Rain's the way you move now ...

De quantes maneres es pot invocar la pluja?

retrospectiva ...

Avui m'he sentit tres vegades decebuda. Per culpa meva, és clar, per haver malinterpretat tres relacions.

D'acord. És mentida. No he malinterpretat res, només que esperava alguna cosa més que indiferència, sobretot quan se suposa que hi havia amistat. Em penso que el problema està en el concepte d'amistat. Diria que tothom el té malentès.

O potser és que idealitzem les relacions i ens convencem a nosaltres mateixos que allò que podria ser companyerisme, certa afinitat i alguna complicitat és amistat. O sigui, el que dic al paràgraf anterior però amb unes altres paraules.

Jo avui he arribat a la conclusió de que només tinc dos amics i possiblement cap amiga.

Relacions maques? sí, no dic que no. Són molt maques, hi ha un cert grau de confiança, complicitat, bon humor quan cal, seriositat que es requereix... No em puc queixar, d'aquestes potser en tinc... no ho sé, no vull comptar-les ara, hauria d'analitzar-les massa per saber en quin cabàs les deso o si ja les enfoco cap a la deixalleria.

De totes maneres que estigui decebuda continua siguent només culpa meva. Saber que no pots crear-te expectatives no implica no fer-ho i aquí és on hi ha l'error. El cas és que en una relació d'amistat hi ha d'haver uns requisits mínims o màxims. No es pot definir com a amistat una relació que és només d'anada. Sempre hi ha d'haver un camí de tornada sinó t'acabes perdent. I jo he fet tantes vegades el camí d'anada que ja he creat un laberint. El cas és que sé que no puc desfer-lo, encara que m'ho proposés en sóc incapaç, perquè avui estic lúcida i veig les coses clares, però demà... demà estaré contenta de tenir dos amics de debó i m'enganyaré pensant que també tinc amigues i altres amics, perquè si baixem el llistó de les exigències costa menys tenir companyia. I, per molt solitària que defensis ser, a qui li agrada sentir-se sol?

I no pots evitar pensar que qui ets tu per exigir res... però sí, exigeixo el camí de tornada.

I tampoc puc evitar preguntar-me a quantes persones he decebut jo per no haver caminat.

beware the cat ...

Hi ha mirades que atrapen...

"Cosiu-me orelles de gat al cap si-us-plau, cosiu-me una cua també al final de la columna vertebral, cosiu-me bigoti... doneu-me hormones gatunes que em creixi el pèl fi i bigarrat!"

febre tardorenca ...

Avui comença la tardor i aquest cap de setmana qualsevol diari que es tingui en prou consideració (hi ha una mà d'egos inflats de por) treurà una mena de guia de bolets. I jo em pregunto: cal treure-la cada any? Qualsevol diria que surten espècies noves cada temporada i no. Aquest any els bolets dolents seran els mateixos que ho eren l'any passat. I els bons... seran corcats, si és que se'n fan.

El que tampoc ens cal és el programa 'Caçadors de bolets' de TV3. Al principi feia mitja gràcia, sobretot perquè mai especificaven on es trobaven els bolets. Però aquest any ja els veig marcant el lloc exacte d'un rovelló amb el Forsquare.

Confesso que me'l mirava per poder escoltar als 3 avis que seien al banc. La iaia (epd) em tenia el cor robat.

No dic que només uns quants tinguem dret a anar a caçar bolets (alguna estona parlaré d'això de caçar que ens han robat els xaves). Però el cas és que amb aquest programa es dóna la sensació de que anar a bosc és anar a donar un tomb per la rambla i no.

Als que ens hi movem amb certa assiduïtat i normalitat trobar-nos certes coses ens omple d'indignació.

Burilles, papers, crits...

El bosc no és casa nostra. És casa d'ells, dels animals que hi han viscut sempre i dels que hem foragitat. Nosaltres hi hem d'anar amb la mateixa educació i respecte que entrem en una catedral. Clar que allà també t'hi trobes de tot...

Els humans potser som capaços de raonar, però això no és cap indicatiu d'intel·ligència.

Els animals, els arbres, les flors, les pedres... tot hi era abans que nosaltres. Només sabent això ja n'hi hauria d'haver prou per respectar fins i tot una aranya minúscula.

