aigua ...

Ahir llegia a El Punt que si no plou aviat, si continua la sequera, es farien restriccions d'aigua a Girona i Salt, durant 4 hores diàries. Em vaig emprenyar. Molt. No visc a Girona (de moment) ni a Salt, però és igual, la meva indignació va ser igual que si hi visqués. De fet ja em vaig emprenyar el dia abans quan van donar la notícia al TN.
El fabulós pantà de Susqueda, al riu Ter (amb e oberta si-us-plau), hi és per abastir d'aigua a Barcelona. Doncs se n'hi va un alt percentatge cap allà, per no dir quasi tota. A sant de què hem de ser nosaltres els que hem de patir restriccions? que comencin per allà baix, punyeta!
Per sort hi ha qui pensa igual i avui hi havia un article al diari que resava la mateixa opinió que jo.
Cada dia veig el Ter (amb e oberta). Està sota mínims, fa pena i tot de veure'l tan buit.
O sigui que els de Barna ja ho sabeu, a tancar l'aixeta!

.

ploma ...

foto: google

.

Dibuixa el vent

la ploma mentre cau

damunt el riu.

.

alegria ...

S'acaba novembre. I ho dic amb certa recança, però no pas amb tristesa. S'acaba novembre i s'apropa l'hivern. La tardor ha sigut seca, però preciosa. Hauríeu de veure les muntanyes que hi ha a l'oest del meu poble, estan precioses. Les fagedes sense fulles, els roures amb uns marrons i ocres magnífics i les alzines d'un verd fosc contrastant amb la resta. De tant en tant s'hi veu un arbre groguenc que dóna una nota de llum impressionant. Només falta esperar que arribin les pluges, les neus. Potser aquest any hi haurà sort. Tot i que essent lluny d'Olot segurament no podré disfrutar de cap nevada espectacular. Però qui ho sap? L'any que vaig néixer, el mes que vaig néixer, va nevar a Girona capital, i no pas poc!
Estic contenta. Com diria el meu estimadíssim F, viviendo con alegría a pesar de los altibajos.


“Nosotros.
Tenemos la alegría de nuestras alegrías.
Y también la alegría de nuestros dolores, porque no nos interesa la vida indolora que la civilización de consumo vende en los supermercados y estamos orgullosos del precio de tanto dolor, que por tanto amor pagamos.
Nosotros
Tenemos la alegría de nuestros errores, tropezones que muestran pasión al andar y el amor al camino, y tenemos la alegría de nuestras derrotas porque la lucha por la justicia y la belleza valen la pena, también cuando se pierden, y sobre todo tenemos alegría de nuestras esperanzas en plena moda del desencanto. Cuando el desencanto se ha convertido en artículo de consumo masivo y universal.
Nosotros
Seguimos creyendo en los asombrosos poderes del abrazo humano.”

Eduardo Galeano


.

visita...

indesitjada...

inoportuna...
impertinent...
imparable...
incapacitant...
insuportable...
marejadora...
ofegadora...
absorvent...

... migranyosa.

.

Onyar ...

Jocs i rialles
sobre un pont a l'Onyar.
Ànecs i nens.

.

baf ...

Un dit escriu

confessions i les borra

al baf del vidre.

.

relats conjunts ...

