tardor [2]

Autumm leaves...

...

L'art de l'aranya

atrapa la tardor

i la regala...

.

contes...

[1]
Estirada tímida però decidida de camisa. Un cos que es gira. Una mirada blava encuriosida que quan es troba amb un rostre conegut, i fins i tot enyorat, somriu complaguda, alegre. Una abraçada franca, sincera, sentida, apretada i petons de benvinguda i reconeixement.
Qui ha estirat, tímidament però amb decisió, la camisa correspon de la mateixa manera. Somriure a tot el rostre, alegria i emoció. Abraçada i petons.
Comencen els retrets. Suaus, amb carinyo, amb somriures comprensius. Ens podríem haver vist abans... I ella se'l mira sorpresa. Se sabia apreciada, però no era conscient de que també l'havia enyorada. I somriu tot escoltant una de les veus que més li agrada escoltar, mescla de diferents accents, amb una sonoritat bonica, preciosa. Una veu que és com una carícia. I se sent a gust sota la seva mirada blava...
I els hi roben el temps que podrien haver passat posant-se al dia. I ell ha de marxar i es despedeix amb la mirada, disculpant-se. Dues vegades. Ella somriu. Li fa gràcia, ambdos saben el que hi ha, i no cal demanar disculpes.


[2]
Estava content de tenir-la allà. De poder veure-la. D'observar-la mentre ella parlava amb l'altra gent, mentre ell intentava treure's de sobre un paio pesadet. Sabia que tots dos s'anaven vigilant. Ell també sabia que la perdria poca estona de vista. Sempre havia sigut així. Desde feia molt temps enrera. Quan les seves mirades, somrients, es van creuar per primera vegada. A partir d'aquell dia sempre havia estat igual. Somriures, mirades, riures i alguna conversa.
Mica en mica s'havien anat coneguent. Mica en mica s'havien acostumat l'un a l'altra.

Ella estava contenta. Encara recordava aquell dia que es treia el jersei, amb tota la parsimònia, i girant-se es va trobar la seva mirada somrient, també va somriure. Recordava que sempre havia sigut així, quasi des d'aquell dia. Es girava i ell la mirava. Se n'anava cap a un costat i ell la mirava, cap a l'altra i el mateix... La mirava d'una manera que era impossible que se sentís incòmode. La divertia, fins i tot l'emocionava, però sobretot la sorprenia. Quan era prou lluny per no estar-ne segura, saludava i ell responia. Somrient. Sempre somrient. Jocs de mirades i somriures. Jocs de riures i converses, a vegades surrealistes. I es van anar coneguent mica en mica. I es van acostumar l'una a l'altre mica en mica.

.

guitarra ...

Hi ha coses que no canvien mai... i és una sort...




A vegades, les coses no surten com pensaves... sinó millor.

.

seducció ...

Bosc de Can Ginebreda _ Foto: elur

A vegades l'únic que volia era que la seduïssin...
perquè s'havia disfressat tant que ja no recordava si era atractiva...
perquè s'havia tancat tant que ja no sabia si era capaç de seduir ningú...
perquè tampoc sabia si en recordaria el joc...
si en recordaria l'art, si és que mai el va aprendre...

.

tardor ...

El sol s'ha llevat amb timidesa.
Les muntanyes perfilades de boira.
El matí fresc i agradable.
L'aire fa una altra olor,
m'arriben els aromes del camp acabat de segar.
Mica en mica sembla que s'ennuvola, potser tindrem pluja?
Tinc set d'aigua, tinc set de pluja...


.

el bes ...

Bosc de Can Ginebreda _ foto: Elur

No recordava pràcticament res del somni. Rarament en recordava mai res. Però sí que sabia que havia somiant un bes. Encara el sentia als seus llavis... el va sentir tot el dia.
Només esperava trobar-se aquells llavis aviat... potser sí...

.

heroïna de pagès ...

Beatrix Kidow (Kill Bill) : 75%
Vivian Ward (Pretty woman) : 73%
Jean Grey (Xmen) : 71%
Leeloo (The fifth élément) : 71%
Baby (Dirty dancing) : 69%
Michelle (American pie) : 68%
Trinity (Matrix) : 68%
Catherine Tramell (Basic instinct) : 67%
Bridget Jones : 66%
Ellen Ripley (Alien) : 65%

Quel héroïne de film es-tu ?

