diumenge, 28 de maig del 2006

vols marítims...


Després de passejar enmig de gent i botigues, després de satisfer la nostra llamineria amb un gelat de xocolata acompanyat d'un de cafè, enfilem cap a la platja... encara no hi hem arribat i al final del carrer ja es veu l'horitzó blau, ja ens arriben aromes de mar. Només arribar a la platja ens treiem les sandàlies i ens acostem a l'aigua. No m'agrada la sorra, massa pedres pels meus pobres peus, que amb la calor es tornem molt sensibles. Sóc de les que li encanta aquella sorra tan fina, que a ningú més agrada, la que s'enganxa tant, la que hi ha a la majoria de platges de l'Alt Empordà. El mar està preciós, la llum hi dibuixa reflexos platejats que es tornen blau turquesa quan les ones trenquen a la platja. M'assec sobre la sorra i em disposo a contemplar tot el meu voltant. La Su* fa estona que s'ha arromengat el pantalons i es passeja i juga amb les ones. L'horitzó mig desdibuixat per un núvols rogencs va canviant de color a mida que passa el temps. Restem quietes, l'una al costat de l'altra, admirant el mar, l'olor, el so i el moviment de les ones ens hiptonitzen i ens deixem omplir pel seu vaivé cadenciós. M'agrada la platja quan no hi ha gent, en un dia com avui ja tard quan comença a refrescar, però sobretot a l'hivern després d'una tempesta, quan ningú passa a netejar-la, amb la marinada freda fent-me encongir dins l'abric, gaudint d'un sol tebi i agradable, quan el que està ple a vessar durant l'estiu sembla un desert... Les mosques, però, fan acte de presència i ens "obliguen" a canviar de lloc, ara, un xic més lluny de les ones, assegudes altra vegada cara al mar, continuem admirant-lo. Els meus ulls no donen a l'abast, tot el que veig podria ser una fotografia meravellosa, els vols baixos dels gavians damunt del nostre cap, els seus balls amb el vent damunt del mar, els seus jocs damunt l'aigua... és una de les aus que té el vol més bonic. Tot d'una penso que m'agradaria ser un d'ells, poder volar a cavall del vent, amb l'única preocupació de trobar un bon peixet per omplir l'estòmac. Li dic a la Su*, en parlem una mica i dic en veu alta el que penso: el pitjor que ens podia passar als humans era tenir capacitat per raonar.
Però sense el raonament no podria apreciar la bellesa que tinc davant meu... o potser sí?

divendres, 26 de maig del 2006

Paraules al vent...

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop en hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que descobreix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraules
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.

Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.

Miquel Martí i Pol

dilluns, 22 de maig del 2006

Girona... m'enamora?

I tornaré a Girona
quan bufi tramuntana
per perdre'm en silenci
pels vells carrers que enyoro.

I tornaré a Girona
sense esperar que em cridin
amb tremolor a les cames
i els ulls oberts com llunes.

Serà un dia de somni
quan tornaré a Girona.

Miquel Martí i Pol
***
Sempre ha sigut un plaer passejar pel casc antic de Girona, m'agraden els seus carrerons irregulars, les escales estretes que mai sé cap on em porten (tinc un sentit de l'orientació força nefast... i això que hi vaig estar vivint durant 2 anys...), trobar-me la catedral de sorpresa després de passar per primera vegada per un carreró fins ara desconegut, el campanar de sant Fèlix, el Call jueu, els ponts travessant l'Onyar, les cases pintades... i sobretot aquest dissabte engalanada amb flors, plena de colors...
i rialles...
i converses...
i complicitats...

divendres, 19 de maig del 2006

de vols cap a Madrid...

Ventana sobre la memoria II _ Eduardo Galeano

¿Un refugio?
¿Una barriga?
¿Un abrigo para esconderte cuando te ahoga la lluvia, o te parte el frío, o te voltea el viento?
¿Tenemos un espléndido pasado por delante?
Para los navegantes con ganas de viento, la memoria es un puerto de partida.


Avui el meu post té dedicatòria, voldria ser més subtil, però no en sé... Li dedico al meu "cuentacuentos" particular; a qui les paraules que em regala li surten en vespres de tempesta, quan pensa en mi perquè sap que les estimo, les tempestes; a qui em fa de refugi, abric i punt de partida sovint...

dijous, 18 de maig del 2006

diumenge, 14 de maig del 2006

El descubrimiento del océano

"La luna llena se recorta sobre el mar y cubre de reflejos plateados las olas. Sentados sobre una duna, miramos el continuo vaivén con distintos ánimos: para mí fue siempre el mar un confidente, un amigo que absorbe todo lo que le cuentan sin revelar jamás el secreto confiado y que da el mejor de los consejos: Un ruido cuyo significado cada uno interpreta como puede; para Alberto es un espectáculo nuevo que le causa una turbación extraña cuyos reflejos se perciben con la mirada atenta con que sigue el desarrollo de cada una de las olas que van a morir a la playa. Frisando los treinta años Alberto descubre el océano Atlántico y siente en ese momento la trascendencia del descubrimiento que le abre infinitas vías hacia todos los puntos del globo. El viento fresco llena los sentidos del ambiente marino, todo se transforma ante su contacto, hasta el mismo Come-back mira, con su extraño hociquito estirado, la cinta plateada que de desenrosca ante su vista varias veces por minuto. Come-back es un símbolo y un sobreviviente; símbolo de los lazos que exigen mi retorno, sobreviviente a su propia desdicha, a dos caídas en la moto en que voló encerrado en su bolsa, al pisotón de un caballo que lo "descandalló" y a una diarrea pertinaz.
Estamos en Villa Gesel al norte de Mar de Plata en la casa de un tío que nos brinda su hospitalidad y sacamos cuenta de los mil doscientos kilómetros recorridos, los más fáciles, y sin embargo, los que ya nos hacen ver con respeto la distancia. No sabemos si llegaremos o no, pero evidentemente nos costa´ra mucho, ésa es la impresión. Alberto se ríe de los planes de viaje que tenía minuciosamente detallados y según los cuales estaríamos ya cerca de la meta final cuando en realdidad recién empezamos.
Salimos de Gesel con una buena provisión de legumbres y carne envasada que "donó" mi tío. Nos dijo que si llegábamos a Bariloche le telegrafiáramos, que jugaba el número del telegrama a la lotería, nos parece exagerado. Sim embargo, otros dijeron que la moto es un buen pretexto pasa hacer footing, etc., tenemos la firme decisión de probar lo contrario, pero un natural recelo nos inhibe y hasta nos callamos nuestra mutua confianza.
Por el camino de la costa Come-back sigue mostrando sus impulsos de aviador y sale nuevamente ileso a pesar del topetazo. La moto, muy difícil de dominar con el peso colocado en una parrilla que queda detrás del centro de gravedad, levanta la parte delantera al menor descuido y nos tira lejos. En una carnicería del camino, compremos un poco de carne para asado y leche para el perro, éste no la prueba, me empieza a preocupar el animalito más como materia viviente que por los setenta "mangos" que me hicieron largar. El asado resulta de yegua, la carne es sumamente dulce y no la podemos comer, decepcionado tiro un pedazo y el perro se avalanza y la devora en un santiamén; asombrado, le tiro otro pedazo y la historia se repite. Se levanta el régimen lácteo. En medio del tumulto que forman las admiradoras de Come-back, entro, aquí en Miramar, en un..."

Diarios de motocicleta - Notas de viaje _ Ernesto CHE Guevara

dimecres, 10 de maig del 2006

mar garrotxí...


Dibuix del vent...
un mar verdós i encès,
ones suaus.

dilluns, 8 de maig del 2006

paradoxa...

No m'agrada el vent...

només m'agrada quan estant a l'aire lliure ens esvalota els cabells...

només m'agrada la tramuntana quan m'ha arribat fins el moll de l'os algún dia als aiguamolls...

només m'agrada quan recordo la fantasia d'un bell amic, que diu que per ell cada vegada que nota el vent a la cara, al cos, el rep com una carícia enviada per algú que l'estima i es troba lluny...

només m'agrada quan gràcies al vol d'alguna bella au, el puc veure dibuixat a través de les seves plomes, a través del joc que hi ha entre tots dos...

Però generalment destesto el vent...

sobretot quan a la nit insisteix, gens subtilment, a entrar a casa per on sigui...

sobretot quan s'endú els quatre núvols que hi havien i que ens podrien haver deixat una bona ruixadeta...

sobretot quan després de ploure, havent esperat la pluja molt de temps, apareix i ho deia tot altra vegada eixut...

sobretot quan el noto només obrir el ulls, de bon matí, i em fereix la mirada...

No m'agrada el vent...

...hauria de canviar el nom del post?

diumenge, 7 de maig del 2006

10... i alguna més

gaudi
romandre
papiroflèxia
pèsol
tendresa
atzucac
marona
ornitologia
captivador
xirimiri
***
la propina?
abellarol
roureda
clarobscur
arabesc
ronroneig
zigzaguejar
parpella
cal·ligrafia
quitxalla
rapsoda

dijous, 4 de maig del 2006

més paraules...

Robant la idea d'aquest blog: diez palabras , i seguint amb la recerca de les paraules perdudes... us convido a que deixeu escrites aquí, les 10 paraules que més us agradin de la llengüa catalana.
En el pròxim post us deixaré les meves.

dimecres, 3 de maig del 2006

buscant...


Estic buscant...
... buscant paraules per deixar aquí, però de moment totes fugen de mi...

diumenge, 30 d’abril del 2006

mà esquerra...

Algú sap on podria trobar una càmera reflex digital per esquerrans/es?
Em podeu ajudar? Doncs tot buscant per internet, només he sabut trobar aquesta foto i es podria dir que per casualitat... Hauria d'aprendre de bell nou a utilitzar-la, però si ja vaig ser capaç de fer-ho utilitzant la meva mà més maldestre, que és la dreta, suposo que no seria gaire difícil. I el repte em sedueix, molt... doncs ja n'estic més que farta d'haver-me d'adaptar en un món creat i pensat per dretans/es. I és que per sort, la població esquerrana anem augmentant, doncs ja no se'ns tracta, no pas a tot arreu, com si fóssim fills del dimoni. Que som diferents? doncs sí, però no pas ni millors ni pitjors... clar que també es podria discutir ;)

dijous, 27 d’abril del 2006

mirades...


"Jo era un ull que veia però no mirava.
I tot procés ha estat de reeixir a saber mirar,
reeixir en l'empresa de penetrar les coses"
Joan Brossa _ poeta

dimecres, 26 d’abril del 2006

fisioteràpia...

Surto de la feina una horeta i mitja abans del que toca. Hauria d'haver marxat a 1/4 de 6, però en surto a un quart i mig... Tinc hora a les 6, però haig de creuar tot Olot a peu, i això em suposa una mica més de mitja hora, tot depèn del trànsit. Quan vaig sola no sé caminar tranquil·lament i sumant-li que no m'agrada gens fer tard, doncs ja em teniu creuant Olot com aquell que està competint en la marxa atlètica. A 3/4 de 6, en ple centre de la ciutat, encara que per mi sempre serà un poble gran, em començo a desesperar, sembla talment com si ningú tingués pressa, hi ha gent i cotxes per tot arreu i es mouen a pas de tortuga... procuro respirar a fons i em dic a mi mateixa que només jo tinc pressa, que no cal que faci còrrer als altres, però no em serveix de gaire.
Faig una paradeta de mig minut per saludar la dolça Gina i enfilo carrer avall... prop de la plaça Clarà, em trobo un cotxe aparcat sobre la vorera, just davant seu un noi està sortint o entrant d'un pis, li dedico una mirada de reprovació convençuda de que el cotxe és seu. Falla la meva relació cotxe pijo - nen pijo. doncs al cap de poqueta estona m'adono que segueix el mateix camí que jo a peu. Em salto dos semàfors en vermell, cal esperar-se fins que es posi verd, quan no hi ha trànsit? jo no tinc paciència, i menys quan tinc pressa. Esquivo a la gent, l'avanço tot fent esses i em planto davant la porta de la fisio contenta de no fer tard. Just quan toco el timbre, m'adono que darrera meu hi ha el nen pijo que no havia aparcat malament. "Hola" "hola"... i entrem.
Em toca esperar una estoneta, no em fa res, fullejo un dominical de la varguàrdia de principis de mes, hi ha unes imatges delcervell espectaculars.
M'agafa la Montse. Em pregunta què em fa mal i ja no sé dir-li-ho amb cap exactitut, és que em fa mal des del clatell fins el cul, tu. Ho sé, no haig d'esperar tant a venir. Es posa a riure.
Em revincla i estira, i em torna a estirar i revinclar i així una horeta, no sé com no em trenco per la meitat, intentant posar-me a lloc tot allò que anava per la seva. Acaba amb un massatge per tota l'esquena, que ja m'hauria agradat a mi que durés una hora més. M'apunten pel cap d'una setmana i mitja, no està tot arreglat i s'haurà de tornar-hi. Doncs hi tornarem, encara que només sigui pel massatge del final.
Surto alleugerida, la nuca no em fa tant de mal, sembla que la lumbàlgia tampoc molesta... però ai... a mig camí de casa, altra vegada a ritme d'atletisme, em comença a fer mal tot... i així m'he llevat aquest matí, que semblava que enlloc de massatges m'haguéssin fotut una pallissa.
Però demà... demà sé que estaré millor, molt millor!

dimarts, 25 d’abril del 2006

les postres...

et voilà les desserts du samedi nuit!

diumenge, 23 d’abril del 2006

Premis ciutat d'Olot

Arribem mitja hora abans de que comenci tot, encara hem de comprar les entrades. Quan anem per entrar a l'Hospici, ara casa del museu comarcal, se'ns creua davant la porta un noi tot prohibint-nos el pas, amb cara d'esparverat, com volent dir: on aneu?! on aneu?! Li dic que volem entrades i amablement ens deixa entrar. Una servidora, fent gala de la seva capacitat per despistar-se, no s'havia adonat de que es podien comprar anticipadament. Tenim sort i n'hi ha dues de disponibles per seure a la mateixa taula i dues més, però en taules separades. Aviam, si jo li dic a la noia aquella, jefa de la preciosa Gina, que vull dues entrades, cal que em digui: "que voleu seure juntes?"? Coi, és prou evident, no? arribem plegades, la Su i jo, i li demanem dues entrades... com per dir-li, no, no tranquil·la, una a cada punta de la sala i ja ens farem senyals de fum, això rai!! Comprem les entrades i ens n'anem a dar un volt, petit, per Olot, doncs obren les portes un quart d'hora més tard.
Una altra cosa no ho sé, però s'ha de reconèixer que el claustre aquesta gent d'Olot el van deixar preciós, moqueta vermella, taules i cadires senzilles però elegants... molt maco! Tot i tenir el detall de cobrir-lo amb una carpa, hi fa fresca, que més tard es convertirà en fred. Al cap de 5 minuts, s'asseuen els nostres veïns de taula, diria acompanyants, però escolta, ni un hola ni un bona nit ni res quan van arribar, es van asseure mig d'esquenes a nosaltres i van fer-se la seva festa. Què dir d'aquests dos, eh Su? jejeje una parella peculiar.

Al cap de poca estona, dic poca perquè no vam tenir temps per repassar tota la pijeria que corre per aquell poble gran, es van apagar els llums i es va il·luminar l'escenari. Començava la representació de L'illa del tresor Cabaret de Paraules. Què dir? Heu vist mai el programa del Barril i l'Ollé al 33? Us ho recomano. Els dimarts a la nit. Realment és poesia des que comença fins que s'acaba. Dalt l'escenari, tres actrius, l'Isabelle Bres, la Georgina Cardona i la Karla Junyent, un sofà i dos "faristols"... senzillament fan poesia.
"Tancades amb una sola joguina, tres dones joves juguen amb paraules velles. Si les cosiu les unes amb les altres - les paraules, no les dones - en pot sortir un best-seller. Ens ha ajudat més a viure l'expressió Ser o no ser que Los jueves, paella o Razón: portería? Ens emociona més la Quinta de Mahler - o la Novena a Santa Rita- que la cantarella dels nens de Sant Ildefons? No ens trobem davant d'una esplèndida coreografia quan les hostesses de l'avió ens assenyalen on són les portes d'emergència? I si el tresor que amaga l'ostra fos l'ostra i no la perla? I si el quadre de més valor del museu fos allò que veiem per la finestra? I si al diccionari no hi figurés la paraula diccionari? Poesia i tonteria a parts iguals. I una mica de música. I ara, silenci, perquè l'escenari central l'ocupa la paraula mariposapapallonapapillonfarfallabutterfly" Joan Ollé
La veritat que és un espectacle que s'ha de veure, amb moments per riure, molts!, moments per emocionar-se, per sorprendre's... en destaco un: sona Paraules d'amor del Serrat, i l'actriu Isabelle Bres ens el tradueix al llenguatge dels sords... preciós!
Un cop recorreguda l'illa del tresor i després d'haver-n'hi trobat més d'un i més de dos... comença l'entrega de premis per part del Joan Barril i el Joan Ollé. Realment no deixen res per verd. Tot i tothom passa pel seu raser irònic. Sobretot els que escribim haikús, l'Ollé ens titlla de ganduls (com ho sap? i parlo només per mi, eh?) de tenir poca feina, d'avorrir-nos i aprofitar el temps per escriure només tres ratlles... em fa riure, molt de riure. Un dels premis dels haikús és per un senyor gran, que va voler tenir un moment gran, que ja se'l mereixia, eh? De fet va tenir un moment de més d'un quart d'hora (15 minuts per en Pep, jejeje ;)) Teòricament només va guanyar un dels seus reculls, però va tenir el detall de llegir-nos els tres presentats. Fins aquí bé, els haikús eren preciosos, no tots pel meu gust. Però és que es va portar el partener, un senyor amb veu profunda i aires d'actor, que a mig recitar, es va posar a explicar la vida del pobre home guanyador, que si se li havia mort la dona, que cada matí li recitava un haikú a la dona morta... i s'hi va afegir l'avi guanyador... no vull pas dir que m'hi fes nosa l'home, però entre la brevetat de la primera guanyadora: "moltes gràcies i gràcies a Òmnium cultural per confiar en la meva obra" i el discurset d'aquell senyor... hi ha un bon tros. Clar que pitjor va ser l'avorrit discurs del senyor alcalde.
Seguidament ressopó!! o sigui que ja se sap: Al ataqueeeeeeeerrrrrr!! però no, la veritat que la jet set d'Olot gasta bones maneres i molta simpatia, almenys la que va topar-se amb nosaltres. Un catering boníssim, cambrers molt atents, vaja tot molt bé, exceptuant les postres... ...que eren delicioses!!!! I és que la Su i jo vam estar olorant xocolata durant dues hores i finalment vam poder-la gaudir!
La parelleta de la nostra taula... uf... què dir-ne? especials? diferents? dispersos? però mooooooolt dispersos eh?!
I res... que entre rialles, poesia i xocolata se'ns va passar la nit d'ahir.
Tot un plaer compartir-la amb tu estimada Su*.

dissabte, 22 d’abril del 2006

Esta boca es suya...

Mis primeros penúltimos

Mi primer desconcierto se llamaba destino
mi primer hasta luego se llamaba good bye
mi primer Al Capone se llamaba Al Pacino
mi primer sonotone se llamaba Compay.

