Little man...

En Dani ja té un any, vuit mesos i dos dies.
Un tip de riure és aquest meu nebot.
Llest com ell sol.
Divertit, 'carinyós', mogut quan cal, quiet quan li expliques alguna cosa que li interessa, sol·lícit quan vol res, amb una memòria d'elefant i amb una xerramequeria que dóna gust.
_________________

Quarts de nou del matí.
La meva cunyada desperta en Dani que ha d'anar a la guarderia a les 9.
El paio se la mira i li diu:

-Mama... mandritis.
_________________

7 i 6 // 39 i 3

Set anys i sis dies.
Vet aquí el temps que fa que vaig obrir aquesta finestra, on he procurat mirar més cap enfora que cap endins, tot i que més sovint del que voldria, no n'he estat capaç.
L'altre dia pensava si valia la pena continuar o no. Deu ser que estic en hores baixes, que quasi tot se'm fa una muntanya i que em sento més Sísif que mai.

Trenta-nou anys i tres dies.
És el temps que fa que vaig néixer, poc i molt, tot plegat. A estones massa, també.
El dia assenyalat val més no recordar-lo gaire del fracàs que va suposar, si posem com a referent les meves expectatives, tot i que tampoc esperava gran cosa. Imagineu-vos doncs com va anar.
Em quedo amb la tarda i el sopar de la vigília i el dinar i sobretaula del dia següent. Sort que amb els anys ens fem una família a mida: les amistats.

buscant el nord ...

S'acaba el temps i s'han de prendre decisions. Ja no val amagar-se entre llençols, abraçades felines, riures infantils, amors incondicionals, il·lusions que ja no tenen cap base sòlida i un llarg etcètera.

Ara sí que toca agafar fort el timó, deixar que el vent ompli les veles i buscar terra ferma de nou.

carta als reis...

Estimats Reis Mags,

bé, francament d'estimats no gaire, perquè les poques coses que us he demanat mai no m'han sigut concedides, el que passa és que sóc ben educada... em sembla.

Avui, vigília de Reis fa un sol esplèndid, tan esplèndid que fa calor i tot. Ho trobo inadmissible, he sortit a donar un volt aquest migdia, amb només una camiseta i un jerseiot i he tingut calor, he arribat a casa suada. A cinc de gener no hauríem de poder sortir de casa sense un bon abric, els guants, la bufanda, un gorro i un calçat ben calentó.

Dels regals no concedits anteriorment ja no cal ni parlar-ne. De fet ja no recordo què vaig demanar, només recordo la decepció al no rebre-ho. Podem aparcar el tema. El que voldria demanar avui, i més que demanar podria dir exigir, és que arribi l'hivern i si pot ser ahir millor que demà.

És molt bonica la primavera d'hivern, però només dins el poema de Joan Salvat-Papasseit. Més enllà és un despropòsit sense límits.

Servidora, de vostès no perquè encara no s'ho han guanyat, estimava el mes de gener per moltes raons, des del 2009 cap aquí m'està semblant un mes altament decebedor, trist i lamentable. Que no faci hivern ja és la gota que fa vessar el vas i és que fa molts geners que no fa hivern, massa!

Diuen que són Mags i el que jo demano no és pas màgia, és normalitat. Espero que facin tots els possibles per arreglar-ho. En cas de no poder ser, potser hauré de plantejar-me emigrar allà on no calguin miracles i l'hivern sigui hivern i l'estiu duri un sospir.

Salutacions.

mig minut ...

