dimarts, 31 de gener del 2006

paraules...



5. TODO LO QUE DECIMOS...

Todo lo que decimos
inaugura distancias,/
estructura de modo distinto lo
que somos/ y nuestra relación
con lo que existe,/ cambia de
decorado y cambia de guión,/
modifica el sentido de las
leyes/ y nos hace asumir
actitudes y fines/ que antes ni
siquiera imaginábamos.

Por eso las palabras nos
escriben,/ es decir, nos
tornean, nos labran, nos
dibujan./ Para ser más
exactos: las palabras,/ lejos de
ser pasivos instrumentos/ en
nuestras manos, son gigantas
poderosas/ desde aquí puedo
ver el grosor de sus
músculos,/ sus ojos
inyectados, la determinación/
que demuestran sus gestos)
que nos usan/ como materia
prima para hacerse sus casas.
Las palabras nos hablan, las
palabras/ nos habitan. Por eso
decir lo que nos dice/ (o
hablar lo que nos habla, callar
lo que nos calla,/ escribir lo
que escribe nuestra vida)/ es
mucho más que un acto/ de
aceptación de la existencia;
es/ poner una semilla en la
palabra/ para que diga lo que
somos; es/ seducir la palabra y
penetrarla/ para que nos
alumbre y nos lleve a su casa:/
y nos lleve a una casa que es la
nuestra.

Frente a todos aquellos/ que
están donde no están y no
están donde están,/ frente a
todos aquellos que al vivir/en
una casa ajena en realidad/
habitan una cárcel,/ la poesía
y el amor nos hacen/ libres
para elegir una casa y un
mundo/ y nos dejan abiertos
para ser elegidos/ por la casa y
el mundo que elegimos.
Y cuando afirmo «todo lo que
decimos» quiero/ decir la que
decimos con sentido:/ aquello
que se dice por medio de
nosotros/ (la poesía y el amor,
la luz/ y los bosques y el mar,
la nada y el olvido...),/ aquello
que bautiza las medidas del
mundo/ (rediseña la planta de
la casa),/ aquello que le da al
mundo otra apariencia/ sin
por ello impedir que siga
intacto/, aquello, en fin, que
afirma la que es/ en vez de
destrozarlo, de ignorarlo,/ de
pasar a su lado con los ojos
borrándose.

Lo que dices de mí... _ Jesús Aguado

dilluns, 30 de gener del 2006

la dona ocell...


EL VOL DE L'HOME OCELL

Aquesta és la història
d'un que volia ser ocell,
volia saltar muntanyes
i amb els abres barallar.
La gent se'l mirava,
nena no t'ho pots imaginar,
els cabells li tapaven la cara,
tenia lleuger el caminar.

Es tornarà ocell per un dia
i d'entre les cendres podrà volar.
Això no es cap joc!
Deixeu-me volar!
Jo sóc lliure de fer el que vulgui,
no em tregueu la llibertat.

El cel és un somni
on ell hi vol arribar,
els núvols les seves muntanyes,
el sol l'horitzó llunyà.

Es tornarà ocell per un dia
i d'entre les cendres podrà volar.
Això no es cap joc!
Deixeu-me volar!
Jo sóc lliure de fer el que vulgui,
no em tregueu la llibertat.

Aquesta és la història
d'un que volia ser ocell,
volia saltar muntanyes
i amb els arbres barallar.
El cel és un somni,
no se'l pot fer esperar,
el nùvols les seves muntanyes,
el sol l'horitzó llunyà.

Es tornarà ocell per un dia
i d'entre les cendres podrà volar.
Això no es cap joc!
Deixeu-me volar!
Jo sóc lliure de fer el que vulgui,
no em tregueu la llibertat.