Loïs Lane (Loïs And Clarck) : 75%
Ally mc Beal : 68%
Dana Scully (X-Files) : 67%
Fran Fine (The nanny) : 66%
Xena (Warrior princess) : 66%
Carrie Bradshaw (Sex & the city) : 66%
Gabrielle Solis (Desperate Housewives) : 66%
Sue Helen (Dallas) : 61%

Quel héroïne de série télé es-tu ?


M'hauria emprenyat molt que em sortíssin primeres la Baby i la Sue Helen... molt!
He arribat a l'enllaç seguint un camí traçat desde ca la Tarambana... i això és el resultat de les meves xafarderies d'abans d'anar a dormir.
Per cert, a partir d'ara potser adoptaré el meu nom de pagès, Vicentica de Cal Rovell (imprecindible l'accent garrotxí més tancat).

.

aigua ...

Estany de Banyoles _ 17/set/2007


... no cal travessar ni grans mars ni grans terres per trobar aigües de colors...

.

quadre ...

The Tree of Life (1909) _ Gustav Klimt

El cuadro _ Eduardo Galeano


Llevaba el pelo suelto, llovido sobre los hombros. Era una de las muchas mujeres que recogían amapolas en sus canastas.
En alguna ciudad de China, quién sabe dónde, quién sabe cuándo, dos amigos estaban contemplando ese cuadro, pintado por quién sabe quién, que mostraba la cosecha en un campo de flores. Uno de los dos amigos, quién sabe por qué, tenía la vista clavada en esa mujer. Él no podía dejar de mirarla, hasta que por fin ella le devolvió la mirada, dejó caer su canasta, extendió los brazos y, quién sabe cómo, se lo llevó.
Él se dejó ir hacia el alto lugar adonde no pueden llegar estas palabras que quisieran contar lo que ocurrió. Y con esa mujer pasó las noches y los días, quién sabe cuántos, hasta que un ventarrón lo arrancó de allí y lo devolvió a la sala donde su amigo seguía plantado ante el cuadro.
Tan brevísima había sido aquella eternidad que el amigo ni se había dado cuenta de su ausencia. Y tampoco se había dado cuenta de que esa mujer, una de las muchas mujeres que recogían amapolas en sus canastas, llevaba ahora el pelo recogido, atado en la nuca.

.

foscor ...

No tinc ganes de parlar de la "festeta" d'ahir.
No tinc ganes de parlar dels meus boscos.
Ni del meu gat.
No tinc ganes de parlar de res.
D'escriure sobre res.
Avui han tornat els pensaments foscos. No pas tristos.
No m'agrada com em sento. No m'agrada el que sento.
Pensaments plens d'odi, ràbia, ganes de ferir, de fer mal físicament.
Avui em mou la ràbia. Avui sento ràbia i impotència.
Perquè d'aquesta ràbia, d'aquest odi, no en puc fer absolutament res.
Només evitar que m'arribi massa endins i em corrompi més del que ja ha fet.
Només puc provar de sortir de mi mateixa.
No pensar en pràcticament res.
No pensar en ell i les ganes que tinc de que desapareixi per sempre més.
Espero i desitjo que pateixi, que es recargoli de mal, que no estigui tranquil cap dels dies que li queden per viure.
La vida passa factura, ara li toca pagar. I el deute és llarg i impagable.

.

petició ...

Em podeu vigilar una mica i mimar molt aquest diumenge?
És que la mestressa se'n va de parranda i l'enyoraré molt. Ella no sé si tindrà temps d'enyorar-me a mi, suposo que no, perquè riurà un munt amb les nenes, encara que sé que s'haurà de mossegar la llengua més d'una vegada. Però vaja... aquella seva amiga que es casa, no la conec pas jo, bé s'ho mereix. I ho sé per la manera com en parla.
Així que... què? voleu fer-me de cangur? m'agrada que em rasquin la panxona, les orelles, que m'omplin de petons i m'agafin a coll... a canvi, prometo ronroneigs, no treure les urpes en cap moment, jugar a cuitiamagar i a curses (m'encanta jugar!!) i un concert de miols original com pocs.

