Tarda tensa a l'oficina... amb crits... amb punyals volant per l'aire en forma de paraules.
El "jefe" mirant-s'ho des del seu lloc, sense dir ni ase ni bèstia, fins que s'ha acabat la guerra dialèctica.
Llavors, amb to de veu condescendent i ridícul i com si nosaltres fóssim tontos, ens deia que hi hagués bon rotllo i harmonia.
"Ja fas tard per això!" li he etzibat amb ràbia. M'ha sortit del fons de l'ànima, de dins l'estòmac.
Ara, estic més tranquil·la. He vomitat algunes de les coses que no podia païr.
Avui Catalunya ha guanyat la primera batalla a la France.
dimecres, 5 de juliol del 2006
dilluns, 3 de juliol del 2006
anar a buscar la pluja...
Dissabte.
Matí calorós.
Invitació a Ogassa.
Acceptació de bona gana.
Garrotxa, Ripollès... una bellesa assedegada.
Pronòstic del temps: pluja al Pirineu.
Dinar a peu de carretera sota l'ombra.
Papallones, flors, maduixes de bosc, airet i trons.
Camprodon, sensació d'arribar a casa, cafè i pluja tímida.
Sortim a buscar la tempesta, sempre ens ha agradat molt.
Llanars, llum de vespre a l'inici de la tarda.
Gotes com punys, llamps, trons, olor de terra.
Reculem quan cauen els primers granets, Vilallonga.
Els nuvols fan camí sobre nostre.
Tornem per Capsacosta, quins records!
La pluja ens segueix...
fins a casa.
Passeig, fresca...
AIGUA!!!
Matí calorós.
Invitació a Ogassa.
Acceptació de bona gana.
Garrotxa, Ripollès... una bellesa assedegada.
Pronòstic del temps: pluja al Pirineu.
Dinar a peu de carretera sota l'ombra.
Papallones, flors, maduixes de bosc, airet i trons.
Camprodon, sensació d'arribar a casa, cafè i pluja tímida.
Sortim a buscar la tempesta, sempre ens ha agradat molt.
Llanars, llum de vespre a l'inici de la tarda.
Gotes com punys, llamps, trons, olor de terra.
Reculem quan cauen els primers granets, Vilallonga.
Els nuvols fan camí sobre nostre.
Tornem per Capsacosta, quins records!
La pluja ens segueix...
fins a casa.
Passeig, fresca...
AIGUA!!!
Ser un cronopio...
Conservación de los recuerdos
Los famas para conservar sus recuerdos proceden a embalsamarlos en la siguiente forma: Luego de fijado el recuerdo con pelos y señales, lo envuelven de pies a cabeza en una sábana negra y lo colocan parado contra la pared de la sala, con un cartelito que dice: "Excursión a Quilmes", o: "Frank Sinatra".
Los cronopios, en cambio, esos seres desordenados y tibios, dejan los recuerdos sueltos por la casa, entre alegres gritos, y ellos andan por el medio y cuando pasa corriendo uno, lo acarician con suavidad y le dicen: "No vayas a lastimarte", y también: "Cuidado con los escalones". Es por eso que las casas de los famas son ordenadas y silenciosas, mientras en las de los cronopios hay gran bulla y puertas que golpean. Los vecinos se quejan siempre de los cronopios, y los famas mueven la cabeza comprensivamente y van a ver si las etiquetas están todas en su sitio.
Cortázar, Julio; Historias de cronopios y de famas, Buenos Aires, Sudamericana, 1994
Los famas para conservar sus recuerdos proceden a embalsamarlos en la siguiente forma: Luego de fijado el recuerdo con pelos y señales, lo envuelven de pies a cabeza en una sábana negra y lo colocan parado contra la pared de la sala, con un cartelito que dice: "Excursión a Quilmes", o: "Frank Sinatra".
Los cronopios, en cambio, esos seres desordenados y tibios, dejan los recuerdos sueltos por la casa, entre alegres gritos, y ellos andan por el medio y cuando pasa corriendo uno, lo acarician con suavidad y le dicen: "No vayas a lastimarte", y también: "Cuidado con los escalones". Es por eso que las casas de los famas son ordenadas y silenciosas, mientras en las de los cronopios hay gran bulla y puertas que golpean. Los vecinos se quejan siempre de los cronopios, y los famas mueven la cabeza comprensivamente y van a ver si las etiquetas están todas en su sitio.
