No hi ha ningú que ens perpetuï. Totes
les quietuds i les inquietuds
tenen per límits una cambra closa.
Així s’explica el temps, i el fosc embruix
de percaçar-lo pels racons secrets
de nosaltres mateixos.
Més enllà
de temors i recances, s’obren sempre
blaus horitzons.
Res no pot desviar-nos
del curs del riu del viure, però basta
la voluptat d’estimar, perquè l’aire
dringui a cada mot, i s’allargassi
l’eco que ens fa, si més no, perdurables.
Tot el que tinc
Quin gener lent, de dies curts i freds!
Cauen ocells de la finestra a terra
i ja no veig que cap remunti el vol.
S'ajeu, feixuc, el capvespre, i neva
de dos dies ençà.
Tot el que tinc
són grans buidors que cada dia empleno,
tossudament, de mots que em justifiquen.
Neu
També la neu passarà
i tornaran els dies clars i oberts,
fonda, la vida
farà el seu curs immutable
i el temps transcorrerà
sense fer gens de cas dels desficis que ens xuclen i ens exalten.
I també passaran els dies clars,
i tornarà la neu,
tancant un cicle o obrint-lo tan se val!
Només nosaltres desapareixerem
i potser tot, per uns instants,
serà quasi perfecte.
Miquel Martí i Pol _ Els bells camins (1984-1985)
Malgrat que el gener està siguent pitjor que el desembre,
que avui remuntem una mica i demà la baixada serà desenfrenada,
que és un esforç constant buscar i robar somriures,
que l'angoixa ha tornat a niar al pit...
la vida hi és i s'ha de viure, mal que ens pesi.
Avui em moc entre la tristesa i l'alegria,
com una baldufa que no sap cap a quin cantó caure.
Però no us volia pas parlar de mi i les meves circumstàncies.
Avui no.
Avui els reis han portat neu.
De fet encara l'estant descarregant.
Avui el gener ja no és tan feixuc, almenys mentre miro per la finestra...
que avui remuntem una mica i demà la baixada serà desenfrenada,
que és un esforç constant buscar i robar somriures,
que l'angoixa ha tornat a niar al pit...
la vida hi és i s'ha de viure, mal que ens pesi.
Avui em moc entre la tristesa i l'alegria,
com una baldufa que no sap cap a quin cantó caure.
Però no us volia pas parlar de mi i les meves circumstàncies.
Avui no.
Avui els reis han portat neu.
De fet encara l'estant descarregant.
Avui el gener ja no és tan feixuc, almenys mentre miro per la finestra...
Després de veure el teu comentari fa una estona he pensat, "aquí estaria contenta", perquè està plovent i no sembla que vulgui parar.
ResponEliminaEm sap greu llegir aquestes paraules, no sé quines són les teves circumstàncies, però no m'agrada veure com el gener és pitjor que el desembre.
Et diré un secret. Avui he anat a casa els pares i els he portat els regals. Després del bescanvi (ells m'han regalat el coixí), he dit a ma mare que no em trobava massa bé i que a més no tenia gens de ganes de veure família, només tenia ganes d'escapar-me. M'han insistit moltíssim, però amb algunes petites explicacions, cosa que no solc mai, he acabat marxant per on havia vingut, cap a casa, a passar el dia de reis sol (amb els gatets), i molt més tranquil del que hauria estat allà. La primera vegada que fallo al dinar de reis en 30 anys.
No sé per què t'explico això, suposo que avui em sento sol i una mica trist, i la companyia que havia de tenir no me n'hagués fet gens. Tu me n'has fet abans amb els teus comentaris, i lamento saber que ho passes malament. No pretenc comparar, això mai, ni sé ara mateix si hauria de saber per què estàs així, la memòria em falla. Només puc enviar-te una forta abraçada, però curteta, perquè no vull privar-te massa estona de la neu que tens per allà.
Per cert estimada capri, has complert anys ja o encara et queda? A mi em queda ben poquet, però és una de les altres coses que no em diu res celebrar.
Elur, segueix mirant per la teva finestra si això et fa pensar que aquest gener no és tan feixuc.