.

sense feina ...

... poca feina?

Doncs no. I és que la majoria de la gent es pensa que perquè estic a l'atur haig de tenir temps per tot i si els dic, és que ahir vaig tenir un dia de bojos, se'n riuen. Com acaba de passar fa dos minuts. I és que ahir al matí no vaig parar fins les dues. Vaig anar de bòlit tot el matí. L'única estona de pau va ser mentre estàvem recollint aranyons i tot plegat va ser una horeta i mitja.
El nen feia anys. Em tocava fer el dinar. Havia d'anar a comprar. Li havia d'anar a buscar un bon regal. Li vaig fer un pa de pessic de xocolata. Vaig haver d'anar al poble dues vegades com si m'empaités el dimoni, perquè tenia el pastís al forn. En fi vaig anar de cul. I a les 3 entrava a l'oficina, fins les 7. A quarts de 8 havia d'anar cap a cal nen a celebrar l'aniversari. En fi, que sembla que em vulgui justificar i no és el cas. M'agrada anar de bòlit. El que no m'agrada és que em manin presses.
N'estic fins els mismíssims. I si em permeteu i si no també, us diré que en tinc els ovaris tan plens que em vessen!
No treballo com l'altra gent, d'acord. Però això no vol dir que no tingui res a fer. Perquè basta que no tinguis feina, com perquè tothom te'n trobi de la seva.
A més, del meu temps en cardo el que vull, hoooooooooooome!
He dit.



.

el vidriol i Murphy ...

Avui el dia s'ha llevat mig ennuvolat. Havia de ploure. De fet aquesta nit ho ha fet una miqueta, just per mullar el terra. He decidit que aniria a caminar i prou. Res d'encantar-me ni fer fotos. Ho he decidit amb desgana i mentre ho pensava anava preparant la càmera i els objectius, una bossa per tapar-la en cas de pluja, ja portava les xiruques posades i rumiava si la desició presa es mantindria o no, quan ha sonat el timbre. La petita de casa. No l'esperava. Li he dit si li anava bé de pujar a recollir més aranyons, ja que no en tenia prous. I hem decidit que sí, que hi anàvem i que deixava tot el parament fotogràfic per si plovia.
Hem pujat més amunt que ahir, però fent trampa. La Ia no tenia ganes de pujar-hi caminant. Hem fet mig camí amb cotxe. Hem acabat de pujar a la Serra a peu i fins la Costa.
He recollit aranyons nets i frescos de pluja, li he ensenyat el cau d'una aranya, m'ha explicat històries de l'Àfrica, hem vist mallerengues, gaigs, pit-roigs, merles...
I mentre passàvem entre aranyoners, ella ha cridat. La tenia just a darrera i m'he pensat que sense voler he deixat anar una branca massa aviat. Però no. M'ha fet mirar a terra.
-Mira, un vidriol!!!! També en diuen serp de vidre, em sembla que l'has trepitjada...
-No cardis! em sabria molt de greu eh? poc que l'he vista! És preciosa!!! I l'he trepitjat?
-No ho sé, sembla que no... Em faria gràcia agafar-la, però clar... ja saps com sóc...
-Millor, només faltaria haver-la trepitjat. Espera... ostres, a mi també m'agradaria, però no goso i si es trenca?
I m'ajupo lentament... i l'he tocada suaument, quasi sense tocar-la, amb la punta de l'índex de la mà dreta...
-No sembla pas que tingui res, no?
-No, no... es mou bé i treu la llengua.
-Cullons! un dia que em trobo una serp i no porto la càmera!
-Ja se sap, Murphy sempre apareix...

I es que ha fet un matí preciós, ennuvolat, amb ullades de sol, fresquet quan et paraves...

I ens hem arribat una mica més amunt, més amunt encara, a veure si les trompetes començaven a treure el nas... però no. Encara és aviat...

.

amunt ...

