Fa deu minuts que he sortit del llit i he vingut per tancar tots els meus blocs. I sóc tan bleda que no en sóc capaç. Només d'imaginar els crits que alguns de vosaltres em fotríeu via mail ja és motiu suficient com per fer-se enrere. Només de pensar en els comentaris que em deixareu quan llegiu això ja em foto nerviosa. I que ningú s'ofengui si-us-plau, no ho dic amb cap mala intenció. Ja sabeu que hi ha coses que em posen nerviosa.
Potser he d'allunyar-me prou com per prendre consciència de que em falla la puta perspectiva i el refotut punt de fuga, si és que només n'hi ha un. Tot i que de fugues n'hi ha per omplir un oceà.
Potser ja va siguent hora de que deixi de fugir de mi mateixa i d'inventar-me excuses per no enfrontar-me a la realitat.
Va escriure el poeta Carles Riba:
Dóna ta forçai tos somnis per somnisi força, crema-hi,lluita-hi: no, no esculleixisentre el vent i la flama.
Ni força, ni somnis, ni vent, ni flama, ni òsties. Només buit.
1:56 a.m.
La temptació de borrar el que he escrit és gran, però hi he caigut moltes vegades avui i ara mateix m'hi penso resistir.
Oh sí, segurament són les hormones o la puta primavera o 'èquits', però m'és igual, aquesta vegada no m'hi rebel·lo. Estic cansada. No pas prou com per no riure'm de mi mateixa, que consti.
Saps què faig jo a vegades? M'imagino com reaccionaria la gent si jo em morís...
ResponEliminaI penso que estic morta i la gent va dient... (evidentment només diuen coses bones, boníssimes, fantàstiques)
I al cap de res penso... "bé, morta no, només estava molt malalta..." jajaja (clar! amb la quantitat de coses bones que han dit de mi, qui s'ha de voler morir?)
Sóc una criatura, ja ho sé.
Apa, bona nit!! :-DD
No podries. Jo ho vaig fer. I no vaig poder. No pas perquè a l'ultim moment me'n desdís de prémer el botó, no. Sinó perquè tot queda per allà penjat, en algun raconet, i quan deixis de ser tu la que es vol esborrar del mapa, i no pas el blog, et recordaràs del blog i el tornaràs a enxufar. I veuràs que hi ha toooooooots els posts amb una opció de recuperació, amb comentaris i tot. I segur, segur que tornaràs.
ResponEliminaAlguns sense blog no podríem tenir res de tu. A mi m'has ajudat.
Petons.
Va, ara seria moments de fer allò que de vegades tenim tu i jo de dir-nos alguna cosa que no ve al cas, o picar-nos d'alguna manera com dient 'home, ja seria hora!'. Però no. No perquè sí que et cridaria, per mail i per on fes falta. Després de mimar-te una mica, eh, però després et cridaria igual. Perquè no pot ser el món sense Nòmades, que en definitiva ets tu virtual. No, no pot ser. Ens fas falta. I volem fer-te falta. I si una cosa té el blog és que li pots vomitar coses d'aquestes i no es queixa. I nosaltres tampoc, perquè som aquí, cadascú amb les seves coses i les seves penes, més o menys sencers, amb més o menys empenta cada dia, però aquí, perquè aquí és on volem estar. I aquí és on volem que tu siguis. Així que compartim el moment i absorbim entre tots les necessitats. Sembla una cosa abstracta, però tampoc no és tan estrany. I penso que funciona. Ànims, perquè un dia riurem de tot això, i sobretot de nosaltres mateixos quan estàvem així. Això que no falti.
ResponEliminaI jo empanada de la vida pel món i absent de que has fet un intent de tancar el bloc...
ResponEliminaÚltimament rondo poc per aquests móns, però no cal que et digui que m'encanta el nòmades i que m'encantes tu. mira si tens influència i si m'has ajudat a descobrir coses que per st jordi em vaig comprar la poesia completa de Martí i Pol. I on coi creus que he pogut enganxar-me jo a aquest home, per exemple?? Ehhhh?? Doncs amb això queda tot dit.
Un petonàs enorme guapa, i tancar així de sobte no, si us plau... que aquest cop no me n'he adonat però sinó també et fotria una bona bronca, hombre ya!
Plataforma pro-nòmades!!! :-)
si tanques i marxes...
ResponEliminaon vindré a respirar? a aprendre a sentir, a mirar, a veure?
o tots el sons dels colors de la Garrotxa?
qui em dirà, en comptes d'hola: "on vas amb això"? amb l'esguard espurnejant i entremaliat?
ja ho veus, sóc (som) egoistes, perquè ens dones molt, moltíssim. A mans plens.
I segurament no sabem correspondre.
No, no et fotria crits. El que m'agradaria fer seria seure al teu costat. I parlar. O en silenci.