Aquella sortida li feia una il·lusió especial. Sempre havia desitjat perdre's per aquell vessant de muntanya encara desconegut. Estava neguitosa i es va adormir tot recordant els rumors que corrien pel poble sobre els misteris que ella volia trobar-se l'endemà.
La gent en parlava sovint, però amb un aire de secretisme que la incomodava. Havia fet preguntes, indagacions, però totes les respostes havien sigut vagues. Ningú sabia res del cert. Com a tot arreu, la gent parlava per parlar desde la ignorància. I ella feia temps que havia decidit poder parlar, pensar, des del coneixement. Per això ho tenia tot a punt per l'excursió de l'endemà, xiruques, motxilla amb menjar i aigua, la càmera, una llibreta, llapis... Un somriure li va amorosir el rostre mentre dormia.
Es va llevar més tranquil·la del que s'esperava, plena d'energia. Es va posar la roba de muntanya, les xiruques, va carregar la motxilla i va sortir cap a l'aventura. No era la primera, ni tampoc seria l'última vegada que anava d'excursió per la muntanya sola. Mai havia fet cas de les advertències dels altres, de fet se sentia més segura enmig del bosc que no pas enmig d'una gran ciutat. El bosc era molt més civilitzat.
Quan va arribar a la cruïlla on sempre anava cap a la dreta, va tombar cap a l'esquerra, cap al camí prohibit. No li semblava pas tan diferent de l'altre, no acabava d'entendre com havia fet cas, fins llavors, a la prohibició. Va pensar que és increïble el que la ignorància i la por poden fer en la ment humana, no hi ha res més suggestionable que el pensament humà.
Va caminar més d'una hora, enamorant-se a cada pas una mica més del que l'envoltava. Realment tots aquells anys s'havia estat perdent una meravella de la natura. Ja tenia la meitat de la targeta de la càmera plena, tot era susceptible de ser retratat, immortalitzat. Caminava com sempre, anant en compte de no trepitjar flors, de no trencar res, en silenci tot escoltant el so del bosc. Aturant-se per observar els ocells, deixant que s'acostessin. A cada pas entenia encara menys la prohibició, doncs no hi havia res estrany, però també a cada pas l'agraïa, si no hi fos no existiria aquell paradís.
Quan feia dues hores que s'omplia els ulls de meravelles, es va aturar per descansar i menjar una mica. També per treure's la mica de paranoia que la rondava feia una estona. Tenia la sensació de que l'observaven. No havia sentit cap soroll fora de lloc, cap trepig que no fos el seu. Mentre menjava anava mirant al seu voltant, vigilant les ombres. Sentia una barreja de por i curiositat.
El lloc on s'havia aturat també era idíl·lic. La tardor havia pintat tots els racons de colors impossibles i sota estant de la balma es veia tot inundat amb una llum magnífica.
El paisatge, l'escalforeta del sol que entrava tímidament a la balma, la van relaxar i van fer que oblidés per uns instants la paranoia. Va recolzar el cap a la paret rocosa i la va resseguir amb els ulls, que es van obrir com plats quan van descobrir unes pintures rupestres. Quina meravella! Es va apartar amb compte i es va recolzar en una altra paret, on no hi havia res pintat. Les va llegir àvidament, doncs més que pintures eren una història explicada feia milions d'anys. Es va emocionar i en cap moment va recordar que portava una càmera per poder "robar" aquelles imatges, n'hi havia prou amb mirar-les, podria tornar-hi quan volgués, segurament ningú més coneixia aquell tresor. Amb sort, potser no el coneixeria ningú més i així romandria intacte durant molt més temps. La seva imaginació va recòrrer milions d'anys cap al passat fins trobar els moviments de l'artista fent les pintures. Es va endormiscar un moment tot somiejant i un sorollet la va despertar de sobte. Es va trobar uns ulls blaus encuriosits clavats als seus. No es va espantar, no va cridar. Va somriure. Havia trobat el misteri de la muntanya?

.

blue ...

avui estic així... una mica de color blau... diu que demà ha de ploure, espero que s'endugui les quatre boires que em ronden...


.

gest ...

a vegades, només fa falta un gest...

.

Tramuntana ...

Ahir va arribar la Tramuntana a Girona. No va ploure, ni ahir ni abans d'ahir. Feia molt fred, avui en fa més. A dos quarts de 10 estàvem a 2º, ahir a 5º. El dia és clar. El cel, net com una patena.

Ahir, la Tramuntana em va arribar fins el moll de l'ós, em va fer trontollar i em va ajudar a mantenir l'equilibri.

Les fulles, que fins feia poc lluïen sobre els arbres, jugaven al ritme del vent pels aires.

Despulla el vent

de colors als arbres.

Fa Tramuntana.

.

plourà?

Dimecres matí. Estic a la feina, escrivint en una llibreta. Els dos ordinadors estan inoperatius, ahir al matí va petar el meu i al vespre el d'en S. Penso que ha sigut un virus d'aquells que s'arrien en dies concrets, dimarts i 13 per ser exactes. No puc treballar, no tinc eines. Des del meu lloc de treball, mentre ordeno i classifico alguns papers (per fer alguna cosa) miro a fora.
El dia s'enfosqueix mica en mica. Sóc optimista i sortint de casa he arreplegat el paraigües _per cert, paraigua o paraigües?_ . Recordo les pluges viscudes a Girona, no en sap de ploure aquí. Sempre que plovia es girava vent (airet en dirien a l'Empordà) i no servia de res portar paraigües, només per salvar el pentinat. (juas! me'ls he tornat a tallar ben curts!)
Tinc ganes de que plogui, encara que no en sàpiga, m'és igual quedar xopa.
Ara mateix la llum és fantàstica. Els arbres del passeig, vestits de tardor, llueixen molt més que no pas amb sol.
Comença a fer vent. Temps de canvis.
Nous rumbs, nous vols...


Ara estic al pis de la M. amb el meu ordinador. M'agrada la companyia de la M. i del Bitxo. Amb l gat ja som amics, quan arribo em ve a dir hola i tot, es deixa fer moixaines i juguem a cuit i amagar.
Ha fet alguna ullada de sol però continua fent un dia rònec, indecís. Avui tinc fred.
A l'Empordà hi fa Tramuntana.
Vent... estic disposada a obrir les ales de bat a bat...

Plourà?

desconnexions [2] ...

Pensava escriure un post titulat "mujer blanca, soltera, busca..." però no, al final no ho faré. No cal que escrigui sobre una cosa que tothom ja coneix. Els preus de lloguer i/o venta de pisos/cases està sobrepassant l'obscenitat. O sigui que ho deixo aquí.


Jo, ahir no era supersticiosa. El meu nou jefe m'ho va preguntar. Ets supersticiosa? i li vaig dir que no. Ahir no ho era, avui ja no sé si ser-ho o no. I em sembla que no ho seré, perquè és que sinó se'm girarà molta feinada a controlar coses que ni sé que hauria de controlar. Però sí que en sóc, eh?
O no... ja no ho sé.


Ahir, al matí quan anava cap a treballar, vaig veure una mallerenga carbonera. No us podeu pas imaginar la il·lusió que em va fer. I no va fugir volant, ales ajudeu-me!!!


Ahir, el meu nou jefe em va dir que estaven molt contents amb mi. Aviam què dura la contentamenta...


La connexió el veí és una txapussa. Mecagumelremenarsagrat!


Vaig de bòlit, bé el meu cap va de bòlit intentant organitzar-me la vida, el temps, els diners... Com sempre, vaja; però ara, amb la sensació de que el temps se m'escapa més que mai d'entre els dits.


Estic encantada amb la fresca de Girona, al matí em desperta, al vespre em fa sentir viva i amb ganes d'arraulir-me amb una manta. La setmana vinent em sembla que no m'encantarà pas tant...


Enyoro la Garrotxa, enyoro el meu gat, enyoro els meus paisatges, enyoro la llar de foc, enyoro la meva gent, enyoro tenir la tranquil·litat per poder passar per casa vostra.
Enyoro trobar paraules per escriure aquí...

.

eits ...

Tres vegades he començat un post. Tres vegades l'he borrat. No sé què dir, no sé com dir-ho. El cap em bull amb mil coses, m'he d'organitzar, he d'estar al cas de tot i no fer el que faig sovint, que per arribar a segons on, oblido sistemàticament el que em pugui distreure del camí.
He d'escriure al F. He de fer arribar les fotos a l'A. He de parlar amb tranquil·litat amb la S. Hem de quedar amb la F i l'À.
No pot ser que deixi aparcada la gent que ha sigut i és part del meu camí.

I res... només deixar constància de que als vespres a Girona hi carda molta rasca. I que escolto molt als EITS (Explotions in the Sky).

Au.



.

girona'07

Anar caminant pel passeig d'Olot té encant, sobretot si et saps abstreure del soroll del trànsit i concentres les energies en notar la fresca del matí al rostre i els ulls en els colors tardorens d'arbres i fulles caigudes. L'oïda agraeix el soroll del riu que tot d'una desapareix sota els carrers. Les seves aigües gronxen plantes aquàtiques amb un vaivé realment bonic...

I la feina... poca cosa es pot dir d'un primer matí de feina. Continuen les bones sensacions.

Ara mateix, estic soleta al pis de la M, amb l'única companyia del gat, que després de deixar-se rascar les orelles, m'ha dedicat un seguit de miols i bufets tot deixant-me clar que qui mana aquí és ell. I és que l'he fet fora de l'habitació i no l'hi ha agradat gaire. Espero que acabem fent-nos amics, em móro de ganes d'agafar-lo i enfonsar els dits en el seu pelatge llarg i suau. Serà qüestió de no molestar-lo gaire i que es vagi acostant ell al seu ritme...

.

fins ara!

Escolto la Katie Melua... té una veu preciosa i em relaxa. I obro nòmades per fer un post, tot i que no sé exactament què dir ni com dir-ho; potser tardaré uns quants dies en poder tornar a passar per aquí. No ho sé. Avui me'n vaig a Girona. M'hi quedo, de moment, quinze dies. Demà comença una nova vida, nova i alhora vella. Una feina que ja feia a Olot, més ben pagada i amb millor companyia. M'enduré l'ordinador, aviam si puc robar la connexió d'algún veí despistat. La meva estimada M. m'ha volgut d'okupa del seu pis, he tallat just, el deixa per anar-se'n a viure a l'Empordà a finals de mes. Quinze dies per explicar-nos coses, per fer cervesetes tranquil·lament, per no dir res si no cal dir res, per fer-me amiga del seu gat que sempre em bufa, per poder estrenar la feina sense el neguit de pujar i baixar i aparcar. Cinc minuts va tardar en fer-me la proposta, la resposta va ser un somriure, no vam necessitar més paraules.
I res... que us trobaré a faltar.

Bona setmana!!
Petons a repartir!



.

manta ...

Fa temps que vaig començar a fer una manta. D'aquelles que són fetes amb quadrats que després has de cosir. Després de tenir-la abandonada durant no sé pas quant, avui l'he agafada i m'he posat a cosir peça per peça, tira per tira. La marona m'hi ha ajudat.
He fet una pausa per anar a sopar i gaudir de la companyia de la meva estimada amiga Su*. Poquet temps, però ben aprofitat.
Quan he arribat a casa, el primer que he fet ha sigut agafar la manta i començar a fer-li la vora. Fins ara; que després de fer una passada de color groc, he passat al color verd... després potser vindrà el vermell... però si no la deixava hauria sigut capaç de passar-m'hi tota la nit.
D'aquí 14 dies exactes, el meu nebodet farà un any. I si vol, es podrà tapar amb una manta de coloraines.

.

I... tot i no tenir res a veure amb el post... us deixo una petita joia... per escoltar embolicats amb una bona manta tot deixant-se gronxar per la música...



.

el "meu" Poeta ...

No recordo com vaig arribar a casa seva. Sí que recordo que ho vaig fer tímidament, em feia respecte la seva manera d'escriure, tenia la sensació -i encara la tinc- de que mai podria ser prou bona per comentar els seus poemes. També recordo que va ser un enamorament a primera vista. La manera com agafava les paraules i les acaronava per crear sensacions i colors i olors... em va captivar ràpidament. Vaig tardar en gosar deixar-hi algun comentari, mai estic a l'alçada de les circumstàncies, mai sé com expressar el que sento quan el llegeixo.
No recordo quan va arribar a casa meva. Sí que tinc la sensació de que també ho va fer tímidament. Ara, els dies que no m'escriu un comentari, el trobo a faltar.
Sempre té paraules boniques per mi, sempre que he estat en hores baixes hi ha sigut d'una manera o altra, m'ha fet somriure quan tenia ganes de plorar, fent-me oblidar per uns moments impagables el que m'apenava. Encara no l'he conegut personalment, espero fer-ho algun dia, doncs tenim un repte pendent.
Potser hi haurà poca gent que ens entengui o que comprengui el que passa. M'és igual. L'estimo. M'estima.
Tinc un amor al Vallès Occidental.



.

novembre...

1916-2007... de moment.

91 anys i sumaysigue...

No pas sempre ens hem entès. De fet, últimament ens entenem menys que mai, políticament parlant. A vegades penso si no és una conseqüència d'una mica de demència alguns comentaris que fa. El meu avi va lluitar al bàndol dels republicans. Va passar unes vacances pagades en camps de concentració a França. Va estar a l'Ebre. El van fer rondar amunt i avall com un titella. També va lluitar amb l'exèrcit francès (per casa hi corren postals escrites desde França). Té un munt de papers escrits amb tot el que li va passar i continua escrivint quan en té prou ganes.
Abans no volia ni sentir-ne a parlar de la guerra. Quan li feia alguna pregunta, sempre em deia que una guerra civil és la pitjor que hi ha, perquè és una lluita per matar el germà (quan era petitona, em pensava que havia hagut de lluitar contra un germà de debó).
Va superar el tifus quan tothom el creia mort. Fa 10 anys que viu amb un càncer de pròstata agressiu. Aquest Nadal estava molt fotudot, molt. Una infecció en un dit del peu ens tenia a tots preocupats. La infecció encara hi és i ell està eixerit com un gínjol.
Desenganyem-nos, avui fa 91 anys, se li acaba la corda, però en té per estona, també. Està cansat, però no llença la tovallola. És un lluitador nat mon avi. Encara que només sigui per tossuderia i perquè creu que les coses han de ser com ell vol que siguin.
A mi ja m'està bé. Em fa emprenyar i molt i també em fa somriure i molt.


(...)
jo et deixaré, faig un camí,
però em fa feliç veure't aquí...
omplint l'espai amb les cançons...
Giraré el cap quan sigui lluny
pregant als déus que cap escull
deturi el rumb que du el teu cor...

perquè era novembre!

Novembre (fragment) _ Lluís Llach.

.