Faltaven cinc minuts per les dotze i tothom ja estava nerviós. Nosaltres acabàvem de repartir els raïms i les bosses de cotilló. Hi havia crits i corredisses. Jo estava fent l'últim cafè que, per causes que no vénen al cas, vaig haver de 'repetir'. Quan el vaig portar a la taula, ja em vaig trobar tothom mig guarnit amb les lilaines que havien trobat dins la bossa. Alguns bufaven les trompetes amb una energia tan fora mida que semblaven elefants fent una crida. El neguit de no tenir els raïms a punt i de no acabar l'any bé i encara començar-lo pitjor fregava l'histerisme. Quan faltaven dos minuts ja tots estàvem pendents de la pantalla de la televisió. No sé què sentien els altres, tampoc podria dir què sentia jo, tinc la sensació que no res.
Van començar els quarts i jo ja tenia ganes de que s'hagués acabat tanta ximpleria. Quan a TV3 tocaven la desena campanada ja m'havia menjat els dotze raïms sense cap ennuegament. Quan van tocar la dotzena els crits van omplir tot el local, els braços aixecats enlaire celebrant-ho, abraçades, petons, rialles, mirades... i enmig de tot el xivarri, enmig de tota aquella eufòria, hi era jo, sola, pensant si realment n'hi havia per tant, mig somrient mentre m'ho mirava, esperant que la S i en P acabessin d'abraçar-se, de desitjar-se un bon any, de celebrar haver-ne passat un altre, de felicitar-se per l'aniversari... per desitjar-los un bon any de tot cor.
Després vaig ser felicitada, i vaig felicitar l'any, per poqueta gent. Per sort no es va fer cap abús d'hipocresia per cap part, cosa que és d'agrair.
Uns minuts més tard, no gaires afortunadament, ja tornava a ser la cambrera i la nit tornava a ser com qualsevol altra.

Què devia durar aquella estona? Mig minut? Es pot pensar tant o tan poc en mig minut?
Jo tenia el costum de recordar-me de la gent que estimo i tinc lluny quan s'acabaven les campanades. Aquesta vegada no em va venir ningú al cap, cap nom, cap rostre, cap veu, cap persona. Em sembla que me n'he adonat ara. Més que mai vaig pensar que festejar el canvi d'any no tenia cap sentit i més que mai em vaig saber sola. Una cosa no té res a veure amb l'altra, però viure la primera em va aclarir la segona. L'acceptació tranquil·la que va seguir al pensament tampoc me l'esperava, però no em va fer cap nosa.

tretze...

El que més em fascina de cap d'any és l'intent col·lectiu de suïcidi mitjançant l'ennuegament i posterior ofegament per raïm. Cada any.
Després, com a bons suïcides frustrats, ho ofeguem amb l'alcohol intentant oblidar un altre fracàs estrepitós.

Ho he posat (a twitter) en plural, fent una generalització que a molts, inclosa jo, molestarà em sembla.

Aquest any la meva celebració de canvi d'any la faré treballant. I n'estic contenta. Els diners m'aniran bé i m'estalviaré haver d'anar enlloc fent gala d'una alegria que no sento. No he entès mai aquest desfici i aquesta emoció que posa la gent en el canvi d'any. Tot plegat canviem de dia, com cada dia.

El que no m'estalviaré serà rebre bons auguris de persones que normalment el que voldrien és no veure'm tan sovint com ho fan darrerament, d'altres que no els agrado gens, d'altres als quals el que em passi  o deixi de passar els és absolutament igual. I tampoc m'estalviaré la meva hipocresia al respondre'ls també amb un 'bon any' pràcticament buit de sentiment.
Em sembla que són aquestes situacions les que fan que no m'agradi especialment aquesta revetlla.
Tampoc hi ajuda gaire el fet de que sembla una competició per veure qui més ha gaudit del descontrol o de qualsevol altra cosa.

Canviaré l'any al costat de dues persones, la S i en P, que estimo molt i que m'estimen, enmig de molta altra gent que estarà de festa.

I tal dia farà un any.

Espero que el 2013 sigui un bon any. Per tots els que ens ho mereixem i que també sigui just amb qui reparteix injustícia, sigui de la mena que sigui.

Salut i txin-txin!

"From the new World"

No fa gaires minuts que acabo de veure un documental interessantíssim gravat el 2008, La Tierra sin humanos. Segurament ja l'haureu vist i si no ho heu fet, feu-ho.