Cortázar, Julio; Historias de cronopios y de famas, Buenos Aires, Sudamericana, 1994
dijous, 29 de juny del 2006
dimecres, 28 de juny del 2006
perdre el fil...
fil m. Cos de forma capil·lar, molt prim, flexible, d'una llargària indefinida, format ajuntant i torçant fibres o filaments, que serveix per a cosir, fer teixits, etc. Fil de seda, de cotó. Fil d'ordit. / Fil de lli. Una camisa de fil. / fil cru Fil que no ha sofert cap operació de rentatge, blanqueig o tintura. / fil d'empalomar Cordill molt prim de cànem. / fil de cuca Pèl de seda. / fil de veles Fil prim i fort, de cànem, emprat per a cosir veles. / FIG. posar fil a l'agulla Iniciar una actuació. / FIG. donar fil a algú Deixar-lo dir, fer, etc., com a aquella persona de qui no hem de fer cap cas digui el que digui, faci el que faci, etc. // Objecte, apèndix, òrgan, etc., semblant a un fil, filament; fibra separada; metall estirat en forma de fil; vena molt prima d'un mineral; doll molt prim. Una escorça que fa fils. Fil de pita, d'atzavara. Treure els fils de les mongetes abans de coure-les. Fil de la llengua. El fil que segrega l'aranya, el cuc de seda. Fil metàl·lic. Fil de ferro, de coure. Els fils del telègraf, del telèfon. El fil conductor. Li brollava de la ferida un fil de sang. La sang li corria fil a fil. Un fil de veu. / sense fil loc. adj. Dit de tot sistema de comunicació elèctrica feta sense fils conductors. Telèfon sense fil. // Enfilall. Un fil de perles. // Tall d'un instrument. passar a fil d'espasa Passar a degolla. Fina aresta tallant de les eines de tall afinat. / Carena d'una serralada. / a fil de roda Ben bé a proa. / a fil de vent Ben bé a sobrevent. // FIG. Il·lació entre les parts d'un discurs, d'una argumentació, etc. El fil d'un discurs, de les idees. / el fil de la vida El curs de la vida. // a dret fil En la direcció del fil o de la fibra. Serrar a dret fil.
dimarts, 27 de juny del 2006
divendres, 23 de juny del 2006
vespre...
El cel encès tenyeix Olot de roig.
Com cada vespre,
una flauta desafinada omple l'espai silenciós.
El gat ronroneja.
Algú toca un timbre...
dijous, 22 de juny del 2006
nit màgica o romanços?
"La celebració del solstici d'estiu és gairebé tan antiga com la mateixa humanitat.
Els diversos pobles i cultures, fogueres i ritus del foc de tot tipus intenten simbolitzar el poder del sol i ajudar-lo a renovar la seva energia. Que les nits continuïn essent curtes i els dies llargs.
Una altra cosa és que el sol es digni a escoltar als homes.
Els estudiosos apunten que els ritus motivats per la Festa de Sant Joan a Europa tenen un mateix origen. Cèltic. I que l'Església, com amb molts altres ritus precristians, la fagocita. L'adapta al seu credo i la fa seva. Així, una festa mil·lenària i d'origen mític es converteix en religiosa.
L'origen cèltic de la màgica nit de Sant Joan ens porta a indagar en els ritus que realitzen els druides, els sacerdots celtes. Els druides són els dipositaris de la saviesa profana i de la sagrada. Convençuts que, tard o d'hora, el foc i l'aigua s'ensenyoriran del món i que, per tant, és imprescindible adorar-los i sacralitzar-los.
Així, en la foguera sagrada que crema en la nit més curta de l'any, acostuma a repetir-se a les nits següents. Els tions cremats i les cendres seran llançats als camps per purificar-los (i, aprofitant l'avinentesa, per adobar-los). Resultat? Amb la purificació dels cultius, aquests creixeran més ufanosos i productius. La natura reneix. I és que la nit de Sant Joan té un caràcter de fecunditat. És costum que les noies saltin per damunt les flames per assegurar-se relacions sexuals sense conseqüències no desitjades. Això sí, és imprescindible que les flames no arribin a tocar a la noia en qüestió perquè aquesta no quedi embarassada. Contràriament a Irlanda, on la cultura celta encara avui dia manté molta força, les parelles aprofiten aquesta nit per saltar per damunt el foc per assegurar-se la descendència. I el mateix es fa amb el bestiar.
Però mentre la foguera crema, els celtes dansen i, gràcies al foc, fugen del pecat i les seves ànimes troben la pau. També caminen per damunt el foc amb els peus descalços, sense cremar-se. És més. Hi ha qui carrega a les espatlles algun noiet per caminar sobre les brases. No és masoquisme, no. Com més pes, menys perill de cremades als peus. No és gens estrany, doncs, que, amb aquesta forta influència del foc, els druides l'utilitzin per a la quiromància. Que segons l'espetec, el color o la forma de les flames augurin un futur o un altre. Una pràctica que no és exclusiva de la cultura celta.
Els estudiosos apunten que els ritus motivats per la Festa de Sant Joan a Europa tenen un mateix origen. Cèltic. I que l'Església, com amb molts altres ritus precristians, la fagocita. L'adapta al seu credo i la fa seva. Així, una festa mil·lenària i d'origen mític es converteix en religiosa.
L'origen cèltic de la màgica nit de Sant Joan ens porta a indagar en els ritus que realitzen els druides, els sacerdots celtes. Els druides són els dipositaris de la saviesa profana i de la sagrada. Convençuts que, tard o d'hora, el foc i l'aigua s'ensenyoriran del món i que, per tant, és imprescindible adorar-los i sacralitzar-los.