Sangtraït
***
Avui hi ha poc a dir...
tan sols que...
vull volar... ben lluny!

divendres, 27 de gener del 2006

la neu i la neus


Quarts d'una de la matinada, abans de posar-me al llit la curiositat fa que miri per la finestra, la curiositat i les ganes de neu. A casa tots els llums apagats, només hi ha la claror que entra per la persiana aixecada. No deu fer gaire que s'hi ha posat, cauen flocs però tot just comença a quallar sobre els cotxes aparcats al carrer. La temptació és gran i no vull resistir-m'hi. Obro la finestra i estenc els braços cap enfora, el gat no tarda ni mig segon a posar-se al meu costat tot encuriosit. Tots dos ens quedem badant, mirant com neva, ell a l'aguait de les volves, no fos cas que canviessin l'aire i entressin cap on som, no dóna a l'abast per controlar-les totes, em fa somriure; jo, embadalida, com sempre que neva, amb la mateixa il·lusió de quan era petita, il·lusió i emoció, una barreja que fa pessigolles. Em deixo envaïr per l'aire fred que entra cap a casa, l'agraeixo, m'agrada, i també per la calma amb què cau la neu. L'altra temptació que fa estona que em ronda és la de vestir-me de nou i baixar a passejar una bona estona, però el sentit comú m'envia cap al llit, on m'adormo mirant cap enfora per l'espai que ha deixat la persiana sense acabar de baixar...

dimecres, 25 de gener del 2006

migracions i haikús...



Dissabte al matí. Enfilem cap als aiguamolls de l'Empordà a guaitar ocells i ocellots. Fa un dia esplèndid i la tramuntana no té ganes de bufar, senyal de que veurem alguna cosa més que ànecs collverds i corbs marins. Tot i que passejar-se per allà amb la tramuntana atravessant-te el cos és una sensació fantàstica. L'espectació d'aquests dies cap a aquest indret és sorprenent. La processó d'ornitòlegs i afeccionats a la fotografia d'aus és interminable, carregats amb telescopis terrestres i càmeres digitals, amb càmeres amb objectius inacabables... Tot plegat per poder veure i immortalitzar la visita d'una oca galtes blanques. Una oca realment excepcional. Durant la seva migració, per error o per distracció, ha arribat a terres catalanes, quan hauria d'hivernar en els països nòrdics. Diu que cria a l'Àrtic. En fi... l'oca és bonica, molt bonica, però no entendré mai aquesta obsessió que tenen alguns ornitòlegs o afeccionats a l'ornitologia de fer quilòmetres i quilòmetres per poder veure una au, quan l'atzar és capritxós i a voltes, quan arribes a port, el bitxo no té ganes de visita i no hi ha manera de trobar-lo. Nosaltres hem vist l'oca, els xarxets, els collverds, els corbs marins, les fredelugues (precioses!)... i hem canviat d'aguait quan l'espai s'ha omplert d'objectius, telescopis i un papa amb nens que comencen a estimar la natura. He de dir que eren uns nens, nen i nena, preciosos i ben educats, cosa que últimament és difícil de trobar. Alucinaven tots dos, per la quantitat d'ànecs que hi havia i per la quantitat d'artilugis que portàvem els que els guaitàvem. Al següent aguait la calma es veu trencada per un element desconegut, tot d'una totes les aus arrenquen el vol i s'amaguen, busquem a la que creiem que ha estat la culpable, una rapinyaire, però no la trobem. Amb el misteri per resoldre, però sense ànim de fer-ho, ens n'anem a buscar un altre ànec despistat que hivernarà allà on no ho fa habitualment. A mig camí, ens sorprèn veure una rapinyaire jugant amb el vent, la seguim amb el cotxe, tot donant un parell de voltes a la rotonda, volem identificar-la abans de que se'ns escapi. Una àguila calçada! Aparquem en una carretera secundària i la calçada ens regala tota una exhibició de vols acrobàtics, de com dominar el vent i a sobre fer-ho amb elegància. Arribem a Empuriabrava tot seguint la pista a l'ànec, però no el trobem. No ens fa res, segurament no tindrem cap altre oportunitat de veure'l, però enlloc de desesperar-nos o buscar-lo obsessivament, ens instal·lem al trencaones, al costat d'uns pescadors. El lloc és privilegiadíssim. A un costat es veuen els Pirineus, fan goig tan nevats, i a l'altre la Mediterrània, amb una llum fantàstica. Mentre els meus companys (el germanet i la xicota) es posen a observar els vols i jocs de gavines, gavians, calàbries... jo em poso a fer fotos i a escriure algún haikú.

