la Lluna...

Aquesta setmana la puc 'caçar' des del terrat de casa... Hi ha dies que fa trampa i s'amaga enmig de núvols, però fins i tot així m'hi quedo atrapada.

Quantes persones hi deu haver mirant-la al mateix temps que jo?

Amor vermell...

Surto de cal meu germà a quarts de deu del vespre i miro instintivament enlaire i cap a l'esquerra. És allà, un fil gruixut difuminat pels núvols rosats del capvespre. Em giro per dir-li a la M que hi ha la Lluna i ella, al mateix temps, m'avisa d'un bernat pescaire just a l'altra banda. Ens tornem a dir adéu amb la mà i el somriure. Poc després la sento que li diu a en Dani si vol veure la Lluna i em giro. Ja sóc davant del cirerer, prou a prop com per sentir la conversa. En Dani m'assenyala la Lluna i aixeco el dit polze. Ens tirem petons a grapats, com quasi sempre, i el sento preguntant-li per enèsima vegada a la seva mare, mentre em giro i continuo mandrosament el camí: "Per què se'n va la tieta?"

roineja

Fa un ploure pausat, suau, d'aquell que cau com una carícia sobre totes les coses. Els núvols arriben arran de poble i arran de nas.
Les gotes romanen sobre les fulles una bona estona, sense cap pressa de marxar-ne. Els verds són més verds i els vermells més intensos, mentre la resta es desdibuixa cap a grisos humits.

Demà, quan surti el sol, el paisatge acabat de rentar farà goig i me'n tornaré a enamorar. Com cada dia.

córrer...

Avui, per motius totalment aliens a la moda i a la salut, he corregut. Sí, ja, jo també estic intentant acabar-ho de pair, si no m'hagués vist no m'ho hauria cregut.

El cas és que he hagut de pujar al Bosqueró a buscar una clau per entrar a casa i he baixat corrents; perquè la mare m'esperava, perquè feia baixada i perquè he pensat que aniria més ràpida. Evidentment, Watson.

"Running en diuen, jogging en deien, córrer en dic jo"

Resumint, si puc evitar-ho no hi penso pas tornar. Córrer només en cas de necessitat o per jugar amb nebots i nebodes. I prou!
A més, estic coaccionada pel meu cos i és una decisió presa sota amenaça de desnonament. Les metes, les lumbars, els genolls i els peus m'han dit que si hi torno, sense ser una urgència urgent, fotran el camp o em faran fora, que no sé què és pitjor. Les cervicals, m'estan dient ara que el cap me l'aguantarà Rita i el cervell... ai el cervell! Diu que ja en té prou i de sobres amb ser com sóc i que no cal que el xarboti físicament, també, que què m'he pensat! Els ulls... pobres ulls, encara ballen... No es pot mirar res quan corres, cony! Tot trontolla, quin mareig...

I res, que tot plegat no m'hi cabia en un tuit i ho he posat aquí.

El dubte que tinc ara és saber si als que corren els he de plànyer o admirar.

Converses surrealistes [1]

-Què hi tens aquí? -em toca una meta- Taronges?
-No -ric- metes!
-La tieta té metes com la mama, Dani.
-Les vull veure.
I em comença a aixecar la samarreta.
-Iep!
-Me les ensenyes?
I ja em teniu ensenyant-li les metes perquè no s'acabava de creure que no eren taronges.

Per què?

-El Sol se'n va.
-Ah sí?
-Sí.
-I per què se'n va?
-Perquè ha de sortir la Lluna.
-Per què ha de sortir la Lluna?
-Perquè es fa fosc.
-Per què es fa fosc?
-Ahir em vaig emportar la furgoneta lila a casa.

Una de les converses d'aquesta tarda amb en Dani. El color vermell és ell. Li encanta el vermell.
Amb l'última frase no ha vacil·lat ben gota. Jo no he pogut evitar posar-me a riure.

A mi m'encanta ell. Molt.