Així, en la foguera sagrada que crema en la nit més curta de l'any, acostuma a repetir-se a les nits següents. Els tions cremats i les cendres seran llançats als camps per purificar-los (i, aprofitant l'avinentesa, per adobar-los). Resultat? Amb la purificació dels cultius, aquests creixeran més ufanosos i productius. La natura reneix. I és que la nit de Sant Joan té un caràcter de fecunditat. És costum que les noies saltin per damunt les flames per assegurar-se relacions sexuals sense conseqüències no desitjades. Això sí, és imprescindible que les flames no arribin a tocar a la noia en qüestió perquè aquesta no quedi embarassada. Contràriament a Irlanda, on la cultura celta encara avui dia manté molta força, les parelles aprofiten aquesta nit per saltar per damunt el foc per assegurar-se la descendència. I el mateix es fa amb el bestiar.
Però mentre la foguera crema, els celtes dansen i, gràcies al foc, fugen del pecat i les seves ànimes troben la pau. També caminen per damunt el foc amb els peus descalços, sense cremar-se. És més. Hi ha qui carrega a les espatlles algun noiet per caminar sobre les brases. No és masoquisme, no. Com més pes, menys perill de cremades als peus. No és gens estrany, doncs, que, amb aquesta forta influència del foc, els druides l'utilitzin per a la quiromància. Que segons l'espetec, el color o la forma de les flames augurin un futur o un altre. Una pràctica que no és exclusiva de la cultura celta.
La màgia d'una nit màgica
La màgica nit de Sant Joan, però, té una llegenda gairebé unànime a tot el món. Durant aquesta nit les "portes" que comuniquen amb el Més Enllà s'obren. Així, durant aquesta nit es pot accedir a grutes, castells i indrets encantats. S'alliberen de les seves presons a princeses i reines mores que estaven presoneres víctimes d'alguna bruixeria o malefici. Dones d'aigua, follets i altres éssers màgics aprofiten aquesta nit per donar un tomb i poder ser vistos per l'ull humà. El dimoni també aprofita per passejar-nos pel nostre món. Les plantes verinoses perden les seves propietats perjudicials. En canvi, les herbes guaridores centupliquen les seves virtuts. Aquesta nit, els tresors guardats a les entranyes de la Terra surten a l'exterior perquè algun pobre mortal deixi, almenys, de ser pobre. La rosada que cau en aquesta màgica matinada cura 101 malalties i fa més bell i jove a aquell que s'imprengui tot el cos. Resumint. Durant aquesta nit s'obre la porta que ens introdueix al coneixement del futur i a les dimensions màgiques de la realitat."
dimarts, 20 de juny del 2006
errar ens fa humans?
"Cambiar la realidad es en el caso de mis libros un deseo, una esperanza; pero me parece importante señalar que mis libros no están escritos, ni fueron vividos ni pensados con la pretensión de cambiar la realidad. Hay gente que ha escrito libros como contribución para una modificación de la realidad. Yo sé que la modificación de la realidad es una empresa infinitamente lenta y difícil. Mis libros no son funcionales en ese sentido. Un filósofo escribe un sistema filosófico convencido de que es la verdad y se supone que eso modificará la realidad, puesto que él supone que tiene razón. Un sociólogo establece una teoría y es lo mismo. Un político también pretende cambiar el mundo. En el caso mío el plano es muchísimo más modesto. Digamos que es Oliveira que habla; volvemos a uno de los temas constantes de Rayuela. Yo tengo la convicción profunda, y cada día que pasa la siento más profundamente, de que estamos embarcados en una vía, en un camino equivocado. Es decir que la humanidad se equivocó de camino."
Julio Cortázar
Julio Cortázar
diumenge, 18 de juny del 2006
Opus spicatum
Fa temps que em van "regalar" uns quants llibres de poesia, van arribar a les meves mans de casualitat, salvant-los del contenidor de reciclatge. S'han passat un temps desats, sense vida, oblidats fins i tot... fins aquesta setmana passada, que han recobrat vida, els vaig passejant amunt i avall i me'ls vaig llegint a la meva manera, sabia que feia bé quedat-me'ls.
Un d'aquests llibres és Opus spicatum de Lluís Calvo, guanyador del Premi Maria Mercè Marçal, 2000.
I una de les joies que hi he trobat és la següent:
L'oblit com un ocell
Aquest vent que fuig, relíquia del capvespre, endurirà el seu nom per rebotar en síl·labes.
No em fatiga l'excés, sinó la seva absència.
No en tens prou amb les flors de fer-te aroma: et cal un temps ocult, el bulb que et signfica.
En els ulls hi ha la llum. Oblidate'n, dels astres.
Desig del pelegrí abans de l'arribada: una demora.
El desig mai no va: retorna, fins i tot en somnis.
Només el buit és lliure.
