Avui m'he sentit tres vegades decebuda. Per culpa meva, és clar, per haver malinterpretat tres relacions.
D'acord. És mentida. No he malinterpretat res, només que esperava alguna cosa més que indiferència, sobretot quan se suposa que hi havia amistat. Em penso que el problema està en el concepte d'amistat. Diria que tothom el té malentès.
O potser és que idealitzem les relacions i ens convencem a nosaltres mateixos que allò que podria ser companyerisme, certa afinitat i alguna complicitat és amistat. O sigui, el que dic al paràgraf anterior però amb unes altres paraules.
Jo avui he arribat a la conclusió de que només tinc dos amics i possiblement cap amiga.
Relacions maques? sí, no dic que no. Són molt maques, hi ha un cert grau de confiança, complicitat, bon humor quan cal, seriositat que es requereix... No em puc queixar, d'aquestes potser en tinc... no ho sé, no vull comptar-les ara, hauria d'analitzar-les massa per saber en quin cabàs les deso o si ja les enfoco cap a la deixalleria.
De totes maneres que estigui decebuda continua siguent només culpa meva. Saber que no pots crear-te expectatives no implica no fer-ho i aquí és on hi ha l'error. El cas és que en una relació d'amistat hi ha d'haver uns requisits mínims o màxims. No es pot definir com a amistat una relació que és només d'anada. Sempre hi ha d'haver un camí de tornada sinó t'acabes perdent. I jo he fet tantes vegades el camí d'anada que ja he creat un laberint. El cas és que sé que no puc desfer-lo, encara que m'ho proposés en sóc incapaç, perquè avui estic lúcida i veig les coses clares, però demà... demà estaré contenta de tenir dos amics de debó i m'enganyaré pensant que també tinc amigues i altres amics, perquè si baixem el llistó de les exigències costa menys tenir companyia. I, per molt solitària que defensis ser, a qui li agrada sentir-se sol?
I no pots evitar pensar que qui ets tu per exigir res... però sí, exigeixo el camí de tornada.
I tampoc puc evitar preguntar-me a quantes persones he decebut jo per no haver caminat.
Si, estàs lúcida avui. El camí de tornada cal fer-lo per saber on ets, el que passa que a vegades dol perquè pot suposar una pèrdua. A mi m´ha passat, i a qui no ? A vegades ens enganyem molt de temps, però també a vegades descobrim afectes que desconeixiem. I a vegades només deixem passar el temps, més ben dit, a vegades no, bastant sovint - almenys jo -. Però vaja, el retrovisor sempre és ple de moltes coses...jo no sé quants amics tinc, la veritat. Potser un o dos, o tres o quatre o cinc, qui sap.
ResponEliminaD'amics o companys n'hi ha de moltes menes. Costa molt, per no dir que és impossible, classificar les relacions humanes. Està clar que, la majoria de nosaltres, essent estrictes amb el terme "amic" en tenim ben pocs, o cap. Un amic de debò és molt i molt. D'altra banda, la paraula amic s'utilitza amb molta facilitat, potser perquè és més còmode i ràpid que dir "company de classe", "company de feina" o "col·lega de birres". A mi em sembla que està molt bé tenir relacions de tota mena i diferent grau d'importància. Uns amb qui saps que sempre hi pots comptar per tot, i d'altres que mai seran res més que companys de festes quan les coses van bé.
ResponEliminaL'important, però, i el que em penso que ha estat el teu problema, és tenir molt clar qui és qui i què podem demanar a cadascun. Això primer. Clar que tu esperes rebre tant com dones. Si això no passa, que sembla que és el cas, crec que toca rebaixar el que dones abans de fotre't més patacades. Això no vol dir deixar de gaudir de bona companyia tan sovint com fins ara, simplement que no t'impliquis ni et desgastis tant en gent que no ho pensa fer per tu. Les relacions humanes volen reciprocitat. Sinó, cremen.
M'agrada molt el post. Suposo perquè també m'hi sento identificada. Hi va haver un moment que em vaig ratllar tant amb això que vaig deixar d'intentar pensar si tenia amics/gues o companys. Al final vaig veure que era més fàcil quan no pensava en el que faria jo, millor no esperar res de ningú.
