waiting ...

enfocament gaussià ...

I després de passar uns dies desenfocats i desenfocada tot sembla anar-se posant a lloc. Si més no el caos es fa més suportable i et trobes somrient pel carrer i fent broma amb qui durant més d'un mes no has sigut gaire amable. I veus que malgrat haver-te distanciat voluntàriament, et torna a acceptar sense complexes de cap tipus. M'agrada que sigui així.

Avui m'he trobat una noia, preciosa, asseguda damunt un moble antic, recolzant els peus calçats amb botes damunt d'una maleta antiga. Mirava l'infinit i m'ha semblat una imatge tan contundent enmig de la ciutat, tan contundent i tan preciosa, que li he demanat si li podia fer una foto. Tinc una foto, un mail i dos somriures, el seu i el meu.

Sempre m'ha fet gràcia trobar-me persones esquerranes.

#1120 i un somriure ...

Aquesta tarda anant a treballar i escoltant el 'Kiss the wind' de Mike Scott he aixecat els ulls al cel i...

... he vist l'arc iris dins un núvol.

aniversari ...

Aquest matí diu que ha nevat a Girona. Eren quarts de set i jo encara dormia. Els carrers pràcticament ni s'han mullat. A les nou feia sol i ara està mig tapat. Fa fred, però en tinc perquè ahir no van deixar la calefacció de la botiga posada al mínim i això no s'escalfa ni amb fums de sabatot.

Hi ha vegades que em pregunto si el gener em tornarà a agradar com abans.

Dissabte l'Arnau farà un any, la M i en V es casaran i jo faré de testimoni i de fotògrafa. Estan avisats, faré fotos rares. De moment només em fa gràcia l'aniversari. Potser quan hagi passat el dia d'avui, trist, em faran gràcia més coses.

L'objectiu del dia és no pensar-hi gaire.

Intento buscar un moment tendre amb la iaia i només puc recordar el del seu últim aniversari.

avaluacions ...

Dissabte.
Estic al pis i em poso a ordenar una de les caixes plenes de papers. Els papers són records en forma de fotos, cartes, cal·ligrafies mig oblidades, traços que són com ferides i d'altres que són carícies, guanys i pèrdues. Enfrontar-se en menys d'un quart a quasi tots els fracassos d'una vida podria ser molt dur. Però no deixo que la tristor s'apoderi de cap cèl·lula, aquest tipus de fracàs no m'ha d'enfonsar ni un segon, penso. I mentre estripo fotos i cartes i miro i remiro papers, em trobo amb la carpeta on els pares, sobretot el pare, guardaven totes les meves notes de l'escola i institut i on jo vaig anar-hi guardant la resta de papers.

DESENVOLUPAMENT MADURATIU DE LA PERSONALITAT

ADAPTACIÓ:
Està ben adaptada. Es mostra molt segura d'ella mateixa. Actua amb molta naturalitat.

ACTITUDS I ESFORÇ:
Amb el mestre amable i cortesa. Parla amb mi de qualsevol tema. És força líder i, amb poques excepcions, la classe l'accepta com a tal. En els grups de treball fa valer els seus criteris.

HÀBITS:
És ordenada i presenta bé els exercicis i treballs. El seu ritme de treball és ràpid. Sovint es conforma amb el mínim. Escolta les explicacions i col·labora força en les explicacions generals. Sol distreure's quan ja ha entès l'explicació.

TÈCNIQUES DE TREBALL:
Fa servir molt bé el diccionari.
Entén molt bé els signes convencionals.
Resumeix bé un text i en sap treure la idea principal.

MADURACIÓ GLOBAL:
Té assolits els conceptes bàsics de temps i espai.
La seva creativitat és bona sobretot en temes escrits.
Bona capacitat de raonament en planejaments normals i més enrevessats. Té bona memòria immediata o per a recordar aspectes ja vistos. Assimila molt bé conceptes nous.

Les Planes, 18 de gener de 1985.

