tornant...

L'estiu va fent camí amb dies com el d'avui, on respirar i moure's no suposa cap esforç extraordinari.

Amb tardes fent de tieta compartint el nebot amb la seva iaia.

Amb algun vespre esporàdic de cap de setmana fent de cambrera.

Amb els dits plens de cola mentre encamino inspiració i energia cap a unes capses de fusta, cartró o el que convingui.

Amb un àlbum de casament empantanegat perquè la inspiració em defuig cada vegada i el temps s'escola fent altres coses... o simplement deixant-lo passar, tot i que sigui cada vegada és difícil poder-ho fer.

Ja no cal que torni mai més a la feina que tenia fins ara. I, francament, m'és un alleugeriment. Paradoxal? segur que sí, però hi ha situacions insostenibles i la feina n'era una.

Ara tinc tot el temps del món i no en tinc gens.

Tenim piscines improvisades, ànecs de goma llançadors d'aigua, testos gegants que són coves, racons-amagatalls perfectes, mirades plenes de picardia i amor, somriures amb dents que tot just surten, paraules noves, frases inintel·ligibles, contes i jocs, passeigs i becaines.

Capses, papers de mil colors, un tsumani a l'habitació (la meva capacitat per crear el caos és infinita), gats que han après a obrir l'armari de la mestressa que fa servir pinzells de maquillatge per encolar.

I així anem fent, anant i, en aquest cas, tornant.