I sentir la vida. Sentir-nos la vida.
I segur, segur, que acabaríem somrient...
nina, ja saps tot el que t'estimo...
una abraçada infinita
:o)*
Ui, no. Sense tu la blocesfera no seria lo mateix. Son molts anys, eh? ;-)
ResponEliminaUn petó, bonica!
Eiiii, que ens vols deixar?? Noooooooooo!!!
ResponEliminaElur, companya, amiga blocaire, les penes són aquí, al teu costat, t'envolten i et persegueixen. Però més enllà, un dia, un moment, un segon veuràs quelcom diferent a això i viuràs de nou amb un somriure als llavis. Abraçades enormes!
ResponEliminaPetonets Elur, molts petonets.
ResponEliminaNo sóc cap privilegiat ni un fluix de mollera que sempre ho veu tot de colors vius i optimistes. Hi ha mals moments (uns quants a l'any) en els que tot sobra, tot plegat és un fàstig i engegaries unes quantes coses (un mateix inclós) a dida.
Dit això, el balanç quan ho vol o pot mirar-s'ho de manera més objectiva, és per somriure més del que somriem.
Així que somriguem i pensem, objectivament, que la culpa és de les hormones, la puta primavera o l'equits que, normalment, sol ser la que ens fa estar un pèl més trists del que tocaria.
Petooooooooons (ara sí) somrients.
No pots ser nòmada de tu mateixa, però sí que ho pots ser dels sentiments que no et fan feliç, dels que t'incomòden.... el buit ja és una altra cosa, és un sac difícil d'omplir, però també és com allò de l'ampolla buida o plena segons com t'ho miris...
ResponEliminaÀnims! tens un bloc preciós!
Resisteix! No per nosaltres, sinó per tu. Que al cap i a la fi és el més important! El bloc és el lloc ideal per posar els sentiments en quarentena, és un parèntesis virtual!
ResponEliminaUna abraçada molt forta!
Ara que ens hem trobat vols desaparèixer?
ResponEliminaNo sé si té a veure però m'ha recordat aquesta cita de Nietzsche: "L'individu sempre ha lluitat per no ser absorbit per la tribu. Quan ho fa, se sent sol i tal vegada espantat. Però cap preu no és prou alt per al privilegi de ser un mateix"
Tu ets la que ens ha captivat i ens ha corprès. Si tu ets sempre tu i lluites per ser-ho seràs lliure, encara que no t'ho sembli.
Una abraçada.
Una abraçada molt forta.
ResponEliminaNecessites alguna cosa més?
Si vols abandona els blocs durant uns dies, però si us plau, no els tanquis perquè te'n penediràs tard o d'hora.
ResponEliminaEls mals moments sempre acaben sent això, "moments".
Ànims!
Assumpta, ets tan... tendra!
ResponEliminaPartícula, descobrir-te va ser un regal preciós.
Xexu, fote'm canya si-us-plau, però suaument, ok? o no.
Laia, continua empanada i no em culpis del teu bon gust!
Barbollaire, em mires amb massa bons ulls, de debó.
DoMM... m'estàs dient vella? ;*)
M, no. Fes-li una moixaina a l'Otis, ok?
Amic Jordi, te'l penso dedicar el somriure.
Òscar, admirat Òscar... la culpa és de Mourinho!
Lolita, sí que en puc ser, de fet en sóc sovint.
Tarambaneta... no sé si renyar-te per fer-me venir al cap la cançó de 'resistiré' del Dúo Dinámico.
Accidia, sóc addicte al Twitter i ho saps ;-)
GripauBlau l'abraçada ja és més del que gosaria demanar...
Albert, el més jove i diria que el més llest. Gràcies.
Moltes gràcies a tots i totes. Considereu-vos abraçats/des i petonejats/des.
No parlava de borrar el bloc, no en seria capaç. Parlava de tancar-lo temporalment i de borrar el post que finalment vaig publicar.
No tancaré, bé suposo que no. Però segurament tardaré a ser l'elur a la que esteu acostumats, la part de mi que no coneixeu necessita molta atenció ara mateix.
Gràcies per ser-hi.
Moixaines a cabassos. I una abraçadota ben gran per tu!!!
ResponEliminaM.
... Una abraçada ben forta per tu, l'elur coneguda i la que no conec, que l'una sense l'altra no serien...
ResponEliminaJa m'ho pensava jo que la culpa era d'en Mourinho!! :-))
ResponEliminaAbraçaaaaaaaaaaaaades!!!
Busca't un microbi
ResponEliminahttp://espimentansiquitis.blogspot.com/2010/05/la-familia-dels-increibles-puja.html
Amb tot el que costa crear i mantenir un bloc, és una pena que es perdi borrant-lo. Després del cop calent, te n'acabaries penedint.
ResponElimina