it's more than rain...

Avui he somiat que plovia. Feia goig de veure com l'aigua regalimava per tot, plovia tant que el pati i el terrat de casa eren un toll d'aigua, als desnivells de la muntanya s'hi feien cascades precioses.

Avui, m'ha costat cosa de no dir, despertar-me i encarar un altre dia assolellat i sense fred.

miquerelles...

 El problema greu rau en començar a conformar-se, perquè si sempre t'han dat miquerelles, segurament és perquè no mereixes gaire res més.

I val més poc que res.

Atalaia...

 

Em passaria hores mirant per la finestra de casa.
Hores mirant com van i vénen les mallerengues, la cotxa fumada, la pinsana, els pardals, el pit-roig, les cueretes.
Les mallerengues entre elles es toleren i respecten els torns per arribar als cacauets, però ai si s'hi acosta un pardal, ai!
La cotxa, una femella preciosa, pastura sota la menjadora de cacauets, aprofitant tot el que cau.
El pit-roig va d'aquí d'allà, entre menjadores i engrunes.
La pinsana fa visites ràpides i eficaces, el temps just per fer-li una foto desenfocada i dolenta.
Les cueretes es comporten com si el terra del terrat només fos seu, com cada temporada.

Les mallerengues, curioses i manyagues, quan pujo a omplir les menjadores se m'apropen prou com per poder comptar les plomes del seu pit.

embruix...

M'he tornat una llunàtica.

november blue...

L'altre dia vaig veure com la lluna es ponia i vaig ser conscient del nostre continu moviment.
No ens movem poc a poc, no.

M'he acostumat, encara més que abans, de mirar les coses a través de la càmera.
Fa temps, quan vaig començar aquí, tot el que veia passava a ser un post nou, en vaig escriure molts mentalment i d'alguns en vaig deixar constància aquí.
Ara, tot el que veig passar i el que s'està quiet, és una foto. En faig moltes amb la càmera, d'altres les gravo directament a la retina, algunes les comparteixo i d'altres són només per mi.

Poder captar un moment efímer i convertir-lo en etern, no fa que tot vagi més poc a poc, però sí que frena un punt la inquietud que m'envolta.

La mallerenga, la bruixa i el pit-roig.

Fa dies que no plou, de fet fa massa dies que el cel és excessivament net i blau. Fa massa dies que fa calor i fa massa tardors que no fa tardor.
Ahir em van dir que aquest hivern seria cru i ple de neu, per compensar un estiu massa sec i calorós, però a mi se m'ha acabat la fe. Toca esperar i acceptar el que vingui. Això o marxar i marxar fa temps que ja no és una opció, només una il·lusió pels dies massa feixucs, massa nets i clars.
Si marxés em moriria d'enyorança i tristesa.
M'agrada massa ser tieta.

Totes les masses piquen.

finals i principis...

S'acaba l'hivern i se'm torna a fer curt. Reconec que tinc ganes de roba lleugera i flors i olors primaverals, però l'hivern sempre em curteja. Enyoro tenir molt de fred i tenir piulots, haver-me de posar els guants cada dia i no pas esporàdicament, sentir-me encongir dins l'abric. Enyoro una bona nevada i el silenci veient-la caure. Espero que arribi un any que l'hivern torni a ser el que era. Cada temporada em dic que potser serà el proper, que benvinguda sigui la primavera, perquè després d'ella i de l'estiu, sempre arriben (més tard o més d'hora) una tardor i un hivern. 

S'acaba l'hivern.

Toca despertar i recomençar.

Ai mira! Tinc un bloc!

Poc que hi pensava, ja, pobric.

Bon any a tothom!