Em buido de somnis, anhels i esperances
i planto fermament els peus a la terra.
A fora, el vent s'endú totes les respostes,
i a dins, les preguntes reboten a les parets
sense aconseguir escapar-se per cap esquerda.
En un petit moment de feblesa
em planto enmig del vent
i espero que se m'endugui.
Noto, però, com premo fort els peus contra el terra,
per romandre allà on sóc,
mentre el vent m'arrenca un crit arrelat a les entranyes.
No se sent res,
només l'aire furiós com escomet tot el que troba.
Amb els cabells embullats i el fred arran de pell, somric.
dilluns, 26 de gener del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
cridar en mig del vent...
ResponEliminao amb el cap dins del aigua...
Ho has fet mai?
i un cop has deixat sortir tot aquest neguit, somrius... sempre
cuida't molt amoret, cuida't molt...
(que no hagués donat per ser amb la màquina i captar-te amb els cabells al vent...)
t'e ,inyu
Una bosseta de petonets dolços
:o)********
Em resulta difícil comentar aquest post, no sé què dir-te, però com que acaba dient que somrius, també somric jo.
ResponEliminaun dia cal buidar-se... per poder-se tornar a omplir...
ResponEliminafa temps que no fem cap cafè, elurota...
petons i llepades airejades!
cridar enmig del vent sembla un exercici atractiu. en dies com dissabte, la tendència és maleïr-lo en veu baixeta.
ResponEliminabona setmana!
Sí Elur, ara ens toca plantar el peus a terra, amb fermesa !
ResponEliminaJa arribarà més endavant el dia en que poguem volar.
Somriu! que els somriures són arrels!
Un petonet ;) !!!
No puc posar comment al post de dalt..
ResponEliminate'l poso aquí..
Ho sento.
una forta abraçada..
Ostres ...no et buidis de somnis, anhels i esperances. Que els toqui el vent o l'aire va bé i és recomanable. Suma-n'hi, reemplaça'ls, redibuixa'ls, concreta'ls, però no els perdis mai del tot. Un punt d'insensatesa és necessària. Un poema així de bonic i franc em fa somriure a mi. Gràcies, felicitats i molta força.
ResponElimina