tretze...

El que més em fascina de cap d'any és l'intent col·lectiu de suïcidi mitjançant l'ennuegament i posterior ofegament per raïm. Cada any.
Després, com a bons suïcides frustrats, ho ofeguem amb l'alcohol intentant oblidar un altre fracàs estrepitós.

Ho he posat (a twitter) en plural, fent una generalització que a molts, inclosa jo, molestarà em sembla.

Aquest any la meva celebració de canvi d'any la faré treballant. I n'estic contenta. Els diners m'aniran bé i m'estalviaré haver d'anar enlloc fent gala d'una alegria que no sento. No he entès mai aquest desfici i aquesta emoció que posa la gent en el canvi d'any. Tot plegat canviem de dia, com cada dia.

El que no m'estalviaré serà rebre bons auguris de persones que normalment el que voldrien és no veure'm tan sovint com ho fan darrerament, d'altres que no els agrado gens, d'altres als quals el que em passi  o deixi de passar els és absolutament igual. I tampoc m'estalviaré la meva hipocresia al respondre'ls també amb un 'bon any' pràcticament buit de sentiment.
Em sembla que són aquestes situacions les que fan que no m'agradi especialment aquesta revetlla.
Tampoc hi ajuda gaire el fet de que sembla una competició per veure qui més ha gaudit del descontrol o de qualsevol altra cosa.

Canviaré l'any al costat de dues persones, la S i en P, que estimo molt i que m'estimen, enmig de molta altra gent que estarà de festa.

I tal dia farà un any.

Espero que el 2013 sigui un bon any. Per tots els que ens ho mereixem i que també sigui just amb qui reparteix injustícia, sigui de la mena que sigui.

Salut i txin-txin!

"From the new World"

No fa gaires minuts que acabo de veure un documental interessantíssim gravat el 2008, La Tierra sin humanos. Segurament ja l'haureu vist i si no ho heu fet, feu-ho.

M'he emocionat, sobretot quan he vist les balenes a grapats i als llops caçant.
La capacitat que tindria la terra de recuperar-se malgrat el que li hem fet em sembla una meravella. M'ha fet venir ganes de desaparèixer com a espècie, de veritat. En algun moment he pensat quina llàstima que cap humà ho pogués veure, però en cas de que en quedés algun seria desastrós, perquè si alguna cosa sabem fer és espatllar-ho tot.
En cap moment expliquen què ens destrueix ni com. Desapareixem, així perquè sí.

És tan trist que el missatge del documental no serveixi per absolutament res!

No deixa de ser curiós que aquests dies hagi estat escoltant Antonín Dvořák.

i torna a ser Nadal...

One Sunday morning ...

Cel serè, blau intens, ocres, marrons i verds apagats.
El cel monocrom contrastant amb la muntanya plena, encara, de pinzellades tardorenques.
Al pati pit-roigs, mallerengues i pardals.

A dins, l'esperança de que torni el fred, s'acosti algun pinsà i, tot sovint, els núvols carregats d'aigua.
Continuant amb la teràpia d'ahir, sona One Sunday morning. Dotze minuts de cançó que se'm fan curts.

mitjanit ...

Tot el que està a la intempèrie, al poble, té una pàtina brillant de glaç que ho disfressa.
Al cel les estrelles brillen amb insolència, sabedores que avui són mestresses de la nit. No recordo haver vist Orió i l'Óssa Major amb tanta nitidesa com avui. És com si ressaltessin de la resta de constel·lacions.
La llum artificial ens impedeix de veure tot el reguitzell d'estrelles que sabem que hi són. Només veiem, i molt intensament, les estrelles més properes; talment com si la negror, del cel sense lluna, hagués engolit la resta.

Després d'acomiadar-me de la S. enmig de riures còmplices, enfonso més les mans dins les butxaques de l'abric, que havia sigut del pare fa tants d'anys, i m'hi encongeixo buscant-hi recer. Al coll, la bufanda que em va fer la mare fa un parell de setmanes. El cap mirant enlaire i els peus fent el camí que se saben de memòria.

diàleg ...

T'he de confessar que ahir, quan et vaig llegir abans d'anar-me'n a dormir, em vaig enfadar una mica amb tu. Estava fent una penúltima ronda per aquest món virtual tot rumiant el que podria molt ben ser aquest post i vaig pensar 'com s'ho ha fet per entrar dins el meu cap i veure-hi encara més clar del que jo sóc capaç d'explicar-ho?'. Donava voltes al fet de prendre la decisió de no prendre decisions respecte a algunes coses, que no és no prendre'n cap, sinó una manera de fer que 'allò' es mogui. La manca d'acció a vegades està tan refotudament calculada perquè se'n derivi una reacció!
Rumiava sobre què fer amb aquesta vida que ja no sé si n'és o no, si és simplement inèrcia o què exactament... en fi, aquestes coses tan típiques que ens passa a alguns quan s'apropen els últims dies de desembre i els 'primers' de gener.
Després de l'empipamenta que em va durar mig sospir, no vaig saber si riure o plorar i em sembla que vaig fer ambdues coses. 

Això és un fragment del comentari que vaig deixar ahir a ca l'Estranger. Havia pensat canviar alguna cosa, però l'he deixat tal com li he escrit. Li he demanat si li feia res que el posés a Nòmades. Sí, l'he escrit jo, però ara és seu, l'he escrit per ell. Em passa sovint que quan vaig per casa seva, a l'Onsevol, després de llegir-lo em sento capaç de dir moltes coses i les hi deixo als comentaris. Té molta paciència, més de la que em mereixo.

Lo que dices de mí

pone un mapa en mis manos,

me empuja con dulzura

y me pone en camino en un camino.

5. Todo lo que decimos...

Todo      lo      que         decimos
inaugura                   distancias,/
estructura de modo distinto lo
que somos/ y nuestra relación
con lo que existe,/   cambia  de
decorado y cambia de   guión,/
modifica    el    sentido   de     las
leyes/    y   nos    hace    asumir
actitudes y fines/ que antes  ni
siquiera imaginábamos.

Por     eso    las    palabras     nos
escriben,/    es      decir,         nos
tornean,    nos      labran,       nos
dibujan./       Para     ser       más
exactos:  las palabras,/  lejos de
ser  pasivos  instrumentos/   en
nuestras   manos,  son  gigantas
poderosas/     desde aquí puedo
ver      el      grosor       de       sus
músculos,/                 sus         ojos
inyectados,     la determinación/
que    demuestran   sus   gestos)
que    nos   usan/ como  materia
prima para hacerse sus casas.

Las   palabras   nos   hablan,   las
palabras/  nos  habitan.   Por eso
decir    lo    que    nos     dice/    (o
hablar  lo  que   nos  habla, callar
lo   que   nos   calla,/   escribir   lo
que   escribe   nuestra   vida)/ es
mucho   más   que   un   acto/  de
aceptación      de    la   existencia;
es/     poner     una  semilla  en la
palabra/   para   que  diga  lo que
somos;   es/ seducir la  palabra y
penetrarla/     para      que      nos
alumbre   y  nos  lleve a su casa:/
y   nos  lleve a una casa que es la
nuestra.

Frente   a    todos    aquellos/ que
están    donde    no    están     y  no
están    donde    están,/   frente  a
todos   aquellos   que   al  vivir/en
una    casa    ajena    en    realidad/
habitan   una   cárcel,/   la   poesía
y   el   amor    nos    hacen/   libres
para   elegir   una     casa      y    un
mundo/   y    nos   dejan   abiertos
para   ser   elegidos/  por la casa y
el mundo que elegimos.

Y   cuando  afirmo    «todo   lo   que
decimos»   quiero/   decir   la   que
decimos    con    sentido:/    aquello
que      se    dice    por     medio    de
nosotros/    (la   poesía   y  el amor,
la luz/   y   los   bosques   y  el mar,
la   nada   y   el  olvido...),/   aquello
que    bautiza    las    medidas      del
mundo/   (rediseña   la   planta   de
la  casa),/   aquello   que   le   da    al
mundo      otra      apariencia/      sin
por      ello      impedir       que     siga
intacto/,     aquello,    en    fin,     que
afirma   la   que   es/    en     vez    de
destrozarlo,      de    ignorarlo,/     de
pasar     a    su    lado     con    los ojos
borrándose.

Jesús Aguado _ Lo que dices de mí.