu? I la resposta va ser que en aquell temps tot el que deien els pares era veritat. I em vaig preguntar si ara crec en déu. I em vaig trobar responent-me que hi havia molts tipus de déus per adorar actualment, vestit amb trajus molt diferents, però tots iguals, que crec en la Natura i que si hagués de creure en algún déu, m'agradaria creure en el déu de les coses petites. Però que no crec en un ésser tot poderós i centre de l'univers. Doncs el centre del meu univers sóc jo.
.
dijous, 24 de gener del 2008
mail ...
Raons –i no poques- per la independència de Catalunya
Us faig arribar aquest article que m’han passat; es molt clar, entenedor i prou interessant com per fer-lo arribar a tothom que conegueu, tant si creu, com si no creu, en la independència de Catalunya. Ha estat publicat al diari “Público” a tot l'Estat Espanyol. Aquest López Tena no té pels a la… ploma.
DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA -. Alfonso López Tena.
Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en
Salvo efusiones líricas, amenazas y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.
Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya, la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya ( 19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en
Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande
Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.
Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya.. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE. Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.
España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga España, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.
Alfonso López Tena es vocal del Consejo General del Poder Judicial.
.
dimecres, 23 de gener del 2008
mirar ...
ESCAPANDO DE LA CRÍTICA Pere Borrell del Caso 1874Quan va arribar fins on era ell, se'l va mirar fixament, sense parpellejar. Totalment immòbil.
I sense saber com, sense voler-ho saber tampoc, se la va trobar al seu costat, compartint jocs i riures. Podia sentir l'olor dels seus cabells recollits en dues trenes quasi perfectes de color atzabeja, d'on s'escapava algún rínxol rebel.
Va ser així cada dia. Ella arribava tot sortint de l'escola i es quedava ensimismada mirant el quadre. Els guardes del museu, que la veien allà palplantada somrient, no li deien mai res, ja s'havien acostumat al seu comportament estrany.
Fins que una tarda, va arribar amb els ulls plorosos. Les llàgrimes no li deixaven mirar com sempre ho havia fet. I la seva màgia era la seva mirada.
La impossibilitat de poder compartir la tristesa amb el seu nou amic, li feia brollar més llàgrimes encara. Impotent, es va girar per tornar-se'n cap a casa, quan va sentir el frec d'un moviment i una veu dolça que li deia:
-Espera, que ja vinc jo.
.
Història inspirada en el gran Eduardo Galeano.
Relats conjunts
.
lluna plena ...
De bon matí,
les muntanyes vermelles
i la lluna.
.
De bon matí,
les muntanyes vermelles
i lluna plena.
.
les muntanyes vermelles
i la lluna.
.
De bon matí,
les muntanyes vermelles
i lluna plena.
.
dimarts, 22 de gener del 2008
Vicente Haya ...
“Si buscamos por encima de todo la modestia, escribiremos como Buson. Si nos creemos genios -al margen de que lo seamos o no- haremos el haiku de Bashô. Si somos complejos y valientes, llegaremos a ser Shiki. Si pensamos que somos cultos, como Sôseki. Si somos de ánimo ligero, como Kikaku. Si hemos logrado la plena conciencia de nuestros actos, seremos Santôka. Si nos consideramos espiritualmente realizados, nos veremos siendo Hôsai. Si carecemos de gracia, Ryôkan. Y si lo que piensen de nosotros nos importa un pimiento, nos transformaremos en Issa. Nuestra manera de ser, nuestras virtudes y defectos, se evidenciarán en nuestro haiku y cualquiera podrá allí fácilmente verlos.”
Vicente Haya Segovia en el prólogo a su libro “Haiku-dô - El haiku como camino espiritual” - Kairós - Octubre 2007
.inspiració ...
La foto no és gaire bona, l'he feta aquest matí amb el mòbil i des del bus. Però més o menys és el que veig cada matí, clar que cada dia és diferent. Veient aquesta bellesa de bon matí, és fàcil deixar-se endur i que en surti algun haiku aprofitable. I com em va ensenyar el mestre Buk i després les lectures de Vicente Haya (que vaig conéixer gràcies al Buk), l'haiku és com una fotografia en paraules. Explica tan sols el que es veu. Sense floritures, sense metàfores.
.
dilluns, 21 de gener del 2008
matí ...