Recol·lecto fruits darrera de les pluges. Un ocell espicossa, aquí i enllà. Sense pensar-hi.
El poema no és una forma d'arqueologia. La seva història és sempre absent, deshabitada.
La realitat és una forma d'eficiència.
Aquesta petja és temps i espai. De salvatgina, deies?
Més dolorós que les paraules: el que callen.
Un rostre, un cel. Tots dos fugaços?
L'alçada del desig en una terra plana.
La realitat matisa el món. És una nota a peu de pàgina.
Entre onada i onada, la meva ànsia.
Enveges la paraula que no has dit, el teu silenci.
Una mirada obscura. Hi entraries?
La fageda nua, el repòs hivernal. Així la vida: una virosta que cruix sota els teus passos.
Fascina l'alçada. I el dolor.
La negació és la forma de poder. La més sincera.
La veritat és l'elusió més sinuosa.
El record crema abans que el foc.
O l'ètica o la deseperació? Potser, tan sols, una desesperació més ètica.
Per les frondes, pels camins eludits, per les tanques que reciten la llum de la tardor, pels teus ulls, pel respir.
Aquesta vida encara, meva i teva.
La comitiva del vent. El salconduit, la fuga.
La pluja em farà humà.
La llibertat és un parèntesi. De vegades, poques, un punt i a part.
Un frec d'horitzons tremola en l'aire, davalla fins les platges que alliberen els ulls. Els palets entre els dits s'hi arrodoneixen.
L'oblit com un ocell.
Entre el món i tu hi ha un esposori de paraules. I emmudeixo.
Sant Cugat del Vallès-Barcelona, 1997-1998
Un d'aquests llibres és Opus spicatum de Lluís Calvo, guanyador del Premi Maria Mercè Marçal, 2000.
I una de les joies que hi he trobat és la següent:
L'oblit com un ocell
Aquest vent que fuig, relíquia del capvespre, endurirà el seu nom per rebotar en síl·labes.
No em fatiga l'excés, sinó la seva absència.
No en tens prou amb les flors de fer-te aroma: et cal un temps ocult, el bulb que et signfica.
En els ulls hi ha la llum. Oblidate'n, dels astres.
Desig del pelegrí abans de l'arribada: una demora.
El desig mai no va: retorna, fins i tot en somnis.
Només el buit és lliure.
Recol·lecto fruits darrera de les pluges. Un ocell espicossa, aquí i enllà. Sense pensar-hi.
El poema no és una forma d'arqueologia. La seva història és sempre absent, deshabitada.
La realitat és una forma d'eficiència.
Aquesta petja és temps i espai. De salvatgina, deies?
Més dolorós que les paraules: el que callen.
Un rostre, un cel. Tots dos fugaços?
L'alçada del desig en una terra plana.
La realitat matisa el món. És una nota a peu de pàgina.
Entre onada i onada, la meva ànsia.
Enveges la paraula que no has dit, el teu silenci.
Una mirada obscura. Hi entraries?
La fageda nua, el repòs hivernal. Així la vida: una virosta que cruix sota els teus passos.
Fascina l'alçada. I el dolor.
La negació és la forma de poder. La més sincera.
La veritat és l'elusió més sinuosa.
El record crema abans que el foc.
O l'ètica o la deseperació? Potser, tan sols, una desesperació més ètica.
Per les frondes, pels camins eludits, per les tanques que reciten la llum de la tardor, pels teus ulls, pel respir.
Aquesta vida encara, meva i teva.
La comitiva del vent. El salconduit, la fuga.
La pluja em farà humà.
La llibertat és un parèntesi. De vegades, poques, un punt i a part.
Un frec d'horitzons tremola en l'aire, davalla fins les platges que alliberen els ulls. Els palets entre els dits s'hi arrodoneixen.
L'oblit com un ocell.
Entre el món i tu hi ha un esposori de paraules. I emmudeixo.
Sant Cugat del Vallès-Barcelona, 1997-1998
divendres, 16 de juny del 2006
Olor
Ahir al vespre, a quarts d'onze es va posar a ploure. Em va agafar per sorpresa, doncs no m'havia adonat de que s'estava ennuvolant. Una bona ruixadeta, que va prou bé, encara que ni la terra ni jo en fem prou. Estava al llit llegint quan de sobte l'aigua va trucar a la finestra. Sense pensar-m'ho ni un moment ja estava pujant la persiana i obrint la finestra, perquè entrés la seva música, la seva fresca, la seva olor... Pluja compartida, com gairebé tota la que visc en els últims temps, a quilòmetres de distància. Acabo el capítol i s'acaba la pluja. Tanco la finestra, doncs tenim la sort de que a la nit refresca i més si la fortuna ens porta pluja, i em disposo a deixar-me endur pel món dels somnis.
Somni estrany el d'aquesta nit, estrany que el recordi també, encara que sigui vagament. El despertador comença a donar la tabarra a les sis. Mandrejo una mica, el gat ve a donar-me el bon dia... faig un salt i em poso sota la dutxa... esmorzo, poc, amb una esgarrapada.
