dimecres, 9 de juny del 2010

remuntant el dia ...

I avui a qui li explico arribant a casa què m'ha passat de bon matí? De com s'ha estroncat el dia només arribar a la meva taula?
Com hi ha coses que abans no m'afectaven que ara m'afecten massa?
Qui m'escoltarà les paranoies?
Qui farà com si no li digués res, però prendrà paciència mentre senti la meva veu i es posarà a ronronejar encara que li estigui explicant mil pestes?
Qui em dirà 'miau' quan obri la porta de casa i digui 'hola mon petit pois!'...?


Merda! avui el dia té tota la pinta de ser un dimarts.
Espero que plogui i s'arregli.
Em rebenta tenir dies calimeros.
Toca remuntar.

*Afegitó a les 20:20.
Ja sóc a casa, el silenci és trencat pels sons de ciutat que entren pel balcó.
La remuntada ha acabat amb un empat. Està bé.
Ningú ha perdut. Podríem dir que tothom ha guanyat.
(No, no parlo de política)
Continuo enyorant al meu gat.


dimarts, 8 de juny del 2010

migjorn ...

Avui he tingut un dia dylanià.
M'he passat unes 8 hores escoltant-lo.

Avui he tingut un dia ventós.
Bufava vent del sud.
No entenc perquè n'hi diuen Migjorn si bufa tot el dia.

Avui ha sigut un dimarts amable, amb només un moment crític. Però bé havia de fer acte de presència Murphy. I quan es treballa amb una gran paradoxa passen coses.
Si hi ha hagut algun altre mal moment m'he cuidat prou de no guardar-lo.

Migdia/tarda amb rialles de gust de poma verda i iogurt.
Vent als cabells i sota la roba. Sol a la cara i als braços però només perquè fa vent.
Ha tornat l'al·lèrgia solar. És tan maco prendre el sol!

Al final, al carrer, he acabat cantant escarbats.
S'havien acabat les cançons de Dylan.

Oh! me'n descuidava! avui m'he calçat les meves sandàlies bereber.
Aquelles que se m'estan trencant de tant portar-les.
Les mateixes que cada any em pelen un dit de cada peu el primer dia.
Aquelles que ningú més pot tenir.




divendres, 4 de juny del 2010

per a tu i per a mi ...


per a mi i per a tu...

u_mä | Miau
Ei, tot anirà bé.
No pateixis més
que molt aviat
tot s'haurà acabat
i estaràs millor
i farem de tot.
Cantarem cançons
direm "Miau" tots dos.

dimecres, 2 de juny del 2010

amosh!

La Jana, que ja té un any, 3 mesos i un dia, ens agafa de la mà i diu nem!. El destí varia segons la víctima i el dia. Popós (periquitos de la mare), Xexu (el meu Pèsol) o simplement nem! i cap a fora. Això ho fa quan arriba a casa. A casa seva, per exemple, a la que veu que l'avi apunta el cul al sofà per descansar una mica li etziba Baba, nem!, tot i que ja fa una mica més d'una setmana que sap dir Avi.

El curiós del cas és quan veu a la Sandra, una noia sud-americana que cuida a la seva besàvia. A ella li agafa la mà i li diu Amosh!

dimarts, 1 de juny del 2010

pellucant ...

Per esclofollar els pèsols i les faves segueixo tot un ritual. Em poso un davantal, el cóm entre genolls i els pèsols i/o faves a la falda, sobre el davantal. A una banda el cistell ple, a l'altra un cistell buit per les clofolles. La mare em diu si vull que m'engegui la tele i li dic que no, agafo el portàtil, obro el grooveshark i faig que vagin sonant totes les cançons que tinc a 'favoritas'.

Esclofollo, pelluco i canto.


Ve la mare i es posa al meu costat a ajudar-me, mentre el dinar que té al foc no requereixi la seva total atenció.


-Qui és aquest que canta?
(Està sonant el final de She's a Jar)
-En Jeff Tweedy.
-M'agrada. Té una veu dolça i agradable.
-Sí.
(Comença a sonar California Stars)
-I ja entens el que diu?
-Més o menys... en aquesta diu que li agradaria dormir en un cel d'estrelles.
-A California...
-Si.
-A mi també...

diumenge, 30 de maig del 2010

faves i pèsols i julivert ...

A l'hort de baix hi hem collit faves i hem baixat fins la font que hi ha al riu.
A l'hort de dalt hi hem collit pèsols, els que el teixó no s'ha cruspit abans.

Merles, gaigs, mallerengues, un pit-roig i un llangardaix que només s'ha deixat sentir.

Música. Aigua i ocells.

A casa esclofollant faves i pèsols i de tant en tant algun no arribava al cóm.
A mi els pèsols no m'agradaven. Bé, deia que no m'agradaven. Tastar-los i decidir que entraven a formar part de la meva dieta habitual va ser un tot. Ahir per primera vegada els vaig tastar tot just treure'ls de la clofolla. Avui han sigut el meu aperitiu.

Tres roses del roser de ca la Iaia són a casa. Són precioses i fan olor!

Si mai tinc un altre animal li posaré Julivert... és que fava no m'acaba de fer el pes!
El vi blanc fa dir coses d'aquestes...

dijous, 27 de maig del 2010

lluita ...

Tocar fons d'una manera tan brusca, per segona vegada en poc més d'una setmana, no pot ser res de bo.
No estic fent les coses bé, gens bé. No puc estar lluitant contra mi mateixa constantment.


I demà tocarà somriure altra vegada.

dimecres, 26 de maig del 2010

wilconià ...



Avui tinc el dia wilconià...

dimarts, 25 de maig del 2010

companys ...

Em pensava que el meu gat no em deixaria de petja només passar la porta. Però no, em va ignorar completament fins i tot després de que anés a saludar-lo i rebregar-lo. Suposo que em castigava per haver tardat quinze dies a pujar a la Garrotxa. Més tard, sense dir res ni un sol miol, va pujar a la meva falda i s'hi va mig adormir. A partir d'aquí ja ha sigut, més o menys, la meva ombra, com si jo no hagués marxat mai. Tot igual i alhora tot diferent.

divendres, 21 de maig del 2010

engrunes ...


Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.


III

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.


Bruixa de dol
Maria Mercè Marçal (1952 - 1998)

dimarts, 18 de maig del 2010

vita fugit ...

1:28 a.m.
Fa deu minuts que he sortit del llit i he vingut per tancar tots els meus blocs. I sóc tan bleda que no en sóc capaç. Només d'imaginar els crits que alguns de vosaltres em fotríeu via mail ja és motiu suficient com per fer-se enrere. Només de pensar en els comentaris que em deixareu quan llegiu això ja em foto nerviosa. I que ningú s'ofengui si-us-plau, no ho dic amb cap mala intenció. Ja sabeu que hi ha coses que em posen nerviosa.

Potser he d'allunyar-me prou com per prendre consciència de que em falla la puta perspectiva i el refotut punt de fuga, si és que només n'hi ha un. Tot i que de fugues n'hi ha per omplir un oceà.

Potser ja va siguent hora de que deixi de fugir de mi mateixa i d'inventar-me excuses per no enfrontar-me a la realitat.

Va escriure el poeta Carles Riba:

Dóna ta força
i tos somnis per somnis
i força, crema-hi,
lluita-hi: no, no esculleixis
entre el vent i la flama.

Ni força, ni somnis, ni vent, ni flama, ni òsties. Només buit.

1:56 a.m.
La temptació de borrar el que he escrit és gran, però hi he caigut moltes vegades avui i ara mateix m'hi penso resistir.
Oh sí, segurament són les hormones o la puta primavera o 'èquits', però m'és igual, aquesta vegada no m'hi rebel·lo. Estic cansada. No pas prou com per no riure'm de mi mateixa, que consti.

dilluns, 17 de maig del 2010

jugarem a la wii?

-Oriol, pots tornar a posar la mà aquí, si-us-plau?
-Sí...
-Gràcies maco.

Aquesta em va robar un trosset (molt de trosset) de cor aquest dissabte.
El somriure de la seva germana un altre trosset.
Els seus pares, també.
De fet, ja me l'havien robat, tots quatre, fa més o menys 3 anys.

dilluns, 10 de maig del 2010

xoaniña ...

L'atraüt del riu ara ja és una remor, estic creuant el prat que separa els arbres de ribera del carril bici. El turonet que tinc davant solia estar cobert d'orquídies boscanes. Enguany no n'hi veig cap. El ramat hi pastura i s'ho menja tot o pràcticament tot. La farigola té temps de florir i aromatitzar la passejada. Just als peus del turó un punt vermell em crida l'atenció: una marieta. L'única que em trobo en el passeig de més d'una hora. El paisatge immens i preciós no em demana que li faci fotos, només que l'admiri. En canvi tinc com una necessitat malaltissa de fotografiar coses menudes, petits detalls.


dimecres, 5 de maig del 2010

tendresa ...

Hi ha uns verds nous que contrasten amb els verds perennes. La humitat, que puc olorar a través del vidre a mida que m'acosto a casa, ressalta els colors i tot el 'meu' paisatge es veu més meravellós encara. En només quinze dies ha canviat molt i me'l trobo suggerint infinitat de fotografies.

Hi ha un safareig ple d'eines del camp. Als cordills d'estendre roba les agulles s'hi fan velles sense pressa, al ritme dels elements. Encís.

Hi ha una casa també encisadora però per altres motius. És tan o més vella que el safareig... però ha viscut molt més. I jo també hi vaig viure, almenys a estones, quan era ben poca cosa i tothom es pensava que no m'acamparien. M'explica la mare que la Iaia, que era la meva besàvia, em preparava sopetes de pa quan jo comptava pocs mesos, preocupada per veure que enlloc de guanyar pes en perdia. Quan la miro m'envaeix una sensació de tendresa, enyor i tristesa. La tendresa sempre guanya la partida.

Hi ha una papallona que s'arrecera del fred i la pluja al vidre. Em pregunto si se'm passejaria pels dits si m'hi apropés...

dilluns, 3 de maig del 2010

està plovent ...


Hi ha lletres de cançons que ho resumeixen tot.

divendres, 30 d’abril del 2010

s'acaba abril ...

Fa calor. Massa calor per ser l'últim dia d'abril. Al carrer si no et mous gaire s'hi està prou bé, però no per ser l'ultim dia d'abril. I quina sort que aquest s'acabi ja. Tot i que ha tingut les seves coses bones, és clar. Però generalment ha sigut un mes tens i esquerp.

Em torna a fer mal la cama. No sé si per la tensió acumulada entre ahir a la tarda i avui. Necessito vacances i necessito pujar a alguna muntanya. I, de moment, no puc tenir ni una cosa ni l'altra.

Perdre'm el que m'agrada de la primavera em fa estar inquieta i malhumorada.
Quantes flors s'hauran marcit ja?
Quantes papallones hauran passat?
Els abellarols ja han arribat a Cogolls?

Els prats deuen ser plens d'orquídees...


dijous, 29 d’abril del 2010

el Drac ...


Ja n'hi ha prou! va pensar. Ja no tornaria a passar mai més per una situació tan ridícula i vergonyosa. Mai més es deixaria guanyar d'aquella manera. Ningú, a part d'ell mateix, sabia com li costava, any rere any, haver de fer com si aquell mitja 'cerilla' fos més fort, més ràpid, més valent que no pas ell. Aquest any enviava a dida la tradició i el cap que els aguantava a tots plegats. Pensava cruspir-se el refotut Sant i anar-se'n amb la Princesa ben lluny. Recony! ja no podia suportar-ho més. L'orgull ja començava a sentir-se'n... a part de que no podia més amb la refotuda al·lèrgia a les roses, és clar.



Una proposta, un xic escarransida, als Relats Conjunts.

dimarts, 27 d’abril del 2010

'mos' hi deixarem l'ànima ...



... passi el que passi, peti qui peti...
continuem siguent UN.

(em sap greu per la gent no futbolera, però una servidora no està per gaires coses més fora de les típiques i tòpiques que comporten l'egoïsme i els narcisos interiors...)

diumenge, 25 d’abril del 2010

diumenge ...

Els oasis a mitja setmana no aconsegueixen minvar la sensació d'ofec. I decideixes tancar-te i amagar-te com si fossis una estruç. A voltes quedar-se completament sola amb una mateixa és millor que fugir cap a vés a saber on per no haver de pensar en res. Omplir el cap i la vida robant moments als altres a vegades no ajuda, sinó que perjudica. I això és el que he fet aquest cap de setmana. Aïllar-me físicament de tot i tothom. He seguit connectada a través de l'ordinador, però procurant mantenir-hi una distància prudencial.
M'he fet moltes preguntes i no m'he donat cap resposta concreta. Només una certesa, anar tirant endavant, com fins ara, que aquí caic i aquí m'aixeco.

Estava llegint amb la tele posada. La pèli, molt rara, no m'atreu gens però veure ninots em fa companyia i sentir veus fa fugir algunes pors absurdes. I just quan s'acaba la pel·lícula sona una cançó:


i somric. M'agrada molt aquesta cançó.

divendres, 23 d’abril del 2010

leave your sleep ...

En va parlar en Jaqme al seu twitter. Fa temps que el llegeixo i he après a fer-li cas. Sobretot quan parla de música. Si hi afegim el fet de que sóc mig empeltada de gat i que només falta que algú parli d'alguna coseta interessant que corro a llufar*, doncs m'he passat el dia escoltant el nou disc de la Natalie Merchant, Leave your sleep. És una delícia, de cap a peus, de la primera nota fins l'última, del primer vers fins el darrer. I avui (per ahir) quan li he comentat, m'ha passat un enllaç, just el que porta al vídeo d'aquí sota.



*xafardejar

dijous, 22 d’abril del 2010

oasis ...

Escapar-se de la feina a mig matí per esmorzar una mica. Fer-ho a la barra on només hi ets tu, l'home perfecte i el Barça de tema de conversa.

Mirar Breakfast at Tiffany's ara mateix.


vergonya!

The Times: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d'on Samaranch dirigia el CIO.

L'Express: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis.

BBC: Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al CIO.

Le Monde: No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco.

The New York Times: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic.

La Stampa: S'ha emportat a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange.

Sidney Morning Herald: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme.

Kurier: L'espanyol estava al servei dels feixistes.

New Zealand Herald: Samaranch era autocràtic i intolerant.

Wall Street Journal: Samaranch insistia a ser tractat d'excel·lentíssim i a envoltar-se de luxe.

Font: Vilaweb.

I per si encara no sentiu prou vergonya us deixo això.

Mentrestant a casa nostra tothom calla com un puta la veritat i es posa el vestit de cada dia, la hipocresia.

dimecres, 21 d’abril del 2010

teardrop ...

En un intent de descobrir com i quan se m'ha instal·lat un nus a l'estòmac i un pes buit al pit forço la memòria inútilment. No en conec la data i no sé si en sé el motiu, podrien ser tantes coses... i podria ser cap d'elles. El neguit augmenta quan obro el programa per escoltar música a la feina i no sé què posar. No aconsegueixo trobar cap nom, cap acord, cap lletra que m'abelleixi prou com per a triar-la de companyia. Recordant el post d'ahir poso l'Émilie Simon i partint d'ella descobreixo una joia i m'enamoro a l'acte. José González m'ha acompanyat tot el dia. No s'ha desfet cap nus ni ha marxat cap pes, però un no apreta tant i l'altre sembla més lleuger quan estàs ben acompanyada...



I could have been a flower ...



dilluns, 19 d’abril del 2010

diumenge, 18 d’abril del 2010

april and may ...

Nou hores fora de Girona i hi he tornat amb la sensació de que feia dies que n'havia marxat.

En el viatge d'anada no he somrigut fins que no he vist el perfil del Far. El meu paisatge cada setmana més ple de primavera, cada setmana més contrastat, més enyorat.

En el de tornada somreia cinc minuts després de pujar al bus. Una mare i el seu fill, que seien davant meu, s'han enriolat fins que les llàgrimes els han baixat galtes avall, fet que ha provocat més riures en el nen.

Un bernat pescaire, sortint d'Anglès, resseguia el Ter riu amunt.

Quan sona David Fridlund al reproductor, penso en un mail que tinc pendent i sobretot en la personeta que hi ha al darrere.



(m'he cansat d'esperar que goear funcioni decentment)

dijous, 15 d’abril del 2010

prendre consciència ...

Avui he saltat del llit amb un propòsit, ser conscient del dia més enllà de la feina i el meu univers interior i massa particular.

Avui m'he adonat de que lluïa el sol quan m'he despertat; la llum que entrava a través de la persiana, que mai baixo del tot, dibuixava línies de punts lluminosos com si d'un missatge en clau es tractés.

He sigut conscient de que no ha tardat gaire a ennuvolar-se, just quan he decidit que avui m'abellia d'escoltar Leonard Cohen i de cantar (desafinar) una mica.
Oh, the wind, the wind is blowing,
through the graves the wind is blowing,
freedom soon will come;
then we'll come from the shadows.


M'he adonat de la llum preciosa que il·luminava els arbres florits del meu carrer a primera hora de la tarda. Una llum ideal per fer fotos, una llum perfecta. M'he conformat en admirar enlloc de capturar.

I finalment, tot sortint de treballar, he deixat que el xirimiri m'empapés tranquil·lament tot deixant el paraigües dins la bossa. M'he tret les ulleres, les he penjades a la jaqueta i he alçat més d'una vegada el rostre cap al cel.

