imatges dels aiguamolls II ...

imatges dels aiguamolls I ...

Empordà II ...

Hem marxat ben d'hora. Preparades per la pluja que havia de caure. Dinar, aigua, binocles, taronja, paravents, xiruques, ganes, càmera i acció!
Hem arribat a l'Empordà on hi feia un dia esplèndid. Els núvols preciosos només amenaçaven de tapar el solet a estones, res més. I hem fet camí cap als aiguamolls.
Parada al Cortalet. Hem entrat i he repassat la pissarra, m'ha cridat l'atenció de que hi havia molts tèrrits (sóc incapaç de distingir-los), i no n'he fet gaire cas de tot plegat.
Hem anat al primer aguait. Tranquil·litat. Em pensava que hi hauria molta gent, però hem arribat aviat i s'hi estava de perles. No gaires bitxos. I els que hi havien tenien feina amb les cries. Una parella de cignes amb 6 aneguets lletjos (que eren una preciositat), cries de fotja... I hem agafat el camí cap a la platja de La Mata. Un parell més d'aguaits, on l'espectacle era més o menys el mateix, algún ànec, unes quantes cries fugisseres, granotes marcant territori, una arpella fent fora unes fotjes...
I hem decidit que enlloc d'arribar a la platja a peu, faríem drecera. Massa calor. Poques ombres. I hem anat directament al Bruel.
I tot l'aguait era per nosaltres dos. Més tranquil·litat, més calma, un bon airet, silenci només trencat pel cant dels ocells. I una meravella jugant arrant d'aigua, pujant i baixant amb una dansa perfecta. No n'havia vist mai cap d'igual. I ens hem passat no sé quanta estona admirant els seus moviments perfectes, senzills i complicats alhora. I tot d'una ha aparegut l'arpella i l'altra ha desaparegut.
Que maques les arpelles i com juguen amb el vent també...
I mentrestant he buscat al llibre la meravella blanca i grisa que ballava abans...
Un parell d'orenetes s'han parat a l'arbre que teníem al costat, precioses.
Durant tot el dia orenetes i falciots han estat jugant arran de l'aigua també.
I han arribat dos senyors. (mira, el meu germà d'aquí 30 anys). Equipats d'una manera que feia enveja. I feien fotos a l'arpella. I els he dit que quan ha arribat l'arpella ha espantat la gavineta de tres dits. I ells m'han dit que l'havien fotografiada aquest mateix matí. I que ahir a la tarda varen assistir al festeig de dos cabusons emplomallats. (ens han donat una targeta del seu portal d'internet) I n'hem vist un, que anava cap al niu... i tot d'una ha girat cua i amb una gràcia increïble ha creuat fins l'altre costat. I més tard n'hem vist dos, encarats, mostrant-se tot emplomall, a veure qui pot més i s'han capbussat de seguida, un cap a cada costat.
I mentre admiràvem tot això, un blauet ens ha regalat els seus colors, passant com una fletxa, el temps just de dir "mira, un blauet!!" i que se'ns gravés a la retina el seu llom d'un blau impossible. Són la meva gran debilitat els blauets...
I quan tot ha estat tranquil, quan l'arpella s'ha quedat quieta damunt una branca. Ha tornat la gavineta... i ens ha tornat a enganxar, meravellosa...
I també hem vist el festeig i la còpula de dues fotges...
I com les orenetes ens passàven arran del nas com aquell qui diu...
I hem anat cap a la platja. Peus nus. Pantalons arromangats i aigua freda, gelada. La mar alterada i juganera, ara no et mullo, ara et mullo massa, ara et xopo...
I hem rigut tot fent "posses" de ioga i pilates...
I hem dinat, tot esperant...
I mentre la Su* feia la becaina, m'he tornat a remullar els peus...
I...
m'encanta la sorra d'aquestes platges...
seure-hi i notar la marinada freda per tot arreu...
estirar-me i notar la sorra calenta de tant sol...
enfonsar els peus i trobar-la freda i humida...
jugar-hi i quedar-ne plena...

I arribar a casa i encara notar el sol a la cara...


I segur que em deixo algun bitxo... com ara el rossinyol bord, que l'hem vist nomes arribar i ens ha acompanyat (músicalment) tot el passeig...



.

avui el dia...

...ha pres un to i color perfectes cap allà a les 7, 1/4 de 8...

quan han tocat el timbre, he anat a obrir i m'he trobat a la N amb el meu preciós, estimat, deliciós nebodet Raül...

us posaria una de les moltes fotos que li he fet (m'acabarà agafant mania) mentre ell jugava amb la corretja de la càmera... però fa mandra descarregar la càmera i passar-les i tot això...

us deixo una foto seva de l'anterior sessió tieta-fotos-nenpreciós...




avui encara estava més maco... i més desenfocat... es mou un piló!!

i quan riu és una meravella...



.

toca prendre's el dia amb un somriure...

Quarts de tres de la matinada, estic somiant alguna cosa que em fa plorar. Sento soroll, com una ràdio o tele i em desperto. Estic plorant.
Set del matí... estic mig aquí mig allà... em vull despertar però em costa. Al final salto del llit. En Panxo fa estona que m'espera.
Passegem pel mateix lloc de sempre... darrera el castell de Puig Alder hi està plovent amb ganes, es veu ben bé la xafagada. A nosaltres ens cauen 4 gotes. En Panxo és feliç. La Nina va fent, entre la mandra i el càncer es mou al seu ritme (de fet, ho ha fet sempre). La mare i jo anem de costat tot xerrant.
I ara, mentre espero el torn de la dutxa, comença a ploure... un xirimiri interessant. Avui fa un bon dia.
Avui toca baixar a Girona amb l'avi.
Si demà fa aquest temps, serà un altre bon dia, tot i que preferiria que només estigués núvol... més que res per poder fer fotos tranquil·lament.

Us deixo amb un vídeo prou interessant... Posa les piles i canvia l'humor.
No us oblideu el protector solar... ni el somriure!

.

arbres...

Aquest matí, no sabia què posar al bloc... i ara, no sé si en faria prou amb 1.000 posts per tot el que tinc ganes de dir.
Però començaré per allò important.

Avui m'ha arribat la revista Nat, com cada mes. I com sempre faig, primer la fullejo per sobre i miro els sants. Hi ha fotografies realment meravelloses. Però m'he quedat parada a la pàgina 9. El racó curiós. Embadalida amb els nius que fa l'oriol de Moctezuma. I més avall la sorpresa ha sigut més gran. El titular diu: Es poden plantar arbres al desert del Sàhara?
I hi ha una explicació prou interessant i una web: www.tree-nation.com
I hi he anat... i "m'he" comprat un arbre. I li he posat un nom, Puck i un missatge que la Su* em va ensenyar, "si quieres algo diferente, haz algo diferente" (espero petita que no et faci res el robatori de la frase).
I el podeu trobar per aquí.

Un altre viatge pendent... anar a veure el meu Baobab...

Salut i arbres!!!

Afegitó:
(ara he vist que aquest és el post 301... nàfent... santa paciència la vostra.)

.