Surto de casa a quarts de set... només passar la porta se sent l'olor. Les meves glàndules pituïtàries fan festa major... olor de pluja, olor de terra humida... ahir va entrar amb algún veí i ha passat la nit al replà, semblava talment com si m'hi esperés, quieta, darrera la porta.
Somni estrany el d'aquesta nit, estrany que el recordi també, encara que sigui vagament. El despertador comença a donar la tabarra a les sis. Mandrejo una mica, el gat ve a donar-me el bon dia... faig un salt i em poso sota la dutxa... esmorzo, poc, amb una esgarrapada.
Surto de casa a quarts de set... només passar la porta se sent l'olor. Les meves glàndules pituïtàries fan festa major... olor de pluja, olor de terra humida... ahir va entrar amb algún veí i ha passat la nit al replà, semblava talment com si m'hi esperés, quieta, darrera la porta.
dijous, 15 de juny del 2006
No hi ha llibertat d'elecció
Miquel Masoliver va deixar ben clar ahir que no vol jugar més amb la selecció espanyola d'hoquei sobre patins, i que només l'amenaça d'una sanció que podria ser de dos a cinc anys de suspensió l'ha fet reconsiderar la decisió. Ja fa uns quants anys que es va eliminar l'obligació d'anar a l'exèrcit espanyol, però la llei espanyola de l'esport, del 1990, continua obligant esportistes estatals a anar a les convocatòries de les seleccions. I, a més, la federació de patinatge espanyola l'amenaça amb una sanció que podria ser més gran que la que rebria si donés positiu en un control antidopatge. Fer esport a l'Estat espanyol no és totalment lliure, com demostra el cas de Masoliver. Pau Gasol, Raül Lopez, Fernando Hierro i Enric Masip i altres jugadors d'hoquei sobre patins -l'any 1996, per exemple- han renunciat abans a competir amb les seleccions espanyoles. I mai no ha passat res. Quina és la diferència amb Masoliver? Que el jugador del Barça ha dit que prefereix jugar amb Catalunya. Les lleis no són iguals per a tothom? El cansament, voler estar més temps amb la família o els desacords amb l'entrenador són fets acceptables. Voler jugar amb Catalunya, no.
Editorial d'El 9 (Diari esportiu català) - 14 de juny del 2006
Editorial d'El 9 (Diari esportiu català) - 14 de juny del 2006
dimecres, 14 de juny del 2006
Nacions i No
Diumenge propvinent els catalanets són cridats a votar l’Estatut. Que, tenint en compte l’autoesmotxada a què se’l va sotmetre aquí primer, i el cepillo (com és possible que en llengua imperial no hi hagi paraula específica per dir «ribot»?) que li han passat després a la Reichshauptstadt, caldria pronunciar el Ehtatú. Mirem-nos aquesta realitat, com voldria Oscar Wilde, conscients que és ella qui imita la literatura i no pas a l’inrevés.
Tragicitat: hi ha el bé i el mal (segons quin sigui el resultat del referèndum), la situació és de caixa o faixa (la vida o la mort del país) i la culpabilitat és ineludible (pel fet, es voti el que es voti, d’haver-ho de fer de bracet amb segons qui).
Comicitat: el producte aquest sobre què cal pronunciar-se és fruit de la imperfecció (dels polítics autonómicos que l’han parit amb gran esforç i dels nacionales que l’han retallat d’un plumazo) i retrata les aspiracions de qui, ençà i enllà, els ha elegit.
Tragicomicitat: després de tan llarg periple, és possible que ens retrobem al mateix punt de partença; segons qui, contentet amb quatre engrunes més a la mà (còmic); segons qui, indignat i exhaust per no haver obtingut —o retingut— més de tallada (tràgic).
Com que, en qualsevol cas, tot aquest canyaret, més que no pas sembrar divisions en el si de la societat catalana (i espanyola), ha servit simplement per evidenciar-les, importa llavors, davant la contundència de les raons esgrimides a favor i en contra de les diferents opcions possibles, remetre’s a la ironia, entesa sempre, com volia Ors, en tant que adhesió intel·lectual incompleta. I, des d’aquesta actitud literària, pensar en Vittorini, Uomini e no (1945), en Pedrolo, Homes i no (1958), i manllevar-los l’anacolut d’idèntic títol per referir-lo a les nacions. En la convicció que sovint aquestes fan bona la paradoxa: qui les nega, és o bé qui més malda per destruir-les, o bé qui més brega per enfortir-les. Quina serà, catalanet, el dia 18, la teva nació?
la columna _ Josep Murgades (contraportada del Punt d'avui)
Tragicitat: hi ha el bé i el mal (segons quin sigui el resultat del referèndum), la situació és de caixa o faixa (la vida o la mort del país) i la culpabilitat és ineludible (pel fet, es voti el que es voti, d’haver-ho de fer de bracet amb segons qui).