Algun dia ballaré sota la pluja...



dimecres, 14 d’abril del 2010

esma ...

|| 2. Aptitud per a caminar o obrar instintivament, maquinalment, sense veure o atendre; cast. tino. Ni forces trobava per a pensar ni esma per a orientar-se, Vidal, Rosada d'estiu, 318 (ap. Balari Dicc.). Anar sense esma: anar sense orientació, sense saber per on es va. Recorre places y carrers sens esma, Guimerà Poes. 225. Perdre l'esma: perdre l'orientació, la facultat de saber per on es va o què es fa; cast. perder el tino. O qual més ne porta los esmes perduts, Proc. Olives 1792. Ab la fosquedat vaig perdre l'esma enterament: més d'una hora de nit aní sens saber hont me trobava, Jocs Fl. 1869, pàg. 177. Li feien donar tres toms per a que perdés l'esma, Serra Calend. folkl. 316. D'esma (Cat.), D'eima (Bal.), A l'esme (Val.): sense veure-hi o sense fixar l'atenció; cast. a tientas. «Aqueix ceguet va d'esma arreu». La boira va descendint; jo sols camino d'esma, Massó Croq. 113. Entraren..., una porta baixa, l'empenyeren d'esma, d'esma ficaren el llum i d'esma allargaren el coll cap a la fosca per a donar una llambregada, Víct. Cat., Ombr. 32. En Belluguins repetia d'eyma el siulet tremolós, Galmés Flor 21. Anar-hi o fer-ho d'esma: tenir gran facilitat per a una cosa, saber-la fer a correcuita i sense fixar-s'hi.

Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll


Avui he arribat fins a casa d'esma...


dimarts, 13 d’abril del 2010

dimarts i tretze ...

ostres, t'he sentit quan m'has cridat i me n'he recordat de la teva veu...

diumenge, 11 d’abril del 2010

apunts [17] ...

Tot baixant amb el bus m'adono de que hi ha parts del paisatge que tenen un to diferent a la resta. Com que somio truites mentre em deixo gronxar pel ritme i la veu suaus d'Antje Duvekot i el seu Coney Island, tardo a relacionar-ho amb el sol ponent.

La tarda tomba cap a vespre i els falciots es tornen a proclamar amos i senyors del cel mentre hi hagi prou llum.

A Girona em torno a meravellar amb els arbres del Passeig d'Olot. Aquells que s'inclinaven per trobar-se. Cada primavera m'enamoro de les seves flors i dels llocs on aquestes neixen. Trec el mòbil, més ràpid que agafar la llibreta que és dins el bolso que és dins el cabàs i que està tapat per la jaqueta i anoto unes paraules per un haiku. Branques amputades, memòria, flors, brots.

Quan enfilo el carrer perpendicular al de casa em creuo amb una velleta que passeja amb dues crosses. Ocupa pràcticament tot l'ample de la vorera i em mira preocupada per deixar-me passar intentant apartar-se, em somriu quan veu que no cal perquè m'aparto jo mentre li somric i la saludo.

Quatre passes més tard de la velleta sóc conscient de que robo instants a l'altra gent per suportar la soledat.

Branca amputada
al teu lloc brots i flors.
L'arbre recorda.


futbol ...

foto 'robada' de google

Un nen que fa nou anys i té una porteria de futbol nova. En fa vuit que el conec i l'estimo com si en fes mil. Un pes ploma ple d'afecte que mai té vergonya de demostrar.

Dos germans rossos com fils d'or que juguen a futbol. El de nou anys és responsable, fins i tot massa per l'edat que té. El més petit, de 7, és un provocador nat. El gran fa de porter.

Queixes i laments. Dos no es barallen si un no vol és una frase que he escoltat tota la vida. En B, el gran, no es vol barallar, per això es queixa. El petit, l'A, necessita reclamar atenció; l'entenc i em fa somriure la seva manera de fer. Sobretot quan es mostra esquerp i només baixa del burro perquè critico als empordanesos.

El seu pare i jo ens mirem plens de complicitat. Per què són els germans sinó? seria tan avorrit tot plegat sense poder-se barallar una mica.

M'agrada veure tanta activitat a casa la tieta.


divendres, 9 d’abril del 2010

sssssssshs ...


... que hi ha roba estesa!!!


que tingueu un cap de setmana ple de colors!

twittejant ...

El riure és terapèutic. Encara que sigui un riure dissimulat i que es desenvolupi interiorment. Les entranyes es relaxen mentre la cara fa un esforç per mantenir-se serena. L'esquena i la cama fan mal, però si te'n rius sembla que en faci menys.
Fa dos matins que creuo twitts en plan conya sobre el meu estat de salut amb @Accidia. S'ha creat una complicitat, a distància i virtual, a partir del bon humor i de les ganes de treure ferro a les situacions que ens fan estar de morros.
Riure a la feina a vegades és difícil, sobretot quan no estàs sola i se suposa que ets una persona seriosa. Sí, hi ha qui encara es pensa que en sóc. I sí, faig trampes a la feina.

Fa temps hauria posat aquesta cançó per la lletra. Avui no, avui la poso per com sona. Per com ressona dins meu. Hi ha sons que són com carícies. Hi ha guitarres que són com veus acariciant la pell.



Hi ha un fragment que em recorda la sardana, just abans de que comenci a cantar.

Sense música, sense twitter i sense blogger hi ha dies que es farien molt complicats de passar.

dijous, 8 d’abril del 2010

el temps passa inexorablement...


El temps, el tempo, me'l marca un tic-tac alimentat per corda. Segurament hauré de llegir les instruccions de Cortázar de com donar corda a un rellotge, doncs ara ho he de fer, perquè així ho he triat, cada matí.
Ara, el temps, el meu tempo, me'l marca el rellotge que em va regalar la iaia fa tants anys. El que havia sigut seu i que ara és seu i meu.
Ara em pregunto perquè just quan no hi és és quan la sento més propera.

Tic-tac...

Quan de temps, allò que no existeix, perdem pensant que tenim temps?

La foto són les entranyes del rellotge del rebedor de casa.

dimarts, 6 d’abril del 2010

llàgrimes [4] ...

Hi ha dies que arribes a casa amb una sensació de derrota que et fa replantejar massa coses. Les llàgrimes que durant tant de temps has intentat no deixar escapar, rodolen galtes avall mentre et fas el dinar. Quan te'l menges penses que potser ja tocava enfonsar-se una mica per poder agafar empenta. I tot i que el pensament no és gaire sòlid t'hi agafes amb força. Tot plegat només és fruit de no trobar-se prou bé.

Després, al vespre mentre remugues pel mal d'esquena, de la cama i de la gola, un marrec a qui alguns anomenen Messi i d'altres anomenen déu fa quatre golassos. I les llàgrimes que baixen no tenen res a veure amb les del migdia.

D'això se'n diu estar tova.

dilluns, 5 d’abril del 2010

verd esperança ...