Puck i jo...

De Puck jo només en coneixia una. La creada per l'escriptora Lisbeth Werner, de la qual crec que en vaig llegir totes les aventures, sinò pràcticament totes. A casa hi havia un munt de llibres de la Puck, els he estat buscant aquest matí. He anat directament al bagúl de l'entrada, on sé que el pare hi va guardar molts i molts llibres, pensant-me, recordant, haver-la vist per allà alguna vegada. Però no, no l'he trobada. En canvi m'he trobat amb tota la col·lecció del Coyote, tots els viatges de Jules Verne... Li he preguntat a la marona, mare, te'n recordes dels llibres de la Puck? i amb un somriure m'ha fet que sí, saps on són? allà a l'entrada, no? no. Però m'assegura de que han d'estar guardats en algún lloc. En fi... tampoc cal trobar-los ara mateix, tot i que em faria gràcia. Em vaig passar molt de temps volent ser com la Puck... era llesta, intel·ligent, guapa, tenia bones amistats... Crec que van ser els primers llibres que em van atrapar, i ha plogut molt i me n'han atrapats molts més encara, i els que queden!
I ahir em van anomenar Puck. I com que sabia que no em parlaven de la mateixa que jo coneixia, vaig buscar-ho. I em vaig trobar amb un altre Puck, un follet entremeliat, molt entremeliat, massa i tot potser. Follet o fada, encara no m'ha quedat del tot clar. I em va fer gràcia. Sóc entremeliada però no pas tant. I em falten els rínxols, que mai tindré.



També he descobert que s'anomena així una lluna d'Urà.

.

fer servir les ales...

Bufa el vent i pesem poc. És fàcil deixar-se endur, però és impossible tornar al lloc de sortida.
Joan Barril





.

i tu... què mires?

-Ets bell. Malgrat haver-n'hi tants com tu, no puc deixar de sentir-me captivada. El teu vol és preciós, la teva silueta en l'aire una meravella... m'agradaria poder jugar amb el vent tal com fas tu...
-Vaja... no fotis que tens el síndrome de Juan Salvador Gaviota. Això és insoportable... mira que me'n vaig, eh?


-No si-us-plau, no marxis. Espera!
-I què vols que esperi? que potser em podràs seguir?


-Ja sé que no... però... només et vull fer una pregunta... T'agrada la companyia humana?
-Ai mira... és que passo de tu i les teves preguntes... Tu creus que pot agradar-me? Que no has vist com han destrossat el paisatge?


-Però... no tots som iguals...
-Res, com si no et sentís... prefereixo jugar amb el vent...


-Aquí et quedes, amb les ganes d'emprendre el vol...


...

potser en alguna altra vida...

.

La persistència de la memòria...

Salvador Dalí. (Spanish, 1904-1989). La persistència de la memòria. 1931.

Era dissabte. Estava realment esgotada. Física i mentalment. Tot i que el cos podia respondre encara amb lleugeresa, el pensament s'encallava massa sovint. I va fugir. Com a mínim seria una fugitiva durant unes quantes hores. Sense remordiments. Només ella, els seus pensaments i records i l'estimada amiga, també fugitiva com ella. Amb les mateixes raons, però diferents pensaments, per fugir.
I van arribar a la platja. I s'hi van asseure. I es van deixar hipnotitzar pel soroll de les ones.
Mar tranquil·la i plana. Res a veure amb el que passava dins seu. I va decidir aprofitar les poques onades que arribaven. I va començar a rentar els pensaments i els records a cada vaivé.
El primer li va costar fer-lo net. I tan bon punt el va estendre ben pla, doncs era de material delicat, es va tornar a omplir de busques i taques que corrien amunt i avall... com formigues que han perdut l'entrada al cau... Malgrat ser un record petit, li costava netejar-lo del tot bé. Sempre quedava alguna taca i anava creixent com les d'oli, però al ritme de la lluna.
El segon record, aquell tan empipador, el va posar a estovar, però les ones només li arribaven fins la meitat. Ni s'hi va fixar, li importava ben poc, doncs quasi sempre el foragitava amb un cop de mà en l'aire. Més que rentar-lo el que volia fer era borrar-lo, però sabia que era impossible i mig estovat el va posar a assecar sense mirar-s'hi gaire, en poca estona sabia que les mosques hi anirien. Per alguna cosa era un record emprenyador.
El tercer... no sabia si era dolç o amarg, però sí que era saladet i l'aigua de mar li aniria prou bé. Quan pica cura, diuen les iaies i les no tan iaies. Només posar-lo a l'aigua, que era d'un blau meravellós, va començar a rascar-se el coll i els cabells i els braços ... el va esbandir a més córrer i el va estintolar en una branca seca, tot espolsant-li la sorreta que hi havia quedat enganxada. Valia més deixar-lo estar, no fos cas la picor s'escampés i comencés a rascar-se el nas.
El quart no sabia ben bé quin era... la confusió el tenia dominat. I la mandra i les poques ganes de treure'n l'entrallat, van fer que el deixés per allà, una mica ben posadet, no pas gaire, doncs si no recordava quin record era... no calia pas preocupar-se'n. La memòria diuen que és sel·lectiva, doncs per alguna cosa serà... Estava convençuda de que li aniria millor un bany de sol que un de mar, vès. La confusió reescalfada sempre fa més gràcia.
I després tot buscant el cinquè, doncs ja que hi era, havia pensat en rentar-los o fer-ne alguna cosa de tots... va pensar que ja n'hi havia prou. Que havent estès tots aquells records allà, a la vista de tothom, que qualsevol que passés els podia llegir, observar, viure, opinar... ja n'hi havia prou. Que els altres ja els rentaria a casa, ni que fos a la banyera que no tenia.

.

post mediàtic...

Jo no vull una rosa, vull un roser. Les roses fan olor i no estan mortes. I si el cuides bé tens roses tot sovint i pots admirar com creixen...
I si pot ser, un llibre, o dos... o els que facin falta... doncs jo, santjordi ho celebro tot l'any, regalant-me llibres tot sovint.

I res...

us deixo un llibre per qui vulgui llibre:

Bocas del tiempo - Eduardo Galeano


i roses per qui prefereixi les flors:

Que tingueu un bon dia
i felicitats a tots els Jordis i Jordines!





.

joc i estratègia...

Inmortalidad (fragmento) _ Milan Kundera

" Cuando era pequeña el padre le enseñó a jugar al ajedrez. Le había llamado la atención un movimiento que recibe el nombre de enroque: el jugador cambia en una sola jugada la posición de dos figuras: pone la torre junto al rey y desplaza al rey hacia la esquina, al lado del sitio que ocupaba la torre. Aquel movimiento le había gustado: el enemigo concentra todo su esfuerzo en amenazar al rey y éste de pronto desaparece ante sus ojos; se va a vivir a otra parte. Soñaba toda su vida con ese movimiento y soñaba con él tanto más cuanto más cansada estaba. "



...



a mi em va ensenyar a jugar-hi l'avi...




.

moviment terapèutic...

... divendres al migdia, tot just arribar de Girona ...




.

revolució...

