L'altre dia vaig veure com la lluna es ponia i vaig ser conscient del nostre continu moviment.
No ens movem poc a poc, no.
M'he acostumat, encara més que abans, de mirar les coses a través de la càmera.
Fa temps, quan vaig començar aquí, tot el que veia passava a ser un post nou, en vaig escriure molts mentalment i d'alguns en vaig deixar constància aquí.
Ara, tot el que veig passar i el que s'està quiet, és una foto. En faig moltes amb la càmera, d'altres les gravo directament a la retina, algunes les comparteixo i d'altres són només per mi.
Poder captar un moment efímer i convertir-lo en etern, no fa que tot vagi més poc a poc, però sí que frena un punt la inquietud que m'envolta.
Bé, bé,bé.
ResponEliminaEstic enamorada dels Avett Brothers, Estranger, fa mesos que m'acompanyen :)
EliminaTinc la sort d'anar veient les teves fotos, i ara també, que ens regalis les paraules.
ResponEliminaEns seguim a IG? poc que n 'estic al cas!!!
EliminaHola, maca :)
Les teves fotos han estat sempre antol·lògiques. Tenies un blog de fotos, recordes? A mi sempre m'han agradat, però no menys que les teves paraules. Que no ens faltin tampoc, fa molt bo de llegir-te.
ResponEliminaIntants, es deia el blog. També en tenia un de haikus... com ha canviat tot!
EliminaMoltes gràcies XeXu, per ser-hi sempre que he tret el nas :***
Això, tu ves vigilant la Lluna, si algun dia no es mou, avisa, eh?
ResponEliminaFaré un xiulet, no pateixis.
Elimina