Després havia de ser el Maresme i ara seríem camí del refugi. Però tampoc ha pogut ser.
Vaig decidir canviar refugi per refugi, però no ha sigut tot i podent ser.
Ahir vaig quedar per avui. N'hi ha que no tenen sort i han de treballar els dissabtes i hem dinat plegats. Som tots quatre ben diferents i tot i així ens portem bé. Un llibreter, un poeta, una florista i jo.
Sortint de casa m'he trobat amb el carrers molls, no m'havia adonat de que plovia. Tenia les persianes abaixades perquè no entrés el sol i la calor, quan he espiat aquest matí en feia. He fet el camí sota la pluja i sota el sol. He pensat en l'Assumpta i en Xexu. En la primera pel comentari en el post anterior. En el segon per la reticència que tenim tots dos a estendre el paraigües. Tot i que a mi hi ha vegades que m'agrada molt fer-ho... m'encanta el soroll de la pluja contra la tela i veure'n les gotes a contrallum.
Ara està núvol, l'aire mou les cortines i refresca l'estança.
He tornat a casa sota un petit xirimiri, amb dos cactus preciosos i un llibre de haikus nou, La vida estesa (XLIII Premi de Poesia Joan Teixidor. Haikus en línia 2009). Buk, et tocarà signar-lo un dia d'aquests!!
Ara, sembla que plou. Bé, alguns dirien que plou, jo en dic passar gotes o a tot estirar xirimiri.
Com quan un dia a Olot li vaig dir a una empordanesa que feia vent i em va dir que allò que per nosaltres era vent, pels de l'Empordà era airet, a tot estirar aire.
Quan vaig tastar la Tramuntana vaig saber què volia dir.
No, si a mi també m'agrada molt fer-ho... ah, encara parlem de paraigües? No, llavors no.
ResponEliminaD'acord, clatellot merescut. Seguim.
Mira, mira, no et diran res, però Els Amics de les Arts tenen una cançoneta molt maca que té un fragment que diu:
...comprovar, que París et queda bé. I si plou, no passa res. Quin sonat va inventar el paraigües...
No som els únics.
Aquí no plou. Porta tota la tarda volent ploure, però res. I mira que aquesta ha esta la meva excusa per no sortir a córrer, 'i si m'enganxa la pluja just quan estic més lluny?'. Una puta excusa per amagar la mandra que em fotia sortir!! Serà que no he corregut alguns cops sota la pluja, i què?
En comptes d'això, he decidit anar a Barcelona a gastar-me els diners en llibres, ves per on. Però de cactus cap, eh? Potser seria l'únic vegetal que em sobreviuria a casa...
Res de clatellots Xexu... avui ja n'he clavat un a mig dinar, i aquest sí que era merescut jeje
ResponEliminaNo és que no em diguin res, és que no els havia escoltat mai. Ara ho estic fent. He parat els The Pogues i estic escoltant en Jean-Luc, després d'haver escoltat 'La merda se'ns menja'...
Ja m'agradaria ja comprobar si París em queda bé, perquè jo a París hi quedaria de conya, ja t'ho dic ara. I si plogués em posaria a cantar 'sous le ciel de Paris s'envole une chanson mmm mmm...'
Ummm... me'n torno amb els The Pogues, avui necessito no entendre les lletres de les cançons, només pillar-ne alguna cosa i prou... a més "Love you 'till the end" m'encanta.
Tinc les meves altres dues plantes en quarentena i tractament anti mosca blanca... aviam si me'n surto. Tan maques que estaven! coi de plagues.
Un petó!
Anem a "batejar" els cactus... jeje
ResponEliminaQuè tal "Tití" i "Liliam", per dir alguna cosa? ;-))
A Barcelona (jo sí que hi he anat... és que hi tinc la mare i la germana... però hi aniré tornant, eh?) ha plogut cap allà les 4 de la tarda durant un quartet d'hora i prou... i a Reus, ara, fa un Mestral que t'hi cagu** :-)
Jo, que quan el Mestral arriba a aquestes fúries potencials li tinc mania, en aquests moments l'estimo... la temperatura és força fresca jeje
Jo sóc molt especial amb el vent... M'agrada força... fins a un punt en que, automàticament, no el suporto. És com si hi hagués un senyal que digués "fins aquí"... si no ho superes, m'agrades... però si ho superes em poses molt nerviosa i no t'estimo gens.
jejejeje no he batejat mai a cap planta Assumpta, no fan cara de tenir nom.
ResponEliminaAquí no s'acaba de decidir si fer Tramuntana o Gregal... i va bufant a estones, fa sol, de moment i si continua bufant no crec que canviï.
Doncs jo com més gran em faig més m'agrada, abans a la nit no el suportava, ara cada vegada em molesta menys, tret de quan la tramuntana bufa tan fort que sembla que em vulgui arrencar les persianes, és clar.
Petó!
Avui per terres empordaneses bufa una miqueta de vent... fortet, pel meu gust...
ResponEliminaTramuntana!!! Gaudeix-la! ;)
ResponEliminaÉs que justament semblava que el Mestral volia arrencar les persianes, joveneta! :-P
ResponEliminaA veure si et penses que perquè sóc de Barcelona m'espanto amb un airet de no rés... Aquí a Reus, quan bufa el Mestral i bufa amb intensitat, fa por de veritat :-PP
no, no, no pensava pas que una mica d'airet et fes res, sé que ets molt valenta.
ResponEliminaPetonàs!