#off ...

Aquesta tarda arreplego el tren i creuo el país d'un cap a l'altre. M'esperen el Delta i tres persones maquíssimes. I també m'hi espero jo mateixa i paisatges desconeguts i ocells i mar i arròs i llum i vent i... tot.

Vinga, a ballar!

The rain will come ...

Estic asseguda al llit, amb la postura de lotus mal aconseguida, buscant una idea enmig de totes les que hi ha pel món. El portàtil obert davant meu ronca una mica però no li faig cas. La música fa estona que està parada i el gat s'està rascant al refugi que s'ha fet dins l'armari. Ja no sé quantes vegades li he dit "Pèsol, no rasquis" i ja no sé amb quants tons de veu diferents, passant pel pacient fins a l'emprenyat. Però ell fa la seva i després de rascar-se s'adorm. No he acabat de baixar la persiana per sentir ploure, en cas de que ho faci perquè de fet ni roineja. L'aire nocturn, espès i humit, embolcalla el poble completament. Al campanar toquen les deu, amb un toc cansat, com de deixadesa, com tocant d'esma i perquè no hi ha més remei. El so de les campanes s'entreté amb les gotes minúscules de l'aire i arriba mig esmorteït, mig gemegant, mig planyent-se. No és el mateix quan toquen a migdia, que ho fan amb alegria i energia, com celebrant alguna cosa i és que potser l'aire espès i carregat de pluja del migdia no té l'atreviment del nocturn, que pot actuar impunement i amb total llibertat.

chega de saudade...

Ens hem passat el dia junts al llit. Ell totes les hores des de les 7 del matí, que l'he anat a treure de dins un armari, fins ara. Jo n'he sortit per menjar, fer una estona de tieta i per pujar-li l'antibiòtic.
Avui estic una mica menys preocupada perquè aquesta matinada ha baixat a menjar i beure. Per una altra banda estic més preocupada perquè sembla que no es curi i perquè li ha sortit mal allà on teòricament no hi tenia res.
La meva sort és que tinc una veterinària "de capçalera", que és un tros de pa acabat de fer ple de mel de romaní, que em pregunta sovint com anem i m'anima i em diu què he de fer.

La meva altra sort és que tinc prou ibus i que, finalment, el vent repel·lent de ponent ha portat una bona ploguda.

I aquí estem, el meu gat i jo, cadascun dolent-se del seu mal a la seva manera, fent-nos companyia sense dir-nos quasi res i esperant que demà les coses vagin d'una altra manera.

Que les seves ferides només siguin això, que torni a voler jugar amb mi, que tingui ganes de sortir del seu refugi que també és el meu, que la migranya hagi passat i que la pluja s'endugui aquesta saudade instal·lada sota la pell.

Octubre, 12

El Descubrimiento
En 1492, los nativos descubrieron que eran indios,
descubrieron que vivían en América,
descubrieron que estaban desnudos,
descubrieron que existía el pecado,
descubrieron que debían obediencia a un rey y a una reina de otro mundo y a un dios de otro cielo,
y que ese dios había inventado la culpa y el vestido,
y había mandado que fuera quemado vivo quien adorara al sol y a la luna y a la tierra y a la lluvia que la moja.

Los hijos de los días _ Eduardo Galeano

danys col·laterals ...

La sala és pintada d'un color verd estantís i l'olor que s'hi respira no convida a quedar-s'hi massa estona. Ens asseiem i prenem paciència d'allà on podem. En tenim un parell a davant i sembla que s'hi estaran estona. Qui entra més tard que nosaltres està molt neguitós i posa els nervis a flor de pell a la resta. Finalment ens toca entrar a nosaltres. Ho faig sospirant.

-És el teu el que crida tant?
-Ui no, el meu està molt més tranquil del que em podia imaginar.
-I què li passa?
-Doncs que se me'n va anar de parranda...
-Ben fet!
-Doncs no, perquè...
-I per què no?
-Doncs per això. I li ensenyo el coll esgalabrat. No m'agrada que surti perquè se'n troba d'altres, s'hi baralla i després, si no hi ha sort, em torna així. I em fa patir.
-No podràs pas evitar-ho.
-Home, doncs ja li tocaria que té 11 anys!
-Això és ser jove! Jo he tingut gats de 18 i 20 anys.
-M'alegres la vida, de veritat.