Aquest matí he volgut ignorar el dolor, petit (vaig dopada) però constant que em provoca la ciàtica, i me n'he sortit prou com per arribar-me fins una de les talaies amb el nen. Hem vist a una parella de marcenques prenent el sol matiner. Hi hem estat poqueta estona, entre mals d'esquena i feinetes pendents hem marxat aviat.

Tot el paisatge era com una pedra preciosa coberta de petits diamants.
Les flors encara no han encatifat el prat, però aquesta setmana la farigola segur que ho perfuma tot doncs estava a punt d'esclatar.

divendres, 2 d’abril del 2010

blossom ...

El vestit d'hivern que duu la muntanya va desapareixent a mida que s'esquitxa de flors noves i brots plens de força i llum.

Al migdia dues cardines fan amoretes als ciprers del camp de futbol.

Havent dinat quatre espàrrecs robats al mal d'esquena. Jo no n'he robat cap al mal de genoll. Un te fred per a cada una i una bona sensació al cos i a l'ànima.

A mitja tarda, amb el sol que ja comença a allargar les ombres mentre encén les flors del cirerer, una cotxa fumada i una puput.

Mentre el vent bufa, una nena d'un any s'entossudeix en posar una pedra blanca dins una tulipa roja.

Un cavall marró daurat es deixa rascar el coll i la galta amb una paciència infinita i el genet, tan tranquil com el cavall, m'avisa de que quedaré plena de pèl.

dijous, 1 d’abril del 2010

abril ...

I la pluja es va assecar i els núvols es van obrir
i en un instant explosiu el món es va enfonsar més enllà de l'horitzó...
... tan sols un horitzó per viure (bis)...
tan sols un horitzó...
Roger Mas

L'abril ha arribat a cavall d'un somni de colors i una petita calamarsada.
Entremig, converses robades a la pressa a peu dret enmig del carrer.

Pujant al poble una silueta retallada a contrallum m'ha recordat un fragment de somni.
Estic caminant acompanyada per una ruta que no m'és desconeguda i passem per un claustre ple d'abellarols. I quan dic ple, vull dir ple. El claustre semblava construït amb plomes de mil colors.
Encara és aviat pels abellarols...
Somio en colors.

Pluja que ja s'ha assecat que ha caigut quan el sol lluïa.
Ronroneigs i miols. Un piano. Roger Mas. A les mans, ganxet.


dimecres, 31 de març del 2010

Alai ...

foto: Ferran Cerdans

Avui en Ferran ha perdut a l'Alai per la zona Passeig-Ctra. Cardona. Comenta al seu fèisbuc que li han dit que pot tractar-se d'un robatori. Si algú la veu i la reconeix, que ho digui, si-us-plau.

Moltíssimes gràcies!
_________________________

L'Alai ja torna a fer companyia a en Ferran!!!

˙˙˙ séʌǝɹ lɐ uóɯ lǝ

¡¡¡sǝɹpuǝɯıp ɯos ınʌɐ

¡¡¡sǝpıʇɹǝʌıp uɐʇ òɹǝd 'slıʇúuı uós ǝnb sǝsoɔ ɐɥ ıH
˙sóıɹnɔ uǝq sé ı ˙˙˙llɐɹıɯ ǝʇɔǝɟǝ qɯɐ ɔolq nǝɯ lǝ ɔuıʇ ǝnb sǝıp sun ɐɟ ǝpsǝp


dimarts, 30 de març del 2010

diumenge en imatges ...



dissabte ...


Faig el camí cap al poble prenent el sol a través de la finestra del bus. Un sol esplèndid i a les orelles 'Rainy day music' dels The Jayhawks.

Només arribar al poble, només sortir de la pujada del pont de la fàbrica i veure les primeres cases, veig la primera oreneta de l'any.

En un jardí hi pasturen verdums, mallerengues carboneres i cueretes.

En un balancí 'hollywood' (segons la casa que el ven) hi ha conversa, fraternitat, companyia i bon humor.

Relax...


diumenge, 28 de març del 2010

matí de diumenge ...

Al final em rendeixo a l'evidència, m'empasso el 'jo puc fer-ho què cullons!' que fa estona que repeteixo com un mantra, trec el telèfon i truco perquè em vinguin a buscar.
No he arribat a la Xuriguera per por. Por de cansar més del compte el genoll i després tenir problemes a l'hora de baixar.
He pujat tranquil·lament, amb un ritme suau i sense pressa. Anant sola és tot un què ja que tinc tendència a anar accelerant sense adonar-me'n. He escoltat els ocells, he vist roures i alzines completament esqueixats degut a la nevada, he respirat pau i silenci. He vist gaigs, mallerengues, pit-roigs, merles, he sentit als picots picant... He retratat el meu roure desde tots els punts de vista possibles. He vist les llaurades dels senglars als prats, he seguit les seves petjades i he trepitjat el mateix fang que ells. He contemplat les margeres plenes de violes i com els prats es van encatifant de margarides. Al cel hi havia cabretes, demà hi haurà pastetes.
En cap moment he notat molèsties doncs m'ho he pres amb tanta calma que no m'he ni cansat. He començat a baixar també sense presses i per la pista per evitar els marges i les pendents pronunciades. Quan he arribat a l'atall per pujar a la Serra (només l'he agafat per pujar) una punxada m'ha fet adonar de què arribar fins la Costa ja ha sigut massa. La punxada ha anat degenerant a un dolor més agut i he acabat que no podia pràcticament ni aixecar la cama, doblar el genoll i alçar el peu del terra se m'ha fet realment complicat. He anat baixant tot ranquejant, pensant en si em rendia, si plorava, si renegava, si començada a fotre cops a qualsevol roca, si... I ara estic asseguda a una pedra prou gran com per poder-hi encabir el cul, escrivint, en un revolt del camí, molt aprop del poble i alhora a una distància abismal, esperant que el pare em vingui a rescatar. No em fa mal res, ni tan sols el genoll.
Estic emprenyada, preocupada i dolguda. I tot i així el balanç és positiu.

divendres, 26 de març del 2010

pujar ...

Aquest cap de setmana pujo a la Garrotxa... necessito veure orenetes.

