Té una cicatriu. Poca gent la veu. De fet, ella està convençuda de que només hi ha un parell de persones a la seva vida que la saben, que la coneixen i que quan li fa mal, la hi veuen.
Sovint la molesta, durant uns minuts o potser unes hores. En fa el mínim cas possible, totes les cicatrius marquen canvis de temps. A vegades li cou durant un parell de dies... i tot i no voler-ho, acaba recordant com va anar tot. La confiança, l'excés de confiança i de cop i volta, la caiguda. I la ferida. I el dolor. I el temps que va tardar a cicatritzar.
Però tampoc pot, i no vol, obviar com n'era de bonic el paisatge, com va valer la pena caure, perquè per caure primer va haver de pujar. I totes les pujades tenen la seva recompensa, encara que a voltes ens sembli minsa.
I avui, que li feia cuïssor la cicatriu, just avui, s'ha trobat sense ni adonar-se'n davant el mateix paisatge.
Paisatge que enyora i que intenta oblidar en la mateixa mesura.
.
dimarts, 23 d’octubre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
M'encanta la manera tan màgica que tens d'expressar les teves coses.
ResponEliminaNomés vull deixar constatncia que ets importatissima i que encara que aixo ho porta cada u, saps que pots comptar amb mi sempre i que no ho vegis com un simple comentari.
Vull que siguis feliç sempre!!!
T'estimo.
Sé que no és un simple comentari, maca.
ResponEliminaJo també t'estimo, molt!!!!
Gràcies maca.
mmmm... el que tenen els paisatges, com les persones, és que tot i ser sempre els mateixos són sempre canviants... mai no són definitivament iguals.
ResponEliminaCom el riu, el mateix riu i sempre nou. Com la vida...
petons i llepades canviants!
Txiki les cicatrius diuen que amb el temps es dissimulen, em gustaria creure-ho.
ResponEliminapetons
I aquesta cicatriu...fa mal?? per que n'hi han que hi son però com que quasi no les recordem no ens fan mal, les punyeteres son aquelles que constantment et fan mal i no tens manera de fer parar el dolor.
ResponEliminaEspero que ella es cuidi be aquesta cicatriu :-)
Petonets dolcets de bona nit bonica!!!!
Les ferides, les cicatrius, amb sol, aire, aigua... es van dissimulant o, simplement, t'acostumes a elles...
ResponEliminaI si que és cert que, amb el canvi de temps, algunes vegades, es fan sentir...
Això les visibles... les que ens fem, ens fan, es fan, a flor de pell...
Les altres, molts cops, couen quan menys ens esperem: una olor, una música, un silenci, un lloc... pot gratar-la, obrir-la...
i aquest dolor... no sempre és tan suportable...
ja saps on sóc... per si un cas... simplement per escoltar...
una abraçada ben forta i dolça, estimat follet...
t'estimo :¬)***
elur,
ResponEliminano entenc de cicatrius... intento buscar alguna cosa que m'ajude a comprendre això que escrius, però no hi arribo.
busco què pot haver dintre meu que s'assemble a una cicatriu... i només me trobo a mi mateixa...
no sé si amb les cicatrius cal fer alguna cosa... potser són com les persones, que potser no hi ha res a fer... jo amb mi el què faig és "desordenar-me"... no sé si servix de res... però és l'única cosa que se m'acut.
de núria, iruna, o ruina, o anuri, o urani... i anar fent...
què et sembla "citriusca"?
si vols, prova-ho... segurament no et servirà de res.
mecagondena, elur... les cicatrius deurien inventar-les per a passar la llengua per damunt... no hi veig cap altra explicació.
va... anima't
casumlolla!!! jo de cicatriu en tinc una d'una hipermegaberruga que em van extirpar de l'esquena, a hores d'ara semblaria geperut (i ja només em faltaria això!). Ara que hi penso en tinc una altra al bigoti, però fa tant temps que ni recordo res. A casa m'expliquen que un gos, quan tenia dos anyets em va fer una morrejada. Aquesta no em fa mal, però la de l'esquena a vegades pica o fa coïssor, però no m'he fixat mai si encabat canvia el temps. De fet a mi tant me va que plogui, nevi o faci sol. També de quan començava a caminar, tot sapastre, en tinc una altra al genoll... es veu que per bon nen. Però el temps ho esborra tot (si vols)!
ResponEliminaCarai, nena, cada cop escrius millor, eh? Quina manera tan senzilla i tan maca d'expressar-te ...
ResponEliminaJa ho tenen això, les cicatrius, que couen ... i no només amb els canvis de temps (tot i que ara, amb aquests dies revolucionats ...). De tota manera, hi ha cicatrius (no sé si és el cas) que notem que fan mal perquè estem massa pendents d'elles ...
Un petó, guapíssima!!! Cuida't molt!
Jo també en tinc de cicatrius. Sobretot a la cama. Els metges sempre em deien que cicatritzava bé, però clar, te les mires i ja no saps si mirar-te-les amb carinyo o amb una mica de rabieta...
ResponEliminaPerò aquestes són superficials. I no fan tant mal.
Les més internes són les que costen de curar. També n'hi ha. Però com tu dius, potser val la pena obrir la ferida per després tancar-la i pujar. Són cares, però haurà valgut la pena. I sí, algunes vegades fan picor!!!
Petons elur!!!
Hi ha pujades tan dolces, que les cicatrius de després ens recorden més els bons moments que els dolents. Trist, però ens hem de sentir afortunats de viure uns moments tan especials, encara que després hagin vingut les ferides.
ResponEliminaNo hi ha pell feina i sensible com la d'una cicatriu. I el temps, que entra per tots els porus de la pell, deu fer una orgia amb els porus de la pell d'una cicatriu.
ResponEliminaDoncs sí Gatot, igual que el jo, sempre jo però sempre diferent.
ResponEliminaA vegades hi ha paisatges que no canvien gaire, saps? en canvi l'espectador continua siguent el mateix però totalment diferent :)
Petonets i mossegades paisatgístiques ;)
Disimularlas Darky? no sé... aprender a vivir con ellas es lo que se debe hacer :)
Musus y un abrazo, txiki!
No, Jo Mateixa, no fa mal, a vegades cou i prou.
Un petonàs!!!
Poeta... t'he dit mai que t'estimo?
no sóc capaç d'afegir ni treure res de lteu comentari.
Una abraçada i un munt de petons dolços, amoret.
:************
Ais Iruna... m'has fet riure... "les cicatrius deurien inventar-les per a passar la llengua per damunt..." ja només em faltava llepar-me per semblar-me més al meu gat ;)
Gràcies bonica, un munt de petonassos!!!
Em creuràs Eudald si et dic que en tinc una a cada cella? una més dissimulada que l'altra... i fetes de la manera més estúpida del món :P
I sí, la de la cella esquerra, la més visible, quan ha de canviar el temps fa mal :)
I bé... més que n'hi ha, però tampoc faré cap llista, ara.
I tant que sí.
No és el cas Pep. Ha sigut el canvi de temps, ahir feia sol, avui no :P
Un petó.
Obrir la ferida? ui no Instints... no cal pas, no val pas la pena, no pas amb totes les meves cicatrius :)
Un petonàs maca i molts ànims, eh?!
Sincerament Xexu... a vegades em costa recordar moments, tot i que amb el temps tot es relativitza i tan els bons com els dolents vénen a la memòria sense ferir-la.
Així és com se n'aprèn :*)
M'agrada aquesta metàfora, jo mateix (es pot considerar una metàfora?)