Comicitat: el producte aquest sobre què cal pronunciar-se és fruit de la imperfecció (dels polítics autonómicos que l’han parit amb gran esforç i dels nacionales que l’han retallat d’un plumazo) i retrata les aspiracions de qui, ençà i enllà, els ha elegit.
Tragicomicitat: després de tan llarg periple, és possible que ens retrobem al mateix punt de partença; segons qui, contentet amb quatre engrunes més a la mà (còmic); segons qui, indignat i exhaust per no haver obtingut —o retingut— més de tallada (tràgic).
Com que, en qualsevol cas, tot aquest canyaret, més que no pas sembrar divisions en el si de la societat catalana (i espanyola), ha servit simplement per evidenciar-les, importa llavors, davant la contundència de les raons esgrimides a favor i en contra de les diferents opcions possibles, remetre’s a la ironia, entesa sempre, com volia Ors, en tant que adhesió intel·lectual incompleta. I, des d’aquesta actitud literària, pensar en Vittorini, Uomini e no (1945), en Pedrolo, Homes i no (1958), i manllevar-los l’anacolut d’idèntic títol per referir-lo a les nacions. En la convicció que sovint aquestes fan bona la paradoxa: qui les nega, és o bé qui més malda per destruir-les, o bé qui més brega per enfortir-les. Quina serà, catalanet, el dia 18, la teva nació?
la columna _ Josep Murgades (contraportada del Punt d'avui)
dimarts, 13 de juny del 2006
Diumenge
Són, més o menys, les 4 de la matinada, em desperten els tocs suaus del meu gat al portal. Quatre anys té i encara no ha après a tornar a entrar a casa. Sabia que se n'aniria de parranda, lluna plena i la porta oberta, doncs avui els gossos, com molts altres dies es queden a dormir a dins, i els deixem la porta del pati oberta pels pipis nocturns. Surto del llit remugant, no em fa cap gràcia que se'n vagi porài, tinc por que em torni desgalabrat de dalt a baix. Baixo al pis i em trobo als gossos dormint plàcidament... obro el portal i entra el gat com una exhalació, el Panxo també ha vingut a veure què passa. Després de perseguir el gat pel terrat, per evitar que torni a fugir, entro a casa. Me'n torno al llit, però només tancar els ulls n'haig de tornar a sortir, el gat, ja n'ha fet una de les seves. Reculla-ho tot, frega-ho i ale! desvetllada a més no poder. Em preparo un gotet de llet amb un pensament de cafè, encenc una cigarreta i obro l'ordinador. Vaig directament al meu refugi i li explico al meu àngel de la guarda la meva situació, poca feina? doncs sí. Poca feina i ganes de parlar amb ell. Li deixo escrits quatre esbossos del que estic pensant en aquell moment i me'n torno, altra vegada, al llit, esperant que Morfeu em faci un favor i m'abraci 4 o 5 horetes més. Fet i fotut ja són més de les cinc.
A les 7, sento el despertador del meu germà... amb un ull mig obert, li pregunto on va... "a passejar els gossos"... "espera'm que jo també vinc"... Faig un esforç i em llevo ràpidament, em vesteixo i em disposo a gaudir, altra vegada, dels passejos matinals. Feia massa temps que no hi anava. Estic petadeta de son, però la temperatura, fresqueta, l'energia dels gossos, dos boxers meravellosos, la llum, el paisatge vist i revist però sempre sorprenent, fan que en cinc minuts tingui els ulls com dos plats. M'enduc la càmera nova i faig quatre fotos. La llum és impressionant, els camps de blat estan esplèndids, els verds de bon matí conviden a quedar-s'hi una bona estona. Mai no em canso d'admirar el que m'ha envoltat pràcticament tota la meva vida. El dia és clar. No hi ha cap núvol enlloc, el Puigsacalm i Sta.Magdalena es veuen perfectament bé, els ocells comencen a despertar-se i omplen el passeig de sons meravellosos. Trepitg sobre la sorra, cants d'ocells, la poca aigua que baixa pel riu... la música del matí... un plaer i un luxe impagables.
Post escrit aquest migdia mentre escolto un blues de Lte, "ke bé ke meu passo", realment preciós. Moltes gràcies Tortosí!!
A les 7, sento el despertador del meu germà... amb un ull mig obert, li pregunto on va... "a passejar els gossos"... "espera'm que jo també vinc"... Faig un esforç i em llevo ràpidament, em vesteixo i em disposo a gaudir, altra vegada, dels passejos matinals. Feia massa temps que no hi anava. Estic petadeta de son, però la temperatura, fresqueta, l'energia dels gossos, dos boxers meravellosos, la llum, el paisatge vist i revist però sempre sorprenent, fan que en cinc minuts tingui els ulls com dos plats. M'enduc la càmera nova i faig quatre fotos. La llum és impressionant, els camps de blat estan esplèndids, els verds de bon matí conviden a quedar-s'hi una bona estona. Mai no em canso d'admirar el que m'ha envoltat pràcticament tota la meva vida. El dia és clar. No hi ha cap núvol enlloc, el Puigsacalm i Sta.Magdalena es veuen perfectament bé, els ocells comencen a despertar-se i omplen el passeig de sons meravellosos. Trepitg sobre la sorra, cants d'ocells, la poca aigua que baixa pel riu... la música del matí... un plaer i un luxe impagables.