Aquest matí m'he aixecat aviat, bé relativament aviat. M'he calçat les xiruques, he carregat la càmera, una bossa de plàstic i una poma i au, Buscaró amunt. En mitja hora m'he plantat a la Serra. No sé caminar sola, vaig massa ràpid. Però tot i així m'he anat aturant a escoltar els moviments del bosc, a fer alguna foto, a recuperar l'alè. He vist que no està tot perdut, encara.
Just a l'alçada del monolit de la Xuriguera, he agafat el camí que porta a la Serra, petit, cobert pels arbres, relativament fosc per la sensació de túnel, humit, olorós, ple de teranyines. I he pensat en el consell d'en Ramon i he agafat una branca de terra i l'he anat movent davant meu per no quedar-ne amb la cara plena. Rient sola, pensant que totes les bèsties que m'estaven mirant en aquell moment m'hauran pres per boja. I entre cops de branca he anat pujant alegrament.
Just quan faltava ben poc per sortir del camí emboscat, per arribar prop de les runes de la casa, m'he aturat i m'he assegut en una pedra. El terra cobert de fullaraca seca, bolets a tort i a dret (ni idea de si són bons, crec que no perquè sinó ja no hi serien), els raigs de llum que s'escolaven entre les fulles dels arbres... Quan he acabat d'omplir-me els ulls d'aquell racó, he sortit als prats, encara humits per la rosada. Plens de flors i papallones. Ocells volant mig amagats.
He tret la càmera i m'he posat a fer fotos. Em sembla que tret dels pastels de les vaques, ho he retratat tot. Fins i tot un pit-roig que em desafiava des d'un roure estant.
Papallones que semblen fulles, una aranya amagada dins el seu cau, abellots, margarides, diverses flors, teranyines... Als ocells els he deixat estar. A part del pit-roig, que ha sortit a última hora i un tros lluny, els altres s'han deixat sentir tota l'estona, però no s'han deixat veure.
He recollit uns quants aranyons. I m'he assegut a l'herba molla a menjar-me la poma tranquil·lament. Sense escoltar res més que els cants dels ocells, les fregadisses pel sotabosc, les branques xocant quan es girava aire, les fulles seques caient...
I me n'he anat cap a casa alu-alu, sense presses, però sense frenar gaire. Amb les papallones rondant-me bona part del camí... i és que amb tantes papallones, amb tantes flors, amb tanta verdor, si no hagués sigut per les fulles seques i els bolets, em pensaria que estem a la primavera.
I demà, si no plou, hi tornarem i si les cames no es queixen gaire, arribaré un xic més amunt.
Cada dia una mica més amunt...

.

boschjeswomen ...

O altrament dites bosquimanes, San o Basarwa.

Ahir vaig arribar a casa amb un principi de migranya, prometia ser de les fotudes i em vaig afanyar a prendre una pastilla miraculosa. Al cap de poca estona va arribar la petita de casa.

-Fas alguna cosa ara?
-No, perquè?
-Vols venir a recolectar aranyons? vull tornar a fer patxarán.
-Ah, d'acord, jo recolliré mores. Em canvio i anem?
-Sí.

I ens vam passar una horeta recolectant. Aranyons, de mores ben poques n'hi havien.

-Hem de pensar a deixar-ne per les tricàpiles. (Això ma germaneta ho diu sempre i sé que són ocells, però mai sé quins són).

I mentre recollim, tot deixant-ne sempre, no para d'explicar-me històries dels bosquimans. Un poble recolector africà.

I entre mores (que bones!), aranyons, grataculs (escaramujo), històries bosquimanes, anèctodes del viatge a l'Àfrica del Sud... ens passa el que queda de tarda, se'ns fa mig fosc i ningú recorda què és una migranya...

.

perquè...

... hi ha músiques que posen de bon humor...




... ballem?

.

Diada ...

Estelada al Puigmal

Perquè jo no celebro cap derrota.
Jo celebro que vam lluitar fins l'últim moment.
Que no ens vam deixar vèncer així com així,
que no ens deixarem vèncer així com així.

Visca Catalunya!

.

