#1302

setze ...

Si dormo més semblaré una marmota. O potser guix. El cas és que dormir no em fa descansar i em desperto cada vegada adolorida i aixafada. Ja no tinc febre, però haver perdut dos quilos en un dia i mig m'està pesant massa. #Paradoxa.

Realment dormint tant semblo en Pèsol, que s'hi passa tot el dia i bona part de la nit. I quan no dorm pretén que jugui amb ell i jo no puc amb la meva ànima.

Setze són els escalons que separen el pis de baix del de dalt i viceversa i ara, aquests setze escalons, em deixen sense alè. 'Així fas fons' m'ha dit la meva germana quan li he comentat que em cansava més pujant a dalt que pujant el Pic de la Dona.

I mentrestant no dormo em queixo i llegeixo una mica i bec tan com puc.

Menjar no gaire, gràcies.

Demà hauré de buscar l'home dels nassos per casa.

Una manera com una altra d'acabar l'any.

Setze són els dies que em falten per canviar-lo.

santestevegloriós... [!]

Us explicaria el matí d'avui; el fred revifant-me a primera hora; les fulles i herbes gebrades partint-se sota els meus peus; les disputes ocellaires a la menjadora del pati del meu germà; el pit-roig que ha vingut fins a la finestra per xafardejar a dins; el riu tranquil i musical; el sol jugant a fer ombres; les catifes de fulles seques, humides un cop desglaçades, amortint les nostres passes; el vol d'un bernat pescaire; les corredisses d'en Panxo al costat del riu; el te i el cafè compartits... Us ho explicaria, però no tinc paraules ni esma per fer-ho.

sobreviurem ...

(...)

Natanael, me gustaría darte una alegría que no te hubiese dado todavía ningún otro. No sé cómo dártela y, no obstante, poseo esa alegría. Quisiera dirigirme a ti más íntimamente que como lo ha hecho todavía ningún otro. Quisiera llegar a esa hora de la noche en que sucesivamente habrás abierto y luego cerrado muchos libros, buscando en cada uno de ellos más de lo que te haya revelado; hora en la que esperas todavía; en la que tu fervor va a convertirse en tristeza por no sentirse sostenido. Sólo escribo para ti; sólo escribo para esas horas. Quisiera escribir un libro del que te pareciera ausente todo pensamiento, toda emoción personal, en el que no creyeras ver sino la proyección de tu propio fervor. Quisiera acercarme a ti y que me ames.

La melancolía no es sino fervor recaído.

Todo ser es capaz de desnudez; toda emoción, de plenitud.

Mis emociones se han abierto como una religión. Tal vez comprendas esto: toda sensación es de una presencia infinita.

Natanael, te enseñaré el fervor.

Nuestros actos se ligan a nosotros como su fulgor al fósforo. Nos consumen, es cierto, pero nos dan nuestro esplendor.

Y si nuestra alma ha valido algo es porque se ha quemado más ardientemente que otras.

Yo os he visto, grandes campos bañados con la blancura del alba; lagos azules, yo me he bañado en vuestras olas y que cada caricia del aire riente me haya hecho sonreír es lo que no me cansaré de repetirte, Natanael. Te enseñaré el fervor.

Si yo hubiese sabido cosas más bellas son ésas las que te habría dicho; ésas, por cierto, y no otras.

No me has enseñado la sabiduría, Menalcas. De ningún modo la sabiduría, sino el amor.

(...)

Natanael, que cada espera, en ti, no sea ni siquiera un deseo, sino sencillamente una disposición para la acogida. Espera todo lo que viene a ti; pero no desees sino lo que viene a ti. No desees sino lo que tienes. Comprende que en cada instante del día puedes poseer a Dios en su totalidad. Que tu deseo sea de amor, y que tu posesión sea amorosa. ¿Pues qué es un deseo que no es eficaz?

¡Cómo, Natanael, posees a Dios y no te habías dado cuenta de ello! Poseer a Dios es verlo; pero no se le mira. Y tú, Balaham, ¿no has visto a Dios a la vuelta de algún sendero, al detenerse tu asno ante Él? Porque te lo imaginabas de otro modo.

Natanael, sólo a Dios no se puede esperar. Esperar a Dios, Natanael, es no comprender que lo posees ya. No distingas a Dios de la dicha y pon toda tu dicha en el instante.

He llevado todo mi bien en mí, como las mujeres del pálido Oriente llevan consigo su fortuna completa. En cada pequeño instante de mi vida he podido sentir en mí la totalidad de mi fortuna. Estaba formada, no por la suma de muchas cosas particulares, sino por mi única adoración. He tenido constantemente toda mi fortuna a mi completa disposición.

Contempla el atardecer como si el día debiera morir en él; y la mañana como si en ella nacieran todas las cosas. Que tu visión sea nueva en todos los instantes. El sabio es el que se asombra de todo.

(...)

Los Alimentos Terrestres _ André Gide

canvi d'estació ...

Hivern.