Post escrit aquest migdia mentre escolto un blues de Lte, "ke bé ke meu passo", realment preciós. Moltes gràcies Tortosí!!
diumenge, 11 de juny del 2006
La soledad
Sólo la soledad derrite esa espesa capa de pudor que nos aísla a los unos de los otros; sólo en la soledad nos encontramos; y al encontrarnos, encontramos en nosotros a todos nuestros hermanos en soledad. Créeme que la soledad nos une tanto cuanto la sociedad nos separa. Y si no sabemos querernos, es porque no sabemos estar solos. Sólo en la soledad, rota por ella la espesa costra del pudor que nos separa a los unos de los otros, y de Dios a todos, no tenemos secretos para Dios; sólo en la soledad alzamos nuestro corazón al Corazón del Universo; sólo en la soledad brota de nuestra alma el himno redentor de la confesión suprema. No hay más diálogo verdadero que el diálogo que entablas contigo mismo, y este diálogo sólo puedes entablarlo estando a solas. En la soledad, y sólo en la soledad, puedes conocerte a ti mismo como prójimo; y mientras no te conozcas a ti mismo como prójimo, no podrás llegar a ver en tus prójimos otros yos. Si quieres aprender a amar a los otros, recógete en ti mismo.
Miguel de Unamuno
divendres, 9 de juny del 2006
Depredadors
El seu cos es movia amb la desimboltura pròpia dels hàbits solitaris. Però la solitud només és una presumpció humana. Tota passa silenciosa és un tro per a la vida de l’escarabat sota els peus; tota elecció és un món fet nou per als elegits. Tots els secrets són testimoniats.
Si algú en aquest bosc l’hagués estat observant –un home amb una escopeta, per exemple, amagant-se dins un flotó de faigs frondosos-, s’hauria adonat de la rapidesa amb què es movia camí amunt i amb quin desesper llançava males mirades a la terra que tenia davant dels peus. L’hauria jutjada com una dona enutjada darrera la pista d’alguna cosa horrible.
S’hauria equivocat. La frustrava, és cert, seguir un rastre en el fang que no sabia identificar. Estava acostumada a estar segura de les coses. Però si s’hagués molestat a analitzar-se la ment aquell matí humit i assolellat, s’hauria declarat feliç. L’encantava l’aire després d’una pluja intensa i la manera com un bosc de fulles que regalimen s’omple amb una percussió sibilant que et buida el cap de paraules. El seu cos era lliure de seguir les pròpies regles: una passa llarga massa ràpida per anar amb companyia, acotxar-se desinhibida a mig camí cada cop que li convenia tocar el fullatge esberlat, una trena gairebé tan gruixuda com un braç que li queia per sobre l’espatlla i escombrava la terra cada cop que s’ajupia. Els seus membres s’alegraven de tornar a ser a l’aire lliure, fora de la seva cabana diminuta amb unes parets de troncs que s’havien tornat plenes de verdet i opressores durant les llargues pluges de primavera. La ganyota era de pura concentració, i res més. Dos anys sola l’havien feta tan indiferent a l’aspecte de la seva cara com a un cec.
Estiu pròdig (fragment) _ Barbara Kingsolver
Així comença una història plena d'ocells, vida al bosc, animals salvatges, vida al camp, papallones nocturnes, vida, mort, encontres i desencontres, terra humida, arbres mil·lenaris, velles rancúnies... ingredients que ens serveixen per conèixer l'espai que viuen i ocupen 3 dones.
Si algú en aquest bosc l’hagués estat observant –un home amb una escopeta, per exemple, amagant-se dins un flotó de faigs frondosos-, s’hauria adonat de la rapidesa amb què es movia camí amunt i amb quin desesper llançava males mirades a la terra que tenia davant dels peus. L’hauria jutjada com una dona enutjada darrera la pista d’alguna cosa horrible.
S’hauria equivocat. La frustrava, és cert, seguir un rastre en el fang que no sabia identificar. Estava acostumada a estar segura de les coses. Però si s’hagués molestat a analitzar-se la ment aquell matí humit i assolellat, s’hauria declarat feliç. L’encantava l’aire després d’una pluja intensa i la manera com un bosc de fulles que regalimen s’omple amb una percussió sibilant que et buida el cap de paraules. El seu cos era lliure de seguir les pròpies regles: una passa llarga massa ràpida per anar amb companyia, acotxar-se desinhibida a mig camí cada cop que li convenia tocar el fullatge esberlat, una trena gairebé tan gruixuda com un braç que li queia per sobre l’espatlla i escombrava la terra cada cop que s’ajupia. Els seus membres s’alegraven de tornar a ser a l’aire lliure, fora de la seva cabana diminuta amb unes parets de troncs que s’havien tornat plenes de verdet i opressores durant les llargues pluges de primavera. La ganyota era de pura concentració, i res més. Dos anys sola l’havien feta tan indiferent a l’aspecte de la seva cara com a un cec.