I ja aprofito l'avinentesa per deixar un missatge als boletaries aixafaboscos i/o fumadors:

-Espero que cada vegada que llenceu una burilla al sotabosc, per ben apagada que estigui, un paper o plàstic us revincleu els dos turmells. (Hi ha qui em diu que sóc massa bona i qui diu que hauria de desitjar un càstig pitjor, com ara que els caigués una branca seca a sobre i els esberlés el cap).

-Aquest any els bolets es van fer a principis d'estiu. Ah... 'se siente'! Val més que aneu a comprar-los al super. Els que vénen d'Ucraïna són molt bons. I si en porten de japonesos ja veureu quina festassa.

-No cal que vingueu per aquests verals: hi ha voltors. I de tothom és sabut que si són capaços de matar un xai per menjar bé poden matar un porc.

-Si aneu a bosc no cal que crideu, heu de saber que als seus habitants el que surti de la vostra boca els importa menys que la merda.

I com diu el meu germà: Xispun.

Nota aclaridora:

Només faig referència als xaves en el tema de 'caçar bolets'. D'impresentables que no respecten el bosc també n'hi ha al meu poble, de fet n'hi ha a tot arreu no és una cosa intrínseca de la gent de ciutat, no no; com també hi ha a tot arreu persones que l'estimen i el respecten.

dia de tardor ...

Despertar-se de matinada per culpa d'un soroll i adonar-te, en menys d'un segon, que plou. Mirar l'hora i somriure perquè encara queden hores per dormir al bressol de la tempesta.

Després no recordes quina hora era i si els llamps i trons han sigut reals o un somni.

Notar, quan tornes a començar el dia, que l'olor és diferent, que l'aire és diferent, que la llum és diferent. Fa un dia de tardor i l'ansietat amb la que l'esperaves s'aquieta i es transforma en satisfacció quan veus les boires que arriben arran de poble. Darrera hi ha les muntanyes, absorbint humitat, vida... Ha de fer tanta bona olor el bosc!

Les últimes orenetes passegen per un cel més blanc que gris. Diu que han fet una gran reunió al barri de baix aquest matí.

I com que sóc una ànsies ja he 'vestit' el bloc de tardor. Feia dies, molts!, que les fotos 'noves' em cremaven els dits.

a ritme de vals ...

Mentre era al bus passejant els ulls pel paisatge i escoltant música he pensat un post. O una part d'un o una idea o... I no he anotat res, tenia feina a seguir el ritme d'un vals d'Strauss. Té un no sé què encantador pujar a la Garrotxa a ritme de vals.

"Wine, woman and song"

Ara l'he tornat a posar, aviam si així agafo el fil que he perdut aquesta tarda. Ho faig sense cap esperança doncs he tingut temps d'omplir les darreres tres hores de somriures, complicitats i amor.

Tenia alguna cosa a veure amb plomes i volar. O potser això ho vaig pensar ahir? Avui ja no sóc la mateixa d'ahir i ja veig les coses d'una altra manera, amb menys optimisme... o potser hauria de dir amb més realisme. Somiar desperta amb un peu tocant sempre a terra és el que té.

I com que sóc incapaç d'atrapar el pensament perdut agafo altres fils, enfilo una altra agulla i faig punt de creu. Parlo metafòricament. Aquesta vegada sí.

I si em fes unes ales de ganxet?

Algú s'anima a ballar?

llum als ulls i força al braç!

Avui és un dia d'aquells en què tothom fa ús de la simbologia. Uns més que altres tots som nacionalistes. Clar que no tots volem i estimem la mateixa nació. L'altre dia deia que España és una gran fàbrica d'independentistes catalans i que en cas de fer un referèndum per assolir la nostra independència no l'hauríem de fer pas aquí, s'hauria de fer allà. A la primera ronda ja seria nostra.

Avui els polítics s'ompliran de paraules buides. Bé, com cada dia, però les d'avui són de les que més dolen. Almenys a mi. A mi l'Onze de setembre que ningú em vingui amb cap discurs, no me'l penso escoltar.