Mentrestant s'ha mirat la ferida que no fa gens de bon veure, m'ha dit "l'haurem d'ajudar" i li ha posat una injecció de penicil·lina. En tot moment el seu to de veu ha sigut suau i amable, igual que les seves mans. En Pèsol no ha deixat anar ni un trist 'miau', ni un ronc enfadat, ni res. Ha pres una paciència que no m'esperava i s'ha portat molt bé. "Això és una esgarrapada d'un altre gat".

-Aviam, li poses iode i li dónes un antibiòtic cada 12 hores durant 7 dies. En una setmana ja ho ha de tenir curat.
-Iode? quan en sent l'olor es torna boig i s'ho llepa tot.
-Doncs iode sí, l'antibiòtic i mel. La mel va molt bé per les ferides, ja ho veuràs.
-D'acord, ho faré. I amb el desfici que té de rascar-s'ho què faig?
-Amb la injecció ja se li passarà, ja veuràs i sinó doncs, com que les dones teniu molta paciència...
-Li tallo les ungles.
-No, tallar-les no. Les hi llimes les de la pota del darrere.
-Llimar? em quedaré sense dits, sense ulls, poc que podré.
-Sí dona, quan tractes amb un gat has d'estar molt tranquil·la i si cal fer-ho per etapes ho fas.
-Ho sé, fa 11 anys que estem junts.

I entre una cosa i l'altra em fa la recepta i em cita per la setmana vinent (el veterinari només ve un dia a la setmana) només en cas de que la cosa no rutlli com s'espera que ho faci.
M'agrada aquest veterinari, ha tractat al meu gat amb molta cura i sé que n'hi ha que no en són gens de curosos. En Pèsol també els coneix.

He de dir que els miols i els roncs amenaçadors són tots per mi. Però no hem passat cap dia d'aquí; sigui perquè ell no ha volgut, sabedor de que el curo, sigui perquè li he parat els peus amenaçant-lo jo i picant-li les orelles. Encara ens anem prenent paciència i ens anem donant tota la corda del món.

En Pèsol es fot el iode i la mel i li encanta l'antibiòtic. Sort que és líquid, que sinó rai ja hauria perdut algun dit. Sempre accidentalment, és clar.
I avui, dos dies més tard de la visita, no sabria pas dir si anem millor o no, el que sé és que no anem a pitjor.
No li he llimat les ungles. Bé, dic mentida, sí que ho he fet, però després de tallar-les.
Es continua rascant quan no el vigilo i aquí em teniu, preocupada pel meu estimat Pèpòl·l.

come un assalto di gioia...

No sé com començar aquest post i em vénen a la memòria les primeres paraules de l'Amor particular d'en Lluís Llach. "Com t'ho podria dir perquè em fos senzill i..." i ja està.
A casa estem pendents de com creixen dues personetes al ventre de les seves mares respectives. Un germà o germana per en Dani i una cosineta. Perquè avui hem sabut que serà una Laia. La seva besàvia paterna es diu Eulàlia. I d'aquí una setmana sabrem si en Dani serà l'únic nen si resulta que ha d'arribar una Berta.
El que sabem amb tota seguretat és que la humitat relativa augmentarà a la Garrotxa, de tanta bava com deixem pels llocs.
Només hem d'esperar que tot vagi el millor possible.

Qui sap si a la seva memòria només hi haurà una Catalunya lliure, rica i plena. Esperem que sí.

He buscat cançons que es titulessin Laia, ho confesso. No n'hi ha hagut cap que m'agradés gaire, per no dir que no m'han agradat gens. Però la que he triat és un resum precís del que hem sentit, del que vam sentir, del que sentirem. Amb la Laia, amb en Dani, amb la Jana i la Maria, amb la criatureta que encara no sabrem si serà nen o nena.
El cas és que la marona de la Laia és la meva germana petitona i és una sensació estranya i meravellosa. És com si l'haguéssim d'estar cuidant contínuament perquè és la petita, però no, perquè de petita ja no en té res.
I amb la marona de la germana o germà d'en Dani, la meva cunyada estimada, també em passa una mica el mateix, ja fa temps que és una germana petita també. És curiós i meravellós com es pot estimar així.