M'he emocionat, sobretot quan he vist les balenes a grapats i als llops caçant.
La capacitat que tindria la terra de recuperar-se malgrat el que li hem fet em sembla una meravella. M'ha fet venir ganes de desaparèixer com a espècie, de veritat. En algun moment he pensat quina llàstima que cap humà ho pogués veure, però en cas de que en quedés algun seria desastrós, perquè si alguna cosa sabem fer és espatllar-ho tot.
En cap moment expliquen què ens destrueix ni com. Desapareixem, així perquè sí.

És tan trist que el missatge del documental no serveixi per absolutament res!

No deixa de ser curiós que aquests dies hagi estat escoltant Antonín Dvořák.

i torna a ser Nadal...

One Sunday morning ...

Cel serè, blau intens, ocres, marrons i verds apagats.
El cel monocrom contrastant amb la muntanya plena, encara, de pinzellades tardorenques.
Al pati pit-roigs, mallerengues i pardals.

A dins, l'esperança de que torni el fred, s'acosti algun pinsà i, tot sovint, els núvols carregats d'aigua.
Continuant amb la teràpia d'ahir, sona One Sunday morning. Dotze minuts de cançó que se'm fan curts.

mitjanit ...

Tot el que està a la intempèrie, al poble, té una pàtina brillant de glaç que ho disfressa.
Al cel les estrelles brillen amb insolència, sabedores que avui són mestresses de la nit. No recordo haver vist Orió i l'Óssa Major amb tanta nitidesa com avui. És com si ressaltessin de la resta de constel·lacions.
La llum artificial ens impedeix de veure tot el reguitzell d'estrelles que sabem que hi són. Només veiem, i molt intensament, les estrelles més properes; talment com si la negror, del cel sense lluna, hagués engolit la resta.

Després d'acomiadar-me de la S. enmig de riures còmplices, enfonso més les mans dins les butxaques de l'abric, que havia sigut del pare fa tants d'anys, i m'hi encongeixo buscant-hi recer. Al coll, la bufanda que em va fer la mare fa un parell de setmanes. El cap mirant enlaire i els peus fent el camí que se saben de memòria.

diàleg ...

T'he de confessar que ahir, quan et vaig llegir abans d'anar-me'n a dormir, em vaig enfadar una mica amb tu. Estava fent una penúltima ronda per aquest món virtual tot rumiant el que podria molt ben ser aquest post i vaig pensar 'com s'ho ha fet per entrar dins el meu cap i veure-hi encara més clar del que jo sóc capaç d'explicar-ho?'. Donava voltes al fet de prendre la decisió de no prendre decisions respecte a algunes coses, que no és no prendre'n cap, sinó una manera de fer que 'allò' es mogui. La manca d'acció a vegades està tan refotudament calculada perquè se'n derivi una reacció!
Rumiava sobre què fer amb aquesta vida que ja no sé si n'és o no, si és simplement inèrcia o què exactament... en fi, aquestes coses tan típiques que ens passa a alguns quan s'apropen els últims dies de desembre i els 'primers' de gener.
Després de l'empipamenta que em va durar mig sospir, no vaig saber si riure o plorar i em sembla que vaig fer ambdues coses. 

Això és un fragment del comentari que vaig deixar ahir a ca l'Estranger. Havia pensat canviar alguna cosa, però l'he deixat tal com li he escrit. Li he demanat si li feia res que el posés a Nòmades. Sí, l'he escrit jo, però ara és seu, l'he escrit per ell. Em passa sovint que quan vaig per casa seva, a l'Onsevol, després de llegir-lo em sento capaç de dir moltes coses i les hi deixo als comentaris. Té molta paciència, més de la que em mereixo.

Lo que dices de mí

pone un mapa en mis manos,

me empuja con dulzura

y me pone en camino en un camino.

5. Todo lo que decimos...

Todo      lo      que         decimos
inaugura                   distancias,/
estructura de modo distinto lo
que somos/ y nuestra relación
con lo que existe,/   cambia  de
decorado y cambia de   guión,/
modifica    el    sentido   de     las
leyes/    y   nos    hace    asumir
actitudes y fines/ que antes  ni
siquiera imaginábamos.

