Dimarts va ploure, però no pas de qualsevol manera, no. Va ser un ploure contundent, llarg i abassegador. Quan travessava el Pont de les Peixateries Velles, altrament conegut com el pont de ferro, vaig decidir que havia de fer un parell de coses. La primera una foto, la segona estendre el paraigua.
Va ser acabar de travessar el pont que em vaig haver d'aixoplugar en una petita entrada. Era prou gran com per encabir-m'hi sense mullar-me, si no tenim en compte els cops de vent.
D'allà estant vaig fer unes quantes fotos, vaig tornar a respirar la flaire d'una bona tempesta, vaig veure un parell de llampecs i escoltar uns quants trons, vaig gaudir de l'embat de l'aigua i del vent i vaig pensar que s'acabaria al cap de poca estona.
I em vaig ben equivocar. Quan ja feia més de vint minuts que era allà no semblava pas que volgués parar i quan vaig notar que no plovia amb tanta força vaig gosar sortir del refugi i encaminar-me carrer Santa Clara amunt i cap a casa. Encara no vaig fer deu metres que ja portava molles fins i tot les calces, els peus em relliscaven dins les sandàlies i el paraigua tenia goteres. Un parell de cops de vent i ja vaig acabar servida de cap a peus. I quan arribes a aquest punt què se suposa que has de fer? doncs intentar que no es mulli el que portes a la bossa sense neguitejar-s'hi ben gota i passar per tots els bassals sense discriminació, arribar a casa més xopa que un ànec i completament feliç, canviar-se i tornar a sortir per anar a treballar. I és que la felicitat és efímera, ja sabeu.
No sé vosaltres però a mi m'està agradant molt l'olor que fa aquest estiu.
Una 
