13013 ...

Últim dia d'agost. Primer dia després de les vacances. 13013è dia de la meva vida.
He tornat a Girona després de tres setmanes d'absència volguda. L'enyorava.

Ahir al vespre em vaig posar el rellotge després de no dur-lo des de la nit del 8 d'agost. Avui he tornat a moure'm a ritme d'horaris imposats. Imposats perquè jo ho vull així.

Fa uns dies que em costa lligar les paraules... m'equivoco amb dates importants, erro lògiques aplastants, creo personatges nous: avui tornant cap a casa amb el bus, quan en X m'ha preguntat 'qui t'ho ha dit?' li he respost 'en Juanitu' i no en conec cap de Juanitu... això sí hem rigut una bona estona, perquè si alguna cosa he fet ha sigut dir-ho amb tot el convenciment del món. M'hauria de preocupar?

Avui ha sigut un bon dilluns. M'agraden els retrobaments i els somriures i que em rebin amb alegria. M'agrada anar a treballar, m'agrada la feina i m'agrada la gent amb qui comparteixo espai i temps en aquesta rutina, que segurament d'aquí unes setmanes se'm farà feixuga... Perquè fa poc més de tres setmanes tenia unes ganes terribles de perdre a tota aquesta gent de vista.

Mai estem contents.
I quan he recordat aquesta gran veritat he recordat un pensament del Pensador:

El nàufrag li està agraït a l’illa per haver-lo salvat d’ofegar-se. El nàufrag odia a l’illa per retenir-lo en el seu captiveri.

I he començat a pensar en l'illa i el nàufrag. I en que cadascun de nosaltres és una illa i un nàufrag i ambdues coses alhora. Llavors què és l'illa i qui és el nàufrag. Què és el nàufrag i qui és l'illa?
El cos i la ment?
La raó i el sentiment?
Tu i jo? Tu ets illa i jo nàufrag o al revés? Volem ser illa o volem ser nàufrag?
L'illa tindrà sempre tanta paciència amb el nàufrag?

Diria que aquest post està naufragant... hi ha alguna illa per quí aprop?

ride the wind ...

S'acaben les vacances i enlloc d'entristir-me, me n'alegro.
És greu doctor?

Toca buscar un nou vent, un vent nou...

trovarsi ...

"¿Por qué ficción? No, todo es vida en nosotros. Vida que es revelada a nosotros mismos. Vida que ha encontrado su expresión. Ya no se finge más, cuando nos hemos apropiado de esta expresión hasta convertirla en la fiebre de nuestro pulso, en lágrimas de nuestros ojos, o en risa de nuestra boca. Comparen las muchas vidas que puede vivir una actriz, con la que cada cual vive cotidianamente: de una estupidez, a menudo, deprimente.... No lo advertimos, pero todos, cada día, sofocamos el florecer de quién sabe cuántos germenes de vida, posibilidades que están dentro de nosotros, obligados como estamos a continuas renuncias, mentiras, hipocresías...¡Evadirnos, transfigurarnos, convertirnos en otros! (...) Ahora bien, el ejecutar una acción, nunca es el espíritu todo quien la ejecuta, toda la vida que está en nosotros, sino aquel que somos únicamente en ese momento. Y, sin embargo, hete aquí que aquel acto momentáneo nos aprisiona, nos demora allí, con obligaciones, responsabilidades, de ese modo determinado y no de otro. Y de tantas semillas que podrían engendrar una selva, una sola semilla cae ahí; el árbol nace ahí, nunca podrá moverse de ahí... Todo ahí, para siempre... Este horror, justamente, yo lo estoy viviendo con los ojos bien abiertos, cada noche, frente a un espejo, cuando terminada la función me encierro en el camarín a quitarme el maquillaje."

Luigi Pirandello _ (Italia, 1867-1936)
Trovarsi (fragment)

talaia ...

En la fugida d'aquest matí he carregat dos llibres a la motxilla, Paisatge Trèmul d'en Buk i Haiku: la vía de los sentidos de Vicente Haya, a part de l'aigua, una mica d'esmorzar, una poma... la llibreta, un llapis i diferents bolígrafs. És curiós però sóc incapaç d'agafar només una sola eina per escriure. La llibreta l'agafo sempre, tot i que moltes vegades sigui en va. Per això avui he agafat els llibres, per si no aconseguia fer el que estic fent: escriure. Llegir haikus dels mestres sempre em relaxa.

