dimarts, 15 de juny del 2010

fins quan?

a

14 ventades ...:

  1. Assumptadimarts, de juny 15, 2010 12:29:00 p. m.

    M'esgarrifa, en el sentit més literal de la paraula, pensar en quantes bestieses es fan a les guerres... hi ha gent que sembla que deixi de ser persona per convertir-se en quelcom que no té ni nom...

    Aquest vídeo està molt bé per tocar la consciència de la gent... molt bé.

    Però jo també hi vull afegir dos casos:

    - Es deia Àngel, vivia en un poble petit del Bages, era cosí germà del meu pare i amic seu perquè eren de la mateixa edat, tenia 20 anys, de família molt, molt humil, com tots els cosins del poble. Era molt bon nano, treballador, no es ficava amb ningú... Però tenia un defecte molt gran, era creient, anava a Missa... el va agafar un grup d'aquells descontrolats salvatges... El van pujar en una mena de furgoneta i, al marge de la carretera li van pegar dos trets i el van tirar. No va tenir judici, ni advocat, ni sentència.

    - Era cosí de la meva mare... era seminarista... va aconseguir amagar-se un temps però quan la guerra ja estava a punt d'acabar-se un dia, algú -no massa bo- el va reconèixer i va dir "tu eres el D. -cognom-" tu eres seminarista... També va acabar mort.

    Dit això, la meva total, absoluta i sincera solidaritat amb tots aquests casos que s'expliquen al vídeo i tants d'altres que hi va haver...

    Les generacions nascudes en temps de pau haurien de saber com en són de malignes les guerres, com hi ha gent que oblida qualsevol tipus de principi humà, han de conèixer quines brutalitats es fan... com, persones absolutament innocents –sigui quina sigui la seva forma de pensar- pateixen i moren...

    Si d'alguna cosa hauria de servir una guerra és per aprendre a que no s'ha de repetir mai més.

    ResponElimina
  2. sànset i utnoadimarts, de juny 15, 2010 12:39:00 p. m.

    Ja val la pena que facin soroll.

    40 (+30) anys de silenci ja en són molts. Ja n'hi ha prou!

    *Sànset*

    ResponElimina
  3. sànset i utnoadimarts, de juny 15, 2010 12:43:00 p. m.

    L'apunt de l'Assumpta és molt clar. Val la pena -també- recordar a aquells qui van caure degut a la bogeria dels "rojos". Hi ha un llibre, "L'Omnibus de la Mort", del Toni Orensanz que està molt ben escrit i que fa posar la pell de gallina.

    Tots els assassinats són injustos, ho hem de tenir clar. El que ara no podem fer és silenciar als de "l'altre bàndol" (que en molts casos no era així) perquè ja han tingut els "seus anys de glòria". La injustícia és tant per una banda com per l'altra. Encara que, evidentment, nosaltres ens posicionem a favor de la República.

    *Sànset*

    ResponElimina
  4. neusdimarts, de juny 15, 2010 12:48:00 p. m.

    Durant les guerres i, alguns, després de la guerra, Assumpta. (No, no penso, ni vull justificar cap mort)
    No és per tocar consciències, és per no perdre la memòria.
    una abraçada, molt sentida.


    Són massa anys Sànset... massa.
    El tracte rebut pels perdedors és denigrant... els guanyadors, almenys la gran majoria, va poder recuperar als seus morts. Als perdedors encara ara se'ls hi nega el dret, en la majoria de casos.
    Hem de ser capaços de diferenciar el que eren crims de guerra i els de post-guerra. I repeteixo: no vull ni en penso justificar cap.

    ResponElimina
  5. Assumptadimarts, de juny 15, 2010 1:24:00 p. m.

    Sí, sí, Sànset, que jo estic totalment d'acord amb aquest vídeo, eh? I tant!!

    Precisament perquè ho tinc claríssim m'he atrevit a posar els altres exemples sense cap por que ningú pensés res estrany...