ResponEliminaAlguns amics han acabat sent-ho menys i alguns companys m'han donat molt més del que jo els he pogut donar a ells...
Bufa! Que és dilluns i m'estic fent un embolic! Quin tema més complicat per començar la setmana!!
És inevitable demanar alguna cosa a canvi quan nosaltres donem. En una amistat, el que es dóna i es rep és en els dos sentits, altrament deixa de ser-ho. I no ho fem volent, i pensem que no reclamem res, que ho fem de manera altruista, però no és cert. Som els primer a exigir coses, i el pitjor del cas és que pensem i estem segurs que nosaltres les aportem, i qui sap si ni tant sols és així.
ResponEliminaD'altra banda, la classificació es fa difícil. Què dir que és un amic i què no... com ja han dit per aquí a mi també em sembla que és una manera fàcil d'estalviar-nos una classificació més exhaustiva. Però penso que la clau és saber què podem esperar de cadascun. És un amic aquell que hi és tots els caps de setmana, hi xerres molt animadament, però quan tens un problema no hi recorres, perquè certs temes no us són còmodes de tractar? Doncs sí, ho és. Aquest amic et pot lliurar de moments de soledat molt desagradable, quan vols companyia i fer una cervesa tot xerrant, et va de conya. No el busquis si el que vols és una espatlla en la que plorar. Potser no és un amic de la millor classe, però mentre sàpigues fins on pots arribar amb ell i no li demanis impossibles, el mantindràs un bon temps.
També és cert que les persones fallen, i les que ens pensem que hi podem comptar sempre, resulta que hi ha dies que no hi són. Tampoc no és per fer-ne un drama, un cop més estem reclamant unes coses que no hauríem. Tothom té dret a fer vacances d'amic, i tampoc sabem si el motiu d'haver fallat és perquè està encara pitjor que nosaltres. No ho tenim en compte això, oi? No, només que no hi és quan nosaltres volem. Qui és el mal amic aquí?
De totes maneres, com t'ha passat a tu, en casos com aquests que dic o els que siguin que t'han passat, no podem evitar sentir-nos decebuts i fins i tot traïts. Hi ha gent que no es mereix el qualificatiu d'amic, és cert, per més que ens ho haguem pensat algun cop. Però tampoc l'hem de retirar a algú que sol ser-hi, i que ens ha fallat un cop. I el que deia, sobretot s'ha de saber què es pot esperar de cadascú, tasca difícil però importantíssima. Tot i així, de vegades ens endurem sorpreses. Què hi farem.
Uf, et deixaria un comentari llarg, llarg, sobre l'amistat. Però com molt bé dius, tots tenim el nostre concepte d'amistat. I a més des de la feina no tinc temps.
ResponEliminaPots estar segur/a que el que tu sents per una persona aquesta sent el mateix per tu? ... l'amistat és només això. Però no pots estar segur perquè no ets al cap dels altres ... te n'has d'acabar refiant o no. Depèn de la fragilitat del dia, com bé dius.
ResponEliminaPotser la millor manera de no pensar en això és pensar en el que tens i en el tu tens amb tu mateixa.
Ànims i endavant.
Alyebard esplaiat tant com et sembli!
ResponEliminaNo hi ha ningú que estimi o sigui amic al 100%, com en unes eleccions no es pot aconseguir més enllà d'un percentatge de vots per a un sol partit.
ResponEliminaL'amistat és un concepte que costa molt d'entendre... i és que tenir amics/amigues és ben difícil!
ResponEliminaQuan em sento decepcionada per algú que considerava amistat, penso el mateix que has escrit, al fi i al cap és culpa meva, per malinterpretar relacions que potser ni existien.
Tot i això no deixo de creure en relacions maques, d'aquelles que sembla que no hi siguin, però que de sobte apareixen i et fan somriure.
Ara, els requisits de l'amistat existeixen! però el problema és que cada persona té els seus i si no enxampes algú amb els mateixos, possiblement tot se n'anrirà en orris....
En fi!!!!
Salut i amistat elur!! una abraçada.
