1916-2012

Aquesta matinada ens ha deixat l'avi. Ha tingut la mort que ell volia, sobtada, sense patiments ni pròrrogues innecessàries. Per Tots Sants hauria fet 96 anys. Ha tingut una vida plena, durant èpoques massa i tot. Treballar de ben petit, lluitar en una guerra absurda, com en són totes, una post-guerra complicada. Després tot es va anar arreglant mica en mica i ha viscut ben bé com ell ha volgut fins a l'últim moment. Suposo que més no es pot demanar. O potser sí. Sempre volem més o necessitem més o...
El cas és que ja no hi és i, com la iaia, viurà mentre l'anem recordant.
Adéu avi, bon viatge i dóna records a la iaia.

ens agrada la pluja, sí.

Ahir va ploure, però de veritat, no pas com l'altre dia que van caure quatre gotes brutes i prou. No, ahir la pluja va arribar mansament, tot baixant per la muntanya. Des de la meva habitació vaig poder veure com la cortina d'aigua s'anava atansant. Com el paisatge s'anava desdibuixant d'una manera meravellosament tranquil·la. Fins i tot vaig estar a punt de plorar d'alegria, el cert és que em vaig emocionar. Convé tant que plogui! La terra està tan assedegada i jo em sento tan terra que si no plou m'afogo.
Tronava i la temperatura va baixar ràpidament. Aprofitant l'avinentesa me'n vaig anar a comprar. Pantalons arromangats, xancletes de platja, brusa sense mànigues i un paraigua. Vaig tornar a casa amb les cames molles, els peus xops i frescos, els braços molls, els narius plens de bones olors, l'oïda agraïda, la vista enamorada i l'ànima eixamplada. Tenia mitja fred i tot.
Quan es va acabar l'espectacle, vaig sortir a fer fotos i em vaig trobar capturant gotes amb l'objectiu i amb la pell, doncs els núvols encara anaven deixant anar alguna gota fresca.

Mentrestant, uns metres més avall, hi havia qui també s'emocionava i anava donant voltes al perímetre de casa seva tot cridant "pou! pou! pou!". Plou, plou, plou, és clar; i és que quan es té "nun!" any i 3 mesos hi ha coses que ja es tenen més que clares.

La pluja ens agrada i no ens fa res mullar-nos.
Per la pròxima ploguda m'he promès deixar-me xopar fins el moll de l'os.

ballant sota la pluja...

Sóc a la meva habitació de tota la vida feinejant. Les persianes abaixades, no pas del tot per poder aprofitar la llum diürna, i el ventilador engegat per poder sobreviure a l'estiu. No tinc cap música posada, només sento durant una bona estona els dos ventiladors, el que fa que pugui respirar jo i el que permet que respiri l'ordinador.
Tot d'un plegat un tercer so s'afegeix a la simfonia monòtona de mitja tarda. Incrèdula alço el cap i paro bé l'orella esquerra, més que res perquè és la que està a la banda de la finestra. Plou, penso en veu baixa, no, no pot ser. Sembla pluja però... quantes vegades has imaginat que plovia i no feia res Neus? Quantes vegades no he somiat un bon xàfec i se m'ha confós somni i realitat i he imaginat sons allà on no eren? No, no estic per psicoanalitzar. Bé, potser sí, però no patiu, aquest setembre tinc hora amb la psiquiatra i ja li comentaré aviam què.
Salto del llit -perquè feinejava mal asseguda sobre el llit (de fet ara hi estic escrivint)-, encara respirant incredulitat, i pujo la persiana. PLOU de 'vritat'! I trona! I no m'ho acabo de creure però salto d'alegria i baixo les escales rabent.
-Dani, vols venir a fora a veure com plou?
-Tí!!!
I hem sortit al pas de la porta, on el vent jugava amb nosaltres i ens esquitxava amb la pluja. I nosaltres hem decidit ballar sota la pluja i hem donat un parell de voltes deixant-la caure sobre els nostres caps (acabats de pelar), els nostres braços sense mànigues, les nostres cames sense pantalons.
Hem rigut, hem escoltat i imitat els trons, hem olorat la pluja i hem entrat a ensenyar-li a la iaia les gotes que encara ens penjaven dels cabells i els braços.
La llàstima és que el ruixat s'ha parat a les quatre gotes i la xafogor ha sigut insuportable. Però mentre ha plogut hem sigut la mar de feliços.