A primera hora la lluna, que comença a minvar, està mig difuminada en el cel d'un blau tan clar que no és ni blau, és quasi blanc.
Pantalons de pana, gorros, bufandes i guants. anoracs i abrics gruixuts.
Com anirà vestida aquesta gent quan faci fred de debó?
El vent esquivant la roba i arribant al moll de l'os. És fred, és revitalitzador, és una contradicció. No puc evitar sentir-me bé, viva mentre m'esvalota els cabells, els pensaments i els sentiments. Em sento viva quan bufa la Tramuntana, jo que no sóc d'una terra de vents. Anhelo la pluja, les boires, el temps humit i gris i alhora gaudeixo del vent que neteja i deixa el cel blau cel.
El vent... és com l'amor?
He vist peixos al cel, també submarins, romans, un bosc i un mar d'ones gegantines.
La nit passada i a primera hora del matí, el Mestral també bufava de valent a Reus. Després ha encalmat i ha quedat un cel blau, lluminós, quasi elèctric. Al migdia, amb la roba que m'havia posat pel matí, em sentia disfressat. Salutacions :)
ResponEliminaUna pista : no hi ha dos vents iguals.
ResponEliminaUna segona pista : hi ha dies que bufen, i n´hi ha que no, però sempre, per poc que sigui, hi ha un bri d´aire pel món.
Bona cançó, nòmada.
Estranya sensació quan surts al carrer amb el jersei com a única cobertura i penses 'caram, quina rasca s'ha girat de sobte, quin vent més gelat!', però te n'adones que no és una queixa, que només ho destaques com a fet, com a fet que, en realitat, t'agrada. Això he pensat jo aquest matí quan el capsigrany que fins fa dos dies anava amb pantalons pirates perquè és molt mascle, ha cridat mentre anàvem a esmorzar que fotia molt fred, mentre s'arraulia dins la seva jaqueta.
ResponEliminaBenvingut sigui el fred, i que vagi passant i es quedi un temps. No vull fer-te enveja, però d'aquí a un mes exacte tindré tot això que anheles, i que jo entenc que anhelis: seré a Edinburgh. Estic segur que t'encantaria. L'Assumpta ho corroborarà.
No puc deixar de banda tampoc la teva frase, però no em veig capaç de contestar-la. El vent com l'amor? No dubto que per tu probablement sí. No sabria dir què és per mi el vent, i començo a oblidar què era l'amor. Només sé que sentir el vent a la cara em fa adonar de com en sóc d'insignificant, igual que qualsevol altre.
si el vent és com l'amor..que no pari mai de bufar..
ResponEliminatambé he vist la lluna solitaria, intensa, aquest matí al mig del cel esperant que la gent es llevés per anar a treballar i quan tothom ha estat a lloc se n'ha anat a dormir...
ResponEliminai la cara d'un vell, no la vas veure?
ResponEliminaLa gent s'abriga a la més mínima. T'ho diu un que el cap de setmana passat anava amb guants... pel Pallars Sobirà.
ResponEliminaAi sí Josep Lluís, ara és l'època aquella en què al matí tens fred i a migdia calor i a cap hora la gota boja al cap del nas ;))
ResponEliminaUna abraçada!
Una tercera pista Estranger: arriba de cop i et deixa la vida de cap per avall.
No m'ho havia plantejat ben bé com ho dius tu, però és un altre paral·lelisme que m'agrada. I molt.
És bona aquesta Jaymay, la vaig descobrir tot just ahir :)
Un petó, Corsario ;*)
Més que una sensació estranya és un plaer immens Xexu.
No em fas enveja, no. M'agradaria anar-hi i tant, però m'alegra que hi vagis (per moltes coses) i que ho gaudeixis al màxim, espero fotos i explicacions via Bonanit, è? i jo procuraré viure-ho, més o menys, sense haver-me de desplçar tant, que si he de cantar dia i nit ho faré, però si us plau que plogui!!
Quan vaig escriure la pregunta la Tramuntana bufava fort i anava rumiant coses de les meves sobre el fet de que m'agradi el vent i això. I vaig pensar que l'amor a vegades és com una tramuntanada que no t'esperes, que arriba de sobte quan tu voldries que no ho fes, com quan vols pluja i tens sol i vent, que et remou tota la vida i et fa replantejar totes les coses i ja mai més res és com era però tot continua igual. A vegades rumio massa i rumio de memòria.
Una abraçada!
L'aire sempre es mou Garbi :))
A vegades li envejo la vida nocturna a la Lluna Deric, viure quan tot està tranquil (més o menys) ha de ser tan diferent...
no Jordi C, però ara que hi penso el cap d'un porc senglar sí!
Home Jordi, al Pallars segur que hi fot un bon fred, d'aquells de debó i no un fred de joguina com el que fa aquí baix ;)
Nooooo, no és gens contradictori que el fred sigui revitalitzador, bé, al menys per a mi... Fred, fred... em sento molt més activa que no pas amb la calor :-)
ResponEliminaEls submarins que has vist pel cel eren yellows?...
Una amiga anglesa em va explicar fa temps aquesta història dels romans... és una passada! Jo també els vull veure... I el mar d'ones gegantines el veia jo ahir ;-))
No sé si el vent és com l'amor, però a vegades l'amor és com el vent...
Per cert, molt maca la cançó d'avui :-)
LA contradicció no és aquesta Assumpta :)
ResponEliminaBlancs que m'agrada més que el groc però s'assemblava terriblement al dels Beatles, sí, en tinc una foto i tot després te la faig arribar.
A Anglaterra ens han copiat a en Jordi i a mi?? oh que tramposos, haurem de demanar copyright!!
L'amor podria ser com tantes coses!
Sí que ho és.
Guapa! ;***
Aaaah!! és una altre contradicció... bé, bé :-))
ResponEliminaA Anglaterra tenen una llegenda raríssima que diu que fa molts anys a un lloc hi havia un pont per on passaven els romans, aquest pont va ser derruït, però, segons com, encara es poden veure els romans passant (pels aires, clar...) jo sempre he imaginat com una mena d'arc de sant Martí i romans passant pel damunt ;-))