Si fregues els plats en trenques. Si et mous acabes molestant o decebent algú, per més miraments que hi posis (i t'ho dic jo que ho faig tot per a no molestar a ningú i encara tinc gent que m'ha tirat coses en cara... alguns casos fins i tot amb raó, d'altres m'he quedat flipant).
ResponEliminaAmics, amics, 2, a tot estirar 3.
Saps Estranger? avui també n'estic però tot i saber què penso sóc incapaç de posar-ho en paraules i mira que he de respondre tots aquests comentaris i no sé ni per on començar...
ResponEliminaS'han de tancar portes, a vegades és molt necessari, els corrents d'aire només són bons durant algunes èpoques, no pas sempre.
D'afectes se'n troben als llocs més insospitats, d'amistats a vegades també. Fa com les decepcions que sovint les trobes on menys t'esperes.
Jo passo de classificar Yáiza, ja ahir no vaig voler analitzar algunes relacions i això que hauria de fer-ho, però si les he 'aguantades' (ho poso entre cometes perquè ens aguantem mútuament) com són fins ara deu ser perquè també em convé.
A veure, jo tinc amics i companys i no tinc problema per definir-los com a tal.
I jo no tinc cap problema, el problema és sempre dels altres, on vas a parar! hehe
Seriosament, no tinc cap problema. Esperar alguna cosa d'algú, per mi, no és un problema.
És impossible no esperar res de ningú Susanna, ho sé del cert.
Tant bon punt dónes esperes rebre, és un fet intrínsec en l'ésser humà. Podem esperar rebre més o menys, però sempre esperarem alguna cosa. SInó de què ens hauríem d'esforçar a relacionar-nos, sigui de la manera que sigui, amb algú?
És el que li dic a la Susanna XeXu, sempre esperem alguna cosa.
Tinc una manera molt fàcil de saber a qui puc considerar una bona amistat i aqui no. Pot sonar calculador però no és així. No sóc una persona fàcil de tractar la qual cosa facilita adonar-te de qui realment importa i qui no.
El meu cercle s'ha anat reduïnt considerablement i estic convençuda de que més d'una vegada no he donat la talla com a amiga, com també sé que no tanco la porta a la primera de canvi. Seria absurd, jo no vull persones perfectes al meu voltant, seria insuportablement fastigós.
A vegades als amics no cal cridar-los, vénen sense que els hagis de dir res i quan sempre has d'estar fent la crida et quedes sense veu.
Ja t'ho he dit abans Alyebard i t'ho torno a dir si vols esplaiar-te tu mateix :)
Diria que passa com amb l'amor que té tants conceptes com persones estimem.
Home Pep... imagina't si en una relació de més de mitja vida no estem segurs del que hi ha ja podem plegar, no?
I no és només refiar-te'n o tenir-hi confiança, són més coses.
Igualment.
Dona Helena... a mi posar sentiments i percentatges al mateix sac se'm fa molt impossible.
Doncs jo penso que és fàcil Alba, potser costa trobar-los però tenir-los? és fàcil.
Se n'anirà a passeig o no, tot depèn de la capacitat de cadascú de tenir-hi paciència, suposo.
Més per tu!!
Tens tota la raó El. Què més et puc dir?
Jo he decebut a molta gent i la que no sé... per això no m'agraden els retrets. Es fa el que es pot, jo dono aquest vot de confiança, però això no treu de sentir-te decebut.
Cuida'ls i que et cuidin!
No sé què dir... és un post trist, i m'ha semblat tan sincer!
ResponEliminaSaps que escrius molt, molt bé? Mentre et llegia ho pensava...
Una abraçada!!
Estava trista Assumpta :)
ResponEliminaVaja... gràcies maca.
Una altra per a tu i un petonàs!
És veritat, eh? No ho deia només per animar-te (que també m'agradaria saber fer-ho, clar) però és que llegia i pensava que estava molt ben escrit :-)
ResponEliminaPetonàs!!
Una manera molt maca d'explicar, principalment, un estat d'ànim. I un consell... De vegades val la pena baixar el llistó i torna a fer recompte!
ResponEliminaMoltes gràcies altra vegada Assumpta ;***
ResponEliminaDoncs ja fa temps que estic pensant en apujar-lo Abdega, no sé perquè cal conformar-se amb massa poc a vegades.