... avui toca ...






.

silenci...

estic sola... pensant en tot el que ha passat avui...

i penso en l'avi...
en la marona...
en la lola i en pep...
en la Jo Mateixa...

en tu...

... i les llàgrimes aguantades durant tot el dia comencen a rodolar galtes avall, silenciosament...



.

mal dia...

Sóna el despertador quan ja fa estona que estic desperta. Baixo i esmorzo. Bé, em prenc un got de llet i el poc cafè que queda. No hi ha temps per fer-ne més. Malament rai. Dutxa i cap a Girona. El dia és clar i bonic. El cel blau i els prats verds. El riu preciós. Hi he vist dos coll-verds.
I de sobte s'acaba el sol. Arribem a Anglès i quedem coberts de boira. Fins Girona. Boira.
No m'agrada la boira. És una pèrdua de temps.
Espera. Desespera i més espera. Visita. Cura. Mareig. Sucre alt. Corredisses. Metges. Aparells...
-Sortiu de l'habitació si-us-plau.
Ma mare i jo. Enmig del passadís. Sense dir res. Un sol comentari al cap de força estona.
-Sort que ha passat quan encara érem aquí.
-Sí.
Nus a la gola. Llàgrimes que no vull que baixin. Por que no sé si és por o què és. No sé de què tinc por. Neguit. Preocupació. Veueta dient que no serà res.
I res... electrocardiograma perfecte, pressió arterial perfecte, el sucre estabilitzant-se. I l'avi apunt de marxa.
Encara hi ha boira...
I li han dit que no. Més d'una hora a l'hospital de dia, controlant la situació i al final l'han deixat marxar.
Just quan ha aparegut el sol...
Està bé. Està bé, malgrat tot el que està passant. Està aixafat. Té 90 anys i el cos cansat. I se sent enganyat. Quan penso que s'hauria de sentir privilegiat.
Penso en en Pep. Ell sí que té dret a sentir-se enganyat.

I em trobo la Lola.
Abraçada immensa. No puc reprimir omplir-la de petons. Està cansada. Molt cansada. En Pep encara és allà. Cansat. Molt cansat de tot. Ens aguantem totes dues les llàgrimes. M'explica 4 coses i s'esforça a no enfonsar-se. Aquell no era el moment. Ha de pujar a donar el dinar a en Pep. Més abraçades i petons i una pena que comença a créixer dins el pit...
-Dóna-li records de la cacac petita, eh?
-I tant que ho faré Neus.
-Fes-li un petó de part meva, eh?
-Ja hi pots comptar.
I a ella n'hi he tornat a fer. I l'he tornada a abraçar.


I he marxat amb una recança infinita...




.

interrogant IX ... i X

... algún dia tornaré a dur els cabells llargs?


i ...



... potser que algun dia em faci vergonya "ensenyar" les canes?





.

carta de l'Índia...

És una sensació que no sé descriure.
Il·lusió, emoció, alegria...
Un encongiment d'estòmag.
Un sobresalt de l'ànima.
Un egoisme satisfet.
Un remordiment que no em deixa.
Un càrrec de consciència,
quan recordo les meves queixes absurdes.
Uns ulls emocionats quan veuen el teu dibuix.
Un nas que busca alguna olor,
tot i saber que no la trobarà.
Una urgència d'agafar els trapaus.
I creuar el món.
I veure't.
I abraçar-te, si em deixes...
I quedar-m'hi, si em deixéssin...


Tinc un amor a l'Índia.
i es diu Banuprakash.



.

paraules...

paraules que em surten de les orelles,
dels dits,
de les mans,
dels ulls,
dels peus,
dels cabells,
del nas,
de la boca,
de la llengua,
dels pits,
de la panxa,
del sexe,
de les cames,
de les cuixes,
de les entranyes...

fa dies que, com deia Galeano, no em corre la sang a les venes, m'hi corren les paraules... i no les puc aturar i no les vull aturar. Si ho fes no seria jo...
de la mateixa manera que tinc episodis autistes, en que el silenci s'apodera de mi i sóc incapaç de parlar amb fluidesa, d'escriure el més mínim pensament...

però ara toca el torn de les paraules...
m'arriben com arriben els abellarols a la primavera...
o passen ràpidament com les aus migratories que han d'arribar al nord més fred i gèlid...
o com els pit-roigs, descaradament i sense vergonya...

paraules que creen malentesos...
que són susceptibles de llegir com no toca...
o que s'interpreten de la manera que no és,
que donen peu a converses surrealistes on al final ningú parla del mateix...
o potser sí i no se sap...
qui ho sap...
potser només ho saben elles,
les paraules...

paraules que provoquen dolçor i tendresa,
o rebuig i ràbia,
o que són amargues,
o velles i gastades,
paraules enrabiades o calmades,
ostentoses o desinflades,
que volen acaronar o esgarrapar.
paraules suaus com carícies
o doloroses com mossegades.

paraules i més paraules...

i me'n vaig a dormir amb el cap ple de paraules no dites, no escrites
i dormo amb elles i es converteixen en somnis
paraules estranyes, sense sentit, inventades, desconegudes, inquietants...
que surten i suren i vetllen o desvetllen el meu son
i em desperto amb les paraules envoltant el llit
i tot d'una entren dins meu de nou
per sortir altra vegada de les orelles,
dels dits,
de les mans,
dels ulls,
dels peus,
dels cabells,
del nas,
de la boca,
de la llengua,
dels pits,
de la panxa,
del sexe,
de les cames,
de les cuixes,
de les entranyes...




.

"amores perros"...

... fa justament 10 minuts ...

jo estava netejant la càmera, amb un bufador. A ell li encanten els bufadors (a casa en diem peres) i el volia arreplegar... però la son ha pogut més que la seva voluntat i per variar, m'ha pres per un coixí... i el cabronet acabava de menjar. Si és que enlloc de dir-li Panxo, li hauríem de dir Bavetes...


.

abril... silenci.

Farà 3 anys que es va fer el silenci.
I la decisió que havies de prendre tu,
la vaig prendre jo.
Tu la vares callar,
vas preferir el silenci.
Volies que fos jo qui el trenqués.
I ho vaig fer.
I tu t'esperaves un altre so.
I em vaig saltar totes les promeses fetes,
després de que tu et saltessis les teves.

Tres anys i encara no sé què en penses.
Tres anys i malgrat haver parlat
continua havent-hi un silenci.
I hi serà sempre.
Així ho vaig decidir.
Així ho vas decidir.
El silenci sempre és més explícit que un reguitzell de paraules.
El silenci val més que tots els teus somriures.
Que totes les teves promeses.
Que totes les teves carícies.
Que tots els "t'estimo" que s'han perdut...
... i que pràcticament ni recordo.

Malgrat tot...
... encara, a vegades,
em trobo preguntant-me si m'has enyorat mai...




