resum ...

André Kertész _ Polaroids

Quatre llibres comprats via internet. Dos Durrell's, un Fromm i un Vicente Haya.

Quatre adreces d'internet anotades a la llibreta, trobades al Ciberpaís, que em desperten la curiositat:
www.turmfalke.ch/live_cam.htm
bestpicsaround.com
www.youtube.com/watch?v=CWlVbgCKjkk
www.spacewallpapers.net

Un apunt, esboç, idea... d'haiku: tòrtores parades als cables semblen notes en un pentagrama...

El nom d'un fotògraf André Kertész i una temàtica, El íntimo placer de leer.

.

toco tu boca ...

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí, para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender, coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca, y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y los ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos, el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo de aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua.

Julio Cortázar ( Argentina, 1914- 1984 ) _ Fragment de Rayuela

introspecció ...

Massa temps mirant-se el melic sense veure'l. Buscant el punt, on només apretant una mica, es produïs la catarsi necessària, anhelada i temuda. Intentant evitar el desequilibri fent malabarismes amb cinc pilotes a l'aire i cap que passi per les seves mans. Veient com rodolen per terra les úniques que podia i havia de controlar. Els pallassos no necessàriament han de saber fer volar objectes, tot fent-los descriure paràboles perfectes.
Tant de temps mirant-se el melic sense veure'l, que s'ha oblidat que aquest es troba en un cos i que aquest cos interactua, que forma part d'alguna simbiosi, que nota el vent, la pluja, els arbres, els animals...
Tant de temps mirant-se el melic sense veure'l i s'ha oblidat de mirar i veure les coses petites que són importants.

vespre ...

Surto al pati. El cel és d'un color indefinit, mescla d'un gris i roig mig desfet. Plovisqueja i mentre escolto el so de l'aigua damunt les fulles, començo a gronxar-me seguint el meu ritme intrínsec.

risoteràpia ...

-On tens la veu?

-Estic afònica de tant riure. No riuré mai més!!!

I esclatem amb una riallada.


...


Efectes físics del riure

* Exercici: amb cada rialla es posen en marxa prop de 400 músculs, inclosos alguns de l'estómac que només es poden exercitar amb el riure.
* Neteja: es lubriquen i netegen els ulls amb llàgrimes. Les rialles fan vibrar el cap i s'aclareixen el nas i les orelles. A més, elimina les toxines, perquè amb el moviment el diafragma produeix un massatge intern que facilita la digestió i ajuda a reduir els àcids grassos i les substàncies tòxiques.
* Oxigenació: entra el doble d'aire als pulmons, i deixa que la pell s'oxigene més.
* Analgèsic: durant l'acte de riure s'alliberen endorfines, els sedants naturals del cervell, semblants a la morfina. Per això, cinc o sis minuts de rialles contínues actuen com un analgèsic. D'aquí ve que s'utilitze per a teràpies de convalescència que requereixen una mobilització ràpida del sistema immunològic.
* Rejovenidor: rejoveneix en estirar i estimular els músculs de la cara. Té, a més, un efecte tonificant i antiarrugues.
* Prevé l'infart: el massatge intern que produeixen els espasmes del diafragma arriba també als pulmons i al cor, i els enforteix.
* Facilita el son: les rialles generen una sana fatiga que elimina l'insomni.


Efectes psicològics del riure

* Elimina l'estrès: es produeixen certes hormones (endorfines i adrenalina) que eleven el to vital i ens fan sentir més desperts.
* Alleuja la depressió: ens fa ser més receptius i veure el costat positiu de les coses.
* Procés de regressió: pot generar un retrocés a un nivell anterior de funcionament mental o emocional, generalment com un mecanisme per a alleujar una realitat que es percep com a dolorosa o negativa.
* Exteriorització: a través del riure les persones exterioritzen emocions i sentiments. A vegades és percebut com una energia que urgeix per ser alliberada, sobretot quan necessitem riure i la situació social no ho permet.