Enmig la boira,
el perfil encongit
de les tòrtores.
.
Entre les branques
totalment desfullades,
un niu de garsa.
.
el perfil encongit
de les tòrtores.
.
Entre les branques
totalment desfullades,
un niu de garsa.
.
diumenge, 20 de gener del 2008
dissabte, 19 de gener del 2008
roig [2] ...
La marxa de l'Emperador (La marche de l'emperor) és realment una bellesa. Si no l'heu vista, us la recomano. A més la banda sonora, de l'Émilie Simon, també és preciosa.
Fa dies que m'acompanya...
.
Fa dies que m'acompanya...
.
semblances ... o no.
Si alguna cosa tinc clara és que m'assemblo a ma mare. Més que res perquè des que tinc ús de raó, no han parat de dir-nos-ho.
Però avui, la curiositat despertada per l'Eudald i el myheritage, ha fet que em passés una estoneta rient tota sola.
En resumides qüèntes...
Si m'assemblo a algún famós, aquest és el Gary Oldman. Ha sortit quasi bé cada vegada que he posat una foto nova. No em fa res, de fet, si hagués de ser un home, voldria ser igualet que ell. Mareta, com m'agrada!
I si m'assemblo a alguna famosa... un moment que ric... ... (jajajajajajajajajajajajajaja) ... ... és a l'Erica Durance. La noieta que fa de Lois Lane a Smallville. Que també ha sortit sovint, com a primera dama, amb un 61% d'afinitat
I com he rigut veient a la llista a l'Eddy Murphy... aissssss... m'ha quedat claríssim que el programa no distingeix els colors, perquè sóc més blanca que l'Iniesta.
D'acord... elimino la Cindy Crawford... avui, diumenge, en un 70%, es veu que m'assemblo a aquesta mossa:
nàfent...
.
Però avui, la curiositat despertada per l'Eudald i el myheritage, ha fet que em passés una estoneta rient tota sola.
En resumides qüèntes...
Si m'assemblo a algún famós, aquest és el Gary Oldman. Ha sortit quasi bé cada vegada que he posat una foto nova. No em fa res, de fet, si hagués de ser un home, voldria ser igualet que ell. Mareta, com m'agrada!
I si m'assemblo a alguna famosa... un moment que ric... ... (jajajajajajajajajajajajajaja) ... ... és a l'Erica Durance. La noieta que fa de Lois Lane a Smallville. Que també ha sortit sovint, com a primera dama, amb un 61% d'afinitat
I com he rigut veient a la llista a l'Eddy Murphy... aissssss... m'ha quedat claríssim que el programa no distingeix els colors, perquè sóc més blanca que l'Iniesta.
D'acord... elimino la Cindy Crawford... avui, diumenge, en un 70%, es veu que m'assemblo a aquesta mossa:
nàfent...
.
dijous, 17 de gener del 2008
roig ...
Avui la sortida del sol ha tornat a ser espectacular.
D'un vermell intensíssim.
Hi havia foc als núvols.
N'he fet un parell de fotos, però el mòbil no dóna per gaire.
Aquesta que us poso no és d'avui, tot i que podria ser-ho si els núvols estiguéssin una mica esqueixats...
Camins al cel
que ha dibuixat el vent.
El sol els pinta.
.
El vent ens deixa
un mar de núvols roig.
Ones de llum.
.
El vol del corb
retalla l'horitzó.
Negre amb vermell.
.
D'un vermell intensíssim.
Hi havia foc als núvols.
N'he fet un parell de fotos, però el mòbil no dóna per gaire.
Aquesta que us poso no és d'avui, tot i que podria ser-ho si els núvols estiguéssin una mica esqueixats...
Camins al cel
que ha dibuixat el vent.
El sol els pinta.
.
El vent ens deixa
un mar de núvols roig.
Ones de llum.
.
El vol del corb
retalla l'horitzó.
Negre amb vermell.
.
dimecres, 16 de gener del 2008
vents de l'oest ...
10
un viento débil
lleno de rostros doblados
que recorto en forma de objetos que amar
ÁRBOL DE DIANA _ Fragment.
Alejandra Pizarnik
un viento débil
lleno de rostros doblados
que recorto en forma de objetos que amar
ÁRBOL DE DIANA _ Fragment.
