a vegades tens la sensació de que tot el que fas és donar voltes allà mateix, però no, quan t'hi fixes prou bé, t'adones de que vas avançant inexorablement... potser tan lentament que costa percebre el moviment, però sempre avances...
o recules.
dimecres, 28 de juliol del 2010
diumenge, 25 de juliol del 2010
la Jana i jo ...
... hem passejat per la plaça del poble totes dues, avui n'és la festa major.
Ens hem trobat mirades encuriosides, d'altres de sorpresa i unes quantes plenes d'incredulitat.
En S, amb qui ens coneixem de tota la vida, ha sigut qui ha anat de dret al gra.
-És teva?
-No.
-Ben fet, em diu mentre sosté al seu segon fill d'encara no un any a coll.
Sóc l'única nenadelaclasse que no ha parit. Totes les altres m'han mirat passejar la Jana amb una cara que passo d'analitzar i intentar definir.
Amb gran diferència jo era qui passejava amb la criatura més preciosa i llesta.
Només comparable amb la que passejava en Pere: l'Arnau.
En Pèsol ara és en Xoio.
La foto l'ha feta la tieta Ia.
divendres, 23 de juliol del 2010
potser plourà ...
La vida, canvia mai?
O ella espera que canviem nosaltres?
I si resulta que és una espera mútua i absurda, la vida vindria a ser una gran sala d'espera?
Però clar... què coi esperem?
A vegades oblido que visc sola i quan entro a casa espero un 'hola' o un 'miau'.
O un hola miolat.
O un ronroneig.
O un hola ronronejat.
Fotre.
(amb aquesta paraula arribo fins a Alacant)
No entenc com pot ser que ronroneig no sigui correcte.
No és el mateix ronronejar que roncar, no fotem.
dimecres, 21 de juliol del 2010
dimarts, 20 de juliol del 2010
i no ...
En una setmana m'han preguntat dues vegades el mateix: 'estàs enamorada?'
La resposta, evidentment ha sigut la mateixa: 'no'.
La primera persona m'ho va preguntar perquè volia presentar-me "un amic meu molt maco, però molt, è? que està fet pols perquè l'ha deixat la nòvia" ... no sé si cal explicar què li vaig respondre.
La segona persona m'ho va preguntar a rel d'un comentari que vaig fer, que la va deixar fora de joc. Tants anys que fa que em coneix i encara la sorprenc quan surto amb algun estirabot estrany.
Fa dies que em ronda pel cap la idea de tallar-me els cabells arran.
L'error ha sigut mirar fotos de fa tres anys, enyorar aquella comoditat i maleir la calor que fa que no em senti gens còmode amb mi mateixa.
De fet la calor poca cosa hi té a veure, em sembla.
Quan parlo de les meves amistats m'emociono tant que la gent hi sol veure coses que no hi ha.
Sovint es confon l'amor fraternal amb l'amor eròtic.
Quan em van preguntar si estava enamorada i vaig dir que no, mentia.
M'enamoro sovint, possiblement cada dia, però no pas de la manera com s'entén, generalment, l'enamorament.
M'enamoro d'una idea, d'una llum, d'un color, d'un somriure que no veuré mai més, d'un pensament fugisser, del vol d'un falciot...
Enamorarse y no
Cuando uno se enamora las cuadrillas
del tiempo hacen escala en el olvido
la desdicha se llena de milagros
el miedo se convierte en osadía
y la muerte no sale de su cueva
enamorarse es un presagio gratis
una ventana abierta al árbol nuevo
una proeza de los sentimientos
una bonanza casi insoportable
y un ejercicio contra el infortunio
por el contrario desenamorarse
es ver el cuerpo como es y no
como la otra mirada lo inventaba
es regresar más pobre al viejo enigma
y dar con la tristeza en el espejo.
Mario Bendetti
divendres, 16 de juliol del 2010
regals ...
Avui m'han regalat companyia a l'hora de dinar. Una pashmina turca. Un llibre de Milton Hatoum, Orfes d'Eldorado. Un llibret de João Cabral de Melo Neto, Els tres malvolguts. Mirades còmplices i somriures sincers. Bromes i rialles. Confiança i amistat.
Ja m'he llegit Els tres malvolguts. És estrany i deliciós alhora. Deu pàgines plenes de poesia surrealista.
"En João estimava la Teresa que estimava en Raimundo que estimava la Maria que estimava en Joaquim que estimava la Lili..."Carlos Drummond de Andrade
dijous, 15 de juliol del 2010
una abraçada i un somriure ...
Aquest matí, a la feina ha vingut la P, comptable, a tancar el trimestre. Feia temps que no ens vèiem doncs va ser mare al gener i durant tres trimestres ha vingut una substituta. La casualitat va voler que ens trobéssim un dissabte de maig, durant el Temps de Flors, en un restaurant italià, quan jo sortia del lavabo i ella hi entrava. Aquell dia vaig conèixer en Gerard, el seu fill.
Avui, com sempre que ens veiem, ens hem fet dos petons. I després de la benvinguda li he donat un regal per en Gerard, un parell de bruses i uns pantalons d'estiu.
L'abraçada que m'ha fet i la cara de felicitat i sorpresa no tenen preu. És maca la P.
Aquest vespre, sortint de la feina fa tot just mitja hora, m'he creuat amb una mare que passejava dues criatures precioses en un cotxet doble, no pas d'aquells que van de costat. M'he quedat mirant les criatures i he somrigut. Quan he tornat a mirar a la que anava al davant, estava amb el cap tombat, estirant-lo per poder-me veure la cara i somrient-me amplament.
Aquest somriure, fet perquè sí, tampoc té preu.
Hi ha dies que costen de passar però que són compensats amb joies més que precioses.
dimarts, 13 de juliol del 2010
post prescindible ...
Hi ha dies en què saps que no hauries d'escriure mails i ho fas.
Que saps que hauries de deixar passar les hores i anar-hi lliscant tan bé com es pugui i no ho fas.
Que valdria més callar i no posar-te en segons què i no ho fas.
Hi ha dies en què saps que hauries d'haver fet tot el que has fet al revés.
O que no hauries d'haver res de tot el que has fet.
Escatimar abraçades.
Remugar.
Deixar-te enfonsar pel cansament i el dolor físic.
Buscar explicacions on no n'hi ha.
Desesperar-te quan veus que perdem una esperança.
Caminar sense aixecar la vista de terra.
Deixar que la vida laboral influeixi de mala manera a la vida privada que no tens.
I de què serveix exclamar-se? doncs de res.
Els dimarts ja ho tenen això, que sigui 13 només és una puta anècdota.
Demà serà dimecres i també serà terrible.
No vull ni imaginar-me com serà dijous.
Predir el futur amb aquesta claredat i certesa fa mig fàstic.
Estaria més que bé equivocar-se, molt més que bé.
Demà, somriurem. Si ho he fet avui, demà més.
Hi ha dies en què saps que no hauries d'escriure cap post, però ho fas.
Ja em diràs de què serveix saber res.
diumenge, 11 de juliol del 2010
sobren les paraules ...
'n'estic fins els cullons que cançons que vaig fer fa 30 anys encara siguin vigents... m'honora i m'afalaga, però fins els collons!' _ Lluís Llach
dijous, 8 de juliol del 2010
dimarts, 6 de juliol del 2010
tempesta d'estiu ...
Estem esterneiats* al sofà de casa seva. El meu germà, en Panxo i jo.
Mirem el tennis.
En Panxo dorm.
El meu germà va clucant.
Tenim obert, passa aire i sentim els ocells com canten.
La tarda s'enfosqueix i fa estona que se senten trons com una remor de fons que es va apropant i intensificant. I comença a ploure, a llampegar a base de bé.
Un llampec peta tan aprop que el seu tro ens fa tremolar les entranyes, esquerda el cel i una cortina d'aigua ocupa quasi tot l'espai visual.
El vent erràtic dibuixa ones a la pluja.
Mentre m'ho miro a través de la galeria oberta, el vent es gira de cares i la pluja m'abriga de cap a peus.
Tot el que teníem obert ho hem de tancar si no volem que plogui tant a dins com a fora.
Continua llampegant i tronant.
Quan comença a amainar tornem a obrir comportes.
'Ja està, els ocells tornen a cantar, ja ha passat'
L'aire que ens arriba és deliciosament fresc i aromatitzat.
Tot el paisatge ha canviat de color.
____________________________
*ESTERNELLAR (o esterneiar). v. tr.
Estendre, ajaure (Olot, Empordà, Montseny); cast. tender. Passaven la nit on coincidia la son..., s'esternellaven junts entre l'arrelamenta d'un suro, Bertrana Herois 22. En Martinich... probà d'escometre-la, però una bronyida aviada en mal lloch l'esternayà dexant-lo bona estona sens valiment, A. Busquets Punset (Catalana, ix, 274).«Ha donat una ensopegada i ha quedat esterneiat a terra».
Fon.: əsteɾnəјá (Empordà, Pineda).
Etim.: var. de estenallar, art. 2.
dilluns, 5 de juliol del 2010
dissabte, 3 de juliol del 2010
fugida ...
Fujo.
Literalment.
Abandono el pis fins diumenge a la nit.
Mai m'ha agradat estar dins un forn.
Encara que estar a fora és estar-hi a dins.
Paradoxa.
Fujo.
Me'n vaig a buscar la fresca a la Garrotxa.
Diu que no n'hi fa gens.
Però segur que n'hi trobo més que a ciutat.
Sobretot a la nit.
No entenc com hi pot haver gent a qui li agradi l'estiu.
És l'estació més antihigiènica.
Per més que et dutxis.
I ara em dutxaré i després agafaré el bus fins a la Selva.
Hauré de trucar perquè m'enllacin amb la Garrotxa.
La TIESA ens té completament marginats.
Maltractats.
Discriminats.
A la Garrotxa em tornaré a dutxar.
L'estiu, a part de ser antihigiènic és anti-ecològic.
dijous, 1 de juliol del 2010
quimeres ...
Necessito llamps i trons i aigua a manta, molta aigua, però no només mentre estigui treballant si pot ser. Que s'hi posi cap allà a 3/4 de 8 del vespre fins passades les 12 de la nit. Ara, que si vol allargar-ho tant per davant com per darrere no hi tinc inconvenient.
M'ofego.
Ja no sé si m'ofega la ciutat, la calor, la feina, les quimeres, les utopies, les esperes...
Aquest cap se setmana provaré de caminar pel bosc altra vegada. Em va dir ahir el metge que no hi hauria d'haver cap problema. La meva ciàtica és la repercussió d'unes cervicals massa sobrecarregades, massa tenses, massa encallades.
Efecte dominó.
La primera cervical porta el nom d'Atles.
La segona es diu Axis.
Necessito vacances, però el que necessito no m'ho puc permetre
Si treballar se suposa que dignifica, fer-ho per un sou decent deu ser la reòstia.
Ho he dit que aquest cap de setmana provaré de caminar?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