També hem de recalcar els factors socials del riure, com el seu caràcter contagiós, la salvació de situacions socialment incòmodes i el poder comunicatiu de l'humor. Aquests tenen una importància terapèutica especial davant de disfuncions de tipus social.

Riure és una funció biològica necessària per a mantenir el benestar físic i mental. És una forma excel.lent per a aconseguir la relaxació, obrir la nostra capacitat de sentir i d'estimar.

El riure

l'hort i el riu ...

A les 3 de la matinada em poso a dormir al sofà. Estic acompanyada per la Sula i per en Pèsol. No s'avenen gaire, per no dir gens. L'un dorm als meus peus, l'altra al costat del meu cap. La música, que ja ha passat a ser soroll (odio les discos mòbils) aquí s'escolta esmorteïda.
A les 7 arriba la petita de casa de treballar i em desperto. Xerrem una estoneta i quan marxa amb la Sula, em preparo un suc de taronja. Aviat s'aixecarà el pare i anirà a l'hort. Jo també hi vull anar.
Collim monegetes tendres tot fent-la petar. Vigilem els enciams i els tomàquets encara verds. Mentre el pare remena per l'hort, baixo al riu a fer fotos. No hi ha prou llum... però no me'n puc estar.
Quan tornem a casa, me'n torno a dormir. Aquesta vegada al llit. El gat em torna a fer companyia.

I ara, després d'haver passat quatre gotes que només han fet més xafogós el dia, em preparo per anar a la riera a fer fotos a la baixada en barca. Promet ser d'allò més divertit i refrescant.

.

vells temps ...

Avui farem com els vells temps, anirem a la plaça del poble a la festa major. Farem més d'una i de dues cervesetes, riurem, criticarem els vestits de la cantant, farem el ridícul fent veure que sabem ballar, riurem, serem tema de conversa de més d'un grupet i de dos (Mira la M, ara va amb aquest noi?? I la N? aquesta no va amb cap no? al pas que va se li passarà l'arròs... ). Trobarem gent que ens farà il·lusió trobar, en trobarem a qui no ens agradarà trobar. Hi haurà qui després de tant temps, encara voldrà treure'm un somriure que no sé si seré capaç de donar o em saludarà com si mai hagues passat res. Hi haurà qui ens abraçarà amb alegria.

Avui toca foragitar fantasmes i neurosis. Avui toca festa i ballaruca, fins que els peus diguin prou.

.

cita ...

Ens hem conegut aquesta tarda. Ens havíem vist alguna vegada fa molt temps, però que jo recordi, fins avui no havíem creuat cap paraula, doncs segurament ens havíem contemplat només a distància. Li he dit que divendres o dissabte hi tornaré, al matí a primera hora o a la tarda cap al tard. Durant les hores que la llum és més bonica i que el sol encara és indulgent.
Les meves paraules no les ha escoltat ningú més, només ell. El seu murmuri però, era perceptible per tothom, doncs ens el dedicava a tots.
Vull tornar-lo a escoltar. Vull sentir altra vegada el seu diàleg amb la font. Vull escoltar com acarona les roques que viuen amb ell i com gronxa les arrels que s'hi aboquen assedegades. Vull tornar a veure com deixa alçar el vol a un elegant bernat pescaire.


Avui he conegut un tram del meu riu que desconeixia...

solidaritat ...

Mentre que l'amiga-germana gaudeix d'un embaràs tranquil, notant només més cansament del normal, la seva amiga-germana es solidaritza i decideix patir els mareigs, rodaments de cap, vertígen, ganes de treure...

I és que no hi ha res com patir d'hipotensió per fer-se passar per solidària. I jo, quan m'hi poso, en sóc més que ningú.

.

noms ...

