Hauria de ser al Pirineu i sóc asseguda al sofà de casa, al poble. M'he adormit. Bé, més que adormir-me diria que ahir em vaig equivocar a l'hora de posar l'hora, valgui la redundància, a l'alarma del mòbil i enlloc de posar les cinc a saber què vaig fer. Quan ha sonat a dos quarts de sis no sabia què passava. L'he agafat i he vist que m'estava trucant el nen, no he sigut capaç de saber com respondre a la trucada. Enmig de boires
morfeunianes he pogut trucar-lo jo a ell després de processar tota la informació:
M'haviad'aixecaralescincsóndosquartsdesist'hatrucatelnenetdeuestaresperant!!!
M'he vist incapaç d'aixecar-me, preparar-me l'esmorzar per endur-me, menjar alguna cosa, omplir la cantimplora, vestir-me, calçar-me, prendre'm un cafè, agafar les càmeres, comprovar que porto les bateries de recanvi... en menys de cinc minuts.
-T'has adormit?
-eeee... ostres, no he apuntat bé l'alarma... eee a quina hora havíem quedat?
-fa cinc minuts (i el sento trastejar per casa seva, segurament posant les coses al cotxe)
-eeeeeeee... ostres!
-així què? véns?
-ummmmmm... no, no sóc capaç d'estar a punt. Ja em sap greu.
-no passa res.
-que vagi molt bé
-fins després!
Diria que la conversa ha sigut així, no en puc donar fe, hi era però no hi era ben gota. L'ull esquerre m'estava demanant a crits dormir més hores i tot i que n'hi he donat cinc més (això és un escàndol dels grossos, he dormit 11 hores més o menys) encara es queixa una mica.
aquest post té un aire a 'mi querido diario...' que fot mitja angúnia.
