exposició ...

I finalment he exposat les meves fotos. Si les voleu veure haureu de pujar fins a la Garrotxa, concretament fins a Can Remena.
Confesso que n'estic orgullosa i que em fa molta vergonya, tot alhora.
La vergonya la tinc sobretot quan la Sònia, la mestressa del negoci i gran amiga meva, en fa la 'presentació' amb massa èmfasi. Per sort meva no hi sóc sempre que passa, perquè sinó la vergonya ja seria monumental.

Si un animeu a pujar o baixar, depenent d'on vingueu, i voleu fer un cafetó, te, toc amb la meva pobra companyia no dubteu a fer-m'ho saber, sempre que us vingui de gust, és clar. Sereu benvinguts(des).
Hi ha temps fins el setembre. Per veure les fotos, jo espero durar una mica més.

canalització ...

S'acostava el mes de març i amb ell un parell d'aniversaris. El de la petita de casa, que només en feia 31 i el de la Jana, en aquell moment la més petita de la família (si parlem només de nenes), que en feia 3. Tenia ganes de regalar-li alguna cosa maca a la Jana, però estava arruïnada. I mirant per internet, llufant per aquí i mirant per allà, collint idees per després deixar-les madurar a mida d'anar-les amotllant al meu aire... vaig acabar decorant una capseta en forma de bagul que feia temps que volia 'customitzar'.

I des de llavors ja porto 6 capses més fetes i entregades, una d'encarregada, quatre que vull regalar, uns quants marcs de fotos, lletres de fusta decorades, llibretes folrades... i continuo llufant, mirant, copiant per després fer-ho a la meva manera. A vegades em deixo dur, sobretot quan només fa falta trobar un color, un paper perquè tot vingui rodat. A vegades per més que vulguis, miris, busquis... no surt res. 

Hi ha dies que faig només per fer, per tenir les mans ocupades i canalitzar allò que em rosega per dins.

Al maig va néixer la Maria, germaneta de la Jana i fillola meva (sí, sóc padrina!!). Quan va arribar a casa, a la seva habitació, hi tenia un quadre que la seva mare em va encarregar.

tornant...

L'estiu va fent camí amb dies com el d'avui, on respirar i moure's no suposa cap esforç extraordinari.

Amb tardes fent de tieta compartint el nebot amb la seva iaia.

Amb algun vespre esporàdic de cap de setmana fent de cambrera.

Amb els dits plens de cola mentre encamino inspiració i energia cap a unes capses de fusta, cartró o el que convingui.

Amb un àlbum de casament empantanegat perquè la inspiració em defuig cada vegada i el temps s'escola fent altres coses... o simplement deixant-lo passar, tot i que sigui cada vegada és difícil poder-ho fer.

Ja no cal que torni mai més a la feina que tenia fins ara. I, francament, m'és un alleugeriment. Paradoxal? segur que sí, però hi ha situacions insostenibles i la feina n'era una.

Ara tinc tot el temps del món i no en tinc gens.

Tenim piscines improvisades, ànecs de goma llançadors d'aigua, testos gegants que són coves, racons-amagatalls perfectes, mirades plenes de picardia i amor, somriures amb dents que tot just surten, paraules noves, frases inintel·ligibles, contes i jocs, passeigs i becaines.

Capses, papers de mil colors, un tsumani a l'habitació (la meva capacitat per crear el caos és infinita), gats que han après a obrir l'armari de la mestressa que fa servir pinzells de maquillatge per encolar.

I així anem fent, anant i, en aquest cas, tornant.