.

muntanya russa ...

mira... si poso els peus aquí, com que el gat és allà... trec el coixí... panxa a terra... uf... ara dormiré a gust... quina hora deu ser?... passo. Neus, són quarts de 8. Et va bé anar a passejar els gossos? uf... cullons... però si no he dormit... mecagumelremenarsagrat i on cullons és avui la seva mestressa? ... sí, ja m'aixeco. 2 minuts i salto del llit, no, va que en siguin 5... osti en Panxo... que és pesat i ploraner... va, salto! que sino em quedaré fregida. Aviam... la roba... samarreta, calces, pantalons, mitjons, forro ... bon dia gat! avui no serà un bon dia, no pot ser-ho de cap manera, portaré mala llet tot el putu dia, ostia! Bon dia, bon dia Panxo, Bon dia Nina... a veure, la tassa, la llet, microones... que sí Panxo que ja t'he vist, té ja et deixo la mà... vaaaaaaaaale... guapo!... no et distreguis que encara no ets capaç de processar ben res, val més que hi foti mitja tassa de cafè... mare, què cullons m'estàs dient? mana? ah... a les dues xerràven com si fóssin les dues del migdia, nàfent... no, no he dormit... no passa res... no vull sentir res més dels avis, n'estic fins els mismíssims... mira mare, no em diguis res més, almenys no pas a aquesta hora que diré coses grosses, cullons ... i no para... que no me'n diguis res, ostia!
Panxo, si em llepes mentre em calço les xiruques et quedes aquí... Panxo, no. bon gos, ai senyor que n'ets de maco!!!
Baixem per aquí i aviam si tenim sort? segur que no en tenim, les iaies sempre treuen els gossos a piles sense lligar-los i llavors els problemes per nosaltres... Molt bé Panxo! si poguéssis pixar-li tot el jardí a aquest bord i cagar-li tot... veus? una iaia... Panxo! vine aquí! coi de gos, no et dic pas que et quedis quiet, et dic que vinguis, burro... que vinguis! aisssssss no m'agrada cridar... molt bé! ets ben feliç, sí senyor... ai festa! qui pogués ser gos... veus? avui sí que fa un dia maco, ostres... es veu el Puigsacalm, Sta. Magdalena... avui es veu tot! i l'olor? i tot l'ambient?... avui m'ha arribat la primavera, mira com en Barbollaire, que també olora les estacions jeje... Sí, sí, podem passar per aquí darrera i tornar pel carril bici. I no vola res, apart d'orenetes i falciots? aviam per allà darrera... Mira-la!!!! que què és?... la marcenca! que maca, quina sort haver-la vist... potser no serà tan mal dia al cap i a la fi... uf... Panxo!!!


...



.

haikús de pluja ...

Vent de llevant.
Els carrers plens d'aigua
i encara plou.


...




Mentre passejo,
només el riu, la pluja
i els ocells.




.

anades d'olla...

Ahir van trucar les nenes.
-Ets a Les Planes?
-Sí.
-Et va bé que passem i anem a dinar a ca la S?
-I tant, amb vosaltres tot em va bé... "buèeeeeeenu" sense abusar, eh?
Riures.
-Et portarem la invitació al casament.
-Perfecte, fins després maques.

(...)

I van venir les nenes. I vam anar a dinar a ca la S. I entre una cosa i l'altra, posar-nos al dia, saludar tot l'exèrcit de nebots de la S (7), les seves mares i pares... acabàvem de dinar a les 4 a més córrer, doncs la S ens va voler ensenyar el pis.
Després vam tornar al bar i vam fer el cafè tranquilament i vam parlar tranquilament dels casaments. I és clar... la meva cara deia molt més que les meves paraules, que no van ser gaires.
-Nenes ja tinc la meitat de la vestimenta. O sigui, quan la penya faci un repàs general de vestits, trajus i tot això, quan els sentiu a dir "aquella ja ho sap que va de casori?", parlaran de mi.
Riures.
I clar... la Li em va dir que jo acabaria fent el mateix que elles, que fotria tota la festa i tal... que elles també pensaven com jo. No sé si saben que sóc molt tossuda i que si dic no, és no. Però ja els ho vaig dir:
-Ja sé que no puc dir d'aquesta aigua no en beuré, però abans de res hauria de trobar algú que m'aguantés cada dia i que no sigui el gat, o sigui que ho tenim malament, i segon espero ser conseqüent amb el que penso, sino ma germana ja sap que m'ha de tustar i posar-me a "puèstu". De totes maneres superar el primer punt és, ara mateix, pràcticament impossible.
Encara riuen...
I la Li em va dir que no m'ho creiés, que el dia menys pensat i bla, bla, bla... el mateix de sempre vaja (que li agraeixo molt, tot sigui dit, sempre va bé que t'enganyin una mica). I jo pensava, sí, sí... potser sí. Que sí que m'agradaria arribar a casa i trobar-m'hi algú que m'hi esperi, o jo esperar a algú, i rebre'ns amb una abraçada... però tampoc passa res si no ho tinc. I llavors em convenço de que sola estic molt bé. Que tancar la porta fa temps va ser una bona decisió. I a vegades tot trontolla... però jo, jo tinc un gat que cada dia em ronroneja i no marxa mai, tot i que si volgués ja hauria pogut fugir ben lluny. I quan arribo a casa sempre m'espera rera la porta. I llavors diuen que són traïdors.





.

interrogant VIII...

pregunta típica i tòpica, però interessant...

... si un arbre cau enmig del bosc i no hi ha ningú per sentir-ho, fa soroll?





.

La canción de nosotros...

Sabia que no era un llibre romàntic. Sabia que la història que explica és la relació amb una ciutat, Montevideo. Em va dir un dia el F que a ell no l'hi havien recomanat perquè era depriment si t'atrapava en una època baixa. I F el va canviar per algun altre de Galeano. I jo, ara l'estic llegint. I precisament quan visc en una muntanya russa, emocionalment parlant. I és dur. Molt dur. Sobretot quan descriu les tortures, on no explica el que li fan, sinó el que va pensant el torturat. De com sobreviure'n. De com morir-hi. De com fer-ho per no deixar anar ni una puta paraula. De com... et van matant per dins, els pensaments, l'ànima...
A la vida hi ha massa coses que no volem saber. Que en passem de llarg. Com si per no mirar-les ja no existíssin. Galeano va obrir els ulls a molta gent i encara els obre. I a mi m'agrada que ho faci.
I a mesura que vaig llegint, marco pàgines tot pensant que això podria escriure-ho a nòmades, per ser colpidor o bonic o dolç o cru o molt dur... i tinc un munt de pàgines marcades i encara no l'he acabat... i em sembla que no n'escriuré cap, potser només una. Perquè tindria la necessitat d'escriure-us tot el llibre.

