Fa dies que penso que l'hauria de trucar i no ho faig.
Tinc un munt de fotos per passar-li i no sóc capaç de fer-ho, encara en tinc la meitat per processar.
L'altre dia la vaig veure connectada i no vaig obrir-li conversa.
Penso que li podria enviar un mail, però tampoc ho faig.
També penso que li podria enviar un regalet al meu amoret, el seu fill, i tampoc ho faig.
Penso en ella i en el seu fill. En els dos parells d'ulls verds que em tenen el cor robat. En els seus somriures. Hi penso molt sovint. Molt.
Els estimo. Els enyoro.
Avui tornava a estar connectada. Avui li he obert conversa, una mica a contracor. Li he dit, vull trucar-te però no ho faig. A ella li passa el mateix. Estem lluny i voldríem veure'ns sovint. Com que no pot ser, doncs ni veure'ns, ni trucar-nos. Una mena d'escut contra l'enyor. I és que tinc la sensació de que si truco, encara els enyoraré més. Després de sentir-los la veu i el riure, necessitaré abraçades i petons i pessigolles i jocs i converses profundes i de banals i ...
I és el que em passa ara.
Els estimo. Els enyoro.
... pero siempre hay un sueño que despierta en Madrid ...
.
dijous, 18 d’octubre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
No dona, això no. Si els enyores, res de mantenir-te al marge, contacte constant, això està clar. Que necessitaràs més? Potser sí, però els tens a dins, només et cal pensar en ells. Les persones que estimes sempre es senten a prop, i si són lluny, alguna cosa s'ha de fer per apropar-los. Sortosament, amb totes les vies de comunicació que hi ha ara és més senzill. No ho desaprofitis. I per quan una excursioneta?
ResponEliminaClar que si! com diu en xexu... els enyores? doncs els penges les fotos al flickr, sols visibles per familiars i que les baixin d'allà (jo ho faig)...
ResponEliminaEls envies mails, sms, sempre que tinguis ganes... que et passi pel cap.. encara que sols posis que penses amb ells...
o amb un petó....
la primera sempre és la bona...
hi algunes persones que pateixen aquesta incontinència, aquest eixelebrament meu... :¬D
bon dia dolç follet
cabasset de petons fresquests i soleiats :¬)***************
M'estàs parlant de renfe Xexu? jejejeje
ResponEliminaM'han tret o estan a punt de treure el Costa-Brava, que era el que jo agafava a Girona per anar i tornar de Madrit... es veu que "arribant" l'ave un dia d'aquests o algun any d'aquests a Barna, no cal que la resta de Catalunya tinguem facilitats per anar a la capital veïna... en fi. Res.
Si puc me n'hi vaig pel pont de novembre. Només em falta aconseguir un tren per tornar, perquè jo me'ls estimo molt, però no podria pas viure indefinidament a Madrit :P
Ja en tinc una de pensada per les fotos Poeta... ara em falta trobar el temps, però aquest cap de setmana m'hi posaré.
I diumenge, escoltaré la seva veu i esperaré que el meu amoret m'expliqui alguna cosa i només el sentiré somriure... aiiiiiiiiii...
Ets un amor Barbollaire.
Una abraçada beeeeeeeeeeeeen forta carinyu!!! i un munt de petonets!
elur,
ResponEliminaa mi em passa amb tu el mateix que expliques tu de "madrit", i això que no et conec...
penso "potser si la conegués, se'm passaria una mica este sentiment i viuria més tranquil·la"... però no m'atrevixo a escriure't al correu, ni a tenir un correu meu disponible...
estimo i enyoro cada vegada a més gent... i hi ha moments que el cor me diu que no em dóna per a tant.
no sé què dir-te... a vegades penso que ja em va bé "enamorar-me" de persones que viuen ben lluny... perquè així és "més fàcil" no veure'ns i no tenir tantes oportunitats de perdre el món de vista...
com allò que passa quan t'acostumes a menjar cada vegada menys, que a poc a poc vas perdent la gana... però la tècnica dels budells no m'acaba de funcionar amb totes les entranyes...
si trobo alguna altra tècnica més efectiva ja te la diré, per si en algun moment te convé.
meditació? convent? astronauta?
ja t'ho dic ara: me sembla que no la trobaré.
espero que aviat pugues anar a madrid i disfrutar d'allò que ja coneixes.
una abraçada
SAbies que contra el que es pensa la gent, l'enyor es fa més gran amb el temps, el que minva es la intenstitat amb que estimes.
ResponEliminaConec la sensació que descrius Iruna i també això dels enamoraments a distància :)
ResponEliminaPerò arriba un moment en que vols que la distància no hi sigui, perquè necessites una abraçada, una veu, un somriure...
Si necessites escriure'm tu mateixa, el mail hi és per això :)
I ja et dic ara que conèixer-me ni tranquil·litza ni esvera... però com que t'he d'ensenyar el bosc i ens hi hem de "perdre" algun dia, ja ho veuràs tu mateixa, bonica.
Una abraçada i un petonàs!
Doncs no sabria què dir-te ^Emma^... a mi em creix l'amor i l'enyor.