qui ets?

A la pregunta directa de:

-qui ets?

no es pot respondre tan vagament:

-Soc un noi que te ganes de coneixet. Be, encara que sigui parlar amb tu una miqueta. Si tu vols clar.

Per tant, es mereix més preguntes encara:

-D'acord. No penso marejar gens la perdiu.
D'on han sortit les ganes de conèixer-me?
D'on has tret el mail?
És que mira, potser t'ho prendràs malament però no estic per romanços.


...


Potser fa una setmana m'ho hauria pres rient, potser fins i tot la setmana vinent. Potser hauria seguit el joc una mica, però aquestes coses em cansen cada vegada més.
I encara m'he oblidat una última pregunta:

Qui ets?

.


Apunt d'última hora:

El meu mail, del hotmail, en una pàgina de contactes??
qui ha gosat posar-li? eh? eh? que doni la cara ara mateix!!!
No sé si fotre'm a riure o preocupar-me de que algú amb 30 anys pugui maltractar el català escrivint-lo desastrosament o tancar definitivament el tema, amb un mutis. O simplement declinar la invitació amablement.

Jo, però, alucino.

.

paisatge urbà ...

Els núvols baixos
canvien el perfil
de la ciutat.

Ahir a la nit, era una meravella veure els perfils de Sant Fèlix i la catedral desdibuixats pels núvols, des d'un pont sobre l'Onyar.


.

xirimiri ...

Ahir, sortint de la feina feia un xirimiri suau, quasi imperceptible. Prou per mullar-se i insuficient per tenir la sensació de pluja. Prou per sentir l'aigua al rostre i somriure. El paraigua dins la bossa.

Aquest matí Girona m'ha rebut de nou amb xirimiri. Més insistent que el d'ahir. M'he tret les ulleres i he deixat que em mullés tot el rostre. El paraigua de nou dins la bossa. La jaqueta, la cara i els cabells molls. Un somriure fresc.

Fa un dia gris. Però amb la tonalitat grisa que m'agrada. Amb soroll de rodes sobre l'asfalt mullat. Amb l'esperança d'una bona ploguda. Amb el gust de passejar-se sota el cel.

Avui, quan baixava cap a Girona, he fet un recompte dels arbres florits. I m'ha vingut un pensament: encara espero l'hivern i ja arriba la primavera...

.

tatuatge...

Feia molt de temps que volia fer-se un tatoo. No sabia però què tatuar-se. Li rondaven pel cap ocells i gats i pràcticament tot allò relacionat amb la natura. Havia buscat dibuixos asteques, representacions mayes dels déus, dibuixos abstractes de gats, de fulles, de sols i llunes... Volia un tatoo petit i discret, en un lloc petit i discret.
Fins que el va conèixer a ell.
Ell que es podia passar hores resseguint-li l'esquena i dibuixant-hi camins imaginaris.
Un dia, tot jugant, li va demanar que li dibuixés de veritat. Va agafar les témperes i com que era tardor li va dibuixar un arbre amb fulles rogenques.
Ella podia sentir com naixia cada branca, cada arrel, cada fulla, cada nus i revolt del tronc.
A partir d'aquell dia, ja no va voler mai més un tatoo. Li agradaven més els seus dibuixos efímers sobre la pell...


relats conjunts

tresors ...

La majoria de tresors que tinc,
han sigut trobats en els llocs més insospitats
i en les persones més sorprenents...

I també...

la majoria de tresors que tinc,
han sigut trobats en les persones més insospitades
i en els indrets més sorprenents...

.

3 somriures i un haikú ...

Primer somriure.
Surto de casa i passo prop de l'olivera, abans d'arribar-hi sento dos ocells. M'aturo i observo. Un s'ha quedat quiet, esperant el meu moviment. Faig un pas endavant silenciosament i em quedo ben quieta i ell es gira cap a mi. Al cap d'uns segons, se'n va.


Segon somriure.
Feia dies que el buscava i no el veia. Em feia por que no l'haguéssin atropellat. Pensava que potser havia marxat. I avui hi era. Altiu, preciós. Damunt el fil del llum, amb el seu plumatge marró fosc i unes franges de plomes blanques al pit. Després de molts dies, he tornat a veure l'aligot.


Tercer somriure.
Durant el trajecte amb bus, observo el Ter a partir del Pasteral. Amb un cert alleugeriment al veure que, de moment, no va minvant el poc cabal que té. A vegades hi veig algún bitxo. Avui, he vist un bernat pescaire volant elegantment a un metre d'alçada del Ter. Preciós el seu plomatge gris i el seu vol cadenciós.


L'haikú.

Es deixa veure
el tallarol que canta
a l'olivera.


.

2on. 3a.

Bossa trencada, suavitzant per terra. El recullo.
-Gràcies.
-De res.
-Ui... està complicada la cosa, eh? se t'ha trencat la bossa. Ja ho podràs portar?
-Em sembla que no. Normalment vaig a comprar amb cotxe i avui no, i he comprat com si hi hagués anat, no sé què pensava.
Estudiem com pot fer-ho per arreplegar-ho tot... no hi ha solució...
-Tens pressa?
- No.
-Et faria res...
-No home, cap problema, ja t'ajudo.
-Visc aquí mateix, encara que només sigui quedar-te aquí a guard...
-No home, no, ja t'ajudo a portar-ho, de debó.
I li agafo les ampolles de detergent amb una mà i les bosses amb l'altra. Ell porta una sissí, un pack de 6 aigües, un de 4 llets i un de noséquants rotllos de paper higiènic.
-No cal que ho agafis tot dona.
Li somric
-No, no això t'ho portes tu.
-Sí i tant!
I l'acompanyo.
-Segur que no tens pressa, no?
-No, el meu bus no surt fins d'aquí a mitja horeta, no pateixis.
Amb dos minuts arribem a la porta i descarrego les coses.
-Moltes gràcies.
-De res.
-Bé... ...mira, el 2n 3a, si mai necessites res...
-Va bé saber-ho, gràcies. Això ja t'ho llenço (mentre faig un nuc a la bossa que s'ha trencat). Que vagi bé.
-Adéu!

A vegades, les respostes/preguntes més adients et vénen al cap uns segons massa tard...

.

crònica d'un matí ...

Sóna el despertador. Passo d'aixecar-me a les 7, tant si m'aixeco aviat com amb el temps just, tinc la rara habilitat d'haver de córrer cada matí. Recordo que he somiat, però no sé què. Avui no sé si m'he despertat a mig son com quasi tots els dies anteriors. Em llevo a 1/4 de vuit i vaig a fer un pipi. Em mirallo i, després de força temps, em trobo maca. Els cabells, però, semblen les pues d'un porc espí en plena defensa. M'hi hauré d'acabar d'acostumar, me'ls vull deixar llargs fins que se m'acabi la paciència. Dutxa ràpida, intent de pentinar-me amb gràcia. No ho aconsegueixo, però m'és igual, avui em trobo guapa. Em vesteixo sense pressa, fent equilibris, doncs si m'assec en qualsevol lloc, els pantalons negres quedaran plens de pèl de gat. Del gat que ara ha passat de dormir als peus del llit a sobre el meu pijama i em vigila de reüll. Amb dos minuts en fa prou per saber que avui també marxo i no es mou. Abans de baixar li faig uns quants petons i li dic adéu.
Baixo i em preparo un cafè amb llet. Me'l prenc amb tres glops. Em poso l'abric i agafo la bossa. Dubto uns segons... carrego de nou el llibre que vaig treure ahir. Descarrego el paraigua que fa mesos que passejo, amb l'absurda esperança de fer-lo servir qualsevol dia d'aquests. Obro la porta per sortir i... plou... plou?? ...plou!!! Torno a entrar il·lusionada a agafar el paraigua. Només fa xirimiri, però el cel està completament encapotat... vés a saber, potser hi haurà sort avui.
Quatre passes i encenc el primer cigarret del dia. Arribo a la parada del bus i la tiesa no tarda a arribar. Llenço més de mig cigarret i pujo. Avui hi ha la xoflera que no m'agrada. Agafa les curves d'una manera que ens fa anar d'un costat a l'altre. Em poso els auriculars i em deixo dur per la música. Cantaria si no fos que em fa vergonya i que no crec que a la resta els agradés sentir-me desafinar.
A la Cellera ja no plou gens. A Anglès s'endevinen clarianes.
Al trencant de Mas Llunès ens aturem. Jo estic absorta amb The Magic Numbers i mirant el paisatge, intentant descobrir algún ocell. Quan veig un home creuant la carretera amb tota tranquil·litat i anant cap al davant del bus, miro endavant. Veig a tothom amb el coll estirat intentant veure què passa. Pel reflex dels vidres veig els llums blaus dels mossos. Tothom mira a fora, jo miro als que miren a fora. Poca estona després continuem el viatge. Hi ha 4 cotxes parats i sense indicis d'estar gaire trencats. No m'hi fixo gaire. Si no hi ha ambulàncies vol dir que tot queda amb un ensurt, per sort.
Acabo el viatge com cada dia, mirant per la finestra, resseguint el paisatge. Hi ha dies que m'adono que sóc l'única del bus que no mira endavant.
I arribant a Girona, els núvols pràcticament ja no hi són... fa solet (a estones). Avui no hi haurà sort, almenys de moment.

.

2 haikús ...

El fum mandrós
es mou arran de terra,
li falta força.


.


Nit estrellada,
il·lumina uns quants núvols
la mitja lluna.


.

alegria ...

Comencem una nova setmana...
"como un payaso que grita: Alegría!"

i finalment...