Feia quatre dies que havia fet 11 anys.
És curiós descobrir després de tant de temps com et veien algunes persones. Jo no recordo pràcticament res d'aquella època. 11 anys, feia cinquè de bàsica i si no recordo malament tenia de professor el senyor Rafel (epd).
Una de les coses que m'ha fet més gràcia és que em veiés com a líder a la classe. Del poc que recordo no m'hi veig de cap manera. Sempre he sigut més aviat tímida i insegura i ara m'adono, bé de fet ja ho sabia, que em poso una màscara i em mostro d'una altra manera. O potser no, sincerament ja no ho sé. Fa temps que no hi penso en com sóc i com deixo de ser. Sóc i faig i ja està. I una de les coses que m'ha fet riure ha sigut això de les excepcions al fet d'acceptar-me com a líder. Hi podria posar nom i cognoms, em sembla. Les dues nenes més mandones de la classe. Una d'elles ara és la meva amiga-germana.
I ara, amb un somriure ample com pocs, recordo no fa gaire quan la N em deia que jo també sempre anava amb les nenes mandones i 'guais'. I sí, hi anava, almenys procurava no sentir-me'n exclosa. Em recordo sol·lícita i ara em fa ràbia que en fos.

Dilluns.
Desde que vaig trobar aquests papers i vaig escriure aquest mig post he estat pensant en que hauria de recuperar la nena que era fa vint-i-cinc anys, que es diuen ràpid. 25 anys i res de bo. Ja no domino la puntuació en les redaccions, continuo sense fer massa faltes d'ortografia, si tinc dubtes sempre recorro al diccionari, la meva memòria és un desastre capaç de recordar com en S es preocupava pel meu genoll dret* a 5è de bàsica i poca cosa més d'aquell any, em continuo avorrint si algú m'explica el que ja entenc i/o sé, ordenada a la feina i un caos a casa, ja no sóc (si mai n'havia estat no me'n recordo) ni tampoc vull ser líder en res. I tot i així voldria recuperar una mica d'aquella Neus d'11 anys.

Diumenge.
Ahir posant-me al llit em vaig trobar cantant una cançó. Aquesta:

*el meu genoll dret tenia tendència a anar per terra i ensangrentat moltes vegades. De fet, el sr.Rafel, quan set anys més tard va tenir a la classe a la meva germana petita, li va preguntar si era la germana d'aquella Neus que sempre anava amb el genoll pelat. I em sembla que li va dir alguna cosa de les meves mitges vermelles que acabaven sempre trencades.

emulant James Stewart* ...

Una bici al balcó d'un setè pis.
Dues tovalloles i una cortina.
Dotze antenes parabòliques.
20 aparells d'aire condicionat.
Ahir, una veïna prenent el sol amb la finestra oberta.
Quatre jardineres amb pensaments.
Dos jerseis, un de vermell i un altre de beige, molt mal estesos.
Un pare jugant a bàdminton amb els seus dos fills.
Una parella dinant a la cuina.
Ahir, el cel immaculadament blau retallat per teulades i xemeneies.
Avui, un cel irregular, amb tots els tons que van del blanc a un gris fosc, encara no prou amenaçador.
Els veïns d'un sisè s'han deixat el llum del balcó encès.
Un bloc de pisos totalment nou i completament buit.
Disparitat a l'hora d'apujar i abaixar persianes.
Constatació d'una realitat: a l'hora de triar tendals el bon gust brilla per la seva absència.
Un plaer: veure com avui el gavians passen just per davant del meu balcó.
Bob Dylan sonant en un cinquè pis.

*és tot un atreviment fer aquesta comparació.

I ...

I arriba un punt en que el cos diu prou i se li ha de fer cas.
I et truca el jèfe i et diu que no tornis a la feina fins dilluns.
I mentrestant tens fred i calor i vas estossegant per no perdre'n el costum.

I demà miraré el cel desde casa i seguiré els vols dels gavians.

Rainy Day Women # 12 & 35 ...

Ahir o abans d'ahir el jèfe em va dir que estava apagada, que no era la Neus, que quan tornaria a ser la de sempre. La meva resposta va ser: és que estic molt cansada. No va entendre de què. Vaig pensar que si li havia d'explicar no valia la pena l'esforç, o sigui que em vaig encongir d'espatlles i vaig continuar fent el que feia.