Por     eso    las    palabras     nos
escriben,/    es      decir,         nos
tornean,    nos      labran,       nos
dibujan./       Para     ser       más
exactos:  las palabras,/  lejos de
ser  pasivos  instrumentos/   en
nuestras   manos,  son  gigantas
poderosas/     desde aquí puedo
ver      el      grosor       de       sus
músculos,/                 sus         ojos
inyectados,     la determinación/
que    demuestran   sus   gestos)
que    nos   usan/ como  materia
prima para hacerse sus casas.

Las   palabras   nos   hablan,   las
palabras/  nos  habitan.   Por eso
decir    lo    que    nos     dice/    (o
hablar  lo  que   nos  habla, callar
lo   que   nos   calla,/   escribir   lo
que   escribe   nuestra   vida)/ es
mucho   más   que   un   acto/  de
aceptación      de    la   existencia;
es/     poner     una  semilla  en la
palabra/   para   que  diga  lo que
somos;   es/ seducir la  palabra y
penetrarla/     para      que      nos
alumbre   y  nos  lleve a su casa:/
y   nos  lleve a una casa que es la
nuestra.

Frente   a    todos    aquellos/ que
están    donde    no    están     y  no
están    donde    están,/   frente  a
todos   aquellos   que   al  vivir/en
una    casa    ajena    en    realidad/
habitan   una   cárcel,/   la   poesía
y   el   amor    nos    hacen/   libres
para   elegir   una     casa      y    un
mundo/   y    nos   dejan   abiertos
para   ser   elegidos/  por la casa y
el mundo que elegimos.

Y   cuando  afirmo    «todo   lo   que
decimos»   quiero/   decir   la   que
decimos    con    sentido:/    aquello
que      se    dice    por     medio    de
nosotros/    (la   poesía   y  el amor,
la luz/   y   los   bosques   y  el mar,
la   nada   y   el  olvido...),/   aquello
que    bautiza    las    medidas      del
mundo/   (rediseña   la   planta   de
la  casa),/   aquello   que   le   da    al
mundo      otra      apariencia/      sin
por      ello      impedir       que     siga
intacto/,     aquello,    en    fin,     que
afirma   la   que   es/    en     vez    de
destrozarlo,      de    ignorarlo,/     de
pasar     a    su    lado     con    los ojos
borrándose.

Jesús Aguado _ Lo que dices de mí.

color de marieta...

Tornàvem de rentar-nos les mans, després d'haver estat dibuixant i guixant a la pissarra.
-Les teves són vermelles!!
Me la vaig mirar i la seva carona era tot somriure mentre em mirava els peus. Les Vamcats, és clar! Jo també em vaig mirar els peus i arromangar una mica els texans perquè les veies bé.
-Eh que són "txules"? - li vaig dir mentre anava girant els peus. - T'agraden?
-Sí, molt! Són de color de marieta. -Va dir tota satisfeta.
-Ostres, doncs sí! Ara encara m'agraden més!
I ben felices totes dues, la Jana i jo, vam entrar a la cuina de Can Jordà.

la migranya...

Em fa sentir com una zombie.
Em produeix nàusees.
Em fa estar tensa.
Em fa sentir sola.
Em fa sentir desplaçada.
Em posa de mal humor.
Em pot fer plorar.
Em deprimeix.
Em fa créixer el grau de dislèxia.
Em fa estar malament amb qui tinc més aprop.
M'esgota de totes les maneres possibles.


Tenir-ne és com estar constantment en desacord amb el teu cap.

un fil fugisser ...

Aquest matí el dia estava emboirat, ennuvolat, gris, més o menys com el meu cap emmigranyat. Tot esmorzant he llegit el post de l'Estranger i he enyorat el bosc terriblement. A casa hi havia massa soroll i m'he aixecat de mala lluna. O sigui que m'he ben abillat, he arreplegat quatre trapaus i me n'he anat a esbargir-me.
La intenció era ordenar tot el que em ronda pel cap aquests dies, però no n'he sigut pas capaç. Com més volia aclarir-me més em perdia en divagacions i anava prenent notes mentals del que veia i sentia.

