Quan no s'està acostumada a que et tirin floretes, quan algú et diu una cosa maca no te la creus. I la gent es pensa que és falsa modèstia, però no. No sóc lletja però tampoc sóc guapa. No sóc una paia espaterrant però tampoc estic tan malament. Sóc normal i em sobren uns quilets, cosa que hi ha qui té molta feina a recordar-me amb certa regularitat. Tampoc em preocupa molt, el just i necessari com per no haver de canviar la roba de l'armari perquè no em serveix. Cosa que ja està passant, per cert. (Estic rient perquè m'he adonat de que m'hauria de preocupar i no sé si ho faig...).
El cas és que quan algú em diu alguna cosa d'aquestes m'entren ganes de riure, perquè clar tinc mirall a casa, tinc ulls, tinc un sentit de la bellesa prou ben entès i tinc criteri. I tampoc m'agrada donar massa importància a l'aspecte físic. No he hagut de fer res per tenir el que tinc, venia tot de sèrie i ser guapa o no no té cap mèrit propi. Se n'és o no se n'és i de vella i arrugada, si vivim prou anys i no fem trampa, tant ho serem la veïna de dalt com jo.
El cas és que avui m'han tirat una flor, bé dues però era la mateixa i el segon només ho ha exagerat per fer-me passar més vergonya (i doncs per què hi són sinó els amics?), i m'he volgut amagar sota la taula, que no m'hauria pogut tapar ni perdent 20 quilos de cop.
Avui m'han fet posar vermella i m'han fet recordar que sóc tímida.
I ara, quan ho recordo, ric mentre intento decidir si la veu ens ve de sèrie o si tot el mèrit és meu.
(Sí, sí, podeu riure amb mi, cap problema)
Me'n vaig anar a dormir cap a mitjanit, després d'haver anat a buscar en Pèsol que prenia la fresca dalt el terrat. La recompensa va ser poder veure un cel meravellosament estrellat. Mentre esperava que el gat vingués, cosa que no va fer, em vaig entretenir buscant l'estrella Polar.