La meva amiga-germana ha de ser mare al febrer... aquest és el secret que ja fa temps que no és secret. Ja que estem en família, et diré que has de ser tieta...
La meva cosina-germana ha de ser mare al febrer... l'altre secret, que encara va durar menys.
Es van casar el mateix dia, fent-me anar de bòlit. I són capaces de parir el mateix dia... aiss... espero que no!

Ara tenen una feinada de por buscant noms per la criatura, de la que no saben el sexe.
Si és nena... tal.
Si és nen... pasqual.
I tothom hi diu la seva, alimentant el dubte i prenent una mica el pèl.
Posar un nom és una responsabilitat, aquella criatura es dirà eternament d'aquella manera...

Jo he sigut clara i precisa. No m'agrada crear conflictes ni alimentar dubtes, per tant els he donat una bona sol·lució (i modèstia apart, la millor) ja que totes dues diuen que tindran una nena.

-Podent-li posar Neus, no sé pas perquè hi doneu tantes voltes... psé.

I riem. Doncs saben que em va costar el meu temps estimar el meu nom.

mails ...

Fa dies que rebo uns mails molt estranys.
Suposo que tenir el mail en el perfil deu ser temptador i llaminer de posar en una llista per fer piló. No em fa res que m'escriguin mails, si em molestés que es posessin en contacte amb mi, ja no el tindria en el perfil. El que em rebenta és rebre mails en cadena de gent que no conec, de fet tampoc m'agraden els de la gent que conec. Si n'hagués de fer cas, m'esperarien els pitjors 50 anys de la meva vida, m'hauria quedat calva en fa 5, si fos home potser ja m'hauria caigut la niua tot fent pipí qualsevol dia d'aquests...
Quan me n'arriben dels coneguts, alguns els llegeixo divertida, d'altres van directament a la paperera. Els que trobo divertits, passant olímpicament de les condicions per tenir un vida feliç i plena de sexe, o de que al cap de cinc minuts em trobi l'home perfecte a la porta de casa, els reenvio a qui conec perquè penso que també poden riure, per res més.
El que m'acaba de rebentar, és que a sobre, me'ls enviïn desconeguts mentre asseguren que odien els mails en cadena, però que ara faran una excepció... i em pregunto, perquè me l'envieu a mi? Perquè feu als altres el que no us agrada a vosaltres?
A l'últim hi he enviat una resposta, amb tots els mails secundaris amagats (cosa que crec que és el mínim que es pot fer quan envies un mail a 300 persones, de les quals només en coneixes 4 o 5 i casualment totes són blogaires):
a mi em molesten, molt i sempre. I us agraïria que em treiéssiu de la llista de mails, si-us-plau.

punts de vista ...

El so que el grill considera una cançó d'amor sota la lluna, per mi és una molèstia sota la finestra que m'impedeix agafar el son.


.

grogui ...

A la feina, de la que no us parlo mai, estem canviant l'exposició. Avui hi ha els de Corian, que estan muntant l'encimera d'una de les cuines noves. Per fer-ho necessiten treballar amb una cola, digues-li "hàtxe", que fa estona que tinc posada entre coll i pit, entre pit i estòmag, entre estòmag i cervell.

Estic completament grogui... i encara no m'he pogut escapar per anar a fer un cafetó o alguna cosa que m'eixeliï (paraula molt nostrada però que no he trobat al diccionari)

creo ...

