cel de nit ...

Me'n vaig anar a dormir cap a mitjanit, després d'haver anat a buscar en Pèsol que prenia la fresca dalt el terrat. La recompensa va ser poder veure un cel meravellosament estrellat. Mentre esperava que el gat vingués, cosa que no va fer, em vaig entretenir buscant l'estrella Polar.

Quan sortia de casa unes sis hores després em saludava un fil de lluna. I com que el cel encara era més negre que blau vaig tornar a encantar-me amb les estrelles, la Lluna i Venus. I tot d'una, amb un silenci absolut, va caure una estrella.

I jo que no puc evitar tornar a Dylan... " ... Seen a shooting star tonight and I thought of you..."

Presència #1

Comença el dia.

La lluna sobre el mar,

jo al balcó.

Roses _ 17/08/2011

Cadaqués ...

Rhode ...

Si voleu alguna cosa de mi, m'haureu de vnir a caçar a l'Empordà de dalt. Me n'hi vaig a veure dos amors madrilenys, l'Ana i en Gabriel, i penso deixar-me segrestar els dies que faci falta.

Fins aviat!

Us deixo amb un dels meus amors d'estiu de quan era més jove que ara... La Salseta!

ocells de paper ...

Era el penúltim dia de juliol i érem al refugi del Maresme. A la taula llarga de la cuina 8 persones adultes assegudes i fent tertúlia després de sopar. N'hi havia que no ens havíem vist mai i possiblement no ens tornarem a veure mai. En J va treure un bloc de dibuix i va començar a fer esbossos i el que no eren esbossos. En poca estona va tenir la llar de foc traslladada al bloc. Feia servir un llapis i ceres. I vaig pensar 'per què no se t'ha acudit mai a tu això?' i també vaig pensar que havia de provar si encara conservo la mica de destresa que tenia abans dibuixant.

I vet aquí que vaig anar a comprar una capsa de Dacs i "m'entreno" copiant ocells en un bloc petitó.

Ja tinc un trencalòs, un blauet i un pit-roig. La intenció és copiar-hi tots els que se suposa que he vist. Així també espero poder-me'ls aprendre millor.

vacances...

... mode [ON]

flors ...

Quan no s'està acostumada a que et tirin floretes, quan algú et diu una cosa maca no te la creus. I la gent es pensa que és falsa modèstia, però no. No sóc lletja però tampoc sóc guapa. No sóc una paia espaterrant però tampoc estic tan malament. Sóc normal i em sobren uns quilets, cosa que hi ha qui té molta feina a recordar-me amb certa regularitat. Tampoc em preocupa molt, el just i necessari com per no haver de canviar la roba de l'armari perquè no em serveix. Cosa que ja està passant, per cert. (Estic rient perquè m'he adonat de que m'hauria de preocupar i no sé si ho faig...).

El cas és que quan algú em diu alguna cosa d'aquestes m'entren ganes de riure, perquè clar tinc mirall a casa, tinc ulls, tinc un sentit de la bellesa prou ben entès i tinc criteri. I tampoc m'agrada donar massa importància a l'aspecte físic. No he hagut de fer res per tenir el que tinc, venia tot de sèrie i ser guapa o no no té cap mèrit propi. Se n'és o no se n'és i de vella i arrugada, si vivim prou anys i no fem trampa, tant ho serem la veïna de dalt com jo.

El cas és que avui m'han tirat una flor, bé dues però era la mateixa i el segon només ho ha exagerat per fer-me passar més vergonya (i doncs per què hi són sinó els amics?), i m'he volgut amagar sota la taula, que no m'hauria pogut tapar ni perdent 20 quilos de cop.

Avui m'han fet posar vermella i m'han fet recordar que sóc tímida.

I ara, quan ho recordo, ric mentre intento decidir si la veu ens ve de sèrie o si tot el mèrit és meu.

(Sí, sí, podeu riure amb mi, cap problema)

matí d'agost ...

Una figuera carregada de promeses dolces, la remor de l'aigua baixant tranquil·la pel rec i el vent, causant d'una migranya, entre les fulles dels arbres.

Ca la Iaia _ 06/08/11

'T'acompanyo a fora, Shula?'

Foto: la Jana i la Sula al 'refugi' del Maresme

'Què vos que escrivem ara, un ocei?'

'A veure, que diu la mare...'

'És de color fúsquia, com les meves sabates!'

'Cavais vineu!!!!'

'La xafaré, pobreta' (i s'aixeca per trepitjar una formiga)

'T'acompanyo a fora, Shula?'

Tothom va estar per ella, ella va estar per tothom.

Diu que va dormir 12 hores seguides.

dimarts ...

Dimarts va ploure, però no pas de qualsevol manera, no. Va ser un ploure contundent, llarg i abassegador.