I encara que sigui només pujar fins la Xuriguera, necessito arbres i bosc i flors i ocells i insectes i verds i olorar la primavera.

M'agradaria pujar molt més amunt, però corro el risc de no poder baixar, els problemes del genoll i la zona lumbar no acaben de marxar.

La qüestió és pujar.




dimecres, 24 de març del 2010

efectes secundaris [2] ...

Em desperto i noto dolor als ulls quan els obro. La poca llum que entra per les escletxes de la persiana m'indica que encara és molt aviat. Miro a través de les pestanyes, doncs sóc incapaç d'obrir més els ulls a causa de l'excés de llum, l'hora que marca el rellotge del mòbil. Veig un 6 i remugo vés a saber què, una barreja de renecs incomprensibles fins i tot per mi pel dolor i la ràbia de despertar-me abans d'hora, emprenyada amb tot per notar-me tan desvetllada. Dóno unes quantes voltes al llit pensant que he de domir més i rumiant coses que ja no recordo, tret d'una frase que no sé ni d'on ha sortit, ni com és que he acabat pensant-la. Que un poble de pell clara que té una marededéu de pell fosca sigui racista és tota una paradoxa. Què feia jo a quarts de set pensant en la Moreneta és tot un misteri. M'hi he tornat a girar i he dormit fins que ha sonat l'alarma. Com hi ha dies que comencen bé i s'espatllen, n'hi ha que comencen mig malament i empitjoren. Avui, de moment, és un dels segons. Quan dormir unes 8 hores no serveix per foragitar una migranya el dia no pot ser gaire de bon passar. Quan el cel està encapotat d'aquesta manera però no pensa ploure ni per mal de morir, costa massa energia posar bona cara al mal temps. Que mitja hora després d'arribar a la feina descobreixis que l'has cardat al pal i que el que podria passar per un error normal quan t'avasallen de papers, serà un drama de l'alçada d'un campanar, encara ajuda menys a relaxar-se i suavitzar el mal de cap. Que quan, com cada dia, obres el bloc t'entrin ganes de tancar-lo, borrar-lo i llençar-ho tot no arregla les coses. Després penses que mira, millor que diguis el que surt, tal qual i te'n tornis cap a casa quan arribi algú altre a la botiga. I veus que tot plegat són efectes secundaris de la primavera. Ai funesta primavera...



Avui tinc un dia fadista.
Dia de saudade...

Afegitó a les dues i cinc minuts de la tarda:
Ja no us dic res de com ha anat la resta de matí, per apretar a córrer i plorar...
però m'he quedat i no he deixat anar cap llàgrima.
D'orgull no me'n falta.

dimarts, 23 de març del 2010

efectes secundaris ...

El dia comença bé, Girona es desperta preciosament emboirada. Quasi puc notar la humitat a través de la finestra. La fresca del carrer és revitalitzant i arribo més aviat que mai a fer el cafè.
Tot es capgira quan arriba la dona de fer feines. S'ha perfumat. No és que s'hagi posat colònia, no, s'ha posat perfum i la seva olor m'ha entrat com una daga pel nas directament al cervell. Mal físic, sensació incòmoda, m'ofego i em mig marejo. Arriba en R i també noto, massa, la seva colònia. Més dolor. I ràpidament tot desemboca en una migranya horrorosa.
Que sigui dimarts és pura coincidència, no?

It's funny how life is seldom what we plan

diumenge, 21 de març del 2010

#1155 ...


A partir d'ara em sembla que canviaré les estacions al ritme de Jon Foreman.


dissabte, 20 de març del 2010

saturday sun ...

Sense massa ganes de fer preguntes continuo buscant respostes.

Demà segurament no aniré a caminar, el genoll esquerre torna a fer fallida. Una altra sortida perduda. Paisatges que no podran ser nous, doncs encara no existeixen, no pas fins que els pugui veure.

Canvio el decorat de nòmades. I em pregunto si la primavera es pot donar per arribada si encara no has vist cap oreneta. Per més que sàpigues que hi hagi qui sí les ha vistes.
Tot plegat es redueix sempre a una qüestió de fe?

Em podré acostumar a tanta llum? Cada any ho faig i cada any en dubto.

Hi ha hagut un parell de dissabtes en què, pujant cap al poble amb bus mentre contemplava el paisatge i el sol m'escalfava a través del vidre, el Saturday Sun era una meravellosa coincidència.


divendres, 19 de març del 2010

amors impossibles ...

Diuen que el primer pas per a superar alguna cosa és reconèixer aquesta cosa. Reconeixeré, aquí, públicament, que fa més d'una setmana que no puc passar cap dia sense aquest home. He descobert vertaderes joies, Jens Lekman i She&Him per exemple (gràcies al Cibernautajoan), he tornat a l'Olympia amb l'Émilie Simon i he recuperat vells amics. Però cada dia he tornat a caure a la temptació. I avui ja no he intentat ni superar-la. L'he posat només obrir el Groovesharke. I és que per més que ho reconegui, per més que pugui semblar malaltís escoltar una i altra vegada el mateix, no vull superar-ho. M'agrada i ja està. I d'aquí uns dies canviaré el xip i em posaré a escoltar d'una manera malaltissa a vés a saber qui. O potser no. Va com va. De moment em quedo amb aquest bé de déu.

A vegades es viu tan a la parra que no s'està al cas de gairebé res que no sigui immediat. I un dia que en baixes, perquè sí, perquè la teva malaltissa obsessió per un tiu grenyut que toca la guitarra i que té un nas perfecte et porta a xafardejar, et trobes amb la sorpresa de que podries veure'l a ell i a uns quants grenyuts més, que et tenen més que enamorada, un mateix cap de setmana (els The Mountain Goats s'haurien de deixar créixer un xic més els cabells que em foten la teoria enlaire).
L'objectiu de l'any, penses immediatament, hauria de ser ser a Dorset el cap de setmana de l'11 de setembre.

I amb aquest somni, pràcticament impossible, sembla que la vida és més lleugera, més amable.


dimecres, 17 de març del 2010

es darrers dies d'hivern ...

L'altre dia llegint un post em va venir a la memòria una cançó: Es darrers dies d'hivern dels Ja t'ho diré. I l'escric mentre l'escolto...