" Creo en el poder de la imaginación para rehacer el mundo, para soltar las riendas de la verdad dentro de nosotros, para demorar la noche, para trascender la muerte, para congraciarnos con los pájaros, para ganarnos la confianza de los locos.
Creo en mis propias obsesiones, en la belleza de los choques de autos, en la paz de los bosques sumergidos, en la excitación de las playas de vacaciones cuando están desiertas, en la elegancia de los cementerios de automóviles, en el misterio de los estacionamientos de muchos pisos, en la poesía de los hoteles abandonados.
Creo en el vuelo, en la belleza de las alas y en la belleza de todo lo que ha volado siempre, en la piedra arrojada por un chico con la misma sabiduría de los estadistas y de las parteras.
Creo en la inexistencia del pasado, en la muerte del futuro y en las infinitas posibilidades del presente.
Creo en los próximos cinco minutos.
Creo en la historia de mis pies.
Creo en los dolores de cabeza, en el aburrimiento de los atardeceres, en el miedo de los calendarios, en la traición de los relojes.
Creo en la muerte del mañana, en la fatiga del tiempo, en nuestra búsqueda de un tiempo nuevo dentro de la sonrisa de las azafatas en los ómnibus de larga distancia y dentro de los ojos cansados de los hombres que controlan el tránsito en los aeropuertos fuera de temporada.
Creo en la imposibilidad de la existencia, en el humor de las montañas, en el absurdo del electromagnetismo, en la farsa de la geometría, en la crueldad de la aritmética, en el propósito asesino de la lógica.
Creo en las adolescentes , en como se corrompen a sí mismas por la posición que adoptan sus largas piernas, en la pureza de sus cuerpos desarreglados, en los vellos púbicos que dejan en los baños de los telos mas infames.
Creo en la delicadeza de los bisturíes quirúrgicos ,en la ilimitada geometría de la pantalla de cine, en el universo oculto dentro de los supermercados, en la soledad del sol, en la charlatanería de los planetas, en la repetitividad de nosotros mismos, en la inexistencia del universo y en el aburrimiento del átomo.
Creo en la muerte de las emociones y en el triunfo de la imaginación.
Creo en todas las excusas
Creo en todas las razones
Creo en todas las alucinaciones
Creo en todas las mitologías, recuerdos, mentiras, fantasías, evasiones
Creo en el misterio y en la melancolía de una mano, en la gentileza de los árboles, en la sabiduría de la luz. "

J. G. Ballard

júlia ...

I ahir va arribar, pesant tres quilos i mig i sense fer massa enrenou, un nou membre a la familia: la Júlia.

gest perdut ...

Alçar la mà dreta per recollir un ble de cabells del front, recargolar-los i apartar-los de la cara.


.

pardal ...

Plou amb ganes i ja comença a fosquejar. Tota la tarda que hem estat sentint un "tuíííít tuííííít" al pati. Al principi em pensava que era algun pardal que es refugiava de la pluja dalt el terrat, allà on hi ha la menjadora, però ja fa massa estona que se sent i potser ja hauria d'haver volat. Intento situar-lo amb el cant, però tan aviat sembla que vingui d'un costat com de l'altre. Si no em moc, no el trobaré i surto de sota l'aixopluc. Al final el so només ve d'un lloc, de sota el testos, allà enmig de més testos. La petita selva de la marona. La pluja em cau sobre l'esquena i em provoca calfreds. Vaig a buscar un paraigua quan ja tinc els peus ben xops, les xancletes no paren gaire l'aigua. Amb el paraigua no puc maniobrar i acaba per terra. Moc testos petits i mitjans, i el més gran em cau just sobre el dit gros, per sort no pas amb tot el seu pes. Veig un pardalet arrodit de fred, ben xop i mort de por. Després de moure més testos i plantes, finalment el podem haver. Ho haveu vist?!.
Li preparem una caseta, una capsa de sabates amb tires de paper de diari perquè se li passi el fred. És jovenet i segurament ha caigut del niu en un dels seus primers intents de volar. No sabem si arribarà a l'endemà, però si no ho provem encara ho sabrem menys.

I sí, ahir al matí estava eixerit com ell sol, sec i sense fred i només obrir la capsa dalt el terrat va començar a volar.

creació ...

Si ho decidim,
no hi haurà més espai que el nostre gest,
ni altre camí que el que puguem fer junts,
ni més certesa que el desig,
ni més victòria que el plaer;
cap distància més enllà de l'oblit,
cap barrera que no l'alci la mort.
Si ho decidim,
naixerà un cosmos a la nostra mesura.