17. La ciudad

El chiquilín anda por la costa y levanta del suelo un tubo cualquiera, un pedazo de caño hueco tapado de herrumbe y tierra, y se lo pone en un ojo, como un largavistas. Apunta contra el sol. Guiña el otro ojo y en el extremo del tubo de hierro vuelan mariposas con las alas despintadas por la lluvia de ayer y vuela el mago cantor y también vuela, hacia las frondas del monte, un ejército de pájaros encabezados por las calandrias barulentas. Un chingolo sale aleteando por la ventana de casa y con el pico le ponió a mamá un billete que no se termina nunca jamás, así ella compra comida y no tiene que trabajar ni llorar ni andarse preocupando. El chiquilín se ve a sí mismo, también, en la otra punta del tubo de hierro, y él es grande y es domador de caballos.
El chiquilín camina y camina tanto que la rambla se acabó y ntonces ve un escalón y se ordena: "Sentate".
Y piensa:
¿Adónde se van los señores que viven en la luna, cuando la luna se va encogiendo y se queda finita, finita?
¿Cuántos granos de arena hay en este mundo de aquí?
Y piensa:
¿Los Reyes Magos les llevan regalos a los muertos? ¿O los muertos son como los pobres?
¿Cuánta gente cabe en la boca de un tigre?
¿Por qué tuvimos que venirnos aquí?
Arranca un puñado de pasto y se lo mete en el bolsillo: es lechuga, para que el papá coma cuando vuelva. Al papá se lo llevaron y nadie puede verlo y él se guarda la comida y le cuida las cosas.
El chiquilín no ama la ciudad, porque la ciudad es grande y uno se pierde y ahora él no sabe cómo hará para volver. Una gaviota le pasa cerca y él le tira un manotazo y no llega. Piensa: "En gaviota, nunca andé". Piensa que sería lindo poder andar en gaviota o en cometa y llevar a papá a conocer otros mundos.




.

nanit...

... una veu dolça per anar a dormir ...



.

demà (avui) ...

i demà (avui) toca creuar el país...
destinació terres lleidatanes...

.

ahir ...

i aquí teniu, més o menys, perquè els ulls sempre són millors capturant colors, el que vaig veure ahir a la tarda...
primer desde dalt...

... i després desde la vall...
on em vaig emocionar (no vulgueu sapiguer com, tinc el detall de posar-ne només 3) amb els reflexes...

dent de lleó? em sembla que en dèiem espantabruixes, però ai la memòria...
la qüestió és que em van fer recordar al Natxo. Somriure.
... i sorpresa, dins hi havia una mosca que tenia treballs a sortir-ne...

i per acabar de relaxar...









.

teràpia II ...

Dalt la cinglera.

Als nostres peus un bosc immens. Sobre nostre, només cel, núvols i algun ocell...

i pujant amunt els cants de pit-roigs, merles i un parell / una parella de cucuts fent-la petar. Corbs. Un tractor a la llunyania. Falcó pelegrí. Marcenca. Un aligot passant just sobre nostre. Xoriguer. Orenetes...

El vent entre els arbres.

Els núvols canviant el paisatge i els seus colors.




.

obrir un ull...

Després de sonar el despertador com 3 o 4 vegades, he obert un ull. L'esquerra. Es veu que ser esquerrana m'influeix fins i tot en això. I més tard, amb certa recança, he obert el dret poc a poc. Punxada. Dolor insistent. Talment com si m'hi clavéssin una agulla de fer mitja. Encara hi és. Migranya. Esmorzo la meva tassa de llet i cafè, amb cacau i un toc de canyella, mexicà. Pastillasso i em poso al corrent de tot amb la marona. I me n'he anat a més córrer. No volia fer tard.

-Hola, bon dia. (jo, fluixet, doncs la R està al telèfon)
-Boooooooooon diiiiiiiiiiaaaaaaaa! (ella, quan ha penjat)
Somriures i silenci.
-Què tal? (ella, amb un to de veu alegre)
-Nàfent, maca. I tu què tal?
-Bé, molt bé!! (cosa que m'alegra, doncs ha tingut fa poc un bon disgust) Nàfent així?
-Osti sí, si em veus per aquí és perquè nem fent, jeje.
-Ja veus.
-I m'adono que no gaire bé, perquè ja em coneixes per telèfon i això vol dir que truco massa sovint.
Es posa a riure. Jo també.
-Saps com et vaig conèixer? Quan vas dir "maca", pel to amb què ho vas dir. (em somriu)
-No fotis. (ric)
-Doncs sí, si algun dia no em dius maca, no sabré que ets tu!
-Doncs ja sabré què fer quan vulgui venir d'incògnit.
(més riures)

I ha entrat més gent... i s'ha acabat la conversa...




.

llegint...

D'acord... el post anterior és un desastre.
Un rampell de mala llet.
No cal llegir-lo, no cal fer-hi res.

...


Us deixo amb un fragment preciós de llibre que llegeixo actualment, cada dia un o dos capítols abans de posar-me a dormir. La canción de nosotros, d'Eduardo Galeano.

"(Mariano escuchaba los ecos de sus propios pasos y llevaba la cabeza vacía por dolorosa victoria de la voluntad, pero al llegar a la estación del ferrocarril se le metió por los oídos el estrépito de la máquina aproximándose y entonces supo que desde ahora le harían falta los navegantes misteriosos que tan a menudo se perdían por puro gusto, en los desfiladeros de niebla de la memoria o la imaginación de esta muchacha. Trepó por los peldaños de fierro y supo que ella sería, desde ahora, una nuca entrevista en la muchedumbre o un perfil que se escapa, una voz adivinada entre otras voces. Que él se daría la vuelta bruscamente y echaría a correr y tomaría a una mujer por el brazo: que se equivocaría siempre. Entró al vagón de pasajeros y se sentó en uno de los viejos asientos de paja de la época de los ingleses y supo que ella persistiría: escuchó el traqueteo de las ruedas sobre los rieles y supo que ella persistiría, persistirá: en verano, en los túneles de hojas, convertida en un sanantonio que te camina por el brazo, o en las noches de julio, llenando una silla vacía en la complicidad humosa de los cafés. Llegó a destino y se bajó, mareado, y seguía sabiendo que ella continuaría oliendo a sí misma en la memoria, deambulando desnuda por la región nochera de sus sueños: que ella sería, que será, una cicatriz que a veces hace cosquillas y a veces late y a veces arde y a veces duele. Y sintió la necesidad de volver y por lo menos decir: "Nunca, nada". Por lo menos decir: "Como esto, nunca, nada". Y no volvió.)"




.

mur de les lamentacions...

de com un dia que es presentava tranquil i plujós, ha passat a ser lleig i estressant...

de com una migranya mig superada, torna i encara amb més força, doncs no plou, es limita a estar núvol (merda!!)

de com veus que la teva mare cada vegada està més feta caldo i no pots fer res per solucionar-ho, de com veus que li va passant la vida i quasi no pot ni contemplar-la, de com veus que tot el que està passant li està costant la salut (poca) que té...

de com ser el mur de les lamentacions d'un i de l'altre, de com et buides de misèries per omplir-te'n de nou...

de com t'has d'empassar i amagar les neurosis i les depres perquè resulta que n'hi ha que cometen l'error (inconscient) de recolzar-se en tu...

de com has de fer el cor fort i pendre-t'ho tot d'una altra manera perquè quan fas de mur, has de ser forta i aguantar el que sigui...

de no saber què fer amb les ganes de fugir i amb els càrrecs de consciència que tens quan te'n vas...

de voler cardar un cop de puny a la taula (per no fotre'l als morros) i dir PROU! peti qui peti... i no poder...

i res... necessitava un mur per les meves (pobres i ridícules) lamentacions...