Com un somni d'ocell blanc
ara veig que han arribat
es darrers dies d'hivern
fent siluetes per l'espai.

Jo esper es teu esclat
així com sent que te desfas
m'enfonsaré a la mar
dibuixant peixos sense mans (...)

No puc dir que sigui una de les meves preferides, però quan es tracta dels Ja t'ho només puc dir que n'hi ha poques que no m'agradin. Me les sabia totes, fins i tot les que només havia escoltat en els concerts. Concerts que, per cert, procurava no perdre'm mai.

I ara, després de tants anys, els poso i canto com si els hagués estat escoltant dia sí dia també. I em continuen agradant encara que m'hagi de sentir a dir carca.

D'entre totes hi ha tres debilitats. Quan jo te toc tu te fons, Si véns i Es vell pescador. I no necessàriament en aquest ordre... o potser sí.

I després d'estar escoltant d'una manera quasi malaltissa Iron and Wine, avui m'he llevat amb ganes de Ja t'ho... si plou serà culpa meva.

Peuades damunt s'arena,
si véns em trobaràs...

dimarts, 16 de març del 2010

llum ...

olivera empordanesa atramuntanada

D'aquí quatre dies entrarem de ple a la primavera i, tot i que és una estació meravellosa, no deixa de fer-me certa recança deixar l'hivern enrere. Hi ha qui em dedica una mirada esgarriada quan dic que se m'ha fet curt.

I malgrat no m'acabi d'acostumar a tanta llum, vaig buscant una capçalera primaveral i una llista de fotos plenes de colors i vida.

Fa un parell de setmanes que es van veure les primeres orenetes.


diumenge, 14 de març del 2010

lion's mane ...

Fa una setmana que em van tallar els cabells. No pas curts, però sí que van caure talls d'uns quatre dits de llarg. El serrell torna a dibuixar una diagonal sobre el meu front, les diferents llargàries s'ondulen una mica donant més forma al pentinat i ja no em molesten com abans. Hi ha els mateixos però és com si n'hi haguéssin menys. Menys pes, més lleugeresa. Fins i tot semblaria que els pensaments volen més ràpid, tant que encara no sóc gaire capaç d'encalçar-los tots. Samsó perdia força quan li tallaven els cabells, jo tinc la sensació d'haver-la recuperada. És tan fàcil com mirar-se al mirall i veure's prou bé, prou interessant, prou ben pentinada per poder anar esperrucada com sempre.

Veure, al poble, pilons de neu quasi tan alts com jo em fa sentir bé. Passejar pels carrers i escoltar-la fondre's i resseguint camins vells també. És una banda sonora que aquieta fantasmes sense saber que podia fer-ho, sense saber que n'hi havia tants d'esvalotats.
Veure-la, endevinar-la, al sota bosc alimentant a la primavera emociona.

Després hi ha la tossuderia. I és que no em dóna la gana deixar d'apilonar cartes, fent castells, per més que arribi algun vent poc amicable a desmuntar-los. Si cal faré servir cola d'impacte. Si cal deixaré les cartes i els faré amb maons.


dijous, 11 de març del 2010

banda sonora ...

La neu a ciutat és un desencís constant un cop deixa de nevar. Veure allò que et feia tanta il·lusió quan queia del cel amuntegat de mala manera, brut, trepitjat i ennegrit, té un to decadent que entristeix.

Darrerament no m'acabo de reconèixer. No llegeixo, no escric. No sé què llegir i no sé què escriure.

Aquest vespre he fet tot el recorregut fins a casa cantant i xiulant 'Flightless bird, american mouth' d'Iron&Wine.




dimarts, 9 de març del 2010

neu a Girona ...

M'ho he passat teta, no ho negaré pas. He disfrutat com feia temps que no disfrutava. M'he passejat sota la neu i sota un sol esplèndid damunt del gel. He fet moltes fotos, de fet poques per ser jo. He alucinat, m'he preocupat, m'he emocionat, m'he avorrit, només vaig treballar ahir al matí (tot i la recança d'alguns), m'he tornat a carregar el genoll esquerre, em podria queixar de moltes coses però no ho faré, tot plegat tothom fa el que bonament pot... Ahir a dos quarts de cinc de la tarda em vaig quedar sense llum. Mentre el telèfon va funcionar, el mòbil és clar, vaig estar comunicant-me amb la família. 50cm a la Vall d'en Bas. De 30 a 40 cm a Olot. 30cm al poble. Tothom a casa sa i estalvi.
Avui el telèfon no funcionava. Silenci absolut només trencat quan posava la ràdio de tant en tant. No podia escoltar-la gaire per no quedar-me sense bateria. Aquesta tarda he fugit de la modernitat de la ciutat i m'he vingut a refugiar al poble. Tampoc hi havia llum des d'ahir a la mateixa hora, però hi ha foc a terra i cuina de gas. Com a mínim tenia la garantia de poder menjar i beure alguna cosa calentona ben arrapapiejada al sofà. A quarts de vuit del vespre ha tornat a funcionar tot, almenys al poble. Estic intentant fer memòria de quants llums em trobaré encesos demà al pis quan hi arribi a migdia...

2 moments.

#1
Dilluns vespre. Em vaig passar quasi una hora contemplant com nevava sense moure ni un dit. Mentre els flocs de més aprop queien a una velocitat vertiginosa a causa del fort vent, els de més enllà flotaven i desafiaven la força de la gravetat.

#2
Aquest matí. Pont de Pedra. El carrer és una placa de gel, fa fred però el sol llueix esplèndid. M'hi recolzo mirant en direcció Plaça de Catalunya, el sol em ve de cares i em quedo mirant com passa la gent una bona estona.

En tots dos m'he sentit terriblement bé i alhora terriblement sola.
Hi ha coses que si no es poden compartir sembla que no siguin tan especials.

dimecres, 3 de març del 2010

day three ...

Anant a trellabar aquest matí em creuo amb una noia. Va tota arregladeta, maquillada una mica exageradament, amb els ulls massa negres. Ho sé perquè quan estava a punt de creuar-me-la m'he fixat que m'estava mirant. Ha començat pels peus i ha anat pujant. Al ulls un punt de... crítica? de psè? en fi que no li he agradat. Mentre ella em repassava de baix a dalt jo, amb la cella esquerra lleugerament alçada, li mirava els ulls fixament. Al final les nostres mirades s'han creuat. A la meva un interrogant: algun problema?