Fa tres dies que mentre camino fixo la mirada a terra. No m'agrada adonar-me'n, no m'agrada fer-ho. M'esforço a mirar el cel, com una obligació observo els gavians, els arbres i els edificis alts, però quan me n'adono estic mirant el terra altra vegada.

Cada matí, quan poso els peus al carrer, em sento decebuda. No fa gens de fred. A les vuit del matí hi ha la temperatura que hi hauria d'haver a migdia. Han passat uns dies molt ennuvolats i tot just avui s'han dignat a mullar una mica el terra, el mateix que últimament miro tant.

Tres vegades me l'he trobat i tres vegades m'he mig amagat. Si continuo tenint tanta poca autoestima al final acabaré per no ser res. I no em dóna la gana. M'és igual saber que no tinc res a fer, jo no m'he d'amagar de res.

Si vaig esperant que passi alguna cosa perquè tot doni un tomb vaig molt equivocada. Jo he de donar un gir i després tot canviarà.

Una de les coses que m'alegren el dia és comprar el pa acabat de fer i anar-me menjant la barra camí de casa.

reconciliar-se ...

Alguna cosa em diu que no em convé massa estar escoltant Lambchop. Però la veu d'en Kurt Wagner m'agrada tant que no puc evitar-ho. Can you be sure of anything you make?
He de canviar el xip. Però deu ser el temps que fa que necessiti escoltar Lambchop, Nick Drake, Iron and Wine...?
Per sort sempre queda Impossible Germany i les seves guitarres que salven més d'una tarda.

No em negareu que és espaterrant i que ajuda a reconciliar-se amb qualsevol di(a)marts.

somriure ...

Hi ha dies en que una cançó ...
...
... en fi, hi ha dies.

Repetint, de nou, cançó. Però és que hi ha píndoles que cal prendre's regularment.

pack your memories ...

A vegades tens sensacions. Com unes vibracions que et fan notar detalls que en altres temps no donaves importància. I ara, sigui per una cosa o per moltes, són més rellevants que mai. Un gest que no arriba, un descuit que et dol, un repetir sempre la mateixa cerimònia i ordre.
Ho veus i t'adones de que fa temps que hi és, sempre hi ha sigut. Una de les moltes constants de la meva vida és això. I no sé si rebel·lar-m'hi o acceptar-ho i anar fent com sempre. Després m'adono que és aquest 'anar fent com sempre' el que m'ha dut allà on sóc. Sóc on vull ser? Sóc qui vull ser?

Tot plegat és absurd. Som i ja n'hi ha prou a vegades, prou feina tenim a ser i a estar. Massa que costa sovint mantenir l'equilibri com perquè, després, encara vulguis fer de trapezista en un altre lloc i temps.

A vegades les sensacions que tens, meres sospites, es fan realitat. I no pas perquè t'hi fixis més que mai, no. T'hi has fixat com sempre i és la reacció de l'altre la que et adonar de la realitat. Si no hi ha acció pot haver-hi reacció?

Hauria de començar a fixar-me en tot el que m'envolta i explicar paisatges. Encara que siguin urbans. Mirar endins és massa laberíntic. Mirar enfora és una manera de salvar-se.

Recupero cançó, per tant la repeteixo. Pack your memories (Vaya con dios).

regals ...

Foto de l'Àlex.

Els reis van passar amb un dia d'antel·lació regalant-me una habitació particular dins un refugi visitat amb molta assiduïtat. Hi ha detalls que toquen de ple l'ànima, com que et posin un títol com ara ànima lliure d'ocell felí i que et dibuixen un somriure ample, tot i que pensis que els anginescus són una mica exagerats.
No sé si mai tindré una casa, en dubto molt. Si no tinc una casa no tindré un jardí. Però sempre m'he dit, sempre he sabut, que si mai tenia una casa amb jardí hi tindria un arbre de fulles vermelles.

Dissabte vaig anar-me a comprar el regal que em faig cada any. Dos llibres de Valérie Mréjen. Mi abuelo i El agrio. Evidentment me'ls vaig fer embolicar. Feia temps que m'esperaven a la Geli.

Ahir, com cada dimarts vaig anar a dinar amb en X, també va venir en J. Es nota que s'han acabat les festes, feia dies que no els trobava tan relaxats i somrients. Vaig arribar a casa enfebrada i amb un altre regal: La muntanya màgica de Thomas Mann. En X feia temps que me l'havia recomanat i tenia pendent encarregar-l'hi.

Demà com que segurament aniré a treballar, avui no hi he anat, al vespre en recolliré un altre: Los alimentos terrestres d'André Gide.

Demà serà el dia u de l'any 36.
I potser serà hora de començar a fer una llista de lectures nova. La vella, amb el trasllat s'ha ben perdut.

Si mai em perdo jo, probablement em trobareu a les Bordes de Noarre. Hi tinc ullada una xemeneia preciosa.

Aquest és el post 1.111.

temperatures ...

Surto de la feina amb una sensació de febre que poques vegades m'enganya. A fora fa molt fred i jo fa hores que el tinc posat a dins els ossos, tot i així m'agrada sentir-lo a la cara, em revifa. A més, si fa fred tinc menys tos.
Quan arribo a l'estació, amb l'idea de no aturar-me a saludar ningú, veig que hi ha l'Antonio. Feia mesos que no el veia, que no en sabia res i mentre el crido amb un somriure penso que, si he pogut estar treballant tot el dia, bé em puc passar una estona parlant amb un bon home, un home bo. I la fem petar arrodits tots dos de fred.
Arribant a casa em poso el termòmetre. Tinc cap-rodus, calfreds que comencen a la ronyonada, em fa mal tot i el cap amenaça amb explotar en qualsevol moment, sobretot quan estossego. 36,5º. No tinc febre? Els símptomes que rarament m'enganyen aquesta vegada han fet fallida? La meva temperatura corporal normal ronda els 35,5º, moltes vegades està per sota. A vegades he baixat dels 35 i tot, però només en episodis en els qual em pensava que patia una febrada de por. Quan he arribat als 37º semblo un cuc, doncs m'arrossego per terra. I quan el marcador senyala 38,5º sé que he delirat i tot. Una vegada vaig espantar molt la mare. Vaig baixar cridant, dient que ja ho sabia però que no ho aconseguirien. Estava convençuda de que em volien fotre daltabaix de la finestra.
Sempre que ho he comentat al metge o la metgessa no m'han fet gaire cas.
-Has tingut febre?
-No, però el termòmetre marcava 34,5º només.
I em miren amb incredulitat, convençuts de que no em sé ni posar un trist termòmetre sota l'aixella o sota la llengua.
I res, com que aquest matí només tenia el nas tapat, el cap amenaçador però a puèstu i uns 32,5º més que a l'exterior (-3º) me n'he vingut a treballar (que és un dir, com es pot comprobar amb aquest post).

Ja per acabar només un parell de coses.

Si els americans han dit que la febre comença als 37º no se'ls pots pas discutir, no? O sí? A mi m'agrada molt portar la contrària als americans, però molt, è?!

A qui correspongui:
Sincerament, una servidora amb la calipàndria de fa un mes ja n'havia fet més que suficient. O sigui, si m'he de refredar em refredo i arreplego un constipat, o dos, perquè és el que toca en aquesta època. Fins aquí correcte. Ho accepto. Però cal tenir aquesta tos altra vegada? cullons! Estossego més ara que quan fumava! M'explotarà el cap!!
I em reitero tot el que faci falta: calia?

jo hi sóc si tu vols ser-hi ...

D'acord. Fem quatre anys. I sí, me n'hauria oblidat com quasi cada any. De fet no me'n recordava pas que era avui. Però en Xexu me n'ha fet memòria al post anterior. Una servidora estava pensant alguna cosa pel dia 16. Fins aquí pot arribar la meva despistamenta. El més trist és que feia quatre dies que havia mirat quin dia era l'assenyalat. I res, no sé què dir que no sigui el mateix que dic sempre quan fem anys.

Només una cosa: gràcies.

Si no hi fossiu vosaltres, jo no hi seria.

no és un dia qualsevol ...