ResponEliminaTots tenim moments bons i d'altres que per una o altra raó no ho són tant. Que aquesta baldufa en la que ara ets muntada, et faci caure (sense perdre mal), cap al cantó de l'esperança i l'alegria. Desitjo que aquest dia de reis et dugui una dosis extra d'il·lusió i que es descarregui barrejada amb la neu que cau i així la puguis veure arribar, des de la teva finestra.
Un petonet!
Xexu, maco, aquí està nevant i tampoc sembla que vulgui parar! És maco de veure com neva, amb la parsimònia que ho fa, amb el silenci amb què va cobrint-ho tot, sense cap pressa... m'agrada la neu.
ResponEliminaCreu-me si et dic que jo si pogués marxaria ben lluny ara mateix, i pensar això em dol.
A vegades necessitem estar sols i tenir tot l'espai per un mateix, no saps pas com ho enyoro. Fa temps que no tinc cap espai propi. Cap refugi.
uf... estic intentant trobar les paraules per contestar-te i no me'n surto.
No cal saber res, m'alegra saber que t'he fet una mica de companyia a distància. Tu me n'has fet a mi :) I l'abraçada me la guardo com un petit tresor, petit però valuosíssim.
Ui, em falten uns quants dies més que a tu, si no m'erro, cinc. I clar, faré uns anyets més també jeje. Doncs mira, a mi sempre m'ha agradat fer anys, celebrar-ho ja és una altra cosa.
Un petó i una abraçada amic Xexu.
Mentre miro com neva somric -assumpta- i em fa il·lusió. La baldufa de moment la deixarem que volti, val més així.
Moltes gràcies pels teus bons desitjos, maca.
Espero que hagis tingut un dia ben bo.
Una abraçada.
Mira la neu per la finestra, gaudeix-ne, i mira com queda tot cobert per un mantell blanc, ben blanc... però no deixis que el fred i els flocs de neu entrin dins el teu cor. Això no. El cor sempre ha de bategar, calent, escalfant-te a tu i a les teves emocions.
ResponEliminaUna abraçada ben forta, calenta i recomfortant. És l'única cosa que ens aquests moments està a les meves mans...
Elur, maca, pel que sembla no passes bons moments. Si aquest gener és pitjor que el desembre, espero que passi aviat i que el febrer millori el temps present. Mentrestant... tant de bo aquesta neu que tens la sort de veure caure per la finestra et distregui de les penes i faci menys feixugues aquestes dates.
ResponEliminaPetonots i abraçades ben fortes, maca. Ànims que tot passa!
amb el xexu per aquí ja som tres capris, doncs, però jo ja els he celebrat al desembre ;)
ResponEliminam'agradaria dir-te més coses de les que et diré, i que la neu t'ajudés a emblanquinar allò que ara veus tan fosc, i que aquesta angoixa que et persegueix fugís d'una vegada per sempre.
però només et puc deixar aqueses paraules, que simulen companyia, i una abraçada càlida, d'aquelles que fan hivern :)
La neu és sempre una companya mpagica, veure-la caure és hipnotitzador i sovint et reconcilia amb el teu jo interior. A mi, almenys, em passa. Una abraçada molt forta. :)
ResponEliminaOh Laia, hauries d'haver vist el paisatge d'aquest matí! preciós, deliciós, blanc, perfecte... i me n'he hagut d'anar a treballar! aaaaaaaaaarg!!! jejeje
ResponEliminaGràcies bonica, és l'única cosa que em fa falta :*)
Un petonàs i una abraçada corresposta!
Només estic trista Buk, ja passarà, hi ha persones properes que ho estan passant francament malament i m'entristeix veure-les així...
La neu... aisssss... espero que duri o que hi torni, que se m'han escapat totes les fotos!!!
Moltes gràcies Buk, amic.
Una abraçadassa i molt petons, maquíssim!
Ja! ho veieu? si és que... els capris som bons! Xexu, que l'aina també n'és!! jejeje
No la simulen la companyia aina, la fan, igual que l'abraçada que no hi és i hi és i la noto. Moltes gràcies maca, un petonàs!
I tan màgica Tarambana! A mi em reconcilia amb mig món, veig neu i somric, encara que només sigui una llepadeta sobre la muntanya :P
Una altra per a tu, maca. Gràcies ;*)