-L'alegria i el descans de deixar enrere l'asfalt i trepitjar la terra i les pedres.
-Una pluja de fulles daurades a la drecera d'arribar a la Serra.
-Les branques seques i velles trencant-se i caient.
-El so d'un picot fent algun forat.
-Trobar sempre clavells a la Serra. 

I a la Serra és on he tret la llibreta i ho he anotat per no perdre-les més tard enmig de records, enyors i altres coses.

A la Serra l'aire és espès de tan humit. Se senten ocells i el soroll somort del trànsit, tan lluny com estem de la carretera. La natura, imparable allà on l'home no hi posa la mà, està guanyant la partida a les pedres que abans eren casa.
He posat fruits secs trinxats sobre la molsa d'una roca. Jo estic asseguda a una altra esperant, amb un optimisme fora mida i inusual en mi, que vingui un pit-roig agosarat. La fredor de la pedra ja ha traspassat la roba, la pell i la carn, puja esquena amunt refredant la suor. M'espera una altra calipàndria segurament, però fins ara totes les d'aquesta temporada han valgut la pena.
Dubto que em pugui esperar gaire més estona i els ocells, savis, no s'atansen. Saben que el menjar hi serà igualment quan jo me'n vagi. 

No he tingut gaire més paciència i he continuat el camí, se m'havia adormit un peu i quasi no notava el cul de fred que el tenia.
He buscat una teranyina sense trobar-la. He vist fulles guardant gotes i m'he equivocat, com sempre, a l'hora d'agafar el camí cap a la Costa. Però què seria anar al bosc i no quedar-se atrapada en algun arítjol?
A la Costa he admirat el 'meu' roure. L'estimo a aquell arbre, veure aquelles branques recargolades, algunes de mig mortes i d'altres amb les fulles encara verdes, em commou.

Quatre fotos per aquí, quatre per allà i amunt que fa pujada. Però he sentit aigua a córrer i m'he deixat atrapar per un rierol ple de tardor. Volia pujar fins la Xuriguera però el rierol m'ha fet decidit per visitar el roure monumental, on posant-me a dos metres d'ell m'he dit "Vet aquí l'arbre que no et deixa veure el bosc" i m'he fet gràcia. I no, no em fa vergonya reconèixer-ho.
Després anant per un camí que no havia seguit mai, oh! sorpresa! m'he trobat unes trompetes espectaculars! i a falta de cistell, bona és la funda de la càmera.

Amb la funda plena, el cap bullint perquè no he aconseguit seguir el fil del pensament que volia aclarir, sentint una estranya enyorança, contenta en la justa mesura i respirant l'olor del bosc he començat a baixar.

Si us digués que no he intentat atrapar el fil almenys deu vegades us mentiria, però se m'ha escapat a cada volta. No he pogut desfer ni un sol nus, ni tampoc fer-ne cap que em convingués per saber per on anava.

Dues vegades m'he aturat i he escrit a la llibreta.

¿Com aconseguir, quan s'acaba el dia, que totes les persones que has sigut al cap de les hores que ha durat, n'esdevinguin una de sola i prou coherent?

Va venir amb la lliçó mig apresa i jo, a hores d'ara, encara no sé quin llibre he d'obrir.

a vegades ...

Quan estic nerviosa, o tinc atacs de vergonya, xerro pels descosits. Si, d'acord, quan no també, però no pas tant i no pas de coses que no li interessen a ningú!
Després l'endemà és un suplici perquè no trobo paraules per res ni ganes de dir-les tampoc i la vergonyeta del dia abans es transforma en una vergonya grossa i pesada.

Avui tinc un dia estrany, no sabria definir-ho de cap altra manera. Tinc la sensació de que he de treure'm alguna cosa de sobre i no sé què és. La incertesa em provoca neguit i el neguit ansietat. Després tot de cop paro en sec i em dic que no passa res, que tot està en ordre, que fa anys que em conec i que ja sé com funciono, que no calen aquests dramatismes absurds sense cap raó ni criteri i que no cal que m'enfadi amb mi mateixa. Ja em diràs perquè hauria de fer-ho. El cas és que ja ho sé i no cal que m'ho digui, seria massa redundant. Clar que tampoc distaria gaire del que he escrit fins aquí.