.

remei temporal ...

... per la migranya, quan les pastilles no fan res ...




... un passeig per una platja quasi deserta, on hi ha més gavians que humans. Desembocadura sinuosa d'un riu. Illes a l'horitzó, en un mar de color verdós. Les Medes vistes des d'un nou punt de vista. I és que jo sempre he sigut més de l'Empordà de dalt i avui hem anat al de baix. Llevant fresc al rostre. Onades musicant el passeig. Poques paraules. Fotos...

... m'encanta veure volar els gavians, tenen un dels vols més bonics que he vist mai. I es que saben jugar i aliar-se amb el vent i les seves corrents d'una manera prodigiosa. Em podria passar hores observant-los. Tot i que quan vivia a Girona i passaven arran del meu caparró no em fotien cap gràcia...

(conversa amb el meu cunyat -biòleg i ornitòleg- aquesta setmana, quan m'explicava que havien arreplegat, un o molts no ho recordo, gavians:
-i no pessigaven? (jo, pensant que si una mallerenga carbonera o blava foten aquelles pessigades, quan les anellen i/o les deixem anar, imagina't un gavià)
-pessigar? i ara, no. (ell)
-és que a mi no em foten gens de gràcia, què vols que et digui.
-i perquè? (mirada totalment encuriosida)
-ai mira, des que vaig veure "Pájaros" del Hitchcock, que no em foten gràcia.
L'Oriol riu.
-sí noi, diguem paranoica, però després de veure-la, quan veia un estol d'estornells que es posaven als fils del telèfon, pensava, mira que quan es posin d'acord... haurem llepat.
L'Oriol riu encara més.
-Què vols dir? no riguis home, que serà que no ens convindria que ens poséssin a lloc.
-Això sí, tens raó.)

... ens encantem amb el mar, les onades, els vols d'ocells... gavians, gavians, gavians... goita! un... i no he sabut què era... (no dic el que m'ha sortit a "bote pronto" que "hasta" fa vergonya, però ara sí que ho sé, era el que he pensat en segon lloc i no he dit per no acabar de quedar en ridícul, perquè no porto sempre el llibre al damunt??) era un corb marí. I una mica més tard n'han passat dos més. I assegudes pràcticament allà on el Ter comença a ser Mediterrània, hem anat contemplant tot el que ens rodejava. Dient 4 coses, o no dient res. Parlant una mica d'horòscops i de casualitats de signes. Parlant del color del mar... Assistint a la còpula d'una parella de gavians, ens hem sentit una mica paparazzis i voyeurs...

... i entre onades, vols d'ocells, llevant, olors marines, tranquil·litat, bona companyia, camps pintats de verds i grocs meravellosos, horitzons plans i llunyans, núvols tapant el Montgrí, sorra als dits, fòssils canviant de mà, 2 xoriguers, un baixant en picat en un prat arran de carretera i un altre fent l'aleta, un parell d'aligots, una quinzena d'esplugabous volant junts, estornells, garses que no hi faltin, posta de sol preciosa... la migranya, les punxades, el dolor insistent, la llum ferint-me la mirada... ha anat desapareixent... ...fins ara...




... ara toca el segon remei, dormir...



.

moments de setmana santa...

... una abraçada amb el meu germà postís ...

... un aligot preciós planant damunt nostre ...

... una mallerenga blava menjant cacahuets, vista a través d'unes cortines ...

... un pinsà passejant sota la pluja ...

... Madrid, amb la germana biològica del meu germà postís ...

... complicitat, llàgrimes i mal de panxa de tant riure, bona companyia ...

... un duc femella sortint del niu quan no ens l'esperàvem ...

... el seu vol màgic fins a desaparèixer, fondre's amb el bosc ...

... el vent fent-nos companyia dalt la penya ...

... una parella de marcenques, fent l'aleta i festejant tot jugant amb el vent ...

...




.

una imatge ...

foto feta sota condicions controlades

... val més que mil paraules ...




.

llum...

Avui és dia és clar. Serè. Completament serè.
El cel és d'un blau preciós. Les muntanyes es veuen com feia temps que no es veien. L'aire és net i transparent. I mirant per la finestra penso que s'hauria d'aprofitar... que hauria d'estar-me passejant pel riu, fent fotos del després de les plogudes, però...
Aquests dies de pluja, no m'ha fet mandra sortir en cap moment, passejar sola, acompanyada...
Avui no puc... tanta llum em fa mal.

Aquesta tarda, però... toca agafar els trapaus i seguir els nens...
Aquesta tarda serà espectacular.
Aquesta tarda serà emocionant.
Aquesta tarda tornaré a assistir a l'anellament científic.
Aquesta tarda toquen un bitxos realment especials... magnífics!




.

escoltant música...

.

777...

Avui estic contenta.
I emocionada.

Si algun dia algú ens demanés que féssim una llista de les persones que creiem que ens estimen, no sé si encertaríem a posar-les-hi totes. En dubto molt. Però n'hi ha que sí. I segurament les posaria al principi. Són part de la família que m'he anat fent a mida. I malgrat saber que m'estimen, avui m'han sorprès molt gratament.
-ostia... m'estic emocionant... nenes, això vol dir que m'estimeu molt, eh? (jo, a punt de plorar)
-mira-la! que potser en dubtaves?? (Li, tot rient)
-no, la veritat és que no, però... uf... (jo, entre el riure i el plor, que ha acabat siguent una bona rialla)
I m'han demostrat una confiança i un amor més grans dels que jo podia imaginar. Potser perquè jo a mi mateixa no que no m'estimo prou, qui sap. Però sé que formo part de la seva família i el dia 07/07/07 no em busqueu, perquè tindré molta feina, molta!! I de la de bon fer, de la que fas sense pensar-t'ho ni una milionèssima de segon. Haig de fer de família, tota, de la La. Haig de ser al casament a C. al matí. Dinaré amb ella. Li faré companyia tot el dia. I a la tarda farem cap a l'Empordà. On faré de testimoni altra vegada. Llegiré una coseta a la cerimònia, meva si me'n surto, "robada" si no sóc capaç de trobar les paraules que elles es mereixen. I on penso contemplar la seva felicitat, que també serà la meva.
Perquè jo els casaments no els entenc gaire... però quan has estat apartada, maltractada, incompresa, t'has hagut de mig amagar, t'han fet amagar del tot, t'han trepitjat... i sobretot, sobretot quan encara t'estan trepitjant, poder fer un gest tan normal, tan estipulat, tan refotuda i idiotament manipulat pels caps quadrats de sempre... M'AGRADA!!!!
(potser no se m'entendrà el que vull dir, però és que em costa expressar-ho)


Moral y buenas costumbres
La encerraron en una habitación, atada a la cama.
Cada día entraba un hombre, siempre el mismo.
Al cabo de unos meses, la prisionera quedó embarazada.
Entonces la obligaron a casarse con él.
Los carceleros no eran policías, ni soldados. Eran el padre y la madre de esta muchacha, casi niña, que había sido descubierta cuando se estaba besando y acariciando con una compañera de estudios.
En Zimbabwe, a fines de 1994, Bev Clark escuchó su relato.