De la mateixa manera que no penso emocionar-me amb Els Segadors. No senyor, no m'agrada. Jo sóc fan del Cant de la Senyera. Pell de gallina i llàgrimes galtes avall. És el que hi ha. Abans el cantava amb la coral del poble, ara dubto que l'emoció em deixés fer-ho. Com més gran em faig més radical em torno.

Visca Catalunya! Lliure!

setembre ...

September _ Antje Duvekot

Estic enamorada d'aquesta cançó ... i això que no entenc la lletra.

Prohibit pensar ...

Fugir quan no et pots deixar a tu mateixa al lloc de partida és una pèrdua de temps i energia.

L'error més greu que he comès aquesta setmana és que m'he parat a pensar. Seguidament he tocat fons. Bé... m'ho dic per animar-me, però sé que encara em puc enfonsar molt més. Ara m'estic aferrant amb ungles i dents a... l'aire?

Tinc tres plomes precioses. Una de voltor comú, una de xoriguer i una de falcó pelegrí.

No sé quantes me'n faran falta per tenir unes bones ales. Només sé que he de treure paciència d'on sigui per poder-les aconseguir. Fins i tot d'allà on no n'hi ha.

'el buitre que no corre vuela'

Ahir no em vaig cansar en cap moment d'estar mirant una i altra vegada el mateix paisatge. Vam veure com començava el dia entre boirines, com el sol només arribava al Pirineu, com s'ennuvolava el cel i s'aclaria, que semblava que havia de ploure i vam acabar tenint calor, després d'haver passat força fred només arribar.

Mentre admiràvem el paisatge el meu germà va dir que li recordava un lloc, un nom estrany que ja no recordo. Un nom tolkinià. Hi ha hagut més d'una persona que veient alguna foto meva de la Garrotxa m'havia dit que semblava Mordor. I jo vaig haver de buscar al Google què coi era això de mordor.

'Doncs sí, és un paisatge totalment tolkinià'

I jo penso que si de cas Tolkien va descriure un paisatge totalment garrotxí. En aquest cas sí que l'ou va ser abans que la galina. Potser ens hi falten cascades immenses, pel que m'explicava l'I, però quan hi ha una temporada de pluges considerable a la vall d'en Bas els saltants d'aigua, agrestes, preciosos i espectaculars, fan un atraüt que riu-te'n tu!

Des d'on érem els hauríem vist.

Terra aspra, trencada i de mala petja, vet aquí com es defineix la Garrotxa. I és ben bé així, quan vius a la part de baix ho saps, però quan puges a l'Alta Garrotxa t'adones de que tot i saber-ho ho ignoraves. És una terra trencada amb tanta bellesa! Ensenya les seves arrugues amb tanta dignitat! I hi vivia gent i encara n'hi ha que ho fan, enmig de cingleres, a la carena d'un turó prou ampla... allà on hi havia verd i aigua. On no es pot arribar de cap altra manera que anant a peu. No és d'estranyar que els garrotxins siguem una gent amb un tarannà més aviat tancat.

Amb un peu a Montagut i l'altre a Camprodon vam comptar ocells, alguns de vista, altres d'oïda. Aquests últims un grup d'abellarols en plena migració, molt cridaners, que van passar just pel coll que hi havia sota nostre. A primera hora un xoriguer plantava cara a una àguila daurada. Vam veure una marcenca cruspir-se una serp. I els voltors ens rondàven amb total tranquil·litat.

'Ostres... està massa lluny per fer-li bé la foto'

'Fes-te la morta'

Nosaltres érem als peus del Comanegre, als nostres peus hi teníem la Garrotxa. El paradís.

Presència #2

. . . . . . _ . . . . . . _ . . . . . . _

Vet aquí la senyal que feia (i fa) cada nit aquest far. Sis de curts i un de llarg, amb una petita pausa enmig de cada tanda. Recordo un vespre-nit que vaig estar força estona comptant-los, com esperant que ell es descomptés o canviés de ritme. Però no. Constant i ferm, vet aquí com és.

Un punt de fuga, un punt orientatiu, un punt de pesca, un punt d'inspiració i també un abocador. Trist i vergonyós però ben cert.

Un bon lloc on esperar el primer raig de sol del dia.