Miquel-Lluís Muntané

baròmetre humà ...

A vegades em pregunto com pot ser que m'agradi tant el mal temps.
Aquesta nit han caigut 34 litres en quinze minuts. Aigua, vent, calamarsa petita, llamps, trons. Tot un vendaval.
Ahir em vaig trobar malament tot el dia, migranya. Avui encara en pago les conseqüències.
Però m'ha encantat despertar-me aquesta nit i viure l'espectacle, malgrat ara encara em senti mig malalta.

miols ...

Em desperten uns miols massa propers, massa forts. Mig adormida, m'adono de que no poden pas venir de fora, com sol passar sempre. Hi ha una baralla de gats i està passant dins de casa. Surto del llit a les fosques i en silenci, sense saber ben bé què faig i veig una ombra, ràpida com el vent, que puja les escales i surt per la porta de la terrassa, on hi ha una persiana enrotllable. Li maleeixo els ossos, no hi ha prou llum, però l'he conegut. És el refotut gat siamès del veí, que des que va arribar, sempre li ha agradat treure el nas per casa. La reixa que vam posar perquè no entrés ja no serveix. Pujo la persiana per acabar-lo d'espantar. M'hauria agradat ser tan ràpida com ell i fotre-li una pallissa. Sí, què passa? M'agraden els gats, però a aquest no el puc suportar.
Baixo i em trobo al meu gat fent guàrdia, atent a qualsevol moviment. No em vol fer cas, em defuig, ara té altra feina. Li ronronejo que s'ha portat molt bé. Així m'agrada petit, defensant el que és teu.

Aquest matí l'he mirat de dalt a baix. De la batussa d'ahir no en té cap marca. Espero que l'altre hagi pogut tastar les urpes del meu Pèsol.

ets/sóc ...

Ets el camí i ets l'arribada;
no hi ha distància entre tu i la meta.
Ets el buscador i allò buscat;
no hi ha distància entre la recerca i allò trobat.
Ets l'adorador i allò adorat.
Ets l'alumne i ets el mestre.
Ets el mitjà i ets la finalitat.
Aquest és el Gran Camí.

Osho

l'humanisme com a utopia real

1. - Crec que la unitat de l'home, a diferència d'altres éssers vivents, es deu a que l'home és la vida conscient de si mateixa. L'home és conscient de si mateix, del seu futur, que és la mort ; de la seva petitesa, de la seva impotència. És conscient de l'altre en quan a un altre. L'home està en la naturalesa, i sotmès a les seves lleis, encara que la transcendeixi amb el pensament.

2. - Crec que l'home és conseqüència de l'evolució natural : que ha nascut del conflicte d'estar pres i separat de la naturalesa i de la necessitat de trobar unitat i harmonia amb ella.

3. -Crec que la naturalesa de l'home és una incoherència, deguda a les condicions de l'existència humana, que exigeix buscar-li solucions, les quals al seu torn creen noves incoherències i la necessitat de noves solucions.

4. - Crec que tota solució a aquestes incoherències pot complir realment la condició d'ajudar a l'home a superar el sentiment de separació i a aconseguir un sentiment de concordança, comunitat i participació.

(...)

Fragments del llibre "L'humanisme com a utopia real", d'Erich Fromm


I continua fins als 28 punts, tots interessants, però massa llarg per posar-ho aquí. Així que us deixo l'enllaç : El Credo de un humanista

què hi fem aquí?

Dins el món de la Natura, tot ésser té el seu paper designat, la seva funció vital. Una raó per ser-hi, per viure i per morir. Tots formen part d'un engranatge delicat i, encara que a vegades pugui semblar cruel, preciós, d'un equilibri a vegades massa fràgil.

Fora d'aquest món, hi som nosaltres. I en restem fora per la nostra incapacitat de trobar el lloc que ens pertocava, ara ja és massa tard, dins la Natura.