Melic.
Si la paraula ja és lletja, mirar-se'l massa és horrorós. A mi m'agrada llombrígol. Però tampoc m'agrada entretenir-m'hi, no pas amb el meu. I és el que estic fent darrerament, mirar-me massa el 'llumbrigu', perquè a la Garrotxa en diem 'llumbrigo', quan no 'llamgrigu'.
Som fets com el paisatge nosaltres, a estones quiets, amables i calmats i d'altres feréstecs, esquerps i de mal passar.
Ho tinc anotat aquí al costat:
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificació més exacta." Justine a El quartet d'Alexandria.

Garrotxa 2008

Ahir vaig veure colors tardorencs preciosos, una fageda cansada i adolorida, somriures preciosos i mirades divertides, complicitats, pinsans, un pit-roig, cueretes cuablanca, una merla i dos corbs.
No vaig fer cap foto i quan sóc conscient de que porto la càmera però que no la faig servir, recordo sempre allò que em va dir un dia en Fon i he explicat més d'una vegada: "A veces merece más la pena observar que capturar, Neus". I és que el meu professor de fotografia a més de bo és savi.

#off ...

Aquesta tarda arreplego el tren i creuo el país d'un cap a l'altre. M'esperen el Delta i tres persones maquíssimes. I també m'hi espero jo mateixa i paisatges desconeguts i ocells i mar i arròs i llum i vent i... tot.

Vinga, a ballar!

The rain will come ...

Estic asseguda al llit, amb la postura de lotus mal aconseguida, buscant una idea enmig de totes les que hi ha pel món. El portàtil obert davant meu ronca una mica però no li faig cas. La música fa estona que està parada i el gat s'està rascant al refugi que s'ha fet dins l'armari. Ja no sé quantes vegades li he dit "Pèsol, no rasquis" i ja no sé amb quants tons de veu diferents, passant pel pacient fins a l'emprenyat. Però ell fa la seva i després de rascar-se s'adorm. No he acabat de baixar la persiana per sentir ploure, en cas de que ho faci perquè de fet ni roineja. L'aire nocturn, espès i humit, embolcalla el poble completament. Al campanar toquen les deu, amb un toc cansat, com de deixadesa, com tocant d'esma i perquè no hi ha més remei. El so de les campanes s'entreté amb les gotes minúscules de l'aire i arriba mig esmorteït, mig gemegant, mig planyent-se. No és el mateix quan toquen a migdia, que ho fan amb alegria i energia, com celebrant alguna cosa i és que potser l'aire espès i carregat de pluja del migdia no té l'atreviment del nocturn, que pot actuar impunement i amb total llibertat.

chega de saudade...

Ens hem passat el dia junts al llit. Ell totes les hores des de les 7 del matí, que l'he anat a treure de dins un armari, fins ara. Jo n'he sortit per menjar, fer una estona de tieta i per pujar-li l'antibiòtic.
Avui estic una mica menys preocupada perquè aquesta matinada ha baixat a menjar i beure. Per una altra banda estic més preocupada perquè sembla que no es curi i perquè li ha sortit mal allà on teòricament no hi tenia res.
La meva sort és que tinc una veterinària "de capçalera", que és un tros de pa acabat de fer ple de mel de romaní, que em pregunta sovint com anem i m'anima i em diu què he de fer.

La meva altra sort és que tinc prou ibus i que, finalment, el vent repel·lent de ponent ha portat una bona ploguda.

I aquí estem, el meu gat i jo, cadascun dolent-se del seu mal a la seva manera, fent-nos companyia sense dir-nos quasi res i esperant que demà les coses vagin d'una altra manera.

Que les seves ferides només siguin això, que torni a voler jugar amb mi, que tingui ganes de sortir del seu refugi que també és el meu, que la migranya hagi passat i que la pluja s'endugui aquesta saudade instal·lada sota la pell.