Estiu pròdig (fragment) _ Barbara Kingsolver
Així comença una història plena d'ocells, vida al bosc, animals salvatges, vida al camp, papallones nocturnes, vida, mort, encontres i desencontres, terra humida, arbres mil·lenaris, velles rancúnies... ingredients que ens serveixen per conèixer l'espai que viuen i ocupen 3 dones.
dimecres, 7 de juny del 2006
Tornant a Olot...
En aquesta hora encara clara,
la llum del capvespre
dibuixa un paisatge intens i acollidor.
El dia ha estat llarg
i la tristesa m'ha guanyat terreny.
Ara, mentre m'omplo la mirada de verds intensos,
m'arriba la calma anhelada.
6 juny 2006 _ Tornant a Olot
dilluns, 5 de juny del 2006
aviat...
l'escoltarem,
ens emocionarem,
el viurem,
el sentirem...
ens farà escoltar,
ens emocionarà,
ens farà viure,
ens farà sentir...
diumenge, 4 de juny del 2006
Ballaruca!!!
Avui us convido a que visiteu aquesta web:
Són boníssims, divertits, en 2 segons es posen el públic a la butxaca i... i... el dia 10 són a Olot!!!!!
Poca cosa més a dir, doncs ahir la meva veu es va allotjar a l'Hotel i a saber quan torna...
Només que: VISCA EL NÀSTIC!!!!!!
divendres, 2 de juny del 2006
Estàn bojos aquests gals...
A l'empresa on treballo, tenim varis clients a França. En tenim un, el monsieur G., que és, potser el més peculiar. Jo farà cinc anys que hi treballo i no l'he vist mai, només ens hem relacionat via telèfon, això sí ens podem entendre bé perquè ell parla castellà, i entre el seu castellà i el meu francès precari, les converses que solem tenir acaben amb rialles. De tots/es és sabut, bé de quasi tots/es, que el meu amor, petit, cap a França, no s'extén cap a la majoria dels seus habitants. Per un client agradable i simpàtic, me'n trobo 3 de desagradables i maleducats. Ara, els que són amables són una delícia.
Doncs avui, aquest matí, han vingut uns clients nous de part seva. Només entrar, després de les salutacions, els he dit si venien de part del monsieur G., han somrigut i han dit que sí. "ets tu la que sempre agafes el telèfon?" "sí" ...i ja han començat amb les flors, que si sóc très gentile, que si monsieur G. tal i qual... i quan me n'he adonat ja tenia una bossa de paper damunt la taula amb una ampolla de champagne a dins. "De part del monsieur G."... i clar, una servidora, vermella com un pigot, no ha sabut què dir ni què fer, a part d'un gràcies sincer i un somriure tímid. Ja és la segona vegada que em fa arribar un detall.
El meu jefe s'aguantava el riure, la meva companya de feina s'ho mirava estranyada i divertida i jo em volia amagar de la vergonya que tenia, doncs la Madame que m'ha portat el present, m'anava mirant amb un somriure mig sorneguer...
Però la cosa no s'ha acabat aquí, no! Tot d'una treu una càmera digital de la bossa i em diu "el monsieur G. m'ha demanat que li faci una foto, somrigui!"
I ja em teniu a mi, amb la cara d'un vermell intens, somrient entre avergonyida, divertida i sorpresa.
I és que em ma vida havia passat tanta vergonya a la feina... ...estàn ben bojos aquests gals!!
Doncs avui, aquest matí, han vingut uns clients nous de part seva. Només entrar, després de les salutacions, els he dit si venien de part del monsieur G., han somrigut i han dit que sí. "ets tu la que sempre agafes el telèfon?" "sí" ...i ja han començat amb les flors, que si sóc très gentile, que si monsieur G. tal i qual... i quan me n'he adonat ja tenia una bossa de paper damunt la taula amb una ampolla de champagne a dins. "De part del monsieur G."... i clar, una servidora, vermella com un pigot, no ha sabut què dir ni què fer, a part d'un gràcies sincer i un somriure tímid. Ja és la segona vegada que em fa arribar un detall.
El meu jefe s'aguantava el riure, la meva companya de feina s'ho mirava estranyada i divertida i jo em volia amagar de la vergonya que tenia, doncs la Madame que m'ha portat el present, m'anava mirant amb un somriure mig sorneguer...
Però la cosa no s'ha acabat aquí, no! Tot d'una treu una càmera digital de la bossa i em diu "el monsieur G. m'ha demanat que li faci una foto, somrigui!"
I ja em teniu a mi, amb la cara d'un vermell intens, somrient entre avergonyida, divertida i sorpresa.
I és que em ma vida havia passat tanta vergonya a la feina... ...estàn ben bojos aquests gals!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