Alejandra Pizarnik
Ahir feia vent.
Aquesta nit ha fet vent.
Ahir el vent em va portar paraules madrilenyes.
Hi ha molts tipus d'amor.
El vent n'és un.
El vent d'ahir no era dèbil.
Era fort i fred.
Les paraules van ser tendres i tèbies.
Un dia em va explicar que quan sentia el vent al rostre, el rebia com carícies que li enviaven la gent que estima, la gent que l'estima. (Em sembla que ja ho havia explicat fa temps)
A vegades, ho recordo i, quan sento el vent deixo de banda el meu excepticisme i crec fermament que ell me l'envia.
Avui, de moment, no fa vent.
Avui, de moment, no plou.
Avui, de moment, no fa fred.
Avui igual que ahir, de moment, estic melancòlica.
Avui he somiat que queia en un ostracisme total.
Dia autista, ostracisme al canto.
.
Aquesta nit ha fet vent.
Ahir el vent em va portar paraules madrilenyes.
Hi ha molts tipus d'amor.
El vent n'és un.
El vent d'ahir no era dèbil.
Era fort i fred.
Les paraules van ser tendres i tèbies.
Un dia em va explicar que quan sentia el vent al rostre, el rebia com carícies que li enviaven la gent que estima, la gent que l'estima. (Em sembla que ja ho havia explicat fa temps)
A vegades, ho recordo i, quan sento el vent deixo de banda el meu excepticisme i crec fermament que ell me l'envia.
Avui, de moment, no fa vent.
Avui, de moment, no plou.
Avui, de moment, no fa fred.
Avui igual que ahir, de moment, estic melancòlica.
Avui he somiat que queia en un ostracisme total.
Dia autista, ostracisme al canto.
.
dimarts, 15 de gener del 2008
núvols ...
Gavin Pretor-Pinney
Sociedad de Apreciación de las Nubes.
Contraportada de La Vanguardia - 10-01-08
Pregunta: Alain, el magnífico filósofo francés, recomendaba mirar a lo lejos ¿y usted?
-Mire hacia arriba cada día porque eso le ayudará a tener los pies en el suelo. Los tristes y agobiados siempre miran sus pies. Cuando miras para arriba, abres tus pulmones y oxigenas la mente y el cuerpo. Y mirar hacia arriba te ayuda a tener mejor perspectiva sobre tu vida en la tierra.
Ahir al matí, els núvols eren d'un vermell espectacular.
Cada dia miro enlaire, cada dia descobreixo alguna cosa nova...
M'agraden els núvols.
Sociedad de Apreciación de las Nubes.
Contraportada de La Vanguardia - 10-01-08
Pregunta: Alain, el magnífico filósofo francés, recomendaba mirar a lo lejos ¿y usted?
-Mire hacia arriba cada día porque eso le ayudará a tener los pies en el suelo. Los tristes y agobiados siempre miran sus pies. Cuando miras para arriba, abres tus pulmones y oxigenas la mente y el cuerpo. Y mirar hacia arriba te ayuda a tener mejor perspectiva sobre tu vida en la tierra.
Ahir al matí, els núvols eren d'un vermell espectacular.
Cada dia miro enlaire, cada dia descobreixo alguna cosa nova...
M'agraden els núvols.
WE BELIEVE that clouds are unjustly maligned
and that life would be immeasurably poorer without them.
and that life would be immeasurably poorer without them.
We think that they are Nature’s poetry,
and the most egalitarian of her displays, since
everyone can have a fantastic view of them.
We pledge to fight ‘blue-sky thinking’ wherever we find it.
Life would be dull if we had to look up at
cloudless monotony day after day.
We seek to remind people that clouds are expressions of the
atmosphere’s moods, and can be read like those of
a person’s countenance.
Clouds are so commonplace that their beauty is often overlooked.
They are for dreamers and their contemplation benefits the soul.
Indeed, all who consider the shapes they see in them will save
on psychoanalysis bills.
And so we say to all who’ll listen:
Look up, marvel at the ephemeral beauty, and live life with your head in the clouds!
“I love the clouds… the clouds that pass…
up there… up there… the wonderful clouds!”
[The Stranger, Charles Baudelaire]
up there… up there… the wonderful clouds!”
[The Stranger, Charles Baudelaire]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