... va ser un dissabte 9 de febrer quan en vares ser conscient del tot. Després d'anys de saber-ho i no voler admetre-ho. Finalment ho vas dir en veu alta: jo, per ella, no sóc res ni ningú.
L'orgull et fa recular les llàgrimes que comencaven a brollar. Ja ho sabies, vols dir que ara cal plorar? La tristesa es mescla amb la ràbia i la impotència. Mai hi podràs fer res. Mai hi has pogut fer res. Només té dos germans.

.

mozilla ...

no em fununcia el mozilla... no hi ha manera. L'he desinstal·lat, tornat a baixar... i res.
Quina mè haver de navegar amb l'internet explorer. No'm grada gens!!!!!

.

Olot ...

Aquest cap de setmana toca, de nou,
guardar tresors i llençar records.
Treure la pols a cinc anys
i destriar el gra de la palla acumulats.
Encaixant carícies i riures
i llençant llàgrimes i dubtes.

.

Sobre la meditació ...

La meditació és descobrir si el cervell, amb totes les seves activitats i experiències, pot estar absolutament callat, sense forçar-lo, perquè tan aviat com vostè el força, hi ha de nou la dualitat. Però si vigila, si escolta tots els moviments del pensament, el seu condicionament..., desigs, temors, veurà que aquest s'aquieta extraordinàriament. Aquesta quietud no significa que dormi, sinó que està totalment actiu i, per tant, en silenci: Una enorme dínamo que funcioni a la perfecció a penes produeix soroll; únicament hi ha soroll quan hi ha fricció.

Necessitem un cos molt saludable, sensible, alerta i un cervell que funcioni amb gran claretat, no de forma emocional ni personal. I és obvi que cap mètode no ho aconseguirà; un mètode implica repetició mecànica, el qual afebleix i entorpeix el cervell.

La ment en tenir davant alguna cosa d'extraordinària magnitud, una posta de sol, una computadora meravellosa, calla completament, encara que només sigui una fracció de segon. Però en aquest cas el cervell és silenciat per allò extern. Pot quedar-se el cervell quiet sense que influeixi en ell un factor extern? No descobrint un mètode? Els ho mostraré: ....

.... Desde que vostè s'aixeca, mira i diu: Quina pluja tan horrible!, o fa un dia meravellós, però molta calor... Ja ha començat! En aquell instant quan mira per la finestra, no digui cap paraula, no reprimeixi les paraules, sinó simplement adoni's que en dir tal cosa, el cervell ha començat. Però si en mirar per la finestra, vostè observa sense dir-se a si mateix una sola paraula (la qual cosa no significa reprimir-se), simplement observi, sense que intervingui l'activitat del cervell, allà té vostè la pista: Quan el vell cervell no reacciona, neix una nova qualitat al nou cervell. Vostè pot mirar-ho tot, sense una sola paraula, sense comparar.

Krishnamurti.

.

el poder de la veu ...

Amnistía Internacional: El Poder de tu Voz
Uploaded by Razorbuzz

.

camins [2] ...

Hi ha plantes que necessiten qui els mostri el camí,
on recolzar-se per poder seguir avançant.
N'hi ha d'altres, en canvi,
que creixent pràcticament soles, buscant la llum.
Jo, vull ser una de les segones.
Jo, ara mateix, sóc una de les segones.
Creixent al meu ritme i a la meva manera, desordenadament.
Fins aconseguir, algun dia, poder donar ombra i recer.

ocells ...

El febrer va començar en silenci. Un silenci interior. Les paraules es feien pregar, no hi havia res que les despertés. Tot semblava buit de sentit, malgrat sentir-ho tot. Però al voler-ho traduïr en paraules se m'escapaven els sentiments.
El febrer continua força silenciós.
I escolto atentament el cant dels ocells. Observo el seus vols. En silenci.
En tres dies he vist més cotxes fumades que en un mes.
Aquesta nit n'he vist una en somnis. Acompanyada d'una mallerenga emplomallada.
Estaven atrapades en una habitació de casa i no aconseguia alliberar-les...

Els ocells són el meu silenci o les meves paraules?

Somnio en colors.

.

malsons ...

Aquesta nit, Morfeu no ha deixat que dormís tranquil·lament. M'ha portat personatges estranys, situacions difícils, neguits i angoixes. M'he despertat vàries vegades, inquieta, emprenyada, trista... M'he barallat amb els llençols, la manta, l'edredó, el coixí.

Tot plegat només ha servit perquè no m'aixequés a les 7, després d'apuntar dos despertadors. Dos!
Tot plegat només ha servit per arribar tard a Girona i arribar tard a la feina.

Morfeu no aconseguirà que faci més cas dels somnis o malsons que m'envia.

.

tarda ...

i avui hem tornat a passejar junts...

.

Recuerdo

foto treta del google

De vez en cuando camino al revés:
es mi modo de recordar.

Si caminara sólo hacia adelante,
te podría contar
cómo es el olvido.

Humberto Ak'Abal

.