Peces
¿Señor o señora? ¿O los dos a la vez? ¿O a veces él es ella, y a veces ella es él? En las profundidades de la mar nunca se sabe.
Los meros, y otros peces, son virtuosos en el arte de cambiar de sexo sin cirugía. Las hembras se vuelven machos y los machos se convierten en hembras con asombrosa facilidad; y nadie es objeto de burla ni acusado de traición a la naturaleza o a la ley de Dios.


Eduardo Galeano _ Bocas del Tiempo. pàg. 14 i 15.

quarts de...

En aquesta hora,
que no és ni avui ni demà
l'abril se'm fa feixuc.

Ja no plou,
i sembla que hi hagi un buit
omplert fins fa poc de gotes.
Tant de silenci eixorda
i m'envaeix l'enyorança.

Quan arriba abril,
m'arribes tu.
I els records, traïdors,
em porten carícies i somriures.
Besades i complicitats.
Abraçades i jocs humits.

I les llàgrimes rodolen.
Doncs elles recorden
l'abandonament i la solitut.
La trencadissa i el dol.
La ràbia i l'acceptació.

I un gener vas tornar.
I la porta no es va obrir...





.

trons...

... mentre fora s'estava preparant la tormenta, que ara comença a fer soroll, a dins n'hi havia una altra. Una sola persona cridant. Retrets sense raó. Fa molt temps que no en té. I ho sap. Però crida igualment. Una sola persona, un sol crit. El meu silenci ha sigut tan eixordador com qualsevol crit, li ha sigut talment com una bofetada. Silenci. Silenci... Dinar en silenci. Recollir la taula en silenci. Arreglar la cuina amb la banda sonora dels nòmades a les orelles. A tot volum, malgrat la migranya. I és que necessitava sentir que volava cap a un altre lloc...

Vol de grues...

I trona... trona fort i s'acosten un núvols negres carregats de ràbia... i espero que la deixin anar tota aquí...

El sol d'aquest matí m'ha fet venir migranya... i la migranya em fa estar massa susceptible...



.

amoramic...

Aviat farà 3 anys que vam coincidir. Compartíem lletres i espai virtual amb unes persones molt especials. Se'n deia, se'n diu Buit. I el vam anar omplint... mica en mica, lletra a lletra, sentiment a sentiment... hi cabia, hi cap tot allà dins. És el nostre pou sense fons. Llàgrimes, somriures... rialles...
Mica en mica ens vam anar apropant i ens vam anar coneguent. Primer dins el mateix buit, més tard d'una manera més privada. Amb tu i amb pràcticament tots els membres d'aquella mena de secta, on parlàvem, parlem de tot sense embuts. On se'ns fa difícil entendre que no ens entenguin desde fora.
Però tu vas ser diferent quasi des del primer dia. Ets diferent de tota la gent que conec.
Recordo d'una manera molt especial la teva crònica de l'11M... un madrileny explicant el que va tardar a processar el que els seus ulls van veure a través de la càmera... i em poso a plorar com quan vaig llegir-ho... però això era abans de conéixer-te.
Ara, ja hem compartit somnis i misèries. Riures i llàgrimes. Ens hem buscat quan necessitàvem companyia. Hem après a estimar-nos a través de les paraules i en les poques ocasions que ens hem pogut veure, hem constatat que el que teníem al davant era el que llegíem. Ens enyorem. Ens abracem en la distància. Ens fem companyia.
Sé que puc reclamar-te atenció i tu a mi. Sé que puc enviar-te un missatge renyant-te perquè em deus un mail... i em respons amb un somriure... Sé que hi ha un ritme, saps que hi ha un ritme. I tu respectes el meu i jo el teu. I Hi ha un espai, de més de 600 km, que a vegades és immens i d'altres desapareix.
Sé que quan plou a casa teva quasi sempre penses en mi, de la mateixa manera que quan plou a casa meva jo quasi sempre penso en tu. I quasi sempre la compartim.
I dilluns... mentre passejava pel prat enmig del bosc plovent, vaig aixecar el cap i vaig rebre la pluja a la cara... i no vaig pensar en tu... va ser baixant cap a casa, caminant enmig d'arbres que vaig pensar "a n'en F li encantaria ser aquí..."




.

llevants...

Llevants...
vents nous, vents enyorats.
Aquesta vegada
el rumb no variarà.
Restaré aquí,
apaivagant la set.

El bosc ens rep amb alegria.
Golut, beu l'aigua esperada fa temps.
Els arbres ens regalen
la pluja guardada a les fulles.
Les flors, tímides,
gaudeixen mig secretament
del pes d'una gota.

I em deixo amarar
quan el cel decideix
tornar a besar la terra.

I m'impregno dels seus aromes,
mentre penso que t'agradaria ser aquí...

I em sento arbre, fulla, flor...
I sóc llevant, bosc i pluja.







.

ponts petits...

Diumenge a la tarda. Mentre escric el post "boscos", penso que enlloc d'estar-ho escrivint ho hauria d'estar disfrutant. I dit i fet, l'acabo, em calço les xiruques, pregunto si algú vol venir. La resposta és no. A casa estan mandrosos. Els únics que em seguirien són els gossos i vaig dir que sola no els treuria mai més. Només falta trobar-te algun amo petaner amb el seu refotut gos petaner deslligat, per acabar arrossegada per terra, mig desmuntada... El temps no acompanya, però hi pot haver qualsevol altre boig que li agradi passejar sota els núvols a punt de descarregar.
-Neus, agafa un paraigües!!!
És l'última cosa que sento mentre tanco la porta i penso per enèssima vegada durant el dia si realment tinc 33 anys... i si ma mare se'n recorda de que els tinc. (Haig de tornar a Olot.)
Ho tinc tot. Jaqueta, claus, càmera i ganes. I és sortir per la porta i canviar de pensament. Ja no m'abelleix tant fer el camí cap al Buscaró. L'han asfaltat tot, tinc ganes de trepitjar terra humida, herba molla, fang... I enfilo cap als Ponts Petits. Creuo el poble passant pel parc on hi ha mainada jugant, creuo la carretera i pam... ja em trobo enmig de camps, arbres i sento la remor de l'aigua.



