Hi ha uns verds nous que contrasten amb els verds perennes. La humitat, que puc olorar a través del vidre a mida que m'acosto a casa, ressalta els colors i tot el 'meu' paisatge es veu més meravellós encara. En només quinze dies ha canviat molt i me'l trobo suggerint infinitat de fotografies.Hi ha un safareig ple d'eines del camp. Als cordills d'estendre roba les agulles s'hi fan velles sense pressa, al ritme dels elements. Encís.
Hi ha una casa també encisadora però per altres motius. És tan o més vella que el safareig... però ha viscut molt més. I jo també hi vaig viure, almenys a estones, quan era ben poca cosa i tothom es pensava que no m'acamparien. M'explica la mare que la Iaia, que era la meva besàvia, em preparava sopetes de pa quan jo comptava pocs mesos, preocupada per veure que enlloc de guanyar pes en perdia. Quan la miro m'envaeix una sensació de tendresa, enyor i tristesa. La tendresa sempre guanya la partida.
Hi ha una papallona que s'arrecera del fred i la pluja al vidre. Em pregunto si se'm passejaria pels dits si m'hi apropés...
Quina preciositat! Trobo que el títol li va com anell al dit, a aquest post ;)
ResponEliminaUn petonot, maca!
Aquests dies de primavera ens deixen unes fotografies d'allò més boniques. El record d'infantesa, molt tendre!
ResponEliminai és que, al final de tot, el que importa sempre és la tendresa :)
ResponEliminaHmmm... que bé, ara que la tendresa et porti a anar amb consonància amb l'estació i tenir una bona revifalla. Una abraçada.
ResponEliminaEscrit amb molta tendresa i enyor... sopetes de pa!
ResponEliminaquè maca la foto de la papallona i el dit, quantes històries darrera de tot, no?
Les fotos també estan en l'ull que mira. Per molt paisatge, si no tens bon ull no hi ha manera de captar les imatges que tu aconsegueixes. Antològica la de la papallona sobre el dit, eh? Ah, i no tothom entén la tendresa.
ResponEliminaPujo al Pallars Sobirà cada dues setmanes i la diferència de verdor és increïble!
ResponEliminaEl que escrius em recorda a una poesia del mestre Llach. Que també duu el mateix nom.
ResponElimina*Sàsnet*
Moltes gràcies mestre Buk :)
ResponEliminaUn petonàs, maco!!!
A la meva terreta sempre hi ha coses boniques Albert, durant tot l'any ;)
El record és de la mare, jo quan la Iaia em donava sopetes no sabia ni qui eren els meus pares em sembla... potser tenia mig any.
La meva besàvia n'era molt de tendra :)
Al final i al principi i mentre dura Clidice ;-)
Només arribar a la Garrotxa i sentir la humitat i notar la pluja a la cara ja em vaig revifar de mala manera Gripaublau... i amb aquests dies que fa ja ni t'ho explico! ;-)
Sempre hi ha històries Lolita, algunes més interessants que d'altres, però sempre n'hi ha; com hi ha papallones que tenen fred i busquen l'escalfor humana (m'ha passat dues vegades).
Em faràs posar vermella Xexu! moltes gràcies, ja ets coneixedor de la meva reciprocitat ;*)
A la Garrotxa quan hi ha aquesta humitat els verds són més vius que mai Jordi! Els del Pallars els desconec però segur que també són magnífics.
Caram Sànset... ara m'has deixat amb un pam de boca oberta... que una cosa que jo escric et recordi en Llach, no és exagerar una mica molt? gràcies ;)
"Ah, si no fos per la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que estima quan fa por la solitud."
Lluís Llach
...m'has deixat molt i molt impressionada, amb aquest article. Les fotos són sublims!! La de les pinces, la meva preferida. I les paraules... tan tendres! :D
ResponEliminaGràcies per un article tan bunik!
Entro al confessionari i, irat, et nomino com a crack pluridisciplinar del univers blocaire.
ResponEliminaI, a més a més, ho faig amb enveja confessada. Apa! :)
moltes gràcies Núr, m'agrada que t'agradi :))
ResponEliminaestimat amic i admirat Òscar... irat???? no home no, no t'enfadis!!!!
un petó, au!
Era un irat de nygui-nyogui :)
ResponEliminaho sé, sinó mai t'hauria deixat un petó ;))
ResponEliminaMolt bonica aquesta descripció del tendre paisatge que t'envaeix.
ResponEliminaAdéu!
Moltíssimes gràcies Albert!
ResponEliminaSalut, maco!
El relat també desperta tendresa. Molt bonic.
ResponEliminamoltes gràcies Anna, un petonàs!
ResponEliminaCada vegada que entro al teu blog poso un comentari al de pluja!!
ResponEliminaAquesta foto de la papallona al dit és preciosa!! Què difícil de fer! Té mèrit haver-ho aconseguit...
I la de les agulles d'estendre... uisss m'ha fet una punxada al cor... com d'enyor dolç. M'ha recordat la vella casa del poble d'on ve mon pare (Bages) ai, Senyor... els records :-))
Ui no Assumpta, va ser molt fàcil fer-la, el difícil va ser aconseguir deixar la papallona en algun lloc prou arrecerada del vent gèlid que feia aquell dia a Ogassa. Ella insistia en posar-se a les mans del meu germà o meves, buscant recer i escalfor, nosaltres insistíem en deixar-la en algun lloc sense tocar-li les ales... fer les fotos va ser el més fàcil un cop vam assimilar la sorpresa, és clar.
ResponEliminahttp://nomadesdelvent.blogspot.com/2008/08/regal.html
Les agulles d'estendre roba de fusta i velles tenen molt d'encant, molt fregadís de mans (quasi sempre les mateixes) molta nostalgia...
Un petonàs guapa!
Oh! quina papallona més carinyosa!! :-))
ResponEliminaPobreta, volia estar amb vosaltres jejeje... no sé si és massa fantasiós pensar que ella captava que no li faríeu cap mal :-))
mooooooooolt fantasiós Assumpta! XD
ResponEliminaM'ha encantat!!! És... no sé, encisador! M'agrada molt llegir escrits teus i gairebé poder tocar-ho, com si ho tingués davant... I la foto de la papallona, brutal!
ResponEliminaUn petó! bon cap de setmana!
Ho pots 'tocar' perquè tens imaginació, i no és cap crítica dolenta sinó tot el contrari Laia.
ResponEliminaMoltes gràcies, maca.
Bon cap de setmana ;*)
Ai, quina angoixa i quin patiment... ufff... i tan bé que jugueeeem!!! :-DDD
ResponElimina