No m'ha agradat pujar fins aquí. Al bosc tot era silenci tret d'algun cant d'ocell dispers, els crits dels gaigs desaprovant la meva presència i algun trepig misteriós que m'ha posat més nerviosa del normal. Normalment em dic a mi mateixa que serà algun animaló petit, algun ocell saltironejant... però avui m'he emparanoiat, suposo que perquè anava sola. Poruga com sóc he tingut més un cop la sensació de que em sortiria algun senglar emprenyat. Per això no he agafat cap dels camins per on m'agrada més passar, els que van pel mig del bosc, i he tirat per la pista. Sóc així de ridícula a vegades.

Aquí dalt el silenci ja no molesta ni ofega.

El vent suau gronxa les fulles dels plàtans; arran de terra les llagostes, saltamarges, saltamartins... celebren el sol cantant ininterrompudament; les vaques, que pasturen lliurement fent sonar els esquetllots, mugeixen de tant en tant; algun ocell es fa escoltar encara que només sigui per dir 'sóc aquí'; les papallones, si m'estic prou quieta, em passen arran de nas; el sol escalfa però no fa nosa... estic asseguda sobre una talaia privilegiada. Tot el que m'envolta és verd, tret d'alguna pinzellada de roca als penyasegats. La meva muntanya està encatifada de verd i des d'aquí estant els seu perfil sembla més arrodonit i amable.

El vent bufa més fort i deixo d'escriure. M'hi poso de cares, el sol em ve del mateix costat del vent, i tanco els ulls. Sento el motor d'un avió; abans era difícil veure'n un cada dia, ara és impossible no veure'n cap. Incorporo el seu so al vent, als mugits, als esquetllots, als ocells, als saltamarges, a les fulles de plàtan... i respiro fons, tan fondament com puc. El soroll del motor s'acaba perdent a la llunyania i només quedem els d'aquí. Intento omplir-me de tot això per poder-me buidar del que m'ha estat corsecant aquests últims dies.

Em quedaria aquí tot el temps del món... no tinc cap ganes de desfer el camí, més és hora de fer-ho. Abans però agafo els dos llibres i els fullejo... no em costa gens trobar-hi el que hi busco:

Arbres llunyans-
promesa de frescor
sota un cel tòrrid.

Jordi Climent (Buk)

Chô kiete
tamashii ware ni
kaeri keri

Desapareció la mariposa
y mi alma
volvió a mí.

Wafû - Trad. Vicente Haya

amb el so d'una guitarra...

La finestra oberta de bat a bat i la persiana oberta a mitges.
A fora el cel es confòn amb la façana de la casa del davant. Les tòrtores s'ajoquen a l'avet immens que té el veí al seu pati immens. Ha estat tronant una bona part de la tarda, de ploure ben poc o gens. Ben gota!
El que ha fet ha sigut refrescar. L'aire, després de molts dies, és respirable i el ventet que fa és d'aquells que convida a seguir-lo. Si plogués... ai si plogués!

Mentrestant he passat d'escoltar Jorge Drexler a desafinar amb en Sabina, per allò de fer ploure. I finalment, dràsticament, m'he posat a escoltar John Williams. Diuen que la música aquieta les feres. A falta d'un bon ploure i un vent prou propici, la guitarra d'aquest home sembla que em tranquil·litza prou l'ànima exaltada i foragita pesantors massa molestes...

aparences ...

El velo semitransparente
del desasosiego
un día se vino a instalar
entre el mundo y mis ojos.
Yo estaba empeñado en no ver
lo que ví, pero a veces,
la vida es más compleja de
lo que parece.

Pensaste que me iba a quebrar
y subiste tu apuesta,
me hiciste sentir el sabor
de mi propia cocina.
Volví a creer que se tiene
lo que se merece.

La vida es más compleja de lo que parece.

Todas las versiones
encuentran sitio en mi mesa,
todas mis canciones
por una sola certeza.