9 [bis]

S'acosten les nou del matí.
Mentre baixo pel carrer tranquil·lament, veig desenes d'orenetes anant i venint de la façana d'una casa on hi toca el primer sol del dia. Faig memòria i no recordo que hi hagués tants nius allà. Si no recordo malament només n'hi havia un en una finestra.
Quan hi arribo, veig tota una filera d'orenetes cuablanca "enganxades" a la façana, just en la petita ombra que fa la canalera. S'aguanten a la paret talment com si fossin un dragó.
Intento comptar-les, les que volen i les que s'estan quietes... m'és impossible, els seus moviments són massa ràpids. Fent un cop d'ull, a grosso modo, potser n'hi ha més de cinquanta.
Ja s'acosta l'època en que comencen el gregarisme. A reunir-se en els fils de telèfon i/o llum, a preparar-se per la migració.
En els camps sense conreu on cada matí n'hi trobava un piló, menjant mosquits tot i que sembla que juguin amb les herbes, només n'hi compto dues.
Fa un dia preciós. Es veu algún núvol prop del Puisacalm i Sta. Magdalena. El cel és blau. L'aire agradable.
Penso que sembla un bonic dia de primavera, doncs els verds estan més vius que mai.
També penso que la música que va bé amb el post anterior, em serveix per aquest...
El moviment núm.2 pel post anterior. El moviment núm.3 pel d'avui.
Però us recomano que els escolteu tots quatre. Són una meravella.

Simfonia núm. 9 (Simfonia del nou món) _ Antonín Dvorak

Moviment núm.1

Moviment núm.2

Moviment núm.3

Moviment núm.4

.

9 ...

Al campanar del poble toquen les nou.
El cel és d'un color blaunit preciós.
Davant meu es comença a endevinar el carro gros.
A la meva esquerra hi ha Venus, brillant quasi amb insolència.
Les muntanyes avui tenen el perfil desdibuixat, se li han quedat enganxats uns núvols mandrosos.
El gat, com cada vespre, em fa companyia...
Es respira tranquil·litat.
Se senten algunes veus llunyanes i la tele de casa, el so m'arriba completament difuminat.
Si em concentro en el cel i tot el que m'envolta, el silenci m'atrapa i em calma.
I em van sortint aquestes paraules...

Al campanar del poble toquen les nou...

.

gats i sms's...

Al 33, als vespres, fan un programa/documental. L'home dels lleons. Si puc, me'l miro cada dia. Em desperta sentiments molt contradictoris, doncs quan veig aquells gatassos comportar-se com qualsevol gat domèstic amb aquell home, tinc ganes d'entrar a la tele i fer com ell. Jugar-hi, passejar-hi, refregar-m'hi...

I alhora sento indignació pel fet de que les pobres bèsties s'han vist privades de quasi tots els seus instints salvatges. Dubto que poguéssin sobreviure en llibertat. No m'agrada que els criïn per portar-los al zoo. No m'agraden els zoos.

Però són tan macos! Té uns tigres tan preciosos... m'agraden tant els gats!

També sé que moltes d'aquestes bèsties s'extingirien si no fos per aquests programes de cria en captivitat i això encara és més trist.

I aquí hi entra una altra contradicció, o dubte o conflicte o digueu-ne com volgueu.

Perquè la gent es mou per salvar gats, balenes, ocells, animals de tot tipus i en canvi deixem que mig món visqui en la més absoluta misèria? Hi ha tanta gent en perill d'extinció...

Però tornem als gats.

Ma germaneta petita és a Namíbia. (nota mental: m'haig de caçar un xicot ornitòleg i/o biòleg)

Avui hem intercanviat un parell d'sms.

"Em portareu un gatet? m'és igual la marca, lleó, lleopard, guepard, hi ha tigres? jeje Petons i fins aviat!"

"Tigres no! però de la resta tot! Ja miraré si te'n puc caçar algun. Tornem a ser a Namíbia, diumenge agafem l'avió, però arribem dimarts, com va tot per aquí? ja fa fred? Molts petons"

Primera, a saber quin gat em porten.

Segona... fred?? m'ha preguntat pel fred??

La meva resposta:

"Fot un fred que carda por a la guilla!"

.