Mi primer cumpleaños se llamaba posguerra
mi primer seminario se llamaba Berceo
mi primer planetario se llamaba la tierra
mi primera Julieta se llamaba deseo.

Mi primer molotov se llamaba Bilbao
mi primera viuda se llamaba Vietnam
mis primeros naufragios se llamaban Callao
mi primera esperanza se llamaba l’espoir.

Mi primer desencanto se llamaba febrero
mi primer esperanto se llamaba español
mis primeros pinchazos se llamaban torero
mi primer zapatero se llamaba charol.

Mi primera madrastra se llamaba gran vía
mi primera nostalgia se llamaba baúl
mi primer oui, je t’aime, se llamaba algún día
mi primer punto g se llamaba Interviú.

Mi primer crisantemo se llamaba sudario
mis primeras gardenias se llamaban Machín
mi primer gatillazo se llamaba Inventario
mi primera resaca se llamaba Albayzín

.Mi primer afterhour se llamaba vigilia
mi primer ateísmo se llamaba Jesús
mi primera gestapo se llamaba familia
mi primer islamismo se llamaba couscous.

Mi primer vis a vis se llamaba cualquiera
mi primera bohemia se llamaba Pigalle
mi primer boca a boca se llamaba enfermera
mi primera amateur se llamaba fatal.

Mi primer carpe diem se llamaba otra raya
mi primer equipaje se llamaba hashís
mi primer kamikaze se llamaba canalla
mi primer trío de ases se llamaba Police.

Mi primer arzopisbo se llamaba Yupanqui
mis primeros cincuenta se llamaban stop
mi primer Nosferatu se llamaba Polanski
mi primera blasfemia se llamaba oración.

Mi primer virgo potens se llamaba vagina
mi primera chistera se llamaba bombín
mi primer enemigo se llamaba Sabina
mi primera frontera se llamaba Joaquín.

Mis primeros setenta se llamaban Guevara
mi primer Vaticano se llamaba Fidel
mi primera faldita se llamaba dispara
mis primeros vaivenes se llamaban andén.

Mi primer aguacate se llamaba pomelo
mi primer crecepelo se llamaba champú
mi primer disparate se llamaba consuelo
mi primer desconsuelo se llamaba Moscú.

Mi primer bandoneón se llamaba García
mi primera cadena se llamaba la dos
mi primera ecuación se llamaba sandía
mi primera Jimena se llamaba hola adiós.

Mi primera coartada se llamaba domingo
mi primer Odiseo se llamaba Dublín
mi primer filisteo era el capo de un bingo
mi primer gay trinar se llamaba arlequín.

Mi primer primo hermano se llamaba Chavela
mi primera madonna se llamaba Lucía
mi primera persona se llamaba a dos velas
mi primer cul de sac, calle melancolía.


Joaquín Sabina (Madrid, septiembre de 2004).

divendres, 21 d’abril del 2006

evidències...


No voler acceptar allò evident em porta cap a camins ja recorreguts fa temps... per uns moments em trobo altra vegada dins un laberint del qual vaig sortir-ne, després de bregar molt, ja fa temps. És per mi un lloc inhòspit, en el qual m'hi sento totalment desemparada i perduda. No vull quedar-m'hi i sé que només depèn de mi sortir-ne... però ja començo a estar una mica cansada d'aquests cicles que m'hi porten una i altra vegada... a vegades penso si no seria millor deixar-se dur, sense oposar cap mena de resistència, però sé que no pot ser, que m'hi haig de resistir...
No pot ser que haver trepitjat el teu poble breument aquestes vacances, m'afecti d'aquesta manera... sé que no és això... per això em nego l'evidència, per això m'endinso al laberint...

dimarts, 18 d’abril del 2006

arribant a Granada...


Cel de colors
pintats d'un sol rogent,
ocàs del sud.
A l'horitzó esperen
les muntanyes nevades.

Tanka II