***

Si teniu curiositat per veure l'oca us deixo un parell de links:
http://www.fotodigiscoping.info/galeria/data/media/14/oca-de-galta-blanca-2.jpg
http://www.fotodigiscoping.info/galeria/data/media/14/oca-de-galta-blanca_filtere.jpg

dilluns, 23 de gener del 2006

vols atrevits i porugs...


La mar calmada
on s'emmiralla el sol,
mar i cel junts.


Al final he enviat un recull d'haikús al concurs... i potser n'enviaré un segon. M'he atrevit a pesar de la meva covardia, covardia i/o inseguretat, ja que com més me'ls llegia menys m'entussiasmaven...
M'he passat uns quants dies comptant paraules amb els dits, i tot i així em sembla que no he respectat la mètrica, corrent amb una llibreta i fulls solts amunt i avall, anotant tot el que veia i em resultava atractiu, seductor... anotant-ho amb paraules i amb imatges. M'he despertat a mitjanit tot rumiant el principi o el final d'un haikú a mig imaginar, he aprofitat les hores d'insomni per escriure'n més d'un... em sembla que m'hi he enganxat i n'estic contenta, vès.

divendres, 20 de gener del 2006

Haikús

Cabdell suau,
ronroneigs i somnis.
El gat s'adorm.

M'he decidit... em presentaré al concurs d'Haikús d'Olot. Ahir vaig anar a recollir la informació a Can Trinxeria. Em fa gràcia i il·lusió. I qui sap, l'últim concurs literari al qual em vaig presentar el vaig guanyar, d'acord que fa més de 20 anys i era el de la cocaloca i vaig participar-hi sense saber-ho i em van tocar uns esquís, que es van passar no 20 però sí 15 anys criant pols en un racó de casa, però coi, el vaig guanyar! jeje

Gràcies Buk per animar-me!

dimecres, 18 de gener del 2006

de vols internacionals...


aviat...

aviat volarà cap a la Índia...

aviat Bhanuprakash podrà gaudir del dibuixos del Lennon, espero que li agradi...

aviat un xiquet de 6 anys rebrà amb il·lusió un paquetet enviat amb tota la il·lusió del món...

algún dia seré jo qui li doni un regal personalment, algún dia serà ell qui em regalarà el somriure més meravellòs que mai hauré vist, almenys així ho espero...

dimarts, 17 de gener del 2006

de vols solitaris...



Los emigrantes, ahora
Eduardo Galeano
Desde siempre, las mariposas y las golondrinas y los flamencos vuelan huyendo del frío, año tras año, y nadan las ballenas en busca de otra mar y los salmones y las truchas en busca de sus ríos. Ellos viajan miles de leguas, por los libres caminos del aire y del agua.

No son libres, en cambio, los caminos del éxodo humano.

En inmensas caravanas, marchan los fugitivos de la vida imposible.

Viajan desde el sur hacia el norte y desde el sol naciente hacia el poniente.Les han robado su lugar en el mundo. Han sido despojados de sus trabajos y sus tierras. Muchos huyen de las guerras, pero muchos más huyen de los salarios exterminados y de los suelos arrasados.

Los náufragos de la globalización peregrinan inventando caminos, queriendo casa, golpeando puertas: las puertas que se abren, mágicamente, al paso del dinero, se cierran en sus narices. Algunos consiguen colarse. Otros son cadáveres que la mar entrega a las orillas prohibidas, o cuerpos sin nombre que yacen bajo tierra en el otro mundo adonde querían llegar.

Sebastião Salgado los ha fotografiado, en cuarenta países, durante varios años. De su largo trabajo, quedan trescientas imágenes. Y las trescientas imágenes de esta inmensa desventura humana caben, todas, en un segundo. Suma solamente un segundo toda la luz que ha entrado en la cámara, a lo largo de tantas fotografías: apenas una guiñada en los ojos del sol, no más que un instantito en la memoria del tiempo.

dilluns, 16 de gener del 2006

Aterratge forçat...