Octubre, 12

El Descubrimiento
En 1492, los nativos descubrieron que eran indios,
descubrieron que vivían en América,
descubrieron que estaban desnudos,
descubrieron que existía el pecado,
descubrieron que debían obediencia a un rey y a una reina de otro mundo y a un dios de otro cielo,
y que ese dios había inventado la culpa y el vestido,
y había mandado que fuera quemado vivo quien adorara al sol y a la luna y a la tierra y a la lluvia que la moja.

Los hijos de los días _ Eduardo Galeano

danys col·laterals ...

La sala és pintada d'un color verd estantís i l'olor que s'hi respira no convida a quedar-s'hi massa estona. Ens asseiem i prenem paciència d'allà on podem. En tenim un parell a davant i sembla que s'hi estaran estona. Qui entra més tard que nosaltres està molt neguitós i posa els nervis a flor de pell a la resta. Finalment ens toca entrar a nosaltres. Ho faig sospirant.

-És el teu el que crida tant?
-Ui no, el meu està molt més tranquil del que em podia imaginar.
-I què li passa?
-Doncs que se me'n va anar de parranda...
-Ben fet!
-Doncs no, perquè...
-I per què no?
-Doncs per això. I li ensenyo el coll esgalabrat. No m'agrada que surti perquè se'n troba d'altres, s'hi baralla i després, si no hi ha sort, em torna així. I em fa patir.
-No podràs pas evitar-ho.
-Home, doncs ja li tocaria que té 11 anys!
-Això és ser jove! Jo he tingut gats de 18 i 20 anys.
-M'alegres la vida, de veritat.

Mentrestant s'ha mirat la ferida que no fa gens de bon veure, m'ha dit "l'haurem d'ajudar" i li ha posat una injecció de penicil·lina. En tot moment el seu to de veu ha sigut suau i amable, igual que les seves mans. En Pèsol no ha deixat anar ni un trist 'miau', ni un ronc enfadat, ni res. Ha pres una paciència que no m'esperava i s'ha portat molt bé. "Això és una esgarrapada d'un altre gat".

-Aviam, li poses iode i li dónes un antibiòtic cada 12 hores durant 7 dies. En una setmana ja ho ha de tenir curat.
-Iode? quan en sent l'olor es torna boig i s'ho llepa tot.
-Doncs iode sí, l'antibiòtic i mel. La mel va molt bé per les ferides, ja ho veuràs.
-D'acord, ho faré. I amb el desfici que té de rascar-s'ho què faig?
-Amb la injecció ja se li passarà, ja veuràs i sinó doncs, com que les dones teniu molta paciència...
-Li tallo les ungles.
-No, tallar-les no. Les hi llimes les de la pota del darrere.
-Llimar? em quedaré sense dits, sense ulls, poc que podré.
-Sí dona, quan tractes amb un gat has d'estar molt tranquil·la i si cal fer-ho per etapes ho fas.
-Ho sé, fa 11 anys que estem junts.

I entre una cosa i l'altra em fa la recepta i em cita per la setmana vinent (el veterinari només ve un dia a la setmana) només en cas de que la cosa no rutlli com s'espera que ho faci.
M'agrada aquest veterinari, ha tractat al meu gat amb molta cura i sé que n'hi ha que no en són gens de curosos. En Pèsol també els coneix.

He de dir que els miols i els roncs amenaçadors són tots per mi. Però no hem passat cap dia d'aquí; sigui perquè ell no ha volgut, sabedor de que el curo, sigui perquè li he parat els peus amenaçant-lo jo i picant-li les orelles. Encara ens anem prenent paciència i ens anem donant tota la corda del món.

En Pèsol es fot el iode i la mel i li encanta l'antibiòtic. Sort que és líquid, que sinó rai ja hauria perdut algun dit. Sempre accidentalment, és clar.
I avui, dos dies més tard de la visita, no sabria pas dir si anem millor o no, el que sé és que no anem a pitjor.
No li he llimat les ungles. Bé, dic mentida, sí que ho he fet, però després de tallar-les.
Es continua rascant quan no el vigilo i aquí em teniu, preocupada pel meu estimat Pèpòl·l.