No quiero que lleves de mi
nada que no te marque,
el tiempo dirá si al final
nos valió lo dolido.
Perderme, por lo que yo ví
te rejuvenece.

La vida es más compleja de lo que parece.

Mejor, o peor, cada cual
seguirá su camino.
Cuánto te quise, quizás,
seguirás sin saberlo.
Lo que dolería por siempre,
ya se desvanece.

La vida es más compleja de lo que parece.

Jorge Drexler.

nòmades ...

#1001 ...

Gràcies per ser-hi malgrat els canvis de vent i rumb.

(...)
le moment nous présente le present
le moment est maintenant
oui je viens comme le vent
(...)

presència ...

M'ha acompanyat durant la meva curta estada a l'Empordà. Cada dia, anés on anés, hi ha sigut. Una presència constant. Un guarda que mai no dorm ni descansa. Un punt de referència que he buscat insistentment. Cap dia l'he vist amb claredat, sempre encalitjat, difós, desenfocat, fugisser entre núvols de fireta. Fins l'última tarda quan, passant arran de Torroella mentre tornava cap a casa, s'alçava serè i definit, regalant-me una visió neta i clara del seu perfil.

De Pals enllà hi ha el Montgrí.
De Pals ençà, també.

paisatge estàtic ...

Propòsits

Vagarejo i em costa de concebre
l'estricta solitud que m'he imposat.

També és la vida aquesta angoixa d'ara,
l'estranyesa d'un temps que cansa sense omplir;
també és la vida aquest perdre's en tot
sense saber ben bé quin camí fem.

Cada vespre, cansat, faig nous propòsits
i em commou fins a fer-me vessar llàgrimes
la tènue esperança que dins meu
encén la voluntat de persistir.

De Pals enllà

De Pals enllà tot és mar i soroll;
més ençà hi ha el silenci,
un silenci que es diu amb noms sonors:
Peratallada, Gualta, Fontanilles
i sobretot Fontclara.

Pels rostolls
hem encalçat la tarda amb l'automòbil
d'un groc molt més lluent
que els blats lligats en garberes rodones.

Tornats al Mas, en la calma del vespre,
t'explicaré els secrets que he descobert
astutament als ulls de les turistes.

Miquel Martí i Pol _ Temps d'interluni (1986-1988)

Demà, després de passar per la festa de Salitja, aniré a dormir a Pals.
Salitja... és un nom evocador de records agradables. Ulls blaus i somriures a ritme dels Blues Brothers. Uf... fa deu anys de tot plegat i és com si ho hagués viscut ahir.
No he estat mai a Pals, que jo recordi. Hi aniré a escriure/viure un 'De Pals enllà' particular.
Avui he vist el meu paisatge amb les primeres llums del dia, quan encara feia fresca i tot començava a despertar-se sota les carícies del sol, encara baix a l'horitzó. La visió és sempre emocionant, però hi ha dies en que t'adones que necessites altres paisatges, nous horitzons, nous colors; passejar els ulls damunt el que t'envolta i no ser capaç de saber com continua si els tanques. Necessito paisatges no memoritzats. Necessito altres mars i allunyar-me una mica del petrificat oneig de les muntanyes, que deia Joan Maragall.

Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificacó més exacta.
Justine a El quartet d'Alexandria.

Toca adoptar un nou ritme, més cadenciós...

becaina ...

Pintaungles de color gris platejat. El quartet d'Alexandria. Bloc de dibuix. Llàpits i rotuladors. Llibreta. Tot això està sobre el llit. A l'Spotify la Nina Simone i mentre em decideixo què fer primer o simplement què fer, la son s'està fent senyora i mestressa de les parpelles...

temps d'estiu ...

Mires l'hora i t'adones de que el matí ha passat volant. Recordes que havies d'anar a... i que els dissabtes a la tarda tanquen. Merda! ja t'ha tornat a passar de llarg! Però no passa res, doncs recordes que estàs de vacances i que el temps ha esdevingut totalment elàstic, més relatiu que mai, més moldejable que mai...

Ara no hi ha pressa.

Ara toca moure's a ritme de Summetime...

closing time ...

només queden 3,5* hores...

