dilluns, 19 d’abril del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificacó més exacta." Justine a El quartet d'Alexandria.
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificacó més exacta." Justine a El quartet d'Alexandria.
Tornen els ocells al Nòmades, i també els haikús. És bon senyal això?
ResponEliminam'agradaria pensar que sí Xexu :))
ResponEliminano t'hi posis gaire nerviós, però è? els haikus i jo no ens trobem gaire últimament ;-)
Eluuuuuuur jajaja entrava a comentar el post i veig que ja hi havia dos comentaris, el d'en XeXu i el d'una noia amb serrell, una càmera i una flor... i penso: Com es dirà?... I es diu com tu!! Hi ha dues Elur!! :-))
ResponEliminaBé, ara de veritat jejeje... no hi entenc gens d'ocells, però és maco això de saber volar, quina sort :-)
Assumpta, tu havies vist mai la sèrie allo allo?
ResponEliminapsssst! pssssssst! sóc jo l'elur!
jejjejejeje en LeClerc em feia riure molt!
Més que saber volar a vegades aniria molt bé saber aterrar, però no cal que ens posem tan filosòfics, no?
un petó volador!
hi ha foto? no la veig?
ResponEliminahi ha foto Deric, està enllaçada al bernat pescaire, evidentment no és meva ;-)
ResponEliminaVaig veure el bernat quan baixava a girona en bus.
Veig que això sembla una bona senyal, i me n'alegro.
ResponEliminaSempre és marca de bon temps veure com belluguen aquests bitxos.
*Sànset*
elegància de haikú!
ResponEliminaÉs una de les contradiccions primaverals que pateixo Sànset ;)
ResponEliminamoltíssimes gràcies Estrip! una abraçada!