Sóc capaç d'enfilar-me, esbufegant com una senglana, allà on sigui; però a l'hora de baixar, la meva cama esquerra s'entesta a no voler seguir a la resta del cos.
El cas és que vaig pujar i vaig gaudir de veure tot casa meva des de dalt el castell. I que bonic que és casa meva!
Hi vam pujar amb en Dani, en Pau i la Laia. El primer es va portar com un campió. Els altres dos, aprofitant que hi havia el papa, van fer per maneres de pujar a 'cavall'. No saben res!
L'any 44 el vaig començar amb una migranya que em va acompanyar tot el dia. Per sort la vaig poder contenir en un segon pla la majoria d'hores.
Va fer un dia bonic, ennuvolat i humit. Llàstima que no plogués, però ja se sap que no es pot tenir tot.
Els meus nens i nena em van regalar abraçades anacondianes i grapats de petons.
I entre jocs, riures, alguna disputa, una bona passejada, sugus, petons, abraçades... va passar el dia.
Ah! i l'artista de la família me va regalar un dibuix ♥
44 anys i encara donant guerra a les muntanyes, has vist que bé? No plou ni que ens matin, però bé, pensa que pluja i muntanyes no és massa compatible. Millor entomar la pluja en pla.
ResponEliminaAixò de donar guerra per les muntanyes, deixem-ho en un donar guerra pels turonets i encara gràcies ^-^
EliminaAl pas que anem, això de ploure comença a ser un miracles.
Per moltes muntanyes més!
ResponEliminaMoltes gràcies, Pons! :)*
Eliminaestà clar que lo teu és anar amunt, ben fet i que no faltin els petons i les abraçades
ResponEliminaAmunt i foris! ;-))
EliminaQue no ens faltin mai de la vida!
Una bona idea per començar l'any, fent una bonica passejada! Jo sempre el comence mirant el concert d'any nou :)) Saludets!
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina