onze ...

Fa una bona tarda. El sol és indulgent gràcies a la fina capa de núvols que hi ha, engrunes de la pluja d'ahir. L'aire és fred, doncs ha nevat a muntanya i segurament bufa la Tramuntana a l'Empordà. Almenys ho semblava pel dibuix que hi havia al cel aquest matí.
Tarda plàcida en un nou refugi gironí.
Un seguit de plataners, plantats sota les ordres de Napoleó, em guarden les espatlles. Davant meu, una ciutat amagada rera un jardí amb la terra humida i el seu aroma inconfusible, on els collverds es passegen amb tota tranquil·litat. El monòleg urbà queda pràcticament esmorteït pels cants dels ocells, que sembla que celebrin la primavera.
Estic asseguda en un banc de pedra. Penso que no podria estar més còmoda. Mentre escric, no deixo de contemplar el que m'envolta. Atenta al més mínim moviment, al mínim batec d'ales, a la fulla que ha caigut lentament, al vent entre les fulles de palmera. Tulipes, roses i pensaments trenquen l'homogeneïtat dels tons de verd.
(Deixo la llibreta i trec el llibre, incapaç de fer res més que obrir-lo per on hi ha el punt. Els ulls tenen altra feina, el cap no vol caràcters ordenats racionalment. Torno a agafar la llibreta.)

S'ha rentat just davant meu
totalment aliè a la meva mirada.
Ara, després de pentinar-se el plomatge,
dorm plàcidament sobre un tronc de la tanca.
El sol llueix sobre el seu coll tornassolat.
Blau-verd intens.

I mentre m'omplo els ulls dels seus blaus, verds i grisos, mentre observo com m'observa després de descobrir-me rera el matoll, sento un soroll...

Esclat de vida.
Rera el so de la mare,
onze aneguets.

I me n'he tornat a treballar completament relaxada i somrient.

.

t'hi va la vida ...

El refugi

Un gest, has dit, rebla tota una vida.
Potser sí, però pensa
que cap gest no et pot retre
tots els colors perduts per refús o desídia,
tot l’aldarull fecund de veus en discordança.
Esmerça, doncs, el temps de què disposes
a construir, pacientment i amb urc,
el refugi en què vius,
maó rere maó
fins a culminar l’obra;
vulgue’l ofert a totes les clarors,
i no esperis, badoc o rondinaire,
prodigis i senyals
ni el gest sublim que tot ho justifica.
Res no et serà donat des de l’enlloc que et tempta.
Edifica’t;
ja ho saps, t’hi va la vida.

Miquel Martí i Pol. Les clares paraules (1980)

...


Ahir va ploure com feia temps que no plovia.
Amb les persianes obertes, veia la pluja al vidre i la sentia besant tot el que trovava.
Em vaig adormir amb la seva música a les orelles i dues llàgrimes als ulls.

Avui, hi havia neu a les capçades dels arbres, allà dalt de tot de la muntanya.
Per primera vegada en tota una setmana, no he sigut conscient dels meus malsons.
Fa una primavera d'hivern, que deia el poeta Papasseit.

...

Avui s'acaba el març. Demà comença l'abril.
Ens el robarà algú?

.

butterfly ...

Mentre escolto "Un bel di, vedremo..." i escric aquí, el meu buit interior sembla que creix.
El gat em puja a la falda, entre ronroneigs em fa quatre moixaines i marxa. No pas gaire lluny, just allà on ell em pot vigilar a mi i jo a ell.
I amb els últims acords de l'ària, no em faig gaire cas, sabedora que tot plegat deu tenir alguna cosa a veure amb l'astènia primaveral i l'excés de llum... el jet-lag de la ditxosa hora... o només que per uns moments, unes hores, m'he sentit sola i prou.
Demà, serà un altre dia. Espero que plogui. Però si fa bo, espero que bufi una mica de Tramuntana, penso dinar ràpidament i perdre'm per algun indret de Girona on el sol sigui condescendent i on es pugui llegir amb tranquil·litat. Estendré les meves ales i volaré fins on em portin les paraules escrites.

.

teràpia ...

Joan Sutherland as Lakmé and Huguette Tourangeau as Mallike in the duet from the first act of
Delibes: Lakmé Flower Duet _ "Viens, Mallika, les lianes en fleurs"
Conductor Richard Bonynge, Sydney Opera, 1976.

apunts [3]...

Quan s'acosta l'hora d'aixecar-me, fa estona que està assegut al costat del meu cap, tot esperant que abandoni el llit per ocupar el meu lloc.


Quan arribo a casa els vespres, em reb amb miols, explicant-me el seu dia i renyant-me per haver estat fora tantes hores. La tonteria se li passa agafant-lo, fent-li petons, xiuxiuejant-li paraules dolçes i perseguint-lo tot jugant.


Li encanta dormir fent-me servir de coixí. Sovint la seva galta reposa sobre la meva, mentre tots dos agafem el son. A vegades em "venjo" reposant el cap sobre la seva panxa.


Aquesta primavera el meu gat fa 6 anys. Farà 6 anys que convivim, que ens discutim, que ens fem carinyus, que ens fem companyia.

.

Joan Salvat-Papasseit ...

Les formigues _ L'irradiador del port i les gavines.

El cal·ligrama i 2 _ El poema de la rosa als llavis

.

amistat ...

Ahir, a "L'ofici de viure", es queixaven de que només rebien mails de desamor, que també els agradaria rebre mails d'amor. Vaig pensar que els en podria enviar un i mentalment el vaig anar escrivint. El meu mail però, no parlaria de l'amor romàntic, quan no n'hi ha no en pot rajar, diuen. Parlaria de l'amor i prou. De com m'han ensenyat a estimar les persones que m'he trobat en els darrers 3 anys. De com he après a respectar espais i silencis. De com m'han respectat l'espai i el silenci. De com se m'encongeix una mica el cor, quan penso en elles i no les puc abraçar en aquell mateix moment. De com se m'eixampla, quan penso en elles i en els moments, ilusions, abraçades, petons, xerrades, somriures... compartits. Em tenen enamorada (no pas en el sentit eròtic de la paraula).
L'amor és estrany, si més no curiós. Doncs en dónes una petita porció, quasi imperceptible, i t'és tornada multiplicada per infinit.

.

caçant tresors ...

I en vaig trobar un que encara porto a la butxaca. Una pedreta negra amb unes taques blanques rodones, preciosa.

I en vaig trobar uns quants més, que porto en una altra butxaca, on només hi puc accedir jo. Una butxaca plena de somriures.

A Portlligat, capturada per la Su*.

.

Cap de Creus ...

El mar s'enlaira
i crea remolins,
puc veure el vent!


Ahir, al Cap de Creus, amb la Tramuntana enduent-se totes les cabòries, totes les boires, sentint-la en els cabells una mica més llargs, deixant que em sacsegés, tan per dins com per fora.
Mentrestant, a la Garrotxa hi nevava...

.

ko tècnic ...

Se m'ha mort el portàtil. El disc dur ha dit prou. Ara, em toca fer d'okupa.


.

apunts [2] ...

No vull acostumar-me als petons, a les abraçades, a les carícies, als somriures... que pugui rebre. Voldria que cada un d'ells, cada una d'elles, fos un fet excepcional.


Ahir, mentre escoltava L'ofici de viure on parlaven de l'amor, em vaig veure llegint en silenci recolzada sobre una espatlla d'algú que escrivia en silenci.


També ahir, vaig fer el recorregut de Girona a casa amb un somriure als llavis, a fora hi plovia i les gotes dibuixaven camins al vidre.

.

costum ...

Irak, Palestina, Kosovo, Líban, Colòmbia, Xina, Tibet ... i un llarg (massa) etcètera.

El problema és que les guerres generen beneficis econòmics.

El problema més gran és que ens hi acabem acostumant...

Mapamundi dels conflictes armats actuals.

Dades sobre les guerres.

Tibet

Feta el 16 d'abril del 2006 a La Alpujarra, en el Centro de retiros O Sel Ling, centre budista.

Oració al vent a favor de la pau i la llibertat.

.

zopa ...

...eztic com uda zopa...

D'on surten tants mocs?


.

res a dir ...

.

ocellaria...

He passat la nit del lloro i m'he llevat a trenc d'alba com els galls.
Amb una veu més semblant a la d'un corb (sóc un cooooorb, sóc un coooooorb) que a la d'un rossinyol, he esmorzat el meu cafè amb llet fora el pati, tot observant una mallerenga carbonera menjant una pipa rera l'altra. Un bon regal de bon matí.

.

apunts ...

La persiana és d'aquelles de fusta feta amb llistons. Fa dies que la deixo oberta tota la nit. Quan em poso al llit entra la llum de la farola del carrer. Quan obro els ulls al matí, entra la llum roja del sol ixent.

Damunt la mateixa branca de l'altre dia, al riu Ter al seu pas pel Pasteral, avui hi havia un corb marí amb les ales totalment esteses, deixant que el sol dèbil de primera hora li eixugués el plomatge després de capbussar-se.

Allà on quasi cada dia hi veia un aligot, en fa dos que hi veig un xoriguer.

.

orgull ...

Deixar-me els cabells ben llargs ja ha passat a ser una qüestió d'orgull, davant tantes veus que m'han dit que en sóc incapaç.

.

detall ...

Al passeig d'Olot hi ha arbres que s'inclinen fins trobar-se.

.

llum marcenca...

Nit estrellada,
arran de l'horitzó
la lluna creix.

.

Núvols trencats
amb escletxes de llum.
Es sol s'esca(m)pa.

.

oasi ...