I fa dies que em pregunto si mai n'hi havíem tingut cap de lloc. I si en teníem un, quin seria? perquè sense la nostra nefasta aportació, la Natura hauria aconseguit l'equilibri perfecte, sense cap fisura. I seria delicat de bell, no pas de fràgil.

Què hi fem aquí?

relats conjunts ...

Fotograma de METRÒPOLIS Fritz Lang 1927

-Es pot saber què hi fas aquí dins?
-Amagar-me...
-(suspir)... amargar-te? ai senyor! de què, si es pot saber?
-Doncs... de tot i de tothom... és que...
-Calla, calla. Que no en feies prou amb la cuirassa que porta tot quisqui, que has hagut de muntar tota aquesta martingala?
-És que...
-"És que... és que..." Quina explicació és aquesta?
-Cap... ja ho sé... però...
-Res de peròs. Que no ho veus que és ridícul?
-Sí mira, ridícul. Ja et fotràn, ridícul.
-A veure... que no vols que se t'acosti ningú o què? Fes el fotut favor de treure tota aquesta energia negativa que t'envolta. On s'és vist! Així espantes a tothom!!
-Que no...
-Que no? no em facis riure, tu ara.
-És que la cuirassa es començava a esquerdar, saps? i jo...
-Ara em diràs que no s'havia trencat mai.
-No, no... més d'una vegada. Però és que no tinc cap ganes d'haver-la de refer de nou.
-Cullonades!

vides de mentida ...

Vivia una vida de mentida, tot esperant un tren de mentida...

.

gir8na ...

Està plovent i fa sol.
La gata dels veïns s'ha aixoplugat a la repisa de la finestra i s'ho mira amb curiositat i incredulitat.
L'aire fresc que entra per la finestra porta sentors de terra humida.
La moixa es pentina... potser jo també ho hauria de fer...
Hi ha una teranyina a la barana del balcó que tremola amb l'aire fresc.
Avui, després de tants anys, m'adono de que la placa amb el nom del carrer està torta. A partir d'ara, sempre que la miri pensaré "està torta"...
.

vols ...

Capvespre fresc,
les orenetes volen
arran de blat.

equilibri ...

Vols mantenir l'equilibri i no és fàcil. Un simple cop de vent, un record o dos, un copet ni que sigui carinyós, unes paraules que pesen, una estrebada per aquí i una altra per allà... fins i tot una papallona el pot fer trontollar. Llavors, mica en mica, per vèncer la inseguretat que t'està guanyant, t'aïlles de quasi tot. De quasi tothom. I arriba el silenci, que lentament va envaïnt els pensaments fins que ja no saps si penses, si somies, si vius. I això t'espanta una mica, o molt. Hi ha portes mig obertes que no goses acabar d'obrir del tot, ponts abans ferms que ara sembla que trontollen, les bardisses comencen a tapar passeres. I davant la incapacitat de poder amb tot, et concentres només en el següent pas a fer, el més inmediat, el que dóna menys peu a pensar. I així cada dia, mentre t'adones de que potser hauries de deixar entrar el vent furiós, perdre aquest equilibri fictici, trontollar fins als fonaments, esfondrar-te si cal i ...

.

dansa ...

" Las flores se abren en las manos de la bailarina y los pájaros salen volando de las yemas de los dedos; el cuerpo se balancea, unas veces con orgullo y otras con devoción y cada músculo del rostro se transforma, los ojos se mueven en lisonjas o desdén y las cejas expresan horror o recelo, aunque todo el rostro expresa sensaciones diferentes y, a menudo, contrarias, todo al mismo tiempo. Tal danza-drama, siguiendo los matices más delicados de una pieza musical o de un poema, a través del vehículo de un cuerpo es, probablemente, algo sin parangón en ningún otro arte. "

Mulk Raj Anand _ (India, 1905-2004) - Coolie (fragment)