Nit de dissabte. Sopar a la fresca, havíem de ser 5 i acabem siguent 9. Davant meu s'hi asseu la parella d'en S. Cabells negres com la nit estirats com filferros rebels, s'endevinen arrissats i encara més rebels si se'ls deixés estar al seu aire i amb naturalitat. Els seus ulls grans i curiosos, també foscos, brillen sota les pestanyes llargues i semblen estar fent una pregunta eterna. És una noieta menuda i decidida de 20 anys (a mig sopar m'ho va dir). Li pregunto pel seu nom, doncs ningú ens ha presentat.
-Sara.
-Oh! un nom preciós... m'has fet venir al cap una cançó que m'agrada molt i es diu Sarah.
L'E, prenyada de nou mesos i a punt de parir, ens està escoltant i es posa a cantar una cançó que jo desconec. Quasi ni l'escolto i la tallo.
-No, no, estava pensant en la de Bob Dylan...
I sense adonar-me'n em poso a cantar-ne el poc que en sé i tararejo la melodia fins que, avergonyida, paro bruscament fent un gest amb la mà com volent esborrar els sons que he deixat anar.
La Sara em somriu. Jo també ho faig acompanyant el somriure amb una ganyota.
No sé exactament perquè però tinc la necessitat de parlar amb la Sara, l'envolta una mena d'aire de desemparada que em desperta tendresa. Em fa gràcia veure com gaudeix posant salsa picant, de les patates braves, a tot el que té intenció de menjar, amb un gest de 'em ve de gust fer-ho així i per més que hi poseu pegues així ho penso fer'. M'agrada. Quan els que la coneixen li comencen a dir que la salsa li passarà factura, que està boja de posar-ne tanta a tot arreu, ella s'encongeix d'espatlles i diu:
-A mi m'agrada.
La seva pell és quasi tan fosca com els seus ulls i els cabells. Una pell fina i bonica que contrasta escandalosament amb la meva, clara i pigallada.
Quan li pregunto d'on és em diu que de Mataró. Ella sap que no li pregunto per això, doncs tot i que parla un català preciós es nota que no és nascuda a Catalunya. No és que m'importi, només que m'agrada saber d'on ve la gent i que em parli del seu país. Com que veig que no vol parlar-ne no dic res, suposant que es deu haver trobat amb més d'un i de dos i de tres rebuigs quan ha dit d'on venia. Ha de ser molt dur que et facin avergonyir dels teus orígens una colla d'ignorants estúpids.
El sopar segueix el seu curs entre converses sobre pets, riures, records, esperances... I gradualment ens n'anem tots a dormir.
L'endemà li pregunto a la meva cunyada d'on és la Sara, d'on ve.
-És marroquina.
Quan la torni a veure parlarem de Marroc, segur.
Hi ha una duna, sobre la duna una cadira, sobre la cadira una dona. La dona observa la platja amb uns prismàtics. 
Feia tres setmanes i dos dies que no ens vèiem. M'ha agafat de la mà i m'ha portat fins l'escala. A Xàio. Amb la o oberta. I ha començat a pujar les escales de quatre grapes tota sola. Jo al darrera, ben a prop, per vigilar-la. Un cop a dalt m'ha ensenyat el cavalls que jo, per saber-los-hi, ja no els veig tot i veure'ls desenes de vegades al dia. Hem arribat a la meva habitació. En Pèsol estava allargant mandrosament una becaina de sis hores. Se l'ha mirat. Xàio. Amb la o oberta. I m'ha assenyalat l'armari on hi guardo un gosset petit de vellut. Li vaig deixar per jugar fa tres setmanes i dos dies.