Quan travessava el Pont de les Peixateries Velles, altrament conegut com el pont de ferro, vaig decidir que havia de fer un parell de coses. La primera una foto, la segona estendre el paraigua.

Va ser acabar de travessar el pont que em vaig haver d'aixoplugar en una petita entrada. Era prou gran com per encabir-m'hi sense mullar-me, si no tenim en compte els cops de vent.

D'allà estant vaig fer unes quantes fotos, vaig tornar a respirar la flaire d'una bona tempesta, vaig veure un parell de llampecs i escoltar uns quants trons, vaig gaudir de l'embat de l'aigua i del vent i vaig pensar que s'acabaria al cap de poca estona.

I em vaig ben equivocar. Quan ja feia més de vint minuts que era allà no semblava pas que volgués parar i quan vaig notar que no plovia amb tanta força vaig gosar sortir del refugi i encaminar-me carrer Santa Clara amunt i cap a casa. Encara no vaig fer deu metres que ja portava molles fins i tot les calces, els peus em relliscaven dins les sandàlies i el paraigua tenia goteres. Un parell de cops de vent i ja vaig acabar servida de cap a peus. I quan arribes a aquest punt què se suposa que has de fer? doncs intentar que no es mulli el que portes a la bossa sense neguitejar-s'hi ben gota i passar per tots els bassals sense discriminació, arribar a casa més xopa que un ànec i completament feliç, canviar-se i tornar a sortir per anar a treballar. I és que la felicitat és efímera, ja sabeu.

No sé vosaltres però a mi m'està agradant molt l'olor que fa aquest estiu.

funambulisme ...

L'equilibri és fràgil. Ho constato cada dia quan una sola paraula em pot fer trontollar de cap a peus, com em puc sentir ferida amb un comentari que anteriorment em prendria amb ironia i, la majoria dels casos, en sarcasme.

Volia parlar del dr.Meacuerdodetí que em va diagnosticar una protusió discal i que em va assegurar que fent les coses ben fetes podria evitar el dolor i una hèrnia indefinidament. I també del dr.Rehab que no em creu quan dic que em fa mal la cama, que no fa cas de les radiografies ni ressonàncies i que diu que jo dic que em fa mal, que no és el mateix.

També podria parlar de la feina, on no hi ha res que vagi com ha d'anar.

O de la família que ... en fi, de la família que tan aviat et fa un manyac com et clava un punyal per l'esquena.

Per sort enmig de tot el naufragi hi trobo illes on puc reposar i on sempre m'hi reben bé.

He fet de Tietaneush dos caps de setmana seguits. Si abans estava enamorada de la Jana, ara puc dir que l'adoro.

El dia 16 em va segrestar tota la tarda. Ahir va ser tot més repartit.

Ara mateix l'equilibri no es trenca gràcies al ronc suau del meu gat que jeu a la falda.

I sona el telèfon. És una de les meves illes. Apago la Laura Marling i me'n vaig fins l'arxipèlag.

erosió [2] ...

M'agradaria saber quina serà la gota que farà vessar el vas.

pròrroga ...

Encara sóc a la Garrotxa, esgarrapant tant temps de poble com puc. La nit serà fresca i curta i en passaré una bona part acompanyada, doncs en Pèsol em deixarà dormir al seu llit, que abans era el meu.

Arreplego moments com aquell qui omple un bagul amb monedes d'or massís per fer-se un tresor a mida.

Riure fins que s'escapen les llàgrimes mentre procures no pixar-te a sobre.

Passejar pel costat del riu. Aigua i ocells. I aire. I vida.

El primer somriure que m'ha dedicat en Dani. I el segon, i el tercer...

La tranquil·litat amb la que s'ha adormit quan el tenia a coll.

Sortir de la dutxa i escoltar com trona. Vestir-se quan comença a ploure i sortir a fora.

Posar-se al llindar de l'aixopluc i sentir cada embat de pluja a les entranyes.

Notar els esquitxos per tot arreu, deixar-se mullar amb deixadesa i agrair l'embolcall d'olors enyorades.

El silenci que hi ha ara mateix. Cap cotxe, cap crit, cap conversa, cap cop, cap ascensor encallat... Res. Ara passa un camió... ... ... i de nou res.

Em pregunto sovint què hi faig a la ciutat. Demà a les 9 del matí, o abans, ja hauré perdut tota aquesta pau.

Per sort dimarts toca tornar, encara que sigui per anar al metge, però podré passejar els ulls a una bona part de la Garrotxa. I sense ganes de plorar.

dani&me ...

de com plou sobre mullat i de penjar d'un fil ...

Un matí d'un dimarts que no podríem considerar un dels meus millors dies. De fet a última hora del dilluns un petit 'clack' dins del meu cervell em va fer veure-ho tot d'una tonalitat grisa tirant a negra força desagradable. Tenir la sensació de que no m'agradaria gens el que m'esperava en aquella visita i la seguretat de que no anava mal encaminada.