14 de gener, dissabte. Em desperto i escolto un dels molts rellotges de casa tocant les 9 del matí... no tinc ganes d'aixecar-me, la meitat dels plans previstos pel dia d'avui se n'han anat en orris la nit abans, no hi haurà excursió amb l'Ignasi, no hi haurà dinar familiar... em pregunto si calia baixar al poble o si no hauria sigut millor quedar-se a Olot... mandrejo fins dos quart de deu, i al final baixo a esmorzar amb el pijama, em fa mandra vestir-me. A mesura que la família em va felicitant, em comunica que se'n va... igual que l'any passat hauré de passar l'aniversari sola, no del tot però, perquè els avis sí que hi seran. La seva companyia dura, ni més ni menys, el que dura el dinar. Altra vegada sola... La idea que tenia per passar la tarda, trucar a la Su per si vol anar a veure la cova, fa hores que ja no em sedueix, i no pas per no ser seductora, sino perquè la tristesa m'està guanyant la partida i les no ganes de fer res també. Asseguda al sofà, amb la companyia dels gossos i el gat, faig esforços per no posar-me a plorar... i al final m'adono de que no cal que estigui sola, només cal saber quina porta trucar. Truco a la Su i la convido a sopar, parlem una mica i el sopar es converteix en un passeig per Girona, preciosa, i un bon sopar; tot amanit amb confidències, riures, trucades inesperades però molt benvingudes, més confidències... No sé si n'és conscient la Su, però avui m'ha salvat, m'ha fet el millor regal que em podia fer: la seva companyia. La casualitat vol que estiguin tocant la mitjanit just quan entro a casa... s'ha acabat el meu dia especial, comença el meu nou any... el 32è.

divendres, 13 de gener del 2006

migracions...


El vuelo de los años
Eduardo Galeano

Cuando llega el otoño, millones y millones de mariposas inician su largo viaje hacia el sur, desde las tierras frías de la América del Norte.
Un río fluye, entonces, a lo largo del cielo: el suave oleaje, olas de alas, va dejando, a su paso, un esplendor de color naranja en las alturas. Las mariposas vuelan sobre montañas y praderas y playas y ciudades y desiertos.
Pesan poco más que el aire. Durante los cuatro mil quilómetros de travesía, unas cuantas caen volteadas por el cansancio, los vientos o las lluvias; pero las muchas que resisten aterrizan, por fin, en los bosques del centro de México.
Allí descubren ese reino jamás visto, que desde lejos las llamaba.
Para volar han nacido: para volar este vuelo. Después, regresan a casa. Y allá en el norte, mueren.
Al año siguiente, cuando llega el otoño, millones y millones de mariposas inician su largo viaje…

dijous, 12 de gener del 2006

gansos...


En nuestra próxima existencia,
nos cuidaremos mucho de no ser humanos.
Seremos dos gansos salvajes
volando bien alto en el cielo.
Las nieves deslumbrantes,
los mares y los ríos,
las montañas y las nubes,
los rojos polvos del mundo;
los miraremos de lejos
como si nunca nos hubiésemos caído.

Nguyen Gia Kieng _ Poeta vietnamita

dimecres, 11 de gener del 2006

nòmades...



Nómadas del viento

La historia de las aves migratorias es la historia de una promesa... la promesa del retorno. Si hacen travesías, a menudo de miles de kilómetros y sembradas de peligros, es para responder a una misma necesidad: sobrevivir. Su migración, llena de peligros y adversidades, es un combate por la vida.
En Nómadas del viento seguimos el vuelo de las aves, pero no desde la distancia prudencial, simplemente nos mezclamos entre ellas, como si fuéramos un ave más y formáramos parte de su propia comunidad.
La banda sonora, compuesta por Bruno Coulais, capta el universo secreto e invisible de la película y es un trabajo sublime que nos ayuda a transportarnos en su viaje. El mismo compositor, Bruno Coulais, comenta que ha tratado de "conjugar el punto de vista sonoro de los pájaros, evitando al máximo la ilustración, la psicología, porque si pensamos que observamos a los pájaros son ellos quienes nos observan".

Escullo aquest nom pel meu blog, el meu blog nou, després d'haver vist aquest espectacular documental... una meravella...
...i és que jo... jo vull volar!!