*actualitzant quan es pot... plego a les 8!

opening time... de les vacassions**


**el meu ècs-jèfe en deia aixíns, clar que també escrivia d'avant i d'arrere... i no, no era un senyor gran, de fet no era ni senyor i només té cinc o sis anys més que jo.

#995 ...

... només en falten 5 per arribar a mil.

I em pregunto si cal fer res especial.
O si cal estar-ne pendent.
O si és gaire important.
De fet se'm van passar per alt el 100, el 250, el 500 i tots els que hi havia entremig.
Perquè celebrem sempre números rodons?

D'aquí a 23 hores i mitja entraré en règim de llibertat condicional.
La condició és perdre-la al cap de 3 setmanes.

D'aquí uns quants dies, quan el rellotge marqui hores petites enmig de foscor, la nit em trobarà estirada al bell mig del terrat intentant veure alguna llàgrima.
I aquella nit segur que hi haurà núvols o potser plourà. I dins meu hi haurà una petita lluita entre l'alegria de la pluja i la decepció d'un cel ennuvolat que voldria serè.

Només que en veiés cinc... no, només que en veiés una de clara em faria efímerament, però completa, feliç.

Veure'n, i comptar-ne, 995 seria esgotador.

el déu de les coses 'petites' ...

Bertolt Brecht _ (Alemania, 1898-1956)

Satisfacciones

"La primera mirada por la ventana al despertarse
el viejo libro vuelto a encontrar
los rostros entusiasmados
nieve, el cambio de las estaciones
el periódico, un perro, la dialéctica
bañarse, nadar, música antigua
zapatos cómodos, comprender, música nueva
Escribir, plantar, viajar, cantar y ser amable."

12.985 dies ...

Suposo que per ser el meu dia 12.985 de vida una mica de cansament és normal...

Últim dilluns abans de vacances. Potser per això se'm fa feixuc.

I no vol ploure... i jo aquests dies he acabat les ganes de cantar...

...o potser és que no he trobat la cançó adient.

relativitat ...

foto: FJTU

... hi ha dies que es fan eterns ...

racó amb finestra ...

En Xexu va començar. I ja hi ha varis racons i no tan racons penjats per aquest món...

Aquest matí he començat a remenar mobles i la meva tauleta, al final, ha preferit quedar-se en aquest raconet, manllevat temporalment.

I com que és acabada d'arribar-hi encara està prou decent i no li fa vergonya sortir... ja m'agradarà veure com estarà d'aquí uns dies.

molt bé, gràcies.

Diumenge tarda. Festa Major del poble. Molta gent, massa gent. He accedit a anar-hi amb la S, en P i l'Arnau. Ens trobem amb algunes nenes de la classe. Totes són mares menys la Sandra i jo. Totes tenen parella menys jo. La G, que ja té una nena, ara espera un nen. La conversa gira al voltant de l'embaràs, més que conversa diàleg entre la S i la G, jo me les miro i prou. Fins que la G em mira sorneguerament i m'etziba:

-I tu Neus, què?

-Molt bé, gràcies. Ja ho veus, anar fent com sempre.

.

un tros més del prat ...

PIRENENQUES

II

Tot està immoble dalt del Pirineu,
tot, menys la boira diàfana i lleugera
que corre com fumera
per valls, faldes i cims, arreu, arreu.
És la freda carícia d'eixes terres,
la nina aviciada de les serres
trista jugant per l'ampla soledat,
lliscant per les quietes serralades
amb un somrís eixut tot esblaimat.

III

Ben ajegut a terra, com me plau
el veure davant meu en costa suau
un prat ben verd sota d'un cel ben blau!

I en les albes la gran bellugadissa
de les fulles d'acer que el vent eriça
amb tants reflexs de llum enlluernadissa.

I el sol estès per tot.
I el rec com cau
escumejant avall la costa suau
del prat ben verd sota del cel ben blau.

Tots els membres caiguts, tot jo per terra,
buidat de tota força i sens desig,
la pensa poc a poc se'm desaferra...

I em vaig trobant tan bé an allà entremig,
i em va invadint com una immensa pau,
i vaig sent un tros més del prat suau
ben verd, ben verd sota d'un cel ben blau.

Poesies (1895)
Joan Maragall _ 1860-1911