embruix...

M'he tornat una llunàtica.

november blue...

L'altre dia vaig veure com la lluna es ponia i vaig ser conscient del nostre continu moviment.
No ens movem poc a poc, no.

M'he acostumat, encara més que abans, de mirar les coses a través de la càmera.
Fa temps, quan vaig començar aquí, tot el que veia passava a ser un post nou, en vaig escriure molts mentalment i d'alguns en vaig deixar constància aquí.
Ara, tot el que veig passar i el que s'està quiet, és una foto. En faig moltes amb la càmera, d'altres les gravo directament a la retina, algunes les comparteixo i d'altres són només per mi.

Poder captar un moment efímer i convertir-lo en etern, no fa que tot vagi més poc a poc, però sí que frena un punt la inquietud que m'envolta.

La mallerenga, la bruixa i el pit-roig.

Fa dies que no plou, de fet fa massa dies que el cel és excessivament net i blau. Fa massa dies que fa calor i fa massa tardors que no fa tardor.
Ahir em van dir que aquest hivern seria cru i ple de neu, per compensar un estiu massa sec i calorós, però a mi se m'ha acabat la fe. Toca esperar i acceptar el que vingui. Això o marxar i marxar fa temps que ja no és una opció, només una il·lusió pels dies massa feixucs, massa nets i clars.
Si marxés em moriria d'enyorança i tristesa.
M'agrada massa ser tieta.

Totes les masses piquen.