Tres quarts i tres minuts d'onze d'un matí del 10 de gener. Acaba de sonar el tret de sortida. O potser el petard. PAM! I els gossos de la veïna i mestressa del pis on visc han començat un mini concert. Dos pastors alemanys preciosos i una cosa més petita blanca que encara no he definit. Em pregunten si no em molesten els gossos. I la veritat és que és tot el contrari, m'agrada sentir-los lladrar d'alegria quan arriba algú a casa, m'agrada sentir el trepig de cada vespre quan surten a passejar. I m'agradaria sortir al replà a saludar-los si no fos que em fa vergonya fer-ho.

Em pregunto si aquest tret/petard és per celebrar aquest sol esplèndid (ironia pura), que ha guanyat la partida als quatre núvols que quedaven.
Segons l'estació meteorològica de la Devesa fa molt fred. 0,6º. I perquè ha sortit el sol, fa una horeta no arribàvem a 1º. Sincerament, quan he sortit al balcó només amb pijama no he notat pas que fes tan fred. D'acord, tampoc m'hi he entretingut massa, dubto que m'ajudés gaire amb el refredat.

4 minuts per les 11. D'aquí mitja hora he d'estar asseguda al bus. Pujo a la Garrotxa a dinar.

Si avui hi fossis segur que faríem broma amb el 10-1-10.

Fa quatre dies, i en aquest cas no és una frase feta, els reis em van portar tranquil·litat. La nostàlgia, les neurosis, les tristors, la ràbia... tot se'n va anar. Com si fos un anunci d'aspirines efervescents, tal qual però més discretament, sense tantes bombolles.

Les onze i quatre minuts. Vaig a pentinar-me (és un dir), calçar-me, abrigar-me i me n'aniré cap a l'estació. Em sobrarà temps però no m'agrada arribar just i encara menys tard.

El 10 de gener mai podrà ser un dia qualsevol.

papallones ...

Sabem que les nostres emocions poden ser l’epicentre de qualsevol tsunami i/o terratrèmol… i estem massa acostumats a no patir-ne i a fer possible no viure’n cap… mai hem sabut què fer-ne de les runes que anem deixant i recollint pel camí, potser per això aixequem murs (absurds sí, però hi són) resistents a qualsevol sisme (o això ens pensem) i potser per això evitem ser epicentres de res (o això ens pensem).
També portem un bagatge a l’esquena força important en qüestió d’amagar les emocions, siguin quines siguin, potser patim de massa autocontrol, potser no. Suposo que seria bo trobar el terme mig, el punt just, el nivell perfecte entre amagar-se i exhibir-se, però amb quin raser ho mesurem? cadascú té un concepte de la intimitat força particular, bé força no, completament particular i intrínsec. I el que per mi seria una justa mesura, per algú altre pot semblar més que minsa i/o massa excessiva. I viceversa.
A mi m’agrada que em demostrin que m’estimen, però si ho fan massa em sento pressionada, em falta aire. Em sembla que és per això que estimo tant a alguna de les meves amigues. Mai ens hem ofegat mútuament, tot el contrari, a vegades penso que pequem de massa aire que deixem córrer. Però això mai ha suposat un problema, quan ens hem necessitat només hem hagut de xiular. Hi ha acords tàcits difícils d'explicar.

Llegeixo a Lluna de paper la següent cita i em surt un comentari llarg, tant que he volgut fer-ne un post.

Arriba un moment que continuar retenint les emocions és absurd, perquè és l’únic que ens queda.
Amb tot, ensenyar-les és quasi pornografia…

Fragment d’Una dona difícil de Jonh Irving

I sí, hi estic d'acord, relativament. Tot i que sóc reticent a ensenyar-les així com així, de fet diria que no les acabo d’ensenyar mai. No m’agrada exhibir la meva vulnerabilitat d’una manera explícita, encara que hi hagi molta gent que la conegui i la respecti, per sort.