Al matí, també anant a treballar, cau una gota cada... umm... no ho he comptat exactament, però deuria ser una cada cinc minuts més o menys i a cada cent metres. Hi ha qui porta el paraigües estès. Començo a rumiar si no hi ha una síndrome del paraigües obert. O potser és la síndrome del paraigües tancat.

Al migdia, anant cap a casa em creuo amb un boxer. Segueix al seu amo sense cap problema, sense distreure's amb res. Té el mateix color que la Nina. Quan deixen de caminar per allà on no hi ha edificis i s'apropen a la cantonada, el boxer passa per darrera el seu amo i continua caminant arran de paret. No puc evitar el somriure. A la Nina tampoc li agradava passejar sota la pluja si podia estar a recer.

Tornant a la feina havent dinat plou com feia temps que no veia ploure. No pas amb força, però sí amb insistència. Es veu perfectament la cortina d'aigua, el paisatge urbà es tenyeix d'un gris estrany, mentre que difumina algunes coses en ressalta d'altres. M'agrada notar la frescor a la cara i la humitat. No m'acaba de fer el pes els canvis de vent, rotunds, al tombar algunes cantonades. Malgrat tot em sento terriblement bé. M'és igual que tota jo acabi xopa de cap a peus.

Al vespre plovisqueja i tornant cap a casa em torno a fer una pregunta formulada una estona abans, potser una horeta. Quants dies hi pot haver en un dia qualsevol?


veus ...



Voice from the mountain
And a voice from the sea
Voice in my neighborhood
And a voice calling me
Tell me my friend my friend
Tell me with love
Where can it end it end
This voice from above

The sound on the ocean wave
And the sound in the tree
Sound in a country lane
Say can you be free
Tell me you crowd you crowd
Tell me again
Tell me out loud out loud
This sound is rain.

Tune from the hillside
And tune full of light
A flute in the morning
And a chime in the night.
I know the game again
I know the score
I know my name my name
But this tune is more.

Voice from the mountain
And a voice from the sea
Voice in my neighborhood
And a voice calling me.
Tell me my friend my friend
Tell me with love
Where can it end it end
This voice from above

Voices _ Nick Drake (Made To Love Magic)

dimarts, 2 de març del 2010

l'espera ...

III

Natanael, te hablaré de las esperas. He visto esperar a la llanura durante el estío, esperar un poco de lluvia. El polvo de los caminos se había hecho demasiado liviano y cada soplo lo levantaba. No era ya ni siquiera un deseo; era una aprensión. La tierra se rajaba de sequedad como para recibir más agua. Los perfumes de las flores de la estepa se hacían casi intolerables. Bajo el sol todo desfallecía, íbamos todas las tardes a descansar bajo la terraza, un poco al resguardo del extraordinario resplandor del sol. Era la época en que los árboles coniferos, cargados de polen, agitan fácilmente sus ramas para esparcir a lo lejos su fecundación. El cielo estaba tormentoso y toda la naturaleza esperaba. El instante era de una solemnidad demasiado agobiante, pues todos los pájaros callaban. Ascendía de la tierra un soplo tan ardiente que se sentía cómo todo desfallecía; el polen de las coniferas salía de las ramas como un humo de oro. Luego empezó a llover.
He visto al cielo estremecerse a la espera del alba. Las estrellas palidecían una a una. Los prados se hallaban inundados de rocío; el aire no tenía sino caricias glaciales. Pareció durante algún tiempo que la vida indistinta quería demorarse en el sueño, y mi cabeza todavía cansada se llenaba de embotamiento. Subí hasta el linde del bosque; me senté; cada animal reanudó su trabajo y su alegría en la certidumbre de que iba a llegar el día, y el misterio de la vida comenzó de nuevo a propalarse por cada escotadura de las hojas. Luego llegó el día.
He visto también otras auroras. He visto la espera de la noche...
Natanael, que cada espera, en ti, no sea ni siquiera un deseo, sino sencillamente una disposición para la acogida. Espera todo lo que viene a ti; pero no desees sino lo que viene a ti. No desees sino lo que tienes. Comprende que en cada instante del día puedes poseer a Dios en su totalidad. Que tu deseo sea de amor, y que tu posesión sea amorosa. ¿Pues qué es un deseo que no es eficaz?
¡Cómo, Natanael, posees a Dios y no te habías dado cuenta de ello! Poseer a Dios es verlo; pero no se le mira. Y tú, Balaham, ¿no has visto a Dios a la vuelta de algún sendero, al detenerse tu asno ante Él? Porque te lo imaginabas de otro modo.
Natanael, sólo a Dios no se puede esperar. Esperar a Dios, Natanael, es no comprender que lo posees ya. No distingas a Dios de la dicha y pon toda tu dicha en el instante.
He llevado todo mi bien en mí, como las mujeres del pálido Oriente llevan consigo su fortuna completa. En cada pequeño instante de mi vida he podido sentir en mí la totalidad de mi fortuna. Estaba formada, no por la suma de muchas cosas particulares, sino por mi única adoración. He tenido constantemente toda mi fortuna a mi completa disposición.
Contempla el atardecer como si el día debiera morir en él; y la mañana como si en ella nacieran todas las cosas. Que tu visión sea nueva en todos los instantes. El sabio es el que se asombra de todo.
Toda tu fatiga cerebral proviene, Natanael, de la diversidad de tus bienes. Ni siquiera sabes cuál prefieres entre todos y no comprendes que el único bien es la vida. El más pequeño instante de vida es más fuerte que la muerte, y la niega. La muerte no es sino el permiso de otras vidas, para que todo sea renovado sin cesar; a fin de que ninguna forma de vida detenga eso más tiempo del que necesita para ser nombrado. Dichoso el instante en que resuena tu palabra. Durante todo el resto del tiempo, escucha; pero cuando hables no escuches.
Es necesario, Natanael, que quemes en ti todos los libros.

André Gide _ Los alimentos terrestres - Libro primero