Un any i unes festes de Nadal més tard, torno a ser aquí.
La 'culpa' és d'en XeXu, que avui fa anys i l'he anat a felicitar al seu blog i m'he dit que bé que podria passar per aquí i dir alguna cosa.
El cas és que no sé quina.
Podria parlar de la situació política i emocional del país, però tots la coneixem i la patim, la plorem, la lluitem i un llarg etceterà, etceterà, que deia el rei de Siam.
També podria parlar de la feina, però avui no és un bon dia per fer-ho. És dimarts. Els dimarts no m'agraden i avui m'he aixecat girada com una mala cosa. És un dia d'aquells que més valdria haver-se quedat al llit.
Us podria explicar que la meva història d'amor amb els madrilenys s'ha acabat o que ja no és com abans.
Com deia Luther King "Al final, recordarem no les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics" i amb això queda resumida la trencadissa de cor.
Els meus nens i nena (Dani, Pau i Laia) estan esplèndids. Són font d'amor infinit, rialles, frustracions, alegries, preocupacions, alguna disputa, més d'un crit...
En Dani m'és el més carinyós. No m'escatima mai abraçades, manyacs, petons, els 'tieta t'estimo' i els 'tieta ets la millor'.
En Pau és diferent, però tampoc m'escatima res quan li ve de gust, com l'altre dia que se'm va estirar a sobre al sofà i em va emplenar de petons i abraçades.
La Laia és més d'abraçades, això dels petons no li acaba de fer el pes, i les fa amb tot el cos i tota l'ànima, però les fa anar escasses, la paia.
Continuo enyorant l'hivern i la pluja.
#àudio: silenci.
dimarts, 9 de gener del 2018
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Sempre és dolç retrobar-te, Neus-elur. Sempre és com una carícia inesperada i dolça.
ResponEliminaMalgrat el temps. Malgrat els temps que corren o que sembla que no corren.
Cuida't molt.
Una bosseta de petons dolços, bonica.
;-)******
El mateix et dic Poeta.
EliminaUna abraçada immensa! :***
Encara que sigui per dir hola breument, ben retornada!
ResponEliminaHola Salvador!
EliminaGràcies i igualment :)
Sempre he estat expert en fer la punyeta, i si el meu aniversari, que no celebro i m'és una mica igual, fins i tot aquest any que en faig 40, ha servit per treure't del cau i fer-te publicar aquí, benvingut sigui fer anys! Tant de bo et tinguéssim per aquí més sovint, ens ajudaria a que no ens flaquegin tant les forces als que encara hi som. Però bé, ja sé que no es pot demanar això a algú que ha anat perdent l'interès, tot té el seu temps a la vida i dura el que dura. De què ens parlaries? Personalment m'és igual. El que m'importa és que ens parlaries. Una abraçada forta, per si t'hade durar fins la propera.
ResponEliminaT'estava felicitant i pensava, pobre XeXu, cada any li fas el mateix, ell que no ho celebra mai i tu sempre insistint en fer-li una petita festa en forma de celebració. No puc evitar-ho, bonic.
EliminaNomés 40!?! que jove!
Intentaré venir més sovint, ja sé que ho he dit més d'un cop, però tinc ganes de fer una mena de cròniques de la tieta neus. Aviam què.
Una abraçada!!!
Es fan pagar escassos els teus posts, eh? Que t'hem de fer abraçades també per què publiquis? A veure si aquest 2018 canvia la tònica
ResponEliminaHome, doncs no estaria malament, eh, m'agraden les abraçades.
EliminaLa tònica, no, veus? Ecs.
Gràcies per passar, Pons!
I jo cada any et faig el mateix també, no oblido que poc després de jo vens tu, i aquí estic, per felicitar-te l'aniversari també. Per molts anys queho pueguem seguir fent!
ResponEliminaMoltes gràcies, preciós, en vida teva, que per molts anys poguem no celebrar aniversaris ;-)))
EliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina