dissabte, 28 de febrer del 2009

Massa tarda ...

Massa tarda. No et pots
deturar en cada cosa
i et reca el mot no dit.
Tant d'excés t'afeixuga.
Ara penses que fóra
senzill de recolzar-se
damunt coixins d'oblit
i tancar els ulls i creure's
ignorat i segur.
Però tot persisteix
part dellà de la fosca.
Aprèn, d'un cop per sempre,
que ets sol i que les coses
no et seran mai estranyes
si ets franc i goses dir-les
sense ombres ni miratges.

Miquel Martí i Pol.


Massa temps sense fer l'exercici d'obrir a l'atzar l'antologia d'aquest gran Poeta.
Cantava Serrat que l'atzar és capriciós... potser sí, però avui me l'ha encertat de ple. Massa tarda i de fet massa matí i també massa tot segurament.
I ja se sap que totes les masses piquen...

Fa una setmana que una espurna de tristesa se'm va instal·lar entre costelles. Encara no he aconseguit fer-la fora, és més, tinc la vaga sensació de que ha crescut una miqueta. I malgrat tots els motius que tinc per estar contenta i malgrat l'alegria que sento, no puc deixar de notar aquest rau-rau impertinent.

Demà, igual que avui, em quedaré sense passeig.
Com una mena de càstig a una malifeta que no sé si he fet.

divendres, 27 de febrer del 2009

fil de lluna ...

Avui m'hauria agradat viure a Girona. Entre altres coses, perquè hauria pogut admirar durant més temps el fil de lluna que lluïa sota Venus.

dijous, 26 de febrer del 2009

apunts [9] ...

Mentre de dies visc al març, el febrer s'ha intal·lat a la nit. L'insomni d'aquest hivern encara no se'n va i fatxendeja de puntualitat suïssa. A les 5 tot el meu cos es desperta i es posa en guàrdia. Amb una mica de sort, hi ha matinades que puc fer algun son entre 6 i 7; d'altres, com avui, ja no dormo més.


La primera preciositat que veig cada matí és la Bet, que em somriu i saluda des del cotxe anant cap a treballar. La segona és l'aligot que viu al principi de la recta d'Amer.


Cada matí miro l'est buscant esteles d'avions. Fa dies que no dibuixen romans...


Una de les millors coses que poden passar quan et trobes amb algú, és que no t'adonis de que el temps passa i marxar amb la sensació de que una hora i mitja curteja molt.


Escolto Fairground Atraction i no puc evitar pensar en tu ;)


El millor per començar bé el dia és escoltar The Blues Brothers.

dimecres, 25 de febrer del 2009

petjades efímeres ...

Foto: Pere Grau


Ones al riu,
per envolar-se el corb
deixa rastre.

dimarts, 24 de febrer del 2009

haiku de boira ...

Aquest matí, mentre escoltava Mariposas de Silvio Rodríguez (hoy recuerdo mariposas que ayer sólo fueron humo), m'ha vingut al cap el Cara o creu de Lluís Llach (viure la vida a cara o creu). Segurament és una associació d'idees un xic estranya, ja ho sé. I jo que sempre m'he meravellat de la capacitat de Llach per explicar la vida, avui hi he discrepat. La vida no és a cara o creu. La moneda que llancem a l'aire té sis cares o potser més, potser en té sis vegades sis. Mil tipus de cares i mil tipus de creus i un poti-poti de tot plegat. Podem prendre una desició i apostar per ella fermament. Fins que arriba un cop de Tramuntana i ens fa canviar el rumb. A vegades n'hi ha prou amb una brisa suau però constant. A vegades és només un voler deixar-se dur.
Quan vaig decidir prendre'm uns dies sense bloc i vaig proposar-me tornar al març, no me'n sentia capaç. Pensava que arribaria el març marçot i que encara seria incapaç d'obrir altra vegada la finestra.
Fa dies que no plou i no enyoro la pluja.

Il·lumina el sol
el mar de boira fluid
que cobreix la vall.

divendres, 13 de febrer del 2009

¿Y si fueran los pájaros, estúpido?

Al Adrià y la Carme, mis maestros en pájaros

Hay gente que no entiende que pueda haber otra interesada por los pájaros. Nadie puede hacerse una idea de la distancia que hay entre los aficionados a la ornitología y los que ignoran que exista esta ciencia. O esta pasión. Y sin embargo, hay personas que no se imaginan su vida sin ella, como tampoco aciertan a explicarse cómo es que durante tanto tiempo les fue tan indistinto un petirrojo que un carbonero común, sombras voladoras sin sentido que se posaban en el alféizar de sus ventanas desafiando su indiferencia. Al amante de los pájaros, leer que "el cambio climático acelera los factores que ponen en riesgo de extinción a 1.226 especies de aves" le dibuja en su mente un escenario imposible de concebir. Nada podría ser más triste que un hábitat sin la llegada o la partida de todos sus pájaros. Ningún aficionado conoce in situ todos los pájaros. Los que sobrevivirán y los que tienen las horas contadas. Y es probable que nunca los atrape a todos con sus prismáticos. Pero sabe que existen. Tiene registrado en su libro mágico -su guía especializada- el vuelo, la silueta, la envergadura y la mancha de sus alas desplegadas, el color de su pico, el tiempo y la ruta de sus migraciones, el color de su plumaje. Tiene incluso grabado sus cantos. Así que la sola posibilidad -nada remota- de que esa palpitante información de la vida se convierta en letra muerta, sume al amante de los pájaros en una lúcida y necesaria melancolía.

¿Recuerda el lector de Pájaros de América, la hermosa novela de Mary McCarthy, la inmensa pena de su joven e idealista personaje Peter Levi cuando le comunican que el gran búho real de una reserva que él visita cada año ha muerto? Una mujer que está a su lado, que no entiende una tan repentina aflicción por la desaparición de un simple pájaro, no encuentra un consuelo mejor que decirle casi como un reproche: "No se puede esperar que todo siga siempre igual". Los que aman los pájaros sí quieren que todo siga siempre igual. No es una rutina cualquiera que la naturaleza nos prometa en cada estación o cada continente, en cada migración anual, sobre el mar, entre el ramaje de los árboles, en un humedal o una reserva o en los parques de nuestra ciudad, la especie que necesitamos observar para corroborar que en nuestro amado planeta las cosas siguen su orden, su reloj puntual, su latido crucial. Ya es bastante que la ornitología sea una ciencia descriptiva y no pretenda alterar la biología de los pájaros, nos dice Peter Levi. Ahora sólo faltaría, rogará el aficionado de nuestros días, que no se pretenda hacernos creer que pase lo que pase, pájaro más pájaro menos, la vida sigue igual. Porque si falta una especie de ave, como si falta una especie marina o una lengua, la vida no puede seguir jamás igual. ¿Qué ocurriría si un día no muy lejano dejáramos de escuchar el canto del pinzón vulgar en primavera, circunstancia nada imposible toda vez que esta especie ya mermó su número en Reino Unido desde 1960, coincidiendo con el inicio del uso masivo de insecticidas tóxicos? Sabemos que Aristóteles ya observó el picapinos, pero ¿hasta cuándo podrá nuestra civilización permitir ese casi invisible vuelo ondulado de exhibición que nos regala antes de entregarse a su labor carpintera?

"Hay en la actualidad menos de 350 grullas cantoras salvajes en todo el planeta, y aunque la cifra representa una clara mejora con respecto a la población de 22 que había en 1941, la perspectiva a largo plazo para toda especie con tan pequeña colección de genes es muy sombría". Este diagnóstico pertenece al escritor norteamericano Jonathan Franzen. En Mi problema con los pájaros, artículo autobiográfico que incluye en el volumen Zona fría. Una historia personal, Franzen nos relata su paulatino amor a las aves. Yo recomiendo su lectura fervorosamente. Lo hago porque me parece la mejor descripción no sólo de cómo alguien tan ajeno a los pájaros un milagroso día descubre en ellos un universo de vida inesperado, sino porque precisamente a través de ellos Franzen destripa el mecanismo de los políticos neoliberales para producir no sólo masas paupérrimas de personas sino también masas de pájaros pobres. Como las clases medias y obreras norteamericanas en recientes tiempos de Bush, los pájaros también ven rebajados su dignidad y su nivel de vida. Esta pobreza no es baladí porque se trate de los pájaros. Especies expulsadas de su lugar exacto en el mundo para ir a buscar refugio en una tristísima y humillante adaptación. O desaparecer. Todo un temible síntoma.

"Uno de los aspectos que me gusta de la ornitología es la buena relación que hay entre la comunidad profesional y la de aficionados, mientras que en otras materias se odian a muerte", dice el doctor Josep del Hoyo, uno de los ornitólogos más prestigiosos de Europa. Jonathan Franzen es un aficionado. Quien conoce a uno de ellos, sabe que cuando regresa de alguna excursión hay una sola pregunta que para él tiene sentido: "¿Y? ¿Qué has visto?".

J. Ernesto Ayala-Dip (crítico literario) _ El País 13/02/09


Per l'Ignasi, la Maria, l'Oriol, l'Init i l'Escarabat.

dijous, 5 de febrer del 2009

#881

Aquest serà/és el post 881, ho acabo de sumar. Un número que no fot ni fred ni calor, ningú felicita mai el gol 881 (sí, estic escoltant el Barça i m'avorreixo, sembla que no pugui ser), el comentari 881, el post 881, la vegada que fa 881 que t'aixeques o que caus... sempre es busquen números rodons per celebrar les coses. Una mania humana com tantes d'altres.
Perquè dic tot això? no ho sé. Avui he entrat aquí amb una decisió presa.
Després d'un desembre i un gener plens de contrastos i difícils de païr, ha arribat el febrer. Un mes que mai m'ha fet gaire el pes, més aviat sembla un mes de rellènu. (Gol de Márquez, ara torno). I durant aquest febrer tindrem una gran alegria, doncs arribarà un nou membre a la família, la Jana. I potser també m'escaparé a Madrit. I segurament tornaré a perdre'm per les meves muntanyes i les que no són tan meves. I, amb una mica de sort, disfrutaré de l'Empordà i els seus aiguamolls. I ...
Però segurament no ho explicaré aquí.
Potser quan arribi el març... o potser hi haurà altres coses per explicar i les que viuré aquests dies ja no valdran.

Fins després!

dimecres, 4 de febrer del 2009

cansament ...

Hi ha dies en els que només voldria uns braços on arrecerar-me, deixar-me anar i treure'm del damunt pells mortes, coraces i màscares. On només hi quedéssim, ben a recer, jo i la meva vulnerabilitat. I adormir-me pensant, completa i conscientment enganyada, en que mentre sigui allà estic completament protegida.

dimarts, 3 de febrer del 2009

wash ...

No tinc ganes d'escoltar la ràdio i engego el reproductor d'mp3. Sóc incapaç d'escoltar cap cançó sencera i les vaig passant una rera l'altra. Algunes les escolto durant una estona, d'altres en faig prou amb els primers acords, totes em cansen. Descarto l'Amy Winehouse, Wilco, The Jayhawks, The Magic Numbers... fins que a mig camí trobo The Ballad of Cable Hogue i l'escolto tota. La culpa és de la veu i les guitarres. I vaig descartant totes les altres fins que me'ls torno a trobar... i així durant la resta del viatge... Stray, Hey baby!, El Picador, Wash...

I a fora hi plou i les gotes, fent camins al vidre, distorsionen tota la realitat.


Calexico _ Wash (Live at the Barbican)

dilluns, 2 de febrer del 2009

voldria ...

No sé com explicar-me. No trobo les paraules per expressar el que sento. De fet no trobo paraules per pràcticament res. No aconsegueixo lligar un sol fil de pensament. El meu cap és un embull de fils de colors. Colors vius i colors apagats. Tots entortolligats. Nusos a tort i a dret, al cap, a la gola, a l'estòmac...
Voldria explicar-vos la tristesa profunda que m'envaeix quan recordo la iaia. Sobretot quan la veig somrient en alguna foto. O ahir mentre tenia a les mans la cadena d'or que portava sempre.
Voldria explicar-vos l'alegria infinita i l'amor infinit que vaig sentir quan vaig veure l'Arnau, quan el vaig acaronar, quan li vaig tocar les mans, quan...
Voldria saber dir com em sento d'estúpida enyorant a qui m'ha borrat de la seva vida. Com em mig rebel·lo quan penso en com deuen estar, si ja somriuen prou, si els vents els són propicis... si alguna vegada es recorden de mi.

Voldria que dissabte les paraules no se m'haguéssin perdut rera la pluja, perquè tot el que tenia per dir era preciós.