Hi arribem cinc minuts abans de l'hora i encara no tenim temps de pensar en res que surt el metge i em demana si tinc visita amb ell.

-Sí.

-¿Nombre? (és sud-americà)

-N.L.

-Ya puedes pasar.

Un cop dins de la consulta se'm queda mirant fixament, assenteix amb el cap i diu:

-Me acuerdo de tí.

Intento somriure però no puc. El que tinc són unes ganes terribles de plorar. El buit que notava a la boca de l'estómac s'ha expandit per tota jo. Me acuerdo de tí...

-¿Hiciste el tratamiento que te dí?

-Sí.

-¿El dolor se pasó?

-No.

Arruga el front.

-Vamos a ver las radiografias.

I m'explica el que hi ha, molt bé, tant que quasi puc notar les vèrtebres. I em comfirma, més o menys, el que em temia. Hèrnia discal. I no dic absolutament res. Res de res. Si dic alguna cosa més que monosíl·labs, ploraré. Descarta l'operació i ens explica que hi ha molts tractaments possibles però que primer s'ha de confirmar el diagnòstic amb una ressonància magnètica.

És trist pujar al paradís i no ser capaç de veure'l per haver-se estat mirant massa el melic.

El dijous, després de no vessar encara cap llàgrima i de passar una tortura magnètica (quin atraüt!), la mossa del laboratori ens diu que sembla més una protusió que una hèrnia. I jo prefereixo que m'ho expliqui ben bé el doctor. Fins i tot li somriuré, tot i que a estones només vulgui plorar.

Som funàmbuls emocionals.

senyals [?]

Dos quarts d'onze de la nit. Un carrer de poble buit il·luminat minsament per un parell de faroles. Al cel uns quants núvols, la lluna, la fosca i un esgarip. M'aturo i miro tots els teulats que m'envolten i el cel. No veig res però sé que hi és. El silenci ho omple tot i m'estic allà ben quieta durant una estona. Més silenci. Torno a caminar i l'esgarip creua, de nou, la fosca. Continuo sense veure res però ja no m'aturo. Estic somrient.

Les quatre de la mateixa nit, o n'hauríem de dir les quatre de la matinada? Un altre carrer amb més llum en un altre poble, som tres que anem cap a dormir. Al cel ja només hi ha negror i el terra és moll. Sento un crit familiar i em torno a aturar. Aquesta vegada no és l'esgarip tot i que també el reconec. Aixeco el cap i la veig. Una ombra blanca creuant el cel negre.

Els antics grecs creien que si una òliba volava sobre l'exèrcit abans de la batalla, era una senyal de victòria. Jo espero poder guanyar la meva guerra particular.

i foris*...

Diu que hi ha un moment per a cada cosa en aquesta vida. I jo ara em prenc el moment de desconnectar-me del bloc per una temporada. Potser em penedeixo de la decisió demà passat, potser no. No he pogut estar mai gaire lluny d'aquí, però també confessaré que mai no havia tingut les sensacions que tinc ara.

Massa dies em trobo amb ganes de voler escriure i no saber lligar ni quatre lletres. O que acabo esborrant tot un post perquè m'he cansat de mi mateixa en el tercer o quart paràgraf o perquè penso que no cal que expliqui segons què, tot plegat ja n'hi ha prou en què ho sàpiga jo i realment a qui li importa?

N'he esborrat tants que m'ha fet plantejar el perquè tinc un bloc on ja no em sento com em sentia abans, on ja no hi puc abocar les coses com feia abans, on ja no puc ni vull parlar com abans. Fet i fotut no sé si he tingut mai gaire res de bo per dir durant tot aquest temps.

I ara ja m'estic cansant d'aquesta versió de mi i esborraria tot el que he escrit (d'aquest post) i posaria només un 'tancat temporalment'. Però seria massa fred, veritat?

No perdeu el temps trobant-me a faltar, hi ha coses molt més interessants per fer, creieu-me.

2. I foris!: exclamació usada per a declarar resolta definitivament una qüestió, sobre la qual no cal insistir ni posar dubtes (Ribes, Empordà, Olot, Gir., Mall.); cast. y se acabó! «No ho vull, i foris!»«Endavant, i foris!»No'n som, y foris, Aguiló Poes. 171. Me'n vaig y foris, Alcover Rond. i, 164. Resolució i foris! Valia més produir un soroll curt, Ruyra Parada 20.

Dani [3] ...

Rebre una trucada inesperada amb una invitació que fa que arribis a casa una hora més tard del que seria habitual.

Una hora contemplant 3 cares estimades.

Una maneta intentant agafar-me un dit.

Hi ha vincles, amors que són intrínsecs.

aquelles converses...

... que et fan pixar de riure.

Dani [2] ...

t'estimo