Busco, sense gaires ganes, una foto per posar a la capçalera del bloc. Les poques ganes es reflecteixen en el fet de que no en trobo cap. Però només és una excusa per poder posar la mateixa que l'hivern passat. M'agrada, no puc fer-hi més. Qualsevol altra foto al costat d'aquesta em sembla poca cosa.

Haiku.

Aquesta vegada acompanya la foto un haiku d'un amic, en Buk. Un dels que ja tenia marcats al seu llibre 'Paisatge Trèmul'. Si no el coneixeu us recomano que visiteu el seu bloc. Realment és una delícia.

Poesia.

A Abu Bakr al-Balagi devem els judicis doctrinals del Llibre dels Escollits, els quals es resumeixen en la guia de cinc braços.

El primer: "Fes del teu pensament i de la teva paraula un exercici perfecte de doma, on cavall i genet siguin una sola cosa."

El segon: "La poesia es compra, però un Escollit no es ven."

El tercer: "No visitis la poesia massa sovint, perquè acabaràs, com en la brega d'amor, cansant-la i cansant-te. El misteri és enemic irreconciliable de la repetició."

El quart: "No confonguis la realitat de les coses amb la poesia. Una futilitat rimada és doblement condemnable."

I el cinquè: "L'or de l'esperit és fill d'un cor sincer i d'una ambició resignada."

Llibre de la Frontera _ De Musa ibn al-Tubbi

teràpia al paradís ...

Hi ha llocs en els que només t'hi pots sentir bé, on només et pots sentir bé.

Mallerengues, pica-soques, pit-roigs, pinsans, corbs... i un aligot quasi a tocar.

Recolzar l'esquena a l'arbre, tancar els ulls i notar l'energia.

Vet aquí una de les millors teràpies.

vent del nord ...

Continua bufant la Tramuntana i la sensació de fred es multiplica. Una multiplicació que esdevé una resta de 4º. Les matemàtiques són curioses.

Quin dimecres tan dimarts avui.

Avui he tingut tanta fred que les llàgrimes em sortien pràcticament sòlides.

Quants tipus de fred hi deu haver?

Dos nusos a l'estómac. I difícils de desfer.

Però no pas impossibles.

Avui estic massa cansada per explicar-ho. Fins i tot estic massa cansada per explicar-m'ho a mi.

Convé que plogui. Convé molt.

M'agrada posar-me la bufanda i el gorro.

Després de fer més de mig camí cap a casa amb el cap cot he trobat un haiku.

Alço el cap

i entre els llums del carrer

trobo la lluna.

Què faria jo sense la lluna?

angoixa ...

Estava somiant una cullonada ridícula, però molt è? no us ho podeu pas imaginar. Era una mena de surrealisme cutre rotllo pel·lícula de Leslie Nielsen. Amb el que detesto jo el cine d'aquest home. Realment m'estava empipant per perdre el temps d'aquesta manera. Sempre que sóc conscient d'un somni ha de ser tan refotudament absurd? A vegades m'esforço i em desperto, remugo, deixo anar quatre renecs i m'hi giro. L'endemà ja no sé ni si he somiat.

Però aquesta nit ha anat diferent. Quan l'empipamenta ja començava a ser considerable m'he trobat tancada. Les parets eren gruixudíssimes, les obertures petites i enreixades. La foscor contrastava amb la llum de fora. El lloc era rònec i mort. A fora tot era bonic i la vida es movia constantment. He començat a buscar una manera de sortir, una porta, una finestra i res. L'única comporta que es podia obrir deixava entrar aigua a raig. Convençuda de que només podia ser alliberada des de fora m'he apropat a les obertures i he començat a cridar a la gent que passava per fora. Ningú em sentia, ningú em veia. He cridat i he picat. Res. He passat de 'socors' a 'socorro' i a 'help' per si era que no m'entenien. I res. I m'estava quedant sense aire... i m'estava quedant sense veu i... suposo que, en alguna realitat paral·lela, encara hi sóc.

Sona Waiting for nothing _ Sparklehorse

fragilitat ...

A vegades la confiança és tan fàcil de trencar com la capa prima de gel que el fred crea en l'aigua quieta.

A vegades només cal trobar una carta escrita fa més de sis anys i que no vas enviar mai. Tampoc recordaves haver-la escrit. Llegint-la ara amb prou feines recordes què senties. I el que recordes no era de quan escrivies la carta. Mare meva, quanta desesperació en una cara de foli. Segurament per això mai va ser enviada.

Puc dir que l'orgull em va salvar?

També podria dir que vaig sortir-ne sencera i seria mentida.

Vaig haver d'aprendre a tornar a viure, ho sé. El que no sé és si he viscut gaire i em sembla que val més no pensar-hi.

Vaig aprendre a no confiar més enllà del que és raonable. Mai més enllà.

I també vaig aprendre a no esperar res, absolutament res. De ningú.

Però a vegades em trobo que desatenc allò après i espero alguna cosa. Mal fet. Per sort aterro ben aviat i accepto el que hi ha amb agraïment. O almenys ho intento.

Qui diu agraïment diu frustració, és clar.

És curiosa la manera de com ens creem la nostra pròpia presó. Com alcem muralles que creiem insalvables i com es trenquen amb un sol bufet.

Qualsevol llop s'avorriria al veure que amb mig alè ho tomba tot.

Deu ser que s'acosta Nadal, tot i que aquests últims dies m'he descobert anhelant l'esperit nadalenc que altres vegades he odiat.

Deu ser que s'acosten alguns aniversaris.

Deu ser, deu ser... el txa-txa-txà.

somiaré que t'estim ...

Ahir vaig passar la tarda jugant amb una petita dictadora encantadora, la Jana.

Quan una coseta tan remenuda (tot i que per l'edat que té és altíssima) busca refugi en els teus braços hi ha alguna cosa a dins que es trenca o que es desfà o que es destensa o...

Hi ha confiances cegues que afalaguen i alhora espanten.

Ahir al vespre finalment vaig tenir temps d'acabar la nina. I el proper dia que hi hagi la Jana 'a nina seue aquí a cotat de la Jana' i farà companyia als 3 gats, al conill, a la nina, als dos ossos, al nino, a la 'tota' gran, a la 'tota' petita, a la Neus, a la Lena (Magdalena), a l'avi Pepet (besavi), a l'Oque tushtush, a la iaia Càmen, als 'acants' i a qui sigui que hi hagi a casa. I tots contents d'acatar les seves ordres. Almenys de moment.

'Jana, va que marxem'

'No, em quedo aquí'

I quan va sortir de casa el primer que va fer va ser buscar la lluna.

Jo avui m'he despertat cantant aquesta cançó: Sospira sa lluna.

shooting star ...

Hi ha dies llargs i esgotadors que sembla que concentrin setmanes en només 24 hores. Fins les 8 del vespre tot és una molèstia, tens la pell extremadament fina i totes les gotes fan vessar el vas, fins i tot la primera.

A les vuit i cinc minuts del vespre, amb la fresca de desembre amanyagant-te la cara, tot pren un altre caire al descobrir la lluna al cap del carrer. T'ha semblat veure-la només de sortir a fora i no t'has pas equivocat ben gota. És la lluna i és preciosa i t'arrenca un dels pocs somriures sincers del dia.

El viatge de quasi una hora fins el poble passa ràpid quan es fa en bona companyia i amb uns bons riures. Molt de riure, d'aquell que t'engrescaria de mala manera i no podries parar. Una hora de ser tu mateixa sense cap censura.

I just quan enfiles el carrer de casa veus un estel creuant el cel i, per increïble que et sembli, per sorprenent que sigui, comences un desig... però no l'acabes. S'ha d'anar amb compte amb el que es desitja.

Tot i que ara m'adono que més que un desig ha sigut un pensament.

Torna-la a tocar Dylan...

amb el vent en contra ...

Se m'escolen els dos últims dies del pont entre punts de ganxet, passeigs, l'Arnau, la Jana i lectura. Cal mencionar les fotos?

Llegeixo 'Contra el vent del nord' de Daniel Glattauer mentre maleeixo el vent de ponent. L'Emmi, la protagonista de la novel·la no m'agrada. La història sí perquè em fa recordar coses que enyoro. Ella no, potser perquè em fa recordar coses que van passar fa temps. Ja ho té això el vent de ponent, porta maldecaps innecessaris. N'hi ha que es poden controlar amb analgèsics i n'hi ha que s'han de deixar passar.

Us he dit que el meu nebot es diu Dani? La tortuga és per ell.

objectius perduts ...

Últimament no tinc gaire sort amb els meus 'objectius' fotogràfics. No pas amb l'instrument sinó amb allò que vull fotografiar. La setmana passada no vaig poder atrapar amb la càmera la cardina blanca. Avui ja no hi era. Ahir amb prou feines vaig poder 'caçar' un parell de fulles que, a última hora de la tarda, encara romanien cobertes de gebre. Avui no hi havia gelada, ahir va començar a bufar vent i es va ennuvolar. Dels 2ºC que teníem a les 8 del vespre vam passar a més de 6 a quarts de 12 de la nit, just quan me n'anava a dormir. Ja vaig saber que el que havia vist el meu germà aquell matí, el paisatge cobert d'una capa de gebre preciosa, jo no el veuria.

De totes maneres no em queixaré. M'he pogut passejar i he pogut fer altres fotos.

I, a més, he vist un durbec, un tord ala-roig, un aligot, una griva cerdana i un falcó pelegrí. A més dels pit-roigs, gratapalles, pardals xarrecs, verdums, pinsans i altres.

Les fotos són totes d'ahir a la tarda menys l'última que és d'aquest matí.

Hauré d'acostumar-me a no plantejar-me segons quins objectius i acceptar el que em vagi trobant.

Escoltant Boats and Birds de Gregory and the Hawk