Hi ha moment ens el que les emocions ens han de guiar, n'hi ha però en que penso que les hem d'endreçar. Com a mínim prou com per no acabar provocant desperfectes a tot el que ens envolta. Viure emocionalment ha de ser completament lícit però sempre que es tingui en compte que interactuem amb tot el que ens envolta. I és precisament el que ens envolta el qui o el què ens provoca les emocions.
A més de les emocions també ens queda la raó, almenys de moment. I buscar i trobar una combinació entre totes dues deu necessitar més de tres vides viscudes plenament. I qui diu tres diu tres centes.

Suposo que som, sense voler-ho i a vegades volent, la papallona del tan famós efecte.

route ...

i finalment els reis han passat i han deixat una plantilla nova.

encabint ...

Estic remenant una plantilla pel bloc. És completament diferent a cap de les que he tingut fins ara. Diria que "l'impacte" serà contundent. M'agradaria saber com funciona l'html per poder-la remenar més, però vaja, tampoc cal que acabi semblant un Frankenstein. M'agradaria que aquesta fos definitiva.

Ahir em van descobrir que hi ha arbres vermells enmig de la neu.
Que et facin un regal sempre és d'agraïr. Quan te'l fan perquè sí, és per no saber ni què dir.
Hi ha blocs que són un refugi i l'Àlex és un administrador de refugis savi i amb un gust exquisit per la decoració. Ahir em va deixar un coixí que és una meravella.

Ho explicaré una vegada i prou. Com aquella de la Resistència d'Allô, allô.
Mai de la vida havia plorat tant per un animal com aquest diumenge al vespre. Ni quan vam haver de sacrificar a la Nina.
Veure al meu gat, tranquil de mena, bon jan, feliç com pocs, recòrrer el pis com si l'empaités el mismíssim diable no em va agradar gens. Veure tanta desesperació als seus ulls va ser massa per a mi. L'intent va durar mitja horeta encara no. No podia suportar veure'l tan desemparat, tan fràgil, tan perdut, suplicant-me que li obrís la porta per poder fugir. Rebutjant-me cada vegada que intentava agafar-lo als braços per calmar-lo. El que funcionava sempre, no va servir de res. Ni la meva veu, ni les meves carícies, ni bressolar-lo... res. Les esgarrapades que porto a l'esquena i a la panxa en donen fe. I això que li havia tallat les ungles.
Dubto que torni a intentar-ho. No vull torturar-lo de cap més manera. Ell, al poble hi és feliç. Si ell està bé, jo estic més que tranquil·la. La mare sempre me l'ha cuidat més que bé.
I dono el tema per 'sanjat'.

A vegades comences plorant per un gat i acabes plorant per tu mateixa.
I entremig... hi ha tantes coses!

Estic tal qual fa un any. Sense dormir gaire. Amb un neguit constant.
Fa un any em preparava per una pèrdua. Ara intento omplir el buit amb bons records.

Els intents frustrats... a quin contenidor s'han de desar per reciclar-los?

around the well ...

Acabo l'any acompanyada amb els meus àngels de la guarda i els dimonis del passat. El començo reafirmant-me amb l'amor cap als meus salvadors de lluites particulars i adonant-me que els dimonis només són fum. Els enemics només en són si vols que en siguin.

El segon dia de l'any em toca fer de cangur de l'Arnau. Ens passem el partit del Barça anant a buscar joguines a l'altra habitació, gatejant, mirant contes, explicant-nos històries, rient...
Hi ha estones en que no sé qui fa el favor a qui, si jo a la seva mare, si ell i ella a mi.

Quatre dies al poble i no he trepitjat la terra. No he anat al riu, no he anat al bosc, no he passejat per enlloc. Comença a fer fred, comença a fer hivern i no sé quan tornaré a pujar. I enlloc d'omplir-me de tot per quan no hi sigui, diria que he optat per ignorar-ho tot. Potser per no enyorar-ho tant? és absurd...

Avui el gat vindrà a Girona. Ho dic amb l'estòmac un xic encongit.

Porto un parell de dies que m'acompanya Iron and Wine. Incansablement sona Around the well una i una altra vegada. El propòsit d'aquest any és no caure-hi. No n'hi ha cap més.

Iron and Wine - The Trapeze Swinger

2010 ...