Aterratge forçat...

14 de gener, dissabte. Em desperto i escolto un dels molts rellotges de casa tocant les 9 del matí... no tinc ganes d'aixecar-me, la meitat dels plans previstos pel dia d'avui se n'han anat en orris la nit abans, no hi haurà excursió amb l'Ignasi, no hi haurà dinar familiar... em pregunto si calia baixar al poble o si no hauria sigut millor quedar-se a Olot... mandrejo fins dos quart de deu, i al final baixo a esmorzar amb el pijama, em fa mandra vestir-me. A mesura que la família em va felicitant, em comunica que se'n va... igual que l'any passat hauré de passar l'aniversari sola, no del tot però, perquè els avis sí que hi seran. La seva companyia dura, ni més ni menys, el que dura el dinar. Altra vegada sola... La idea que tenia per passar la tarda, trucar a la Su per si vol anar a veure la cova, fa hores que ja no em sedueix, i no pas per no ser seductora, sino perquè la tristesa m'està guanyant la partida i les no ganes de fer res també. Asseguda al sofà, amb la companyia dels gossos i el gat, faig esforços per no posar-me a plorar... i al final m'adono de que no cal que estigui sola, només cal saber quina porta trucar. Truco a la Su i la convido a sopar, parlem una mica i el sopar es converteix en un passeig per Girona, preciosa, i un bon sopar; tot amanit amb confidències, riures, trucades inesperades però molt benvingudes, més confidències... No sé si n'és conscient la Su, però avui m'ha salvat, m'ha fet el millor regal que em podia fer: la seva companyia. La casualitat vol que estiguin tocant la mitjanit just quan entro a casa... s'ha acabat el meu dia especial, comença el meu nou any... el 32è.