He passat pels Ponts Petits. M'hi he aturat per fer un parell o tres de fotos... fotos ràpides, no m'agrada aquest pont, està mig podrit. He enfilat riu avall, tranquil·lament. Amb les orelles ben obertes i seguint siluetes alades amb els ulls. M'ha semblat veure un tallarol de casquet, però no em fio de la meva capacitat d'identificar-lo. Algun pardal, merles, estornells... D'haver-n'hi n'hi ha uns quants i tots tenen ganes de xerrameca. M'alegro d'haver vingut.
Vaig caminant sense fer pràcticament soroll, em surten ocells d'enmig de les bardisses, em limito a parar-me i mirar com marxen, ni intento saber què són.
M'encanto amb les gotes a les fulles, amb les flors, els reflexes a l'aigua, els núvols... mentre faig alguna foto...
Baixo fins la segona resclosa, desfaig el camí. Passo enmig d'arbres amb un sotabosc ple d'aranyetes i bitxos varis que s'escapen dels meus peus.
I sí, quan passo prop d'una bardissa es mou alguna coseta i jo quieta miro. I veig el Tallarol de casquet que esquiva les branques baixes per volar fins les de l'arbre on se sent segur. Més amunt, a tocar del pont... em trobo la femella.
Enlloc de passar altra vegada pels Ponts Petits, vaig resseguint riu amunt. Mentre faig una foto a la primera resclosa, tinc temps d'adonar-me de que un bitxo s'aixeca i tira riu amunt... jo al darrere. Sense fer gaire soroll, pujo el turonet que em separa del següent meandre i miro avall... em fa molta gràcia tornar a veure un ànec Collverd nedant pel meu riu... no és gens habitual.
El passeig agradable s'està acabant... uns quants metres més, al costat d'un preciós camp de verds humits, i arribo a la carretera. Em falta creuar el pont d'entrada o sortida del poble i tirar cap a casa.
És entrar al poble, guardar la càmera i començar el xirimiri...
Al parc ja no hi ha mainada jugant...







.

boscos...

avui tinc ganes de passejar-me pel bosc... però el temps no acompanya gaire, per no dir gens.

Fa un temps, ni sé quant, algún blocaire (perdona que no recordi el teu nom, tot i que t'estic profundament agraïda) em va deixar un enllaç perquè em pogués passejar pels boscos sempre que en tingués la necessitat, fos on fos, fes el temps que fes... i així vaig descobrir aquest racó. I així m'hi vaig inscriure. I així de tant en tant em fan memòria, via mail, de les novetats del web. I així em faig memòria de que, tot i que mai serà el mateix que trepitjar en directe la terra humida, puc passejar-me per qualsevol d'aquests boscos...

puc deixar volar la imaginacó...

puc olorar els arbres, la terra, la molsa...

puc sentir els ocells saltar de branca en branca...

puc escoltar els seus cants...

puc veure algún conill saltant pels marges...

Avui, malgrat el temps no acompanyi gaire, per no dir gens, me n'aniré a passejar pel bosc...

me'n vaig a posar les xiruques... algú s'hi apunta?

.

.

padrins...

Diumenge de Rams.
Plou. Un dia perfecte.
Núvols fins tocar la vall.
Humitat que arriba al moll de l'os.

Avui toca fer el numeret dels padrins... i de la manera com són en aquesta meva família i com que servidora no es pensa casar, i de moment ni aparellar, n'hi ha per temps.

La meva padrina, la iaia, la mare del pare. Sense comentaris.
El meu padrí, el germà de la mare. No em té per ben res.


Diumenge de Rams.
Per sort plou. Un dia d'hipocresia.
Paraules sense sentiment. Petons forçats.
Recança que arriba fins el fons de l'ànima...


...

.

.

.



Per sort, i a mesura que passa la vida, una es va fent una família a mida... les amistats.




.

Olot ...

Dijous... he quedat amb la Su*. Porto una tarda una mica girada. Records vinguts de lluny, però que no s'han quedat. No sé si dir-li que vull estar sola, però tinc ganes de veure-la i de passejar amb ella i coi, tinc ganes de veure-la i prou. Voltem per Olot. Trobem de casualitat l'exposició de l'Illa de Pasqua que buscàvem. Trobo la roba perfecte per anar a tots els casaments, però no penso comprar-me uns patalons de 185 euros, on s'és vist, amb aquests diners me'n puc comprar mitja dotzena o més. La Casualitat vol que passem per davant d'un restaurant petit, petit, mig amagat... i llegeixo "tagine". Ostres... ma germana divendres marxa cap al Marroc... a perdre's per l'Altlas. M'entra enyorança d'olors i gustos i colors. Li dic a la Su si és massa aviat per sopar. Donem un volt i hi tornem més tard. I pluja, tormenta de records només d'entrar i sentir les olors. Dromedaris, patates, escarabats, dunes, te bereber, cous-cous, tagine, desert amb lluna plena, vascos, italianes, les pijes saltant perquè els escarabats es passejàven per allà, jo emprenyada amb el Mohamed per fotre cossa a un escarabat que volia passar per on jo dormia... "Déjalo, está en su casa, la intrusa soy yo, déjalo que pase por donde quiera, coño"... i bona companyia i bona conversa i un bon sopar i una gran amiga davant meu. I els fantasmes que em rondaven se'n van. I em sento bé i agraïda.

Divendres...
Sofà compartit. El gat i jo. Ell arrodit en un racó dormint i jo recargolada a l'altre escrivint i llegint. Plou. Fa dos dies, o potser tres, que plou. S'escampen les boires, s'endú la pols acumulada, es respira aire net i nou, humit... per fi l'aire està impregnat d'humitat i olors enyorades fa massa temps.
Realment he desconnectat de tot i tothom, malgrat m'enyori i no sàpiga ben bé de què. Fins i tot del temps. En tinc prou en veure que no entra sol per la finestra. En tinc prou en sentir el soroll de l'aigua mentre cau. He tardat 3 dies en trobar la música que m'acompanyés. Ho he provat quasi tot. Fins i tot he passat de la música i he posat la ràdio, per sentir xerrameca, perquè el silenci no se'm fes tan feixuc. No vull reconèixer que tot i voler i necessitar estar sola, em sento sola. Avui ho he provat amb la veu de la Mariza i els preciosos fados, amb el Calamaro i el seu Palacio de las Flores, amb el Viatges d'en Pep, els Beatles... i res. Incapaç de seguir cap ritme. Incapacitat de deixar-me endur per cap... i finalment n'he posat un on s'hi llegia òpera. I m'ha arribat la veu de la Callas amb "un vel di vendremo" de la Madama Butterfly... i l'Havanera de Carmen... i el "Viens Mallika" de Delibes... més d'una hora d'àries i de deixar-se embolcallar per diferents sensacions.
S'ha acabat just per començar a passar per anar a sopar amb els antics companys de feina. Abraçades, somriures, copets a l'esquena dels més tímids, mostres d'afecte que m'han sorprès agradablement, riures i complicitats, bon humor, temps petit i curt per posar-nos al dia en les desgràcies pròpies i alienes, sorpreses inesperades i increïbles (el gavatxo no va aguantar ni 15 dies després de marxar jo) i altra vegades riures i bon humor. Del menjar val més no fer-ne cap comentari, quina gana arribant a casa!!! Del local tampoc, i del que hi havia a la tele encara menys (dels morancos vam passar als 40 principales... nàfent...)
I després més abraçades i petons de despedida i la promesa de que aviat, aviat, quan torni cap a Olot, un dijous o un divendres, o potser tots dos, aniré a fer un cafè amb en M i en J.
I és que... jo també els enyoro, coi.




.

fins ara!

Dissabte la vaig trobar a faltar...
li hauria d'haver cantat ell, no pas nosaltres...




Fins la setmana vinent... o l'altre...



.