Mentro parlo amb la seva tieta, la Sònia, a la cuina, ella treu el nas per la porta. Ens saludem i m'ajupo tot demanant-li una abraçada i un petó. L'Aina, de quatre anys, s'arrenca a córrer i se'm penja del coll. L'aixeco enlaire i li faig uns quants petons. M'ensenya una osseta de peluix de color lila. Va amb pijama i amb un mitjons de còrrer per terra. M'explica que aviat soparà. També saludo a la seva germaneta, més tímida, que també m'abraça i em fa un petó, l'aixeco enlaire i somriu.
Entren cap a la casa. Al cap d'un minut, ve la seva mare.
-Neus, amb qui estàs al bar?
-Amb en Pere i en Jose. (En Pere és el tiet de les nenes)
-L'Aina diu si la vols amb tu al bar.
-I tant que sí.
I l'Aina ve contenta, no pas tant com jo. Porta l'osseta i un conte, Els músics de Bremen. Seu a la cadira del meu costat i em demana que li expliqui el conte. Ens l'expliquem mútuament. Riem, parlem, fem broma... fins que la criden per anar a sopar.
-Neus, em guardes això? -l'osseta i el conte- ja tornaré a venir havent sopat.
-I tant reina!
Torna després, m'explica què ha sopat i si jo ja ho he fet. I li dic que aviat el tiet Pere em portarà el sopar que m'està preparant la tieta Sònia. Està asseguda, més aviat agenollada, sobre la meva falda. I entre totes dues tornem a explicar-nos el conte dels músics i compartim el meu entrepà de butifarra. Parlant, rient, fent broma, explicant-nos coses...

.

nit [2] ...

Nit de vetlla sota l'ombra d'un possible ictus.

La vida als 91 anys no és fàcil...

Divendres matí.
L'avi ha tornat a les 3 de la matinada.
Ha patit una embòlia que li ha afectat a la parla. Els metges han dit que potser necessitaria d'un logopeda per poder tornar a parlar amb normalitat.
Algunes paraules, frases, les pot dir amb esforç, d'altres no.

A l'avi, un dels plaers que li quedaven, era parlar pels descosits...

.

Tramuntanaaaaaaaaaaaaaaaada!!!

Jo, escombro una vegada i una altra l'entrada de la botiga.
La Tramuntana, porta una vegada i una altra fulles i llavors que fa entrar per sota la porta.

Ella, m'empeny fent que camini d'una manera dificultosa i divertida.
Jo, m'inclino cap endavant o cap enrera, depenent del carrer on passo i del costat que m'atrapa.

Ella, fa encongir i arrodir-se a tothom dins l'abric.
Jo, me'l descordo i em trec la bufanda i deixo que m'arribi fins el moll dels ossos.

M'agrada jugar amb el vent.
M'agrada la Tramuntana.

.

espaterrant!!

Esplèndid, fantàstic, es-pa-ter-rant!!! l'espectacle d'aquest migdia a Girona.
Trons, llamps, aigua a manta, calamarsa desfeta o neu semicongelada (o com es vulgui dir). Ha quedat tot, tot, tot cobert de blanc. La temperatura ha baixat uns 10º de cop.
He quedat xopa de genolls en avall. Just fins on arriba l'abric, que és l'única peça de roba que he ensopegat avui. Mal dia per posar-se faldilla. Mal dia per portar les botes que porto, m'entrava l'aigua pel camal. Però és igual. Tinc els peus molls i freds, però és igual. El pitjor que pot sorgir és un refredat. L'espectacle s'ho val.

.

gaig [2] ...

Enmig de branques
amb el plomatge estès
hi ha un gaig.

(04/03/08)


.

moment de pau...

Acabo de sopar i em mig estiro al sofà. Em salta a sobre i s'arrauleix al meu pit, amb el caparró quasi sota la barba. Després de dedicar-me uns quants ronronejos, s'estira damunt de les meves cames creuades, tot fent servir una cuixa de coixí... Ens podríem passar hores així, quiets, sense fer res...

Cada dia que passa m'assemblo més al meu gat.
Cada dia que passa, ell s'assembla més a mi.

.

joc [?]

Ha tornat a començar el seu joc. He respost a la primera i segona tirada. No li he donat temps de fer la tercera. Li he etzibat un d'on surts tu ara?

Què vols? Què necessites? Quina necessitat tens d'irrompre altra vegada en la meva vida?
Et mouen els càrrecs de consciència? Seràs capaç, ara, d'explicar què va passar? Tindràs prou coratge per reconèixer la veritat?

I mentre em faig mentalment totes les preguntes que fa quatre anys que esperen resposta, m'adono de que no les necessito. El silenci les va respondre en el seu moment. Ara ja no importa ben res. Ara sé que no sóc cap mitja taronja.

.

de cap per avall ...

I és una mica com em sento aquests dies...
de cap per avall...
sense saber ben bé perquè...

Il·lustració: Macus Romero

No us perdeu el blog d'aquesta il·lustradora. És realment fantàstica!

.