color de marieta...

Tornàvem de rentar-nos les mans, després d'haver estat dibuixant i guixant a la pissarra.
-Les teves són vermelles!!
Me la vaig mirar i la seva carona era tot somriure mentre em mirava els peus. Les Vamcats, és clar! Jo també em vaig mirar els peus i arromangar una mica els texans perquè les veies bé.
-Eh que són "txules"? - li vaig dir mentre anava girant els peus. - T'agraden?
-Sí, molt! Són de color de marieta. -Va dir tota satisfeta.
-Ostres, doncs sí! Ara encara m'agraden més!
I ben felices totes dues, la Jana i jo, vam entrar a la cuina de Can Jordà.

la migranya...

Em fa sentir com una zombie.
Em produeix nàusees.
Em fa estar tensa.
Em fa sentir sola.
Em fa sentir desplaçada.
Em posa de mal humor.
Em pot fer plorar.
Em deprimeix.
Em fa créixer el grau de dislèxia.
Em fa estar malament amb qui tinc més aprop.
M'esgota de totes les maneres possibles.


Tenir-ne és com estar constantment en desacord amb el teu cap.

un fil fugisser ...

Aquest matí el dia estava emboirat, ennuvolat, gris, més o menys com el meu cap emmigranyat. Tot esmorzant he llegit el post de l'Estranger i he enyorat el bosc terriblement. A casa hi havia massa soroll i m'he aixecat de mala lluna. O sigui que m'he ben abillat, he arreplegat quatre trapaus i me n'he anat a esbargir-me.
La intenció era ordenar tot el que em ronda pel cap aquests dies, però no n'he sigut pas capaç. Com més volia aclarir-me més em perdia en divagacions i anava prenent notes mentals del que veia i sentia.

-L'alegria i el descans de deixar enrere l'asfalt i trepitjar la terra i les pedres.
-Una pluja de fulles daurades a la drecera d'arribar a la Serra.
-Les branques seques i velles trencant-se i caient.
-El so d'un picot fent algun forat.
-Trobar sempre clavells a la Serra. 

I a la Serra és on he tret la llibreta i ho he anotat per no perdre-les més tard enmig de records, enyors i altres coses.

A la Serra l'aire és espès de tan humit. Se senten ocells i el soroll somort del trànsit, tan lluny com estem de la carretera. La natura, imparable allà on l'home no hi posa la mà, està guanyant la partida a les pedres que abans eren casa.
He posat fruits secs trinxats sobre la molsa d'una roca. Jo estic asseguda a una altra esperant, amb un optimisme fora mida i inusual en mi, que vingui un pit-roig agosarat. La fredor de la pedra ja ha traspassat la roba, la pell i la carn, puja esquena amunt refredant la suor. M'espera una altra calipàndria segurament, però fins ara totes les d'aquesta temporada han valgut la pena.
Dubto que em pugui esperar gaire més estona i els ocells, savis, no s'atansen. Saben que el menjar hi serà igualment quan jo me'n vagi. 

No he tingut gaire més paciència i he continuat el camí, se m'havia adormit un peu i quasi no notava el cul de fred que el tenia.
He buscat una teranyina sense trobar-la. He vist fulles guardant gotes i m'he equivocat, com sempre, a l'hora d'agafar el camí cap a la Costa. Però què seria anar al bosc i no quedar-se atrapada en algun arítjol?
A la Costa he admirat el 'meu' roure. L'estimo a aquell arbre, veure aquelles branques recargolades, algunes de mig mortes i d'altres amb les fulles encara verdes, em commou.

Quatre fotos per aquí, quatre per allà i amunt que fa pujada. Però he sentit aigua a córrer i m'he deixat atrapar per un rierol ple de tardor. Volia pujar fins la Xuriguera però el rierol m'ha fet decidit per visitar el roure monumental, on posant-me a dos metres d'ell m'he dit "Vet aquí l'arbre que no et deixa veure el bosc" i m'he fet gràcia. I no, no em fa vergonya reconèixer-ho.
Després anant per un camí que no havia seguit mai, oh! sorpresa! m'he trobat unes trompetes espectaculars! i a falta de cistell, bona és la funda de la càmera.

Amb la funda plena, el cap bullint perquè no he aconseguit seguir el fil del pensament que volia aclarir, sentint una estranya enyorança, contenta en la justa mesura i respirant l'olor del bosc he començat a baixar.

Si us digués que no he intentat atrapar el fil almenys deu vegades us mentiria, però se m'ha escapat a cada volta. No he pogut desfer ni un sol nus, ni tampoc fer-ne cap que em convingués per saber per on anava.

Dues vegades m'he aturat i he escrit a la llibreta.

¿Com aconseguir, quan s'acaba el dia, que totes les persones que has sigut al cap de les hores que ha durat, n'esdevinguin una de sola i prou coherent?

Va venir amb la lliçó mig apresa i jo, a hores d'ara, encara no sé quin llibre he d'obrir.

a vegades ...

Quan estic nerviosa, o tinc atacs de vergonya, xerro pels descosits. Si, d'acord, quan no també, però no pas tant i no pas de coses que no li interessen a ningú!
Després l'endemà és un suplici perquè no trobo paraules per res ni ganes de dir-les tampoc i la vergonyeta del dia abans es transforma en una vergonya grossa i pesada.

Avui tinc un dia estrany, no sabria definir-ho de cap altra manera. Tinc la sensació de que he de treure'm alguna cosa de sobre i no sé què és. La incertesa em provoca neguit i el neguit ansietat. Després tot de cop paro en sec i em dic que no passa res, que tot està en ordre, que fa anys que em conec i que ja sé com funciono, que no calen aquests dramatismes absurds sense cap raó ni criteri i que no cal que m'enfadi amb mi mateixa. Ja em diràs perquè hauria de fer-ho. El cas és que ja ho sé i no cal que m'ho digui, seria massa redundant. Clar que tampoc distaria gaire del que he escrit fins aquí.

Melic.
Si la paraula ja és lletja, mirar-se'l massa és horrorós. A mi m'agrada llombrígol. Però tampoc m'agrada entretenir-m'hi, no pas amb el meu. I és el que estic fent darrerament, mirar-me massa el 'llumbrigu', perquè a la Garrotxa en diem 'llumbrigo', quan no 'llamgrigu'.
Som fets com el paisatge nosaltres, a estones quiets, amables i calmats i d'altres feréstecs, esquerps i de mal passar.
Ho tinc anotat aquí al costat:
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificació més exacta." Justine a El quartet d'Alexandria.

Garrotxa 2008

Ahir vaig veure colors tardorencs preciosos, una fageda cansada i adolorida, somriures preciosos i mirades divertides, complicitats, pinsans, un pit-roig, cueretes cuablanca, una merla i dos corbs.
No vaig fer cap foto i quan sóc conscient de que porto la càmera però que no la faig servir, recordo sempre allò que em va dir un dia en Fon i he explicat més d'una vegada: "A veces merece más la pena observar que capturar, Neus". I és que el meu professor de fotografia a més de bo és savi.