    El que volia era manifestar la meva repugnància per les guerres. Mon pare la va viure molt directament i no ho va oblidar mai... Li va robar onze anys de la seva vida (tenia 19 quan va començar i fins als 30 no va estar totalment bé de tot el que va passar). Sempre va donar gràcies de no haver de fer ni un sol tret: Als pocs dies d'incorporar-se va agafar tuberculosi i, quan encara estava malalt, tifus... les dues malalties eren freqüents entre els soldats... hi havia una mortaldat d'un 60% en ambdues... ell tenia, doncs un 120% de possibilitats de morir... i quasi... però es va salvar) Quan va poder tornar a casa era ben bé un "malalt de guerra". La panxa no li funcionava i havia perdut la força i la mobilitat d'un braç.

    Després va estar bé, eh? Això li va robar tota la joventut... Als 30 anys començava de nou...

    A mi les bestieses fetes pels dos bàndols em resulten igual de terribles, igualment innocents eren aquesta gent del vídeo (mestra, treballador del camp...) com els cosins dels meus pares (no van tenir cap glòria no, pobrets, cap homenatge)

    ResponElimina
  6. estripdimarts, de juny 15, 2010 1:36:00 p. m.

    encara falta molt perquè espanya sigui un país democràtic.

    ResponElimina
  7. neusdimarts, de juny 15, 2010 3:27:00 p. m.

    Democràcia és una paraula que es fa servir molt a la lleugera per tot el món Estrip i a espanya més.

    ResponElimina
  8. Albertdimarts, de juny 15, 2010 6:06:00 p. m.

    Això és el que volem saber molts: fins quan?

    M'ha costat una mica entendre el vídeo al principi, però a mesura que avançava i juntament amb alguns dels vostres comentaris, he entès on volia arribar.
    Adéu!

    ResponElimina
  9. Assumptadimarts, de juny 15, 2010 6:36:00 p. m.

    A Espanya no saben què vol dir democràcia...

    Bé... les generalitzacions no m'agraden perquè solen ser injustes... Direm que la immensa majoria de la gent que arriba al poder polític a Espanya, no tenen ni idea de què vol dir democràcia. I d'això n'estic totalment convençuda.

    ResponElimina
  10. Sergidimarts, de juny 15, 2010 8:32:00 p. m.

    Un document esgarrifós. Alguns dels participants ho exposen d'una manera que semblen talment la persona de la que parlen. M'han fet estremir en més d'una ocasió i pensava que em saltaria alguna llàgrima. M'ha impactat en Paco Leon, que diu ser besnét del home del que parla. Fins quan... no sé si mai es podrà trobar la pau després de tots aquells fets...

    ResponElimina
  11. neusdimarts, de juny 15, 2010 8:49:00 p. m.

    Molt em temo Albert que va per llarg...
    Salut!


    A Espanya Assumpta hi ha molt de franquista 'suèlto' que es pensa que té els mateixos drets de quan vivíem en una dictadura descoberta.


    Et diré amic Xexu que vaig plorar des del primer testimoni fins l'últim. Cada vegada que miro el vídeo ploro.
    En Paco León parla pel seu avi.
    No és qüestió de trobar una pau que ningú tindrà, és qüestió de memòria i dignitat, sobretot dignitat.
    El meu avi, després de tants anys encara no en pot parlar sense posar-se mig malalt. I ell va tenir sort i va poder tornar a casa. No crec que qui hagi viscut una guerra, sigui de la manera que sigui, en pugui tenir mai més de pau, no pas a l'ànima.

    ResponElimina
  12. neusdimarts, de juny 15, 2010 8:51:00 p. m.

    http://www.memoriahistorica.org/

    ResponElimina
  13. Jaqmedimarts, de juny 15, 2010 11:12:00 p. m.

    L'ombra de Franco és allargada.
    Als matins, de camí a la feina, posava el Jiménez Losantos per riure.
    Ja no l'escolto més.
    Darrerament me fa por.

    ResponElimina
  14. neusdimecres, de juny 16, 2010 12:31:00 a. m.

    A mi Jaqme me n'ha fet sempre de por, ell i qui se l'escolta perquè pensa com ell.
    Franco ho va deixar tot molt ben lligat.
    Una abraçada!

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)