A vegades et deixaries caure, aterrant suaument damunt d'aquella teranyina, deixant que t'embolcalli, no pas del tot, només fins allà on tu vulguis. Però saps que no és possible, si t'hi deixessis caure, seria per deixar-se cabdellar del tot i no ho vols; i fas esforços per no deixar-te anar, per no deixar que la mica de tristesa, la mateixa de sempre, la que apareix amb el cansament o l'enyorança, aquella que coneixes tan bé, no s'apoderi dels teus pensaments, actes i somriures...
.
Tienes toda la razón...a veces quisieramos dejarnos caer, porque el cansancio nos supera, porque cuesta luchar, porque...porque...
ResponEliminaTienes toda la razón...a veces quisieramos dejarnos caer, porque el cansancio nos supera, porque cuesta luchar, porque...porque...
ResponEliminaComo la tristeza nos de uno de sus abrazos estamos perdidos. Yo, de momento, aguanto.. pese a estar ya a mediados de Octubre. Aún no sé como... pero aguanto.
ResponEliminaBesos
tristesa i enyorança... en petites dosis... molt millor! potser només cal posar-hi una mica de mà esquerra... i solucionat!
ResponEliminaque tinguis especialment un molt bon dimecres!
petons i llepades energètiques!
Entenc perfectament aquest post, i per molts moments m'hi sento molt identificada. Gràcies elur!!
ResponEliminaM'agradaria embolcallar-me fins allà on vulgui, sí, i per això no vull deixar de somiar. També m'ajuda!!
Mil petons i que tinguis un bon dimecres!!
Tens raó... és tant fàcil deixar que ens embolcalli la tristesa i la melancolia... Una abraçada.
ResponEliminaGràcies a tots, gracias a todos.
ResponEliminaPetons i abraçades i somriures a repartir!
Besos y abrazos y sonrisas a repartir!